31 d’agost de 2010

CINEMA D'AUTOR


El cinema m’agrada prou. No sóc una persona d’eixes que coneix les filmografies i biografies dels directors i actors, però m’agrada prou.Com que no veig els programes de televisió, sempre tinc alguna pel·lícula per a veure, i m'encanten les nits de "sofanning" veient pel·lícules.  M’encanten les pel•lícules d’això que s’anomena “cine social” perquè si són bones, ens mostren realitats quotidianes de les què no ens adonem i ens fan reflexionar una estoneta. Les bones pel•lícules d’acció –amb intriga i suspens, amb acció i no només tirs i hòsties- ,les clàssiques de ciència ficció (dècada dels 50-60) , perquè em sembla curiós comprovar la visió que es tenia en eixos anys de l’espai exterior o els viatges al futur, per exemple.
M’encanten les pel•lícules de zombies perquè considere que barregen fàstic i humor -de fet, n’hi han que em fan riure més que algunes comèdies- d’una manera prou peculiar i les pel•lícules del que s’anomena “cinema d’autor” i “cinema independent”. Com que estic de vacances, m’he proposat veure pel•lícules d’Ingmar Bergman i de David Lynch, en eixes nits en les què no hi ha res a fer.

Doncs bé, quant a Ingmar Bergman, he vist "El séptimo sello" , “el rostro” i "como en un espejo"“ . L’únic comentari que puc fer és el següent: m’avorreix moltíssim!. I me’n vaig vaig passar a veure a Lynch ; "Terciopelo Azul""Carretera perdida" , "corazón salvaje", “Un día en la tierra” “el hombre elefante” i "Cabeza Borradora" han composat el meu cicle estiuenc de “cinema d’autor”.

“Terciopelo Azul” i “Carretera Perdida”, jo les veig i em quede com Pere fava, estic igual que estava. Res més que afegir, les he de tornar a veure.  "el hombre elefante" .és una gran pel·lícula basada en fets reals amb ni més ni menys que Anthony Hopkins. Absolutament recomanable i prou trista, aixó sí. .Corazón Salvaje, m’ha agradat prou, amb un Nicolas Cage que quan li ix bé, m’agrada, i molt (veure “el señor de la guerra” o “living la vegas”). “Un dia en la tierra” és molt original; què passa a la mateixa hora en diferents punts del planeta en un taxi amb diferents conductors. Amb una jove Wynona Rider i un Roberto Benigni que ho fan prou bé. M’he deixat per al final la que sabia que anava a ser la pel•lícula més estranya i torbadora que he vist: “cabeza borradora”, de l'any 1977.  El tio de la foto, Henry Spencer és el protagonista. Diu que treballa en una imprempta però que està de vacances, la seua ex-novia o novia el truca per dir-li que van a tenir un xiquet i que l’han de criar junts. L'escena de quan visita la casa d'ella és prou indescriptible. Un pare absolutament boig, una iaia que no parla però fuma, una codorniu rostida que es meneja... El xiquet és un ésser que sembla un corder pelat i no para de plorar. Ella l’abandona i ell s’ha de quedar amb aquest ésser veritablement fastigós. Tota la pel•lícula està gravada en blanc i negre, amb un soroll de fons com si una màquina estiguera funcionant. No sabem perquè Henry porta els pantalons tan estrets ni eixe monyo tan estrany. Viu en una habitació, la seva veïna, de la que sembla enamorat i amb la que s'enrotlla, és prostituta, el xiquet està malalt .Camina pel carrer i no troba ningú. Tot sembla massa “industrial”. Apareixen unes imatges com de cucs i una xica  que sembla tenir dos tumors en les galtes canta en un escenari “in the heaven everything is fine...” sense parar, el cap li rebenta –literalment-, apareix aquest ésser que sembla un corder i un xiquet arreplega el cap de Henry per portar-lo a una màquina i fer goma d’esborrar. Més o menys és així. M’ha deixat mocat.
Porte dos dies pensant què vol dir tot això i com està tan malalt el David Lynch. Furgant en Internet, m’he assabentat que el mateix director no ha explicat mai que pretenia amb aquesta pel•lícula, el que ha dit era que volia reflectir les seves frustracions quan vivia a Califòrnia. Per a molta gent és prendre el pél , per a altres és una “pel•lícula de culte” , per a altres és “cinema experimental”. Jo no sé què és, però m’intriga. No m’agrada, però no em desagrada, simplement em fa pensar què vol dir, i ja van dos dies i això m'interessa. Crec que la tornaré a veure.
En acabar amb el torbament, me'n passe a "la Cuadrilla" i "Buscando a Eric" de Ken Loach. La segona ja la he vista, però em va agradar molt i la tornaré a veure. Tracta d'un home que treballa a Correus en Anglaterra i que viu amb els dos fills de dos pares diferents que li va deixar la seva ex-dona quan el va abandonar. La seva vida és un desastre, fins i tot intenta suïcidar-se, però té un ídol que sempre l'acompanya: Eric Cantona un dels més gran futbolistes que ha tingut el Manchester United. Un dia, de sobte, el propi Eric Cantona -qui a més, és productor de la pel·lícula- se li apareix i li dóna consells sobre com reorganitzar la seva vida aplicant una filosofia prou particular. El cartero descobreix que ser un ídol no és ser gran. Ser un ídol és saber fer coses grans, bé siga per a tu o per als altres.Hi ha una escena en la que li comenta a Cantona quin és el moment més gran de la seva carrera, i comença a recordar gols i triomfs... i el futbolista diu; "no, el moment més gran de la meua carrera va ser quan li vaig passar el baló a -no me'n recorde- , perquè vaig notar que jugava en equip i amb un equip, que no estava tot sól". Una pel·lícula molt recomanable.

