22 de novembre de 2011

INTROSPECCIÓ


Hui, en un dia que de tan típic esdevé tòpic, tornes a mi. Torne a notar eixa sensació d’endinsar-me en mi mateix, com abans.Podria pintar-me de verd i contemplar-me front el mirall; veuria el mateix. Les conseqüències del desinterès poden ser fatals si no es pren aquest amb mesura.
Podria fer-ho millor, però les forces estan abandonant-me. No hauria de ser així, però ho reconec; estic cansat. Podria aturar-me una estona i aprofundir un poc més, endinsar-me més i més... però la darrera vegada no va resultar con ho esperava, i no t'ho negaré: tinc por.
Vull veure el que no hi és, i aixó no està a l’abast de qualsevol. Podríem combatir, podries fer que me’n penedira una altra vegada, però t’ho torne a dir: estic fart, no tinc força. Puc deixar que vingues de sobte. Tal volta siga millor. Vindràs de tamborinada i te n’aniràs de la mateixa  manera, sense avisar; i jo, una vegada més, no avaluaré les conseqüències i em perdré buscant les causes.
Però si això ocorreguera, tot el que m’envolta tornaria a enfosquir, com abans. Podria preguntar-te per què tornes, què vols... però et fa igual, poc a poc vas sembrant de manera exponencial aquesta cremor. Crec que he aprés prou coses  d’aquestes temporades que passem junts quasi tots els anys, i la conclusió de tot açò és la següent; sempre has estat ací, tristor. Saps molt bé com m’ha costat aprendre que no apareixes d’una manera diferent a l’alegria, l’angúnia,l’excitació o el fracàs. Simplement t’he deixat passar més vegades de les què cal, perdut buscant motius, solucions... perdut al cap i a la fi.
Diuen que el pitjor enemic d’una persona és un mateix. Totalment d’acord.  Hui en aquest típic dia tan tòpic, tornes a picar la porta. I jo em sent fluixejar... ha faltat ben poquet per que t’obrira.
Sé que continuaràs intentant-ho.