29 d’octubre del 2009

AAAAAAAAAAAAARGH!


No vos ha passat mai que, teniu una cançoneta en el cap que no vos agrada gens i no se’n va?. Vas per ahi, i de sobte, et vé al cap una estrofa determinada, i torna , i torna...aaaaaargh! no te la pots llevar del cap i no t’agrada!. De la mateixa manera, n’hi ha cançons que t’agraden de gent que no escoltaries tot i que et pagaren per fer-ho i d’altres que et fan un asco mortal que no pots ni veure.... d’aquesta estranya sensació és del que vull parlar.


A mi, especialment n’hi ha una cançó que només de sentir-la m’entra gonia, –no em pregunteu per què- però l’odie fins el punt que em talla el rotllo sentir-la, i és.... EL (PUTO)TRACTOR AMARILLO!!!!.No sé si és que no em fa gràcia el rotllo pseudopaleto dels cosins germans del de “Opà voy a hasé un corrà” o què, però és que el ritmet pasodoble-organillo i la temàtica “que es lo que se lleva ahora” em trauen de polleguera!. No els puc. De la mateixa manera, i, em fa un poc de vergonya reconeixer-ho, hi han cançons de Raphael que em molen! Supose que per influència de mon pare, encara que és estrany, però no ho va aconseguir amb Perales, que sonava nit i dia en ma casa, junt Juan Pardo, que tampoc em va pegar prou fort, la veritat. En la "meua defensa" diré que Raphael em recorda un poc Tom Jones en algunes cançons, tot i sobreactuar massa. A més, és la única persona en Espanya que té un disc d’Urani, per haver superat els 50 milions de còpies venudes (res!). Discs d’Urani en la història de les discogràfiques se’n han donat només en Espanya, Regne Unit i EUA i només se n’han donat a Michael Jackson ( 2) a Queen ( póstum, després de morir-se Freddie en van vendre una fotracà, però ja no existien , per tant, per a mi, no conta) i ... a Raphael! (¿?).

I tu, téns alguna debilitat/odi especial per algún artista en particular?


27 d’octubre del 2009

CANVI DE LOOK

El títol ja ho diu tot. Doncs aixó, que he decidit canviar un poquet de look el bloc.Ja aniré acabant-lo poc a poc. De moment, es queda així. He inclós una secció nova anomenada "grandes efemérides" on aniré recopilant xorrades que apareixen a la premsa o la Tv com a esdeveniments i he afegit una llista de reproducció que anirà canviant segons em rote per a que es puga sentir musiqueta. Per la resta, només canvia la presentació i els enllaços. Ale pues, espere que vos agrade...

24 d’octubre del 2009

Cat Power - He War

Fa temps que no parle de música aprofundint un poquet. Aquesta vegada li toca a Cat Power. El grup en principi –allà per l’any 1995-està composat per una tal Carlyn Marshall i, unes vegades una guitarra i d’altres un piano. En els dos primers discs (Dear sir i Myra Lee, dels anys 1995 i 1996) primers discs ja es pot notar el seu so particular, prou personal i jo diria que “senzill”. L’any 1996 firma amb Matador records, discogràfica de les més reconegudes en els EUA d’aixó que es diu indie per a traure el disc amb el que arribaria al “gran públic”; whath would the community think. L’any 98 apareix Moon Pix, i ara sí que sí, amb aquest disc aconsegueix l’èxit, acompanyada dels músics d’una banda anomenada Dirty three i continuant amb eixa simplicitat particular que m’encanta.
L’any 2000 apareix Cover records, un disc de versions del Rolling Stones, Dylan o the Velvet underground entre d’altres. I en l’any 2003, apareix el meu preferit; You are free, acompanyada ja amb músics de Pearl Jam, Foo Fighters i Bad Seeds. Aquest disc ja és un poquet més instrumental i menys “fosquet”, a més d’un èxit per a la crítica. El mateix any, arriba el que jo anomene la “volà-excèntrica” que tenen molts artistes. Grava Speaking for trees, que és un DVD on apareix enmig d’un bosc amb la guitarra cantant ella a soles cançons ja conegudes i d’altres noves. El 2006 trau the greatest, que no és un disc de grans èxits, que és el que em falta i no l’he sentit. I en 2008 ix Real Jukebox, on torna a fer versions d’altres artistes.
Tot i no ser una artista d’allò més original (2 discs de versions en 14 anys de carrera), a mi m’encanta la simplicitat de les seves composicions. Vos deixe uns quants vídeos més.
You are free: http://rapidshare.com/files/138145063/ERES_LIBRE_PODER_GATO_BSKR2.rar
Pass: baskeardos.blogspot.com

Cat Power - Crying, Waiting, Hoping

Esta és una versió, no sé de qui...

Wonderwall by Cat Power

Ací en una versió de la cançó arxiconeguda d'Oasis.

23 d’octubre del 2009

ASTRUD, BAILANDO

Ara una altra "perla". La cançó original és de l'any 97 i les xiques que ho cantaven eren belgues, no espanyoles.La veritat és que ací ténen mala llet, encara que també podriem considerar aquest video de realista-sinistre... o sinