1 de maig de 2012

EXISTIR


S’aixecà a les 05:00 i es va preparar per sortir caminant cap a la feina. Isqué de casa per darrere, per la mateixa porta de sempre i escomençà a caminar pel mateix carrer de sempre. Travessà el mateix creuament de sempre, on hi havia -com sempre- un o dos taxis a part de baix.
Continuà pel carrer de sempre amb una sensació estranya en el cos. El soroll de les ones de sempre que arribava fins ací des de tres carrers més cap avall, barrejat amb una plaentera sensació de solitud, la flaire de la mar i l’atordiment provocat per dormir poques hores -com sempre- composaven una escena única alhora que curiosa.
Arribà al forn de sempre on, com sempre, el forner ja havia engegat les màquines per fer pà. Baixà les escales de sempre i arribà a la feina on, com sempre, estigué des de les 05:50 fins les 14:00.
Tornà a casa pel mateix carrer per on havia vingut i es va trobar amb la xica que sempre passeja el gos a aquestes hores i que sempre li somriu, amb el iaio que dóna menjar amb una màscara de cirurgià  a les tòrtoles de competició amb plomes pintades de roig i verd que hi ha dins la seva cotxera,  a la fornera que arreplegava per tancar el forn i al xic gros amb roba de feina que anava o tornava de treballar, i, com sempre, tots aquestos “desconeguts familiars” el saludaren. Ja són dos anys d’encontres perfectament sincronitzats.
Entrà a sa casa per la porta de darrere. Travessà el corredor, com sempre i arribà. Eixe dia, en entrar a sa casa, la seva dona no el va veure. Ell la saludà hola guapa, què tal?, però ella no va menejar el cap. Al principi, la situació li va fer gràcia, però quan ella es va alçar de la cadira i es disposà a dinar com si ell no estigués ja no li’n va fer gens ni mica... li cridà que estava allí, que ja n’havia prou. Es va situar entre la taula i el televisor, i ella continuava veent la tele,sense immutar-se, com si ell fora transparent.
Va eixir de casa enfadat, i es va trobar al veí estúpid qui, com sempre, no el va saludar. En el carrer, va començar a preocupar-se... tupava amb la gent i ningú el mirava. Va pensar pegar una puntellada a un gos o llançar-se contra el mirall d’una tenda per veure si era possible el que estava passant, que ningú notara la seva presència. La gent ni el veia, ni l’escoltava, però l’esquivaven, d’alguna manera notaven alguna cosa quan se’ls acostava a dir-los alguna cosa.
Es va gitar sobre la gespa, mirant al cel, intentant comprendre què passava. La rutina se l’havia engolit. Hi era, però havia deixat d’existir.