19 d’agost de 2010

MANIFIESTO POR UNA LENGUA COMÚN


Vaig a comentar els punts que més em fan què pensar d’aquest manifest que s’ha fet amb la clara intenció d’unificar criteris respecte al que jo considere una falsa visió de la  realitat lingüística d’Espanya. Voler entendre les diferents llengües com un instrument que separa en comptes d’unificar coneixementes i cultures, és una maniobra molt, però que molt típica d’independentistes de caire molt radical i de gent que està per “l’unitat” d’Espanya de manera més o menys subtil. La qüestió és sempre la mateixa: política i llengua. Tal volta si el plantejament fóra que conéixer més llengües suposa tenir la mira més ampla, les polítiques serien diferents, els mitjans de divulgació serien diferents,. Si no es canvia l’estratègia a seguir per uns i per altres, passen coses com aquesta, que eixen manifests. M'ha eixit un post potser massa llarg, però allà va:

1)hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático: És a dir, no cal fer que les diverses realitats culturals del nostre Estat siguen oficials, és millor continuar amb una “asimetria que no implica injusticia”.

2)las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»).
La solució és molt fàcil, polítiques estatals, sí, des de “nuestro Estado” que fomenten la igualtat lingüística pura i dura, no el que hi ha ara que és la utilització d’una llengua “en detrimento” de les altres, cosa que es podria anomenar, seguint el mateix argument “imposició lingüística”, i dir que és una barbaritat, no?. Està clar que les llengües no poden imposar-se com a prioritàries en l’educació, per aixó és genial que puguen haver programes d’educació absolutament bilingües, cosa que sembla que a aquestos genis i savis no els interessa massa...

3) Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella.
Clar que sí, només en saber dir “collons” ja poden menejar-se per on vullguen. Supose que quan diu manifestacions culturals es referirà a l’escultura, els bous, la pintura i les festes, perquè el teatre, la literatura i les cançons utilitzen paraules, no sé si els escriptors que signen aquest manifest se n' han adonat. No és ilògic suposar que hi hagen ciutadans que vullgen desenrotllar la seva vida profesional en una altra llengua cooficial, repetisc COOFICIAL, i que a l’actualitat no poden fer-ho.

I prenent la constitució com si fós la Biblia, que jurídicament parlant, ho és,demanen:

1) La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles:
Jo ja em pensava que era així, gràcies per aclarir-ho. Ara ja estic més convençut que mai de què calen més esforços perquè tots els ciutadans espanyols coneguen més llengües, tot i que no se'ls supose la seva comprensió (¿?).

2) Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana, sea cual fuere (observar la utilització del futur de subjunctiu, eixe temps verbal castellano tan gran) su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.
M’agradaria conéixer ciutadans monolingües educats en el sistema educatiu actual en llengües úniques distintes de l’espanyol fins el punt de no saber utilitzar-lo. També m’agradaria que definiren “diversos grados de oferta”; saber l’abecedari és un grau d’oferta, tant com arribar a escriure obres de divulgació en euskera, per exemple.

3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.
O siga, posarem traductors a les institucions. Per fí!. Supose, que els traductors estaran especialitzats en la matèria, no? . Cal garantir que el que proposa aquest punt siga així. Ara aixó si, per posar traductors calen diners, així que propose que la figura de “assessor lingüístic” puga ser utilitzada d’aquesta manera,a més de ser obligatòria. Que no hi han diners? doncs faig fóra l'assessot d'imatge o en busque, perquè se me podria jutjar per cometre una veritable ilegalitat.  Als negocis, cadascú que faça el que vullga, correcte.

4)LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica. Aleshores, no és recomanable que siguen bilingües, és recomanable que siguen monolingües en castellà i si li sembla bé a qui siga, que siguen bilingües.

5) LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.
“En determinadas ocasiones características” què vol dir? No ho entenc.

Bé, no m’enrotlle més. El que vull dir és que diaris com “El Mundo” i cadenes com “Telecinco”, i gent com Mario Vargas Llosa, Álvaro Pombo i Albert Boadella recolzen aquest manifest.  La tonteria i la polèmica està servida. Ara bé, com va la reforma laboral? i les xifres de l'atur? i les ajudes a la dependència? Que conste que açò també es pot dir en castellà. Em sembla que "esto lo arreglan quatre sabuts". En fi, paraules del profeta: No hi han palmeres, però hi ha cada dàtil...









4 comentarios:

Josep Lluís ha dit...

Res, no en faces cas, ni els fem propaganda. En una paraula: gentola

amparo ha dit...

El manifest que han escrit estos personatges són casposo, fan pudor a naftalina; pareix un manifest de l'època pre-democràtica.

Ja en toc d'humor, si el que es preten és usar una llengua comu, per què no ens deixem ja de bovaes i directament aprenem tots el xinés. Tu saps la de milions que la parlen?¿?¿

M'agradat els teus comentaris al respecte.

MEQUETREFE ha dit...

Gracietes als dos. Teniu raó. Ni tenen trellat ni cal fer propaganda. Gentola.

TokTok ha dit...

Gracias por enlazarme!!!
Viva el arte.