25 de febrer de 2011

LA TONTETA


No sé si heu llegit la notícia. Aquesta senyora, diputada de "esta España nuestra", diu que  a les persones amb discapacitat en la seva terra els diuen "tontitos". Tota una mostra d'afecte cap als ciutadans de la seva terra, que suposem és  Tontilàndia, perquè si el que volia era referir-se a Andalusia, tampoc deixa en bon lloc els seus habitants.
En la meva terra  a la gent que diu i pensa aquestes coses li diem "imbècil", i a més també pensem que és prou "inútil". El que passa és que no som diputats, més bé som  putejats per  veritables tontets i tontetes que, en comptes de prendre decisions, no paren de fer mostra d'un "idiotisme" que fa por.
Per a rematar, una altra perla: "lo que nos faltaba con el demócrata este"; "es lo más fascista que he visto en mi vida... como presidente".  Hui en dia dir-li a qualsevol "feixista" és com demanar l'hora, m'ho estic imaginant:   Em pot dir l'hora? -les quatre i vint,feixista- Arriba los relojes!O aquesta altra:-Perdona tens un cigarro?-no no fume.-Feixista!.
Un amic/filòsof de bar -  per cert, trobe a faltar aquelles converses, no sé res de tú- deia més o menys açò :  "el mundo es de los gilipollas", "ellos y sólo ellos tienen el poder", "mira a tu alrededor. Tú crees que sólo hay uno o dos, pero son verdaderas hordas que pasan desapercibidas hasta que uno habla más de 10 minutos con ellos. entonces florecen las actitudes y los puntos de vista... "el món no ho sé, però més d'un escó en el Congrés dels Diputats sí que ho és. O almenys un.

21 de febrer de 2011

GRRRRR!. LA CANÇÓ FRANCESA RE-RESUMIDA


Avui m'abelleix compartir unes quantes joies de la "chanson" francesa que tothom coneix o pense que hauria de conéixer. Ja em direu que vos semblen:
Què gran és la lletra d'aquesta cançó!
Aquesta és segons una enquesta, la cançó més bonica de tots els temps.  Jo em reserve el dret a discrepar. Sentiment  si que en posa prou, és innegable. I en aquesta, el sentiment  li surt per les orelles.A mi no em sembla per a res del món sobreactuat, com diuen alguns. Per cert,  Jacques Brel, un imprescindible de la "cahnson française" no era francés, era belga!.
No podem oblidar al poeta. El meu moltvolgut George Brassens de qui ja he parlat altres vegades en aquest blog.  Un dels seus himnes a la dignitat humana. O un himne a la seva terra. En aquesta  cançó demana ser soterrat a Sète, el poble on  va néixer. Jo he estat alli i en la "plage de la corniche" que esmenta en la cançó. Un bon lloc per a viure i morir.

19 de febrer de 2011

SENSE SENYAL


En un acte de filldeputisme què passarà a la història de tot el poble valencià, els seus dirigents han considerat correcte negar al poble un medi de difusió cultural en la seva pròpia llengua. Ens neguen la informació i la cultura, la nostra pròpia cultura. Açò només s'explica per interessos partidistes, parlem clar,  volen guanyar el vot del blaverisme més reaccionari i fastigós. Com bé diu Josep Lluís al seu blog, no és qüestió de -ismes.
Açò és un atac frontal i directe contra la llibertat d'expressió per part de les institucions.
NO HO  HEM DE CONSENTIR!. Aquest atac institucional està  pendent de sentència en el Tribunal Suprem, així que encara queda esperança. S'ha d'arribar fins on calga -de manera legal- per a eliminar l'enèssima  cagada en la cara d'aquest govern autonòmic.

16 de febrer de 2011

SERÀ DE VERES?

