5 d’abril de 2009

LA MÁS GRANDE: PJ HARVEY


La veritat és que encara no havia parlat d’ella perquè estava recopilant dades, i és que, sóc un incondicional d’aquesta dona, que entre altres coses té set nominacions als brit awards, cinc per als Grammy i la nominació com a millor artista i millor cantautora el 1992 per la revista Rolling Stone i com a millor artista de l’any 1995, 2 dels seus discs estan en la llista dels 500 millors àlbums de tots els temps (cosa que no sé fins quin punt serà important o xaxi, però sempre està bé dir-ho).
Nascuda el 1969, es va criar en una granja d’ovelles als Estats Units,son pare i sa mare es dedicaven a la granja per a guanyar diners i a la escultura,que era el què eren, escultors, però sense èxit. Ben prompte va aprendre a tocar el saxo i el piano. Va pertànyer a vàries bandes fins l’any 1991, on va fer el seu propi grup,amb qui va gravar dos àlbums. Després ja començaria coma a solista acompanyada per John Parish,el tio de la foto i el seu so passa a ser “més blues” aquest disc és de 1995-To bring you my love-. Este nom és prou important, ja què els àlbums on col·labora aquest guitarrista són els millors,musicalment fan una combinació genial.
El 1996 grava una cançó amb Nick Cave (al que jo, per cert, no li trobe trellat!) En Murder ballads. En 1998 ix l’àlbum que més m’agrada, Is this desire? què segons ella, la meua veïna de baix i la gent que ens agrada és el seu millor disc. en l’any 2000, apareix Stories from the city,Stories from the sea i és on per a mi i per al 45% dels enquestats la caga –supose que açò va amb el procés de creació, no?si tots els artistes feren tots els àlbums per agradar a tothom, estaríem envoltats de genis- però en 2004 torna amb Uh huh her i ens reconciliem. També té ( com un bon mogolló d’artistes) un disc de sessions en el programa del dj John Peel. En 2006 torna amb John Parish i torna a canviar d’estil, esta vegada balades de piano, el disc White Chalk. Ara torna amb A woman a man walked by, on segons la crítica fa un canvi al rock experimental i al folk. D’ací una setmaneta faré la visita de rigor a -com diuen en Disco grande (ràdio 3)- “mi tienda de discos favorita” i “a la saca”. En aquest últim també apareix John Parish, que és garantia d’un bon disc.
Per a mi, ja ho he dit, “la más grande”, però pot semblar massa guitarrera de vegades o massa trista d’altres. De vegades la comparen amb Patty Smith, però crec que s’enganyen i prou. També és prou contundent, però sense assustar. Una retrós d’artista.