25 de juliol del 2010

AMIC

Va haver un temps –tampoc fa tant- en el què ens sentíem grans, molt grans. Ens menjàvem el món d’un mos i només el sol ens parava els peus a les huit o les nou del matí -quan no ho feia a migdia- per tornar al cau... te’n recordes? Aquells temps són difícils d’oblidar: el somriure sempre als llavis, el saber sempre què fer quan no hi havia res a fer, “pegar voltes” cap amunt i cap avall, “marejar”per ací i per allà... l’avorriment i nosaltres no érem compatibles. Ho podíem tot i podíem amb tot. Dia rere dia, nit rere nit...te’n recordes, amic?. Hi han molts indrets testimonis d’aquella època. Érem molt grans. Jo vaig abaixar ací. Tu no en vas tenir mai prou. Arribares a ser massa gran, a creure’t massa gran. Tan gran que quan vas caure no vas aterrar com nosaltres. Et pergueres en un món de fantasia i grandesa fictícia; món del què ja no tornaràs... només alguna estona. I és aleshores quan sembla que el temps recula 10 o 12 anys... de sobte te’n vas de la mateixa manera que ho fa el teu cap.

T’ho dic amb confiança, amic: sent compassió i llàstima, però sovint el què sent és una ràbia immensa. Ràbia perquè fores tan cego. Sé que no puc fer res, però avui tinc el dia sensible, he vist unes fotos, la ràbia ha tornat i t’ha tocat a tu. Com sé que no vas a venir de nou, des de la ràbia que he tornat a sentir, m’acomiade de tu. I ho faig fins que puga assimilar una altra vegada –i ja en van unes quantes- que hi ha coses que només són d’una manera, irreversibles. Adéu, amic.

Enrique