29 de gener del 2011

LES MANETES QUIETES!


Què gran!.

28 de gener del 2011

GRANDE ITÀLIA!

Una imatge val més que mil paraules...
I de regal, dues cançonetes que m'agraden:
Fixeu-vos en "l'actitud". Sembla que canta com si  no tinguera res més a fer.Estiu, amor, soledat... Tot un clàssic que no sé perquè m'encanta. 9 de cada 10 dentistes diuen que no els agrada massa...





Aquesta parla del govern i la devaluació de la lira que va haver als 70 en Itàlia:



26 de gener del 2011

PASABA POR AQUÍ...


Islam Karímov -un altre porquet més amb cara de tonya- és el nom del president de Uzbekistan. Poc importa que l'home mane  matar uns manifestants. Ell arriba a Brusel·les  per a reunir-se amb Durao Barroso i amb el secretari general de l'OTAN, ni més ni menys, i no precissament per a prendre unes canyetes, no. Clar, en comptes de parlar dels morts que ha provocat dins el seu propi païs, i com van les coses eixes anomenades "política","democràcia" i "drets humans" per alli, li diuen: "passa home, anem a dir que parlarem amb tu dels drets humans, aixó sí, a porta tancada, que és com es fan aquestes coses". IN-SUL-TANT!..
Com bé diu la notícia, resulta que Uzbekistan és el païs  travessant el qual  els defensors de la democràcia i salvapàtries mundials hem decidit  passar material militar de forma segura per als nostres herois  d'Afganistan. La resta, fa igual. Aixó si, tenim un compromis "crítico, condicionado y amplio" amb Uzbekistan, només falta que siga permanent i verificable internacionalment i ja està, com si cagares cap a dins. Un amic meu diu que "quedar bé costa una poca merda", i açò n'és una mostra. Perdoneu l'escatologia, però és que estic molt indignat, cada vegada se'ns riuen més en la cara.
Ah, se m'oblidava, aprofitant la coiuntura han signat un  "acuerdo sobre energía", ja que l'home passava per ací...

21 de gener del 2011

EH TIO, PAREEEEEUUUU!

Hi han coses que de veres, justifiquen el canon que demana la SGAE. Primer l'original: bresquillada sonora com poques, un himne generacional, estem d'acord, no?.
Bé, ara vé un veritable terrorista musical:

Capteu el missatge que volia transmetre Nirvana quan Pitingo diu "ole oleeeeeeeee"? segur que si.I quan diu- cite textualment-: "aquí estamos distraiíios un  gitano, un albino, un mulato y un latino"? jo afegiria més gent: un compositor, un productor, i fins i tot la gent que aplaudeix un experiment com aquest. Si Kurt Cobain estaguera viu, l'havia acabat de matar!.
I què em dieu d'açò? Demencial!

AÇÒ NO TÉ PERDÓ DEL SENYOR!N'he sentit millor interpretades qualsevol nit de Karaoke!. CRI-MI-NAL!

19 de gener del 2011

TELESÈRIES ETC.

Coses que passen a les sèries de televisió que recorden que són ficció:

Quasi mai apaguen la llum. Ixen de casa i deixen la llum encesa. Perquè ho fan si no hi ha ningú més?. També resulta prou estrany veure com tanquen una porta amb clau. No recorde haver-ho vist, però tot podria ser. Més coses, heu vist alguna vegada en una telesèrie que estiguen pegant voltes i voltes per aparcar? Poden estar enmig de la Cinquena Avinguda que no hi ha cap problema; arriben i sense fer cap maniobra (heu vist algú fent maniobres?)estacionen uns cotxes enormes.

Normalment, entre policies o militars o gent de pistola, quan n’hi ha un que ha rebut un o més trets en particular i cau en terra morint-se i sense quasi respirar, l’altre li diu: “tranquilo, te pondrás bien”. De veres? Si a mi em passara açò m’acabaria de morir amb un gran somriure!.

Una altra cosa magnífica i grandiosa és el poder que proporciona ser agent del FBI; Arribes on vullgues, busques el cotxe que més t’agrade traus una mena de bitlletera amb una placa i un carnet i dius: ¡FBI necesito su coche!. Aleshores, el contribuient que està suportant el pagament d’una lletra per l’adquisició del vehicle en qüestió activa la seva escala de valors i pensa: “òstia, ha de ser alguna cosa important per la seguretat de la meva benvolguda nació, jo a aquest li done el cotxe i si m’ho demana, fins i tot la virginitat!. En comptes d’un simple: Però tú de què vas?.

Continuant amb la policia, no hi ha local, autonòmica o nacional, no, aixó és massa espanyol. Ha d’haver una quantitat gran d’agències i subagències i més morralla fins el punt de no saber si són policies o forenses o psiquiatres o matemàtics o prescolars!. A la televisió tenim, a banda dels nostres benvolguts i clàssics FBI i CIA els següents: CSI, NCIS, JAG (aquestos grandíssims, una mena d’advocats militars! Què gran idea per a una sèrie!), Unidad de crímenes violentos, L’arxiconeguda “brigada de homicidios de (afegir ciutat coneguda o merdosa, però sempre dels EUA), la DEA (drogaïna a nivell estatal), la brigada de narcóticos de (veure la “brigada de homicidios”) , SWAT (que són els GEO a l’americana), i SEAL (que són “marines” dels xungos, que són la “COE” però de la legió en Espanya) entre d’altres. Per a quan una sèrie sobre la guàrdia civil? Millor no donar idees (ja m’ho imagine: pròximament, “picoletos: el peligro está en la calle).

D’altra banda, la de coses que passen en eixe païs si t’agraden les sèries: en Miami, Las Vegas i NY, tens uns policíes capaços de saber si ta mare et donava papilles Nutribén o d’una altra marca a partir d’un rot que vas llançar el 1998 després de sopar en ca ta tia!. En Baltimore (veure The Wire), la policia no té mitjans ni ganes d’investigar, però acaben destapant un merder de por. En New Jersey, Toni Soprano fa i desfà. No sé on (Califòrnia, Philadelphia?), els detectius Mulder i Sculli fan d’Iker Jimenez del FBI, hi ha mutants després d’una mena de contacte extraterrestre en la ciutat de Seattle (veure “los 4400”), un Superman de segona divisió viu en un poble imaginari de Kansas o Texas anomenat “Smallville”, podem seguir “l’apassionant vida” del personal d’un casino anomenat “el Montecito” en una sèrie anomenda “Las Vegas”i, per si no ho sabieu, no només hi ha corrupció en Marbella o en Castelló, en Miami ja n’havia. També en Miami hi ha un ésser humà que es dedica analitzar la sang per a la policia i que alhora és un psicòpata assassí (veure Dexter), i també hi ha una antiquària que treballa a un poble i que veu fantasmes i els ajuda a passar “al més enllà” (Entre fantasmas) i gent que puja en un avió, té un accident, acaba en una illa i, segons l'index de consumició de droga dura dels guionistes van arrere o avant en el temps i el passen coses estranyes. Com no tenien títol, li van posar "Perdidos" per a alguns o "lost" per a altres .
I per acabar, analitzem la capçalera traduïda de la millor sèrie mai inventada: L'any 1972 (ja en fa uns quants) quatre dels millors homes de l'exèrcit dels EUA van ser detinguts per un delit que no havien comés (aleshores, perquè els van detenir?). No van tardar massa en fugar-se de la pressó on els van recluir (normal, éren quatre dels millors). En l'actualitat, sobreviuen com a "soldats de fortuna" (són porters de discoteca o fatxes futboleros, ui perdó! volia dir "ultras"). Si té cap problema i se'ls troba, tal volta puga contractar-los. Aquesta última frasse cal analitzar-la bé; O siga que sí tinc cap problema, he de saber que tal volta puc contractar a quatre molitars (si "molitars". 1 molitar és un militar molón, d'eixos que sempre ens salven a tots/es) convictes fugats d'una presó  que no sé perquè van ser detinguts l'any 1972? Gràcies per la informació, no cal demanar currículum!.
Telesèries; Penyafatalismes de tota mena, alguns molt recomanables (Dexter, The Wire, los Soprano o Boardwalk Empire) i altres molt deplorables, però penyafatalismes al cap i a la fi.”Como la vida misma”.
Aquest text sembla un monòleg o m'ho sembla només a mi?

15 de gener del 2011

FER I DESFER

Tot allò que he fet, tot el que no he fet, tot allò que faré, tot el que em queda per fer.
Allò que he fet mal, el que he fet bé, els fets que han esdevingut de tot açò.
Causes i conseqüències i conseqüències i causes...tot barrejat dins una bola grisa que va engrandint mentres ho assola tot deixant trossets de mi a cada cop que avança escampats per tot arreu. Ja torna.
De sobte, quan ja em té en un racó i està rodant a uns centímetres del que jo creia era  l'únic refugi,
un nou fet se l’engull sencera.
Només queden eixos trossets: pensaments, reaccions, encerts, decepcions, experiències...
Gire el cap, m'alce i continue cap endavant.
Canviant el punt de mira, tot torna a la normalitat.
Cal aprendre a desfer.

10 de gener del 2011

EL GUAYÓN

Tothom  en té un d’aquestos prop. Bé siga a l’oficina, entre els vostres coneguts i en el pitjor dels casos, entre els vostres amics. Sembla un ésser humà simpàtic i graciós, podria ser fins i tot un veí. De sobte, arriba el dia clau: anem-nos-en a sopar, ho passarem bé i ens prendrem uns colpets. Tornem prompte. “Tornem prompte” és una frasse comparable a “te pondrás bien” que és el què li diuen als soldats ferits de mort o els policies que es dessagnen en les sèries americanes. Tothom sap quin és el final.

No vols anar però acabes anant. El sopar, bé. Almenys fins que el tema de conversa esdevé el futbol. No tinc res en contra del futbol, però fent una ullada al meu voltant sospite en que esdevindrà la nit en què tornem prompte. Del futbol als cotxes que té cadascú o el cunyat de cadascú o l’amic invisible de cadascú. Parlar de coses que no tinc i que no aspire a tenir em sembla de gent gomiosa. Vull dir, podem alabar les qualitats tècniques d’un vehícul fins la fartera extrema, no deixa de ser una conversa banal, però quan ja passem al “pos yo tenía un opel kaddet” o “el meu cunyat s’ha comprat un Honda Civic...” és símptoma de que estem entrant en alerta rotja. I no puc fugir, m’han portat a aquest lloc dos dels integrants del club dels “tornem prompte” als que  m’he afiliat. Comence a pensar seriosament en què significa “prompte”. Sempre em passa el mateix, em divertisca o no. M’ho he de fer mirar.

Efectivament, arribada l’hora de la barra i “los güisquises”. L’ésser humà que he esmentat abans fa la seva aparició. Que si “Praga es muy bonita pero la comida es una mierda” – m’impotarà molt a mi aixó!- , que si “Me voy a esquiar la semana que viene”- -genial!, però ningú t’ha preguntat res, conta',m com t'ho has passat quan tornes. Acte seguit, l’equip per esquiar que s'ha comprat i vol estrenar.-Estic a punt de cridar: Maaaaaaammmaaa!, quan ocorre el que l’afició estava esperant: comentaris sobre xiques i dones! (aplaudiments). Que si “mira esa que cara de guarra tiene” que si “a esa le metía de todo menos miedo”... Alguns menegen el cap fent gestos de negativa, altres es riuen i a més d’un no ens fa ni puta gràcia i passem d'aquest individu directament. Als primers els llança un: “seguro que tu no piensas lo mismo, ya”, als altres els segueix el rotllo i als últims ens diu alguna cosa com que “estaís viejunos”-si, el que tú digues, per sort hi ha gent que amb trenta un anys es dedica a mantenir l'adolescència... en fi-. Els dos companys de viatge decideixen “tornar prompte” a les 5 de la matinada, deixant al rei del club de la comèdia amb els seus seguidors.

A aquest ésser humà li he trobat una cançó que el defineix totalment. Jo crec que la van composar entre tots els que els quedaren:


4 de gener del 2011

L'ETERNA DISCUSSIÓ SOBRE L'ART

No sé si heu discutit cap vegada sobre allò que és art o no ho és. Com que la diferència entre l'art i la presa de pél sense contemplació és una qüestió de conceptes personals, hi ha éssers humans que prefereixen no discutir-ho. Per tant, quan qualsevol cosa és una presa de pél sense contemplacions, tampoc s'haurien d'admetre discussions, no?. El públic d'aquesta meravellosa manifestació artística sabia a què venia i aplaudeix perquè està contemplant una veritable obra d'art? Sembla que sí i no ho arribe a comprendre. He descobert un blog que tracta únicament aquesta temàtica. Interessant (o no).