16 de gener de 2012

JUGAR A ROL

 
El món del rol està ple de friquisme prou injustificat. Quan u comenta que juga a rol amb gent “no iniciada”, sovint s’imagina el que pensa l’altra persona: adolescent sempitern, friki amb grans i poc sexe en viu o, en els casos més hardcore, assassí de ciutadans que esperen el bus.
Tot açò  és provocat pels mateixos motius de sempre: assenyalar allò que sembla diferent amb el prejudici i  la propaganda negativa o, directament, parlar des del desconemixement. Fa més de mitja vida que jugue a rol. Les fitxes del policia Bryan Plank o el mag Enok són amb 18 anys d’existència , junt el Simon i el cine Exin, els joguets més vells que tinc. 
La història escomençà en un porxi amb sessions que barrejaven fantasia i explicació-aplicació d’unes normes poc convencionals per al concepte que teníem del que era un joc; daus de 4,6,8,10 i 20 cares (més endavant, empraríem el de 12)... La temàtica principal era –i és- la fantasia èpica medieval  amb tota la seva parafernàlia  i el seu imaginari: espases d’una mà o de “doble puny”, escuts, llances, destrals, màgia de diferent tipus, cultes variats, monstres, bèsties...
Més endavant, descobriríem noves temàtiques i noves maneres de jugar; seríem investigadors en els anys 20 i 30 del segle XX, o clons humans produïts per un ordinador en un món futurista i paranoïc.. Mítiques partides en “la isla de los grifos”, sessions de 6 hores en la vesprada del dissabte, jornades de matí i de vesprada... partides al Runequest, el Señor de los anillos (posteriorment al Rolemaster), la llamada de Chtulú, Paranòia, Dangeons and dragons... amb gent de diferents colles que ens ajuntavem per derrotar mags i criatures o qualsevol cosa que en fera front.Personatges mítics com el mag Enok  i els guerrers Senzei amb la seva naginata, Goku i la seva destral danesa, Solrac amb una “espada de los vientos” o aquell home amb cuirassa de plom i bola i cadena, eren els protagonistes d’aquestes aventures .
Després arribà  l’època de la gran sequera. Cada vegada jugàvem menys i a menys jocs fins el punt de jugar només al Dungeons and dragons “ o danllons” i de manera molt residual a “la llamada”, però des de fa dos anys, el rol ha reviscolat entre vells i nous jugadors amb dues particularitats:
1)    Es juga només entre setmana: les conjucions interplanetàries han aconseguit que el dimecres per la vesprada siga un dia assequible per a jugadors i màsters (normalment, els propietaris del joc, que s’han llegit les normes i preparen les aventures) que juguen alternant el Runequest i el Dungeons and dragons.
2)    L’idioma predominant és el valencià:  Açò és degut a que, entre altres coses, els màsters del principi no empravem de la mateixa manera ni al mateix nivell que ara el valencià. La diglòssia ha desaparegut en llocs com Glorantha, Cormyr o la porta de Baldur.
En fi, que reunir-se per viure aventures i desventures imaginàries una vegada a la setmana allibera la ment  en comptes d’embrutir-la. Friquisme és Tele 5, els jocs de rol enriqueixen  i abasteixen moltes varietats: jugar a metges o a pistolers i indis és jugar a rol, i per supost “lleçar un veneno 19”, empalar un orc, aconseguir un tresor o descobrir les intencions i maniobres de societats secretes fins el punt de “perdre punts de cordura” qualsevol vesprada amb amic i coneguts és, senzillament, una bóna experiència que pot no agradar-te, però mai et semblarà desagradable.
Aquest post se m’ha ocorregut quan he vist uns llibres de “la llamada” damunt la taula del menjador d’un col•lega. De vegades m’imagine la llar del pensionesta de la meva generació: Pantalons “vaqueros”, telèfons d’última generació i tapetets verds, sí, però amb figuretes de plom , daus, fitxes de personatges, llibres de regles i mapes escampats per tota la taula.
I frasses com:
Jo ataque a la càrrega i el segon atac al de la dreta
Jo proyectil mágico
Intente esquivar
Vaig a per ell
Tire otear
Seria –serà?- meravellós.