4 de maig de 2010

UN ENCONTRE BANAL (ACTE I)


Un carrer d'Alacant. Gire un cantó. Quasi tupem. Em mires. Et mire. Somriem:
-Hola. Quant de temps feia que no et veia (2 anys?)".
-Què tal? conteste amb el mateix somriure sorpresiu. Em preguntes el mateix. Responc el mateix. Has quedat amb noséqui i tens temps per prendre un cafè. Busque en el catàleg de "no pucs originals" que tinc reservats per a aquestes ocasions, però no estic suficientment ràpid. Tal volta la falta de costum. Accepte.
Em contes com de mal et van les coses mentre puntejes un Iphone. Damunt la taula, unes ulleres D&G i les claus d'un Audi, que sense que ningú pregunte, dius que és preciós i té tres mesos.
Que si "la cosa" està molt mal, que si "prepararàs" oposicions... que passes de les relacions, que no pots comprar-te un pis... En aquestos moments, desitjaria haver d'assistir a quasevol compromís ineludible, "un bateig o catequèsi serien excuses poc acceptables" -pense mentres t'escolte-, però ja no puc fugir. He de sentir la teva "desgràcia" personal, quan de sobte, i sense anestèsia, la pregunta trampa:
-Tu no vas acabar,no?. Supose que et refereixes a la carrera que saps que no he acabat i esperes que comence amb una desgràcia superior a la teva, per a que pugues pujar-te'n a l'Audi i sentir com el sol brilla en les teves ulleres amb un gest de satisfacció. No -conteste, esperant el colp de gràcia que vé seguidament-: I estàs treballant?. Me'n vull anar. Passe a l'acció: no, la cosa està molt mal, m'han embargat el pis i vinc de repartir propaganda per les bústies. Increible però cert. T'ho has cregut! i  el que em sembla més increible encara és el teu gest inalterable. No veig cap expressió d'aflicció o serietat, "d'almenys és alguna cosa" i és quan contraataques amb la beca que faràs l'any que vé a l'estranger i el màster si no t'"ix" res. Perquè tu no busques res, a tú "t'ix".
"A la merda"-pense- me n'he d'anar, venen a arreplegar-me. Mentisc tan vilment com ho he fet abans.
-Si, jo arribe tard- pretens que em crega-.
-A veure si quedem algun dia- tornes a mentir rigorosament; no tens el meu telèfon-. No puc evitar-ho; et conteste:
-No crec que puga, de tota manera, si quedareu (tu i la colla de gent que viu en la desgràcia de tenir Audis nous, ulleres D&G i pisos que no podeu pagar però que vos paguen) ja em truques, val?.
-Clar!-tu també saps dir-ne  de groses, no anaves a ser menys!-.
-Adéu! et dic, abolutament en serio.
-Cuida't ! em contestes sense desitjar-ho
"Perque tu m'ho digues"-pense-.
Girem el cantó. Quina llàstima -pensem alhora-.
Despenges l'iphone i li contes aquest encontre a Menganito, que el dimarts a les 11:30 està en  sa casa jugant a la consola amb 34 anys a veure si "ix" alguna cosa sense haver-ho intentat ni una volta.
Puje al cotxe i engegue la ràdio. Per a la pròxima volta, decidit, tindré catequèsi.