  • Què Francesc Camps hatja dit que es el candidato más respaldado de la historia de las democracias occidentales? De veres. Sorpresa? fàstic? indiferència? vergonya?. No. Llàstima. El que sent és veritable llàstima. Per què? perque denota molta desesperació. Aquest tipus de  burrada "sóc el millor dels millors perquè ho dic jo", en plan "porque yo lo valgo" només la pot dir una persona excessivament egòlatra quan ja no li queda res més a dir o un anunci de L'Oreal en el segon cas.
  • Serà de veres que açò ho podria dir un pobre imbécil a qui només li riuen les gràcies quatre? podria ser de veres. Però no. Ho ha dit un president d'una Comunitat Autònoma. De la meva. El meu suposat representant legítimament escollit. De veres. Pense que o li falten "tres pitxerades" o que és una burla directament. No sé si coneixeu el la definició del concepte "ascopena". Vé a ser la sensació que em provoca. De veres.
  • Serà de veres que no té res més a dir? ni ho sé ni ho vull saber. Per a ell, el cas del porc.
  • Serà de veres que Fabra se'n va? No és del tot de veres. Per a ell, el cas del porc.
  • Serà de veres que la major part  dels votants del Partit Popular recolzen  i volen aquest Partit Popular? ni m'ho vull  ni m'ho puc creure, però sembla que si. Que dolent és el sectarisme, que elimina qualsevol crítica. I açò passa en tots els partits, en tots els llocs. Sectarisme. Sectarisme que separa qui discrepa, que assenyala qui no està d'acord i que aparta fins eliminar l'individu en benefici de quatre.De veres. Per a ells, el cas del porc. Açò no hauria de seguir així, però resulta que vivim en un món on el porc ens fa cas a nosaltres, no a ells. Mentrestant, una pregunta més:
Serà de veres açò? Espere que, tot i que no li tinc cap simpatia no ho siga!
 

14 de febrer de 2011

AHI ESTÀS TUUUUU...


Hui vaig a contar-vos la història d'un màrtir de la imbecilitat. Aquest ésser humà ha passat a la història recent d'Espanya com un rebel de la llei que prohibeix fumar en bars i restaurant i més llocs que no són tan "noticiables". Aquest gran revolucionari ha arribat a dir açò:  "Yo voy a defender mi negocio a muerte y moriré matando. Estoy en el uso de mis derechos como ciudadano, de mis derechos constitucionales y no voy a aceptar este atropello por parte de este gobierno dictatorial, marxista y terrorista". La resposta a aquesta interessant reflexió la trobem en les paraules del poeta: ¿Y tu lo preguntas?poesía eres tú.
Com que no en tenia prou ho ha rematat amb  aquesta perleta, que ell és un veritable español, con dos cohóne: "Hasta ahora he intentado guardar las formas, pero estoy empezando a perderlas; o sea, que tengan cuidado porque, igual que ellos están intentando amedrentar, que tengan cuidado porque tengo unos cojones más grandes que los de ellos. Fui amenazado por la ETA y estos mierdas, estos socialistas asquerosos que tenemos en este país, que nos han arruinado a todos los españoles, no les tengo ningún miedo. Les espero aquí".
No entenc per què la ETA amenaçaria el propietari d'un restaurant de Marbella, però no ho posaré en dubte, amb eixe tema, millor no fer cap broma. Quant a "los cojones más grandes", una simple visita de la policia va ser prou per desunflar tanta grossor testicular, segons el màrtir "por respeto al cuerpo". O siga, que eixe cos si que el respeta. Què esperava aquesta víctima de la justícia? De moment, són 145.000 € i el restaurant tancat. Jo pense que està esperant que el truque qualsevol cadena per a contar aquest sainet i així poder pagar -ho dic seriosament-. De moment, no oblideu el nom de José Eugenio Arias, perquè ja ha passat als anals més grans del penyafatalisme



7 de febrer de 2011

JAVIER CORCOBADO

Les seves cançons tracten l’amor i els sentiment de desesperació com molt poques. “l’alegria de la huerta” no és , no; però les seves cançons van coincidir amb un moment en què jo no ho estava passant massa bé i vaig quedar literalment prendat. Amb el temps, em vaig adonar que no havia de continuar sentint-les mentre el meu estat anímic no milorara. Cada vegada que les escolte, em semblen massa “profundes”.  Ahir vaig comprar l’únic disc que no tenia de la seva carrera en solitari “el editor de sueños”. Continua igual. Lletra contundent, desesperació... el que fa  no és bonic, no és lleig, no és bó ni és dolent,  és especial i prou

Hace mucho tiempo que no veo el amor en los demás,


ya nadie sonríe ni dice la verdad.

Guerras, torturas y engaños en la televisión,

y lo único que puedo hacer es susurrar está canción.



Veo alejarse la espalda de mi juventud

entre campos de amapolas y sombras de multitud.

Las palmeras tecleando con sus uñas en el sol

los besos invisibles de los perfumes de tu amor, ay, de tu amor.



Nuestro barco se ha perdido en el pensamiento del mar.

Me rozan tus pestañas las heridas al recordar

que la humanidad se hunde en su propia necedad.

He perdido el manual del odio respirando tu amor y tu voz.



Abrazado a tu espalda las estrellas nos dormirán.

Todas las canciones del mundo se borrarán.

Todos los recuerdos y los males se ahogarán.

Y sólo habrá música en tu cuerpo, mi amor, y en tu voz.


La lletra d'aquesta cançó és prou contundent:


Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?


Vivo sin mañana sangrando palabras.

Ya no sé quién soy ni adónde voy.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Yo no sé por qué he nacido así.

Soy una infección de contradicción.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Vivo sin mañana sangrando palabras.

Ya no sé quién soy ni adónde voy.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Yo no sé por qué he nacido así.

Soy una infección de contradicción.



Y no tengo alergia a la alegría,

sólo tengo alergia a la hipocresía.

No tengo alergia a la alegría

y hoy no armonizo con la ironía.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

¿Dónde están los ciervos y las mariposas?

¿Dónde está el candor? ¿Dónde está el amor?



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Ya no quedan dioses en mi colección.

Otra tentación en mi contricción.



Y no tengo alergia a la alegría,

todo el mundo hoy se cree policía.

Y no tengo alergia a la alegría,

soy el vertedero de la poesía.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?...

"Caballitos de anís" és un tipus de beguda. Aquesta poesia cantada vé a descriure una borratxera d'un esser humà molt desesperat.

4 de febrer de 2011

MEQUETREFE EN LA WEB

Com hui m'avorria, he acabat buscant per la xarxa barrabasades variopintes per a penjar en el blog. De tantes com hi ha, no sabia per on començar, així que en un atac d'egocentrisme sense precedents, he pensat que buscant "mequetrefe" trobaria de tot i he acabat en la temàtica que més m'agrada: la música. 
Doncs casualment  m'he trobat amb una curiositat en el bloc amb la música més extraterrestre( si pop iraní d'abans que el prohibiren, música electropop del Japó dels anys 80, jazz d'Etiòpia  i paranòies de tot tipus, sobretot de música ambient i drone i sobretot post-rock a tutti plenni) de tots els que visite amb freqüència.  En Espanya hi ha un grup d'eixe estil de música que tant m'agrada -l'anomenat post-rock- que es diu Mequetrefe!!. La veritat és que m'ha fet il·lusió i no sé perquè. L'únic disc que tenen publicat ("play off") no està del tot malament. Un poc "paranòia" si voleu,  al més pur estil de grups com Mogway o God is an astronaut amb les seves pujades i baixades d'intensitat dins de composicions de duració llarga i que, de vegades, evoquen certa malenconia.  Els xics ho intenten. No ho fan del tot malament,  són prou  assequibles per a les meues orelles. Van dos  videos  de mostra -amb una qualitat de só molt millorable, que conste!-


També m'he trobat amb tot tipus de detritus musicals amb el nom de "mequetrefe" i curiositats com  "el sonido mequetrefe" -oh yeah-

I amb  un "cha-cha-cha"  titulat "el mequetrefe" digne de les verbenes de qualsevol festa local o de barri:


La próxima volta que m'avorrisca, millor agafe un llibre. Bon cap de setmana!.