30 d’abril de 2011

BULERIA BULERIA


If you want rice, Kate (si vols arròs Catalina en valencià):

27 d’abril de 2011

LA LLEGENDA DE JOHN HENRY



Ara que s’acosta el dia 1 de maig vaig a contar-vos una llegenda del folclore dels EUA que ha inspirat moltes cançons i em sembla prou interessant i té vàries versions. Estem a principis del segle XX. John Henry és un treballador negre/afroamericà del ferrocarril amb un físic imponent (en algunes versions de la història naix amb una grandària de 8 peus i a les tres setmanes de vida comença a treballar)que viu en la misèria treballant molt dur. Un dia, arriba un home blanc/caucàsic amb una màquina de vapor que col•loca les travesses i amb la qual ja no caldrien obrers per a realitzar la tasca que corresponia a John Henry i els seus companys. John no pot suportar la idea de no tenir amb què alimentar els seus i li proposa al propietari de la màquina un tracte: demostrar qui es capaç de col•locar més travesses; ell o la màquina. Si guanya ell, quedaria demostrat que no calen màquines per a fer el que fan els treballadors. El blanc/caucàsic acceptà. Una altra versió més fantàstica de la llegenda parla que el repte era excavar un túnel, però la veritat és que la màquina de vapor de col•locar travesses va existir per aquella època i les tuneladores encara no existien a principis del segle XX. El final de la història: John Henry guanya la màquina però mor d’un infart. En altres versions li rebenta una vena del cap i mor.
Aquesta llegenda ha sigut la inspiració de moltes cançons. Bruce Springsteen i Van Hallen en són un exemple. També Disney ha fet una mena de documental/pel·lícula. John Henry, existira o no és un model  de perseverància i defensa dels ideals pels que lluitar. En moltes poblacions dels EUA se li fan homenatges anuals -en una mena de "dia dels treballadors" que alli no se celebra i existeixen estàtues com aquesta de la foto. Jo vull afegir l'homentage musical d’un ésser humà que he estat escoltant recentment. Mai va poder viure de la música, tenia una granja. L’any 1971 va aconseguir montar una gasolinera amb els diners que va obtenir d’una versió d’una cançó seua que cantaven els Rolling Stones (cançó I’ve got to move. Disc “Sticky fingers”). Va morir de càncer l’any 1972. L’autor, Mississippi Fred Mc Dowell:

Pel que sembla, el nom de John Henry és més que un simple conte . No se sap si ha existit o no.

23 d’abril de 2011

L'AMAGATALL



Sempre  que estic una temporada al mateix lloc, procure trobar un amagatall. No és un amagatall del tipus “cau de conills” o “bar de malpirlantes”. No és solament un amagatall físic, és també un amagatall “espiritual”. No cal que siga un lloc especialment bonic , transitat o solitari. Només cal que siga un lloc on puga sentir-me suficientment anònim com no reconéixer la gent que hi ha i que aquesta no em reconega. Un lloc on puga estar en silenci, fent una passejada, contemplant el paisatge si és possible, pensant en qualsevol assumpte particular o intentar allunyar un poc els pensaments.  No cal que estiga lluny, potser un parc, un barri, una sèrie de carrers determinats, el banc d’aquella plaça. És simplement un lloc especial, i prou. Ja fa dos anys que visc ací i he trobat més d’un d’aquestos “amagatalls”. Potser per això m’agrada tant aquest poble, perquè he trobat  molts “amagatalls”. Fa uns dies, la persona que potser millor em conega, qui segurament no llegirà açò, em va preguntar I tú allí on t’amagues?  Aquestes fotos són la resposta.