27 d’agost de 2010

DEDICATÒRIA

Diu l'amic morning que li queda un mes esdevenir Doctor Star. . Com que dius que ja et queda menys, pense que aquesta és bóna,hehe.


I aquesta, que encara que no te n'adones, és el que sents cada vegada que et poses a la feina, a més, ix M.A. o Mr.T.  i es suficientment, com t'ho diria; "morralesca". Això està fet, ja ho tens ahi.

19 d’agost de 2010

MANIFIESTO POR UNA LENGUA COMÚN


Vaig a comentar els punts que més em fan què pensar d’aquest manifest que s’ha fet amb la clara intenció d’unificar criteris respecte al que jo considere una falsa visió de la  realitat lingüística d’Espanya. Voler entendre les diferents llengües com un instrument que separa en comptes d’unificar coneixementes i cultures, és una maniobra molt, però que molt típica d’independentistes de caire molt radical i de gent que està per “l’unitat” d’Espanya de manera més o menys subtil. La qüestió és sempre la mateixa: política i llengua. Tal volta si el plantejament fóra que conéixer més llengües suposa tenir la mira més ampla, les polítiques serien diferents, els mitjans de divulgació serien diferents,. Si no es canvia l’estratègia a seguir per uns i per altres, passen coses com aquesta, que eixen manifests. M'ha eixit un post potser massa llarg, però allà va:

1)hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático: És a dir, no cal fer que les diverses realitats culturals del nostre Estat siguen oficials, és millor continuar amb una “asimetria que no implica injusticia”.

2)las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»).
La solució és molt fàcil, polítiques estatals, sí, des de “nuestro Estado” que fomenten la igualtat lingüística pura i dura, no el que hi ha ara que és la utilització d’una llengua “en detrimento” de les altres, cosa que es podria anomenar, seguint el mateix argument “imposició lingüística”, i dir que és una barbaritat, no?. Està clar que les llengües no poden imposar-se com a prioritàries en l’educació, per aixó és genial que puguen haver programes d’educació absolutament bilingües, cosa que sembla que a aquestos genis i savis no els interessa massa...

3) Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella.
Clar que sí, només en saber dir “collons” ja poden menejar-se per on vullguen. Supose que quan diu manifestacions culturals es referirà a l’escultura, els bous, la pintura i les festes, perquè el teatre, la literatura i les cançons utilitzen paraules, no sé si els escriptors que signen aquest manifest se n' han adonat. No és ilògic suposar que hi hagen ciutadans que vullgen desenrotllar la seva vida profesional en una altra llengua cooficial, repetisc COOFICIAL, i que a l’actualitat no poden fer-ho.

I prenent la constitució com si fós la Biblia, que jurídicament parlant, ho és,demanen:

1) La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles:
Jo ja em pensava que era així, gràcies per aclarir-ho. Ara ja estic més convençut que mai de què calen més esforços perquè tots els ciutadans espanyols coneguen més llengües, tot i que no se'ls supose la seva comprensió (¿?).

2) Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana, sea cual fuere (observar la utilització del futur de subjunctiu, eixe temps verbal castellano tan gran) su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.
M’agradaria conéixer ciutadans monolingües educats en el sistema educatiu actual en llengües úniques distintes de l’espanyol fins el punt de no saber utilitzar-lo. També m’agradaria que definiren “diversos grados de oferta”; saber l’abecedari és un grau d’oferta, tant com arribar a escriure obres de divulgació en euskera, per exemple.

3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.
O siga, posarem traductors a les institucions. Per fí!. Supose, que els traductors estaran especialitzats en la matèria, no? . Cal garantir que el que proposa aquest punt siga així. Ara aixó si, per posar traductors calen diners, així que propose que la figura de “assessor lingüístic” puga ser utilitzada d’aquesta manera,a més de ser obligatòria. Que no hi han diners? doncs faig fóra l'assessot d'imatge o en busque, perquè se me podria jutjar per cometre una veritable ilegalitat.  Als negocis, cadascú que faça el que vullga, correcte.

4)LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica. Aleshores, no és recomanable que siguen bilingües, és recomanable que siguen monolingües en castellà i si li sembla bé a qui siga, que siguen bilingües.

5) LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.
“En determinadas ocasiones características” què vol dir? No ho entenc.

