2 de febrer del 2010

GRÀCIES


No sé si coneixereu una revisteta que circulava per ahi anomenada BID. Doncs era una revisteta que arribava a casa tots els mesos i que en un principi-quan no existia l’Internet eixe- oferia discos i pósters. Més endavant oferia llibres i tot tipus de xorradetes i després va desaparéixer. Jo em vaig subscriure perquè era de bades i oferia la possibilitat de comprar discs prou baratets i que no trobaries en “tendes convencionals”;cal dir que Fnac tampoc n’havia i la única possibilitat era o “el Surco” en La Vila o “Discos Merlin” al costat de l’estació d’autobusos en Alacant ni més ni menys,atès que en el Continente (que no era Carrefour) no els trobaves.

Doncs resulta que BID són les segles de “Boletin Informativo Discoplay”i “Discoplay” era el nom d’una tenda de discos de Madrid. Emilio Cañil n’era el propietari i una de les persones què més a fet per difondre la música per tot el territori nacional. Resulta que va aconseguir junt a dues persones més llogar un baix de la Gran Via de Madrid i montar una tenda de discs amb un catàleg molt gran de tot tipus de música (en un principi Folk dels EUA, però més endavant clàssica,jazz i per suposat pop, rock nacional i internacional i punky “brut”). Va ser els primer en publicar i editar un disc de cançons republicanes sense censura (la tenda va obrir a finals dels anys 70) i la persona que va portar Simon & Garfunkel a Espanya en l’any 80 quan anaven de gira per Europa. També va ajudar Raimon a vendre les entrades d’un grup prou important dins l’escena folk dels 70 que no me’n recorde (Raimon va voler fer de promotor, no en venia ni una i aquest home li va dir que portara les entrades a la tenda, es van esgotar en una setmana!). També va ser el primer en vendre a Espanya pósters i ha sigut l’encarregat de que molts xics i xiques com jo accedirem a la música sense haver-nos de menejar de casa.

Aquest home, Emilio Cañil, va morir fa dues setmanes. Hui, escoltant la ràdio, li han fet una entrevista al seu soci durant molts anys i la gent que trucava per telèfon m’ha sorprés... i molt!. Gent amb 52 tacos que agraïa la tasca realitzada per aquest home, que són gent que vivia en poblets i gràcies al BID se’ls van “obrir “ les portes a una afició que continua. Jo recorde haver treballat expressament per comprar-me una edició especial d’un “cofre” amb els discs dels Iron Maiden (a ma mare quasi li agafa un mal!) quan tenia 17 anys. Promotors de concerts que deien que els pagaven per vendre entrades en la tenda quan ara han de pagar ells per aconseguir-les... un montó d’històries que m’han fet pensar en dues coses: la pel•li “alta fidelidad” i que aquest home es mereix un homenatge com a difusor de cultura, que ho ha sigut.
Des d’ací gràcies i descanse en pau.

Més informació: