30 de maig de 2012

ESTÀS IGUAL!


 
Sovint  apareix la mateixa imatge en tancar els ulls. Dret, quiet, mut, meravellat al bell mig de tot el s’enlaira al davant.  Una esfera composada d’objectes estimats i records: aquella bicicleta, els joguets que compartires amb ton germà, aquell  ninot, el baló, aquelles nits d’estiu, els capvespres de tardor, baralles, rialles, llocs... escoltes els sorolls, vius els moments, però no hi ets, no ets qui s’hi troba, és el que fores, una capa més de la ceba que composa la teva essència, la teva visió del món...aquestos atacs de nostàlgia resulten excessius, fins el punt  que romans  enganxat a ells, et negues acceptar-los com el que són; records i prou. T’agrada tornar a eixos instants per fugir, tot i que no t’aporten cap cosa, només són records i prou.
Una nit, amb els ulls ben oberts a la realitat, trobes sis persones a les qui fa més de set anys que no veus, us conteu la vida amb més o menys rapidesa, en funció del grau de confiança i, curiosament, totes repeteixen  una frase: “estàs igual!” . Entre persones en edat d’arrugar-se aquesta frase hauria de ser un compliment, un “què jove et conserves”, però, emprada entre éssers humans que fa 2 anys que s’han endinsat en la trentena m’ha fet què pensar, atès que cap dels que la va pronunciar “està igual” per a mi.
De sobte, un sentiment de confusió m’envaeix mentre sóc a un concert de “Komfusió”. Confonc “estar igual” i “ésser igual”. Eixes persones no saben res del que m’ha passat en aquestos darrers set anys, dels grans canvis que ha experimentat la meva vida, els avanços, les decepcions, les rectificacions... per tant, “estàs igual” seria un compliment digne d’anunci de “L’Oreal men expert, crema antiarrugas”?.  En els ulls d’aquestes persones he vist tristor, símptomes evidents de drogoaddicció continuada, l’alegria del rencontre i la incomoditat de trobar-te algú a qui no saps com dirigir-te després de tant de temps. Un em va dir “te’n recordes de mi o què?”.
Qui és ara qui s’enganxa al record, ells o jo?
Quina importància té tot açò?
Tinc un altre atac de nostàlgia?
Què estrany. Porca misèria!


22 de maig de 2012

¿QUÉ ES EL BAR,ENRIQUE?




"..bueno..eh..las ciudades son las hijas del miedo...
del miedo a la selva..ya en el trazado de la ciudad
descubris que..la rectitud que tiene la ciudad..las calles
las esquinas..las manzanas..las veredas..está todo construido
para que un burro ciego camine por ellas no?
el bar es..yo creo que es..los últimos pantanos de la selva
los últimos lugares en donde existe el riesgo..eh..
porque,¿qué es lo que no es el bar?
y..es el lugar donde el cuchi cuchi va construyendo esa pequeña
vida que te deja respirar la ciudad donde tenés que conformarte
con ver si tenés hijos..escribis un libro..eh..vas a..
el bar es la última oferta de la eternidad
la última oferta que queda de la libertad
eh..del peligro a que pierdas tu novia
a que..te enojes con tu amigo
a que..aparezcan personas desconocidas
eh..yo creo que el bar es sobre todo..
no digo la selva..pero por lo menos..
el bosque que le queda a la ciudad"
Enrique Symns
Qué grandèrrima visió del que pot significar un bar.  Filosofia en estat pur i molt de bar. Però també m'agrada molt la visió de la ciutat com "la filla de la por a la selva". És una visió molt autèntica del que pots trobar dins un bar i el que pot passar-te dins d'un bar. Els bars poden ser una mostra consdensada de la societat. En ells et trobes a gent cabrejada, autèntics cabrons, gent tranquila i feliç,gent contenta, anestesiada, amb problemes, amb "solucions" per a tot...
És la introducció d'una de les meves cançons preferides de "2 minutos"; històrics del punk argentí ( i per a mi, del punk en castellà) i el grup que més cançons té dedicades a l'alcool i els bars que conec. Es feien dir "2 minutos" perquè les cançons mai arribaven a tres minuts...

20 de maig de 2012

OH NO, YOKO!

No tinc res a dir, només posaré el vídeo i ja el comentem si voleu. Directament a l'altar del penyafatalisme mundial.

16 de maig de 2012

DOS MINUTS

Només dos minuts. Mentres et rentes la cara de bon matí o vas a peu o en cotxe. Pujes el volum i...

I si esteu en parella, deixeu-vos dur per aquest ritme bonrollístic i pujeu un graó amb aquestos quatre sencills moviments:
Sereu "l'alegria de la huerta" 100% garantit. Si escoltes aquesta cançó i almenys no meneges el cap al ritme de la música o t'agafa un somriure, encara que siga breu..DE CAP AL METGE!.

12 de maig de 2012

EL CORATGE DELS OCELLS

Parlem de música? si? Allà va:
Hui vos presente a una personeta del senyor que haurieu de seguir de propet; Monsieur Dominique A. Aquest ésser humà fa cançons molt xul·les des de l'any 1992 i és prou conegut sobretot a casa seva -En França- i també per la resta d'Europa. La cançó de més avall (le courage des oiseaux/el coratge dels ocells),simplement,m'encanta, tot i que crec que no encerta amb la música de la versió original. Per si de  cas, vos pose tres versions més,escolteu-les,s'il vous plait.  
Les cançons de Dominique A són una barreja de música, diguem-ne "pop-rock" de vegades barrejada amb electrònica i  unes lletres originals (són seues) que són poemes molt ben escrits  carregats de sentiment -en francés-. Estic escoltant-lo tota la setmana, està esdevenint un gran descobriment!. 
l'original:
 
La boníssima:
 
Una versió especial, del que és, sense cap dubte, el mestre de música que m'haguera agradat tenir a l'institut, no el trós de soca aquell...

Black Session:

I si vos agrada, dos bonus track

8 de maig de 2012

HIGH LEVEL


“Haré cualquier cosa aunque haya dicho que no lo haría”. Mariano(naniano)  Rajoy Brey.President del regne d'Espanya.Filòsof, líder,llum i guia. Far en la nit.Gurú de la nació. Senyal de l'apocalipsi. Personeta seriosa?.

1 de maig de 2012

EXISTIR


S’aixecà a les 05:00 i es va preparar per sortir caminant cap a la feina. Isqué de casa per darrere, per la mateixa porta de sempre i escomençà a caminar pel mateix carrer de sempre. Travessà el mateix creuament de sempre, on hi havia -com sempre- un o dos taxis a part de baix.
Continuà pel carrer de sempre amb una sensació estranya en el cos. El soroll de les ones de sempre que arribava fins ací des de tres carrers més cap avall, barrejat amb una plaentera sensació de solitud, la flaire de la mar i l’atordiment provocat per dormir poques hores -com sempre- composaven una escena única alhora que curiosa.
Arribà al forn de sempre on, com sempre, el forner ja havia engegat les màquines per fer pà. Baixà les escales de sempre i arribà a la feina on, com sempre, estigué des de les 05:50 fins les 14:00.
Tornà a casa pel mateix carrer per on havia vingut i es va trobar amb la xica que sempre passeja el gos a aquestes hores i que sempre li somriu, amb el iaio que dóna menjar amb una màscara de cirurgià  a les tòrtoles de competició amb plomes pintades de roig i verd que hi ha dins la seva cotxera,  a la fornera que arreplegava per tancar el forn i al xic gros amb roba de feina que anava o tornava de treballar, i, com sempre, tots aquestos “desconeguts familiars” el saludaren. Ja són dos anys d’encontres perfectament sincronitzats.
Entrà a sa casa per la porta de darrere. Travessà el corredor, com sempre i arribà. Eixe dia, en entrar a sa casa, la seva dona no el va veure. Ell la saludà hola guapa, què tal?, però ella no va menejar el cap. Al principi, la situació li va fer gràcia, però quan ella es va alçar de la cadira i es disposà a dinar com si ell no estigués ja no li’n va fer gens ni mica... li cridà que estava allí, que ja n’havia prou. Es va situar entre la taula i el televisor, i ella continuava veent la tele,sense immutar-se, com si ell fora transparent.
Va eixir de casa enfadat, i es va trobar al veí estúpid qui, com sempre, no el va saludar. En el carrer, va començar a preocupar-se... tupava amb la gent i ningú el mirava. Va pensar pegar una puntellada a un gos o llançar-se contra el mirall d’una tenda per veure si era possible el que estava passant, que ningú notara la seva presència. La gent ni el veia, ni l’escoltava, però l’esquivaven, d’alguna manera notaven alguna cosa quan se’ls acostava a dir-los alguna cosa.
Es va gitar sobre la gespa, mirant al cel, intentant comprendre què passava. La rutina se l’havia engolit. Hi era, però havia deixat d’existir.