Bé, no m’enrotlle més. El que vull dir és que diaris com “El Mundo” i cadenes com “Telecinco”, i gent com Mario Vargas Llosa, Álvaro Pombo i Albert Boadella recolzen aquest manifest.  La tonteria i la polèmica està servida. Ara bé, com va la reforma laboral? i les xifres de l'atur? i les ajudes a la dependència? Que conste que açò també es pot dir en castellà. Em sembla que "esto lo arreglan quatre sabuts". En fi, paraules del profeta: No hi han palmeres, però hi ha cada dàtil...









17 d’agost de 2010

NOVES TECNOLOGIES, DELINQÜÈNCIA I PENYAFATALISME EXTREM


Després d'una bona temporada revisant casos de penyafatalisme arreu del món, era de suposar que un succès com aquest havia de passar. No es prou que et furten les ovelles, això és de temps passats, ara, a més de furtar-te-les t'envien vídeos on...com dir-ho... practiquen sexe amb una d'elles -l'enllaç çes a la notícia, no us espanteu!-. Amb l'arribada de les noves tecnologies -que pel que sembla, mai deixaran de ser "noves"-, arriba una nova tipologia de delit: et robe les ovelles, com que tinc "noves tecnologies" i sóc un malalt, em grave fornicant amb una d'elles, i com que sóc un lladre malalt amb accès ales noves tecnologies, t'envie el vídeo.
En fí, no sé què pensar!. Tampoc sé què pensar de la persona escollida per "cobrir" la notícia. M'imagine una redacció i un/a cap de redacció o director/a de diari dient: necessite algú per a un robatori d'ovella amb violació zoofílica. Silenci i mirades per veure qui és l'afortunat o afortunada...
Tampoc sé com tractar aquest esdeveniment. Em sembla prou greu, la veritat, però té una barreja de malaltia i delit mot estranya, quasi còmica. Per a què li envies el vídeo al pastor?  per dir "mira que faig amb les teves ovelles"? Es tracta d'una xarxa de segrestadors animals per a produir  pel·lícules de zoofília atesa la falta de vocacions en els actor secundaris? Què en pensen els defensors dels drets dels animals? No sé, com deia Tonino Carotonne: "è un mondo difficile"

13 d’agost de 2010

QUI FA AQUESTOS MUNTATGES?

Cal tenir molta tele vista i molta música sentida, no creeu?




9 d’agost de 2010

BRESQUILLADES SONORES: CAMARON DE LA ISLA

Fa unes quantes entrades parlava del concepte "bresquillada sonora"i m'he decidit a anar postejant-ne poc a poc. Ací en van dos de Camaron de la isla.  Unes entrades més avall també parlava dels diferents estils musicals; doncs bé, en un moment en què està de moda afegir la paraula "fusion" a qualsevol estil de música, però sobretot referit al flamenco, va arribar aquest ésser humà  l'any 1981 i va cantar aquest poema així:

I aquesta, més que una bresquillada, és un himne:

Grandíssimes cançons d'un gran artista que va revolucionar absolutament la imatge que es tenia del flamenco dins i fóra d'Espanya.

5 d’agost de 2010

LEONARD COHEN: THE PARTISAN

Hui faré cas a una petició de fa temps.Mítica cançó homenatge als partisans interpretada pel gran Leonard Cohen. Primer pose un vídeo de la televisió francesa de l'any 1969 i després va un d'una actuació a Donosti l'any 1988, subtitulada en castellà i amb algún que altre "apanyo". Aquesta cançó expressa com poques la sensació de derrota i els sentiments del perdedor de guerra, és una veritable passada. Quant a Leonard Cohen, millor escoltar-lo per estones, de seguit pot resultar massa trist, cosa que no lleva que siga un gran compositor, cantautor i poeta.



2 d’agost de 2010

RAJOY EN ACCIÓN


Després d’un any d’allò més estressant -fins i tot per als bancs- , i de plantejar propostes polítiques tan interessants com “convoque elecciones” o estratègies polítiques com dir que no a tot el que vinga des de l’altra banda i prou o soltar animalades com que Carlos Fabra és un ciutadà exemplar, l’aspirant a president d’Espanya i líder de l’oposició se’n va de vacances, que s’ho mereix.

Però no se’n podia anar i prou,no. Havia d’acomiadar-se en un vídeo titulat "Rajoy en acción" on, des de dins d’un cotxe ens diu que se’n va de vacances per a treballar més (¿?). El vídeo es penja en el facebook i un dels partidaris d’aquesta estratègia que veu en Rajoy la solució dels problemes d’Espanya li diu més o menys: “Ie tete, que no portes el cinturó!”.

A les poques hores apareix un comunicat en nom de Rajoy que diu que no portar el cinturó “es un error que ni Mariano Rajoy ni nadie debemos cometer”.

Tal volta l’error és el propi Mariano Rajoy, que no sap què de tant forçar la imatge de persona corrent que no té estem prenent-li un poc d'allò que es diu "ascopena" -no sóc l'únic que ho sent així-. Mariano, descansa,rei, que fins i tot dones què parlar anant-te’n de vacances.
Una vegada més, esmentaré les paraules del profeta: "No hi han palmeres, però hi ha cada dàtil..."