18 d’abril de 2011

IMPRESSIONS DE SETMANA SANTA


He visto cosas que no creeríais. He vist dones amb mantilles que sempre em recorden replicants de  “la martirio” i gent de totes les edats i tamanys vestits com si foren del Ku Klux Klan en diferents tonalitats. He vist gent amb el pit nu nugada a una mena de gran biga de fusta fent penitència i gent flagel•lant-se. He vist peus ensanguinats per devoció. He vist la fe i la devoció traduïda en llàgrimes en la cara de la gent i l’ànsia per figurar en la vestimenta de molts éssers humans. He sentit insults com “Òstia puta” i rises baix dels peus d’un Crist que arrossega una creu mentres una persona més o menys inspirada canta coses “Rafael Farina’s style” que de vegades s’entenen i d’altres no. També he vist uns quants acòlits que pugen el Crist i altres figures religioses per la costera del barri de Santa Creu en Alacant. Sembla un San Fermin, els passos arranquen a córrer costera amunt al crit de “Santa Cruz” i he vist gent que no sabia cap on tirar, atrapada enmig d’un pas i un altre, agafada a les reixes de les finestres per fer lloc. He vist costalers i costaleres. També he vist a Paquirrin. He vist gent que semblaven futbolistes, gent que semblaven models i la gent del barri de sempre, que viu amb orgull i devoció els preparatius i l’arribada d’aquestos dies, tot i que no són d’anar a missa. He vist gent amb samarretes d’Iron Maiden cridant “guapa” i llançant flors amb l’emoció en la cara l’instant en què una verge de fusta passava per davant. He vist tricornios davant de Cristos i m’ha agafat mal de panxa. He vist fotògrafs caure d’esquenes per una escala i personal sanitari arreplegant-los enmig d’una processó...

De postres una cançoneta de Setmana Santa. El cantant és de Sevilla i viu a un barri per on passen les processons. Un divendres sant no va poder eixir de casa en tot el dia i va composar aquesta joia. Una cançó bonica de veres. Jo no tenia massa clar de què parlava, però ara que em sé la història encara m’agrada més:

15 d’abril de 2011

Qué báaaarbaro pibe!


Un exemple de civisme, de fer el que cal. No té altre nom la sentència que condemna el malparit aquest, últim dictador militar de l'Argentina. La sentència en revisa una que tenia de 25 anys -que ja no anava a complir perque en té 83- i l'amplia a cadena perpètua en una càrcel comuna-em reserve on el posaria jo-. Espere que passe el que li queda en l'hospital de la càrcel quan ja no puga estar darrere la reixa. En el juí s'ha fartat de dir que la justícia ordinària no el pot jutjar, que ha de ser la justícia militar. Volies caldo? nyas perpètua!.
Un altre condemnat, ha sentit la seva sentència des de la porta del tribunal dins una ambulància, perquè l'any passat va patir un accident al cervell més greu del que ja tenia quan torturava i matava opositors i no es pot menejar. Aquest si no volen que no el fiquen en presó,ja en té prou amb el que té; només el gest de portar l'ambulància a la porta del Tribunal perquè puga sentir la sentència és grandíssim. Allí, en Argentina els assassins estan vius i els han marcat un gol. Ha sigut un dia històric.
 Ací víctimes i assassins estan baix terra i anem pensant com resoldre un assumpte pendent tan simple com que qui es va portar com un porc -siga del bàndol que siga, ha de ser reconegut com un porc i que qui hi ha baix terra en un clot que no es un cementeri- siga del bàndol que siga, té dret a ser soterrat on els seus familiars vullguen
.Argentina 1-Espanya 0.

14 d’abril de 2011

BICICLISTES ETC..



Aquest ésser humà era esportista. Ciclista professional. Va arribar a competir amb l’equip Kelme Costa Blanca. L’any 2000 en el Tour de Frància, pujant un port de muntanya anaven escapats ell i Richard Virenque. L’escena dels ciclistes de davant d’un pelotó pujant un port de muntanya és una exhibició de resistència i força com n’hi ha poques. De sobte. Li agafa un “quésé jo” i cau estés al terra. Se l’emporten a l’hospital.

Passat l’esglai i després d'haver-se negat a fer unes analítiques, el resultat a posteriori és contundent: porta més merda en les venes que el riu Segura en la seva època d’esplendor contaminant. Va denunciar el que passava en el seu equip i entre altres coses va entrar en depressió i va deixar el ciclisme,  va ser beneït pel Papa Juan Pablo II i ara és jardiner i activista contra el dopatge- fins ací el post sembla la capçalera de “el equipo A”-. Entre d’altres perletes ha dit açò: “recibí hasta trece pinchazos al día”. Que siga un activista contra el dopping després d’haver-se jugat la vida i que el pillaren té un mèrit relatiu, tot i que s'ha d'agrair que ´fora valent i donar un pas endavant denunciant el seu equip.  Què haguera passat si tota la porqueria que portava en vena li haguera fet bon efecte i haguera passat Virenque o fins i tot haguera guanyat el Tour?. Que continuaria fent-se punxadetes. Sembla que quan rebia 13 punxades diàries no sabia que això molt normal no era, perquè sempre seguia el consell del metge. El mateix metge que li va dir que es fera autotransfusions (puaaaaj!, un poc “gore”, no?), un tal Eufemiano Fuentes, recentment conegut per un altre escàndal de dopatge en atletes.

Cal aclarir una cosa: no pots enviar el metge a què s’autotranfusione la sífilis et deixe en pau? Sembla que no podia. No podia canviar d'equip? Ara és jardiner perquè de tanta cortisona que li injectaren li van fotre el cartílag d’un genoll (té 31 anys). Els “esportistes” d’aquest tipus, normalment pateixen una transfromació que va en aquest ordre: 1)dopats/sancionats 2)quasi morts o amb efectes secundaris 3)antidopping “taliban version”. Semblen drogadictes que se’n penedeixen . I per sort per a ells –a ningú que li passe- no ho són. Només són tramposos que no han sabut estar a l’altura d’allò que s’exigeix. L’altre dia vaig veure un reportatge en l’única cadena que ha augmentat la seva audiència amb l’aparició de la TDT: Teledeporte. Era un equip ciclista (Caja rural de Navarra) on els joves corredors explicaven com era la vida d’un professional, on hi havia un aspecte quasi tan important com el físic: la preparació psicològica. També deien que tenen un llista de substàncies que no poden prendre i que qui  fa trampes les fa conscientment. Una curiositat; entre els ciclistes i els atletes hi ha un percentatge prou elevat (22%) de positius per consum de cannabis.

El ciclisme és un esport molt exigent (típic tòpic). La gimnàstica o el patinatge artístic també ho són. Un bon esportista ha de ser excepcionalment fort, excepcionalment resistent i prou vegades particularment intel•ligent. Però allò que distingeix els millors dels molt bons és una preparació psicològica espectacular. Són gent que saben que si volen, poden. Alguns confonen la psicologia amb l’EPO o la nandrolona . Eixos abaixen de la bici per fer campanyes antidopatge. Els altres fan campanyes antidopatge de manera institucional i de la millor manera possible: amb les cames, damunt d’una bicicleta i intentant estar davant del pelotó sense trampes.

11 d’abril de 2011

BON DIA DES DE L'ERMITA

Aquestes també són fotos de Puig Campana, però fetes des del mític racó conegut com  "la pedra ninja" o "la revolta de la Verònica"- no malinterpretar aquesta denominació, please- en l'ermita de Sella (Alacant, Marina Baixa). Estan fetes una nit de cap d'any que es va allargar  i va acabar amb un veritable "book" de fotos del poble, d'eixes que es feien amb carrets. El cel tenia un color magnífic. Les fotos, amb el temps -8anys- sembla que s'han tacat, però les taques apareixen només al passar-les per l'escàner - no és la lent, ja ho he mirat-. Bé, en tot cas, espere que disfruteu del magnífic cel del dia 1 de gener de 2002 -uf, ja fa 9anys!-.



7 d’abril de 2011

EHEM!


Acabe de llegir açò i estic feliç. Si. Estic experimentant eixa sensació d'èxit que dona el saber que tens raó, que no importa de quin partit polític siguen, que mengen carronya, que et diuen "no gastes" i ells, en tota la cara,se te riuen i tu te'ls has de quedar mirant. Preferiria no sentir-me feliç per saber que tinc raó. Preferiria sentir-me feliç per saber que m'enganye, que són bona gent i coherents amb les mesures que ells decideixen i que se'ns apliquen a la resta. Però això significaria que són polítics, no pop stars interessades en fer-se la foto i la pretensió de voler ser respectats i responsables. Preferiria no pensar que són gentola, que són éssers humans com tu i com jo. Però sembla que la única cosa que són és un astall de pallasos. Com sempre, em faig almenys dues preguntes:
- Com és possible que no s'hagen de donar explicacions ben argumentadesper  haver votat en contra d'una mesura d'estalviament que només suposa que tú viatges en classe turista?
- Com és possible abstenir-se en la votació d'una mesura que impllica estalviament?
Vergonya!.

5 d’abril de 2011

SALUDA SALUDA!

Normalment quan veus algú que coneixes li dius “hola” i l’altra persona et contesta ”hola”. Però jo sóc d’un lloc on aquest gest ens sembla poca cosa. La meva teoria és que hi ha una relació molt estreta entre el grau de confiança-amistat del saludador i l’efusivitat-varietat del saludat.

A continuació vaig a definir-vos tota la varietat de salutacions que conec:

Ie!/Ei!xei!: aquest s’empra principalment quan el saludador diu “hola” i el saludat o bé no el coneix massa o el coneix prou. Normalment es produeix entre persones de generacions diferents. El motiu d’aquesta expressió és que el saludador és un conegut, però el saludat no se’n recorda del seu nom. Sap que és del poble i de qui és fill o filla o nét o néta, però no sap com li diuen. Diplomàtic i suficientment rural, sobretot el “xei!”. És la meua modalitat preferida.

Com?: Simplement genial. Dius “hola” i et contesten “com?” i tu tens dues opcions respondre amb el monosíl•lab “bé” o no respondre. Normalment utilitzat entre persones de confiança.

Aleeee!: Aquesta modalitat saludatòria s’utilitza en casos semblants a l’anterior. Però l’equip de la penya està fatal em comunica que hi ha una puixança en la utilització per part dels més joves. S’empra d’igual manera entre joves i vells i normalment és una contestació al saludador.

Hola, xico!: Aquesta s’utilitza sobretot per dones que ja han passat els 60 i van pel carrer pensant en les seves coses, com qualsevol. El saludador realitza un neutre i educat “hola” i la saludada està pensant en el que siga. Quan el saludador es queda amb la impressió de “vatja, si ho sé no li dic res” i ja està donant l’esquena a la saludada, escolta aquesta expressió que reconforta el primer. Curiós i simpàtic alhora. És una mena de “perdona, no t’havia vist”. També s’utilitza quan o bé es desconeix el nom del saludador o bé no ve al cap en eixe moment.

Adiós/hala adiós: Utilitzada pels més vells a aquest costat del Mississipi. No hi ha res com experimentar l’estranya sensació que produeix caminar per un carrer i que un iaio amb bastó responga al teu “hola” amb un contundent “adiós” o “hala, adiós”. Et fa para un moment abans de continuar la marxa.

O!/uo!/ah!: Una vegada més, la saviesa s’imposa. Ací podem notar l’evolució del llenguatge estalviant paraules i saliva guardant la significació. Quan dius “hola” i et contensten “O” penses en quin moment de la teva vida vas assimilar aquest concepte com a salutació.

Tota aquesta varietat en la salutació provoca situacions angoixants i gracioses. Vas per un dels carrers principals del poble a les 11:00. Hi ha vàries persones de diferents edats i sexes al llarg del teu recorregut. Et coneixen. Les coneixes. Comences a preguntar-te: “ què li dic a aquest, hola?, Ie? com? i comença el festival...

El summum del friquisme salutatori el protagonitzaven en la seva adolescència dues persones que sempre que es trobaven utilitzaven tota aquesta estrofa (digue’m que P és un tal Pere i Q és un tal Quique):

Q- xe Pere! xe com?

P- xe Quique , xe mira xe bé, i tu?

Q- Xe Pere xe mira xe bé

P- xe bé

Q- xe si

P- segur?

Q- xe clar

P- xe bé

Q- xe bó

I per acabar una bresquilladeta saludatòria –saluda saluda, cuando salude-:


 




1 d’abril de 2011

PORTISHEAD

En "Third", el tercer disc, aquesta cançó és la meva preferida. I si em preguntes perquè, no sé què contestar. Potser la veu, eixa veu, quina veu!. Tot i no ser una gran veu, té alguna cosa que fa que t'endinses en la cançó  i el ritme percutit i insistent. No sé..., però la veritat és que en directe jo em pensava que perdrien prou -molts grups que combinen electrònica i altre tipus de ritmes tenen un directe pèsim-  i m'he emportat una sorpresa:

Com la que m'he emportat quan buscant un vídeo per  a una altra raresa sonora -no vos pergueu el final de la cançó, al més pur estil post-apocalipsi dels 80-i m'he trobat amb una mostra de penyafatalisme 100% disfressat de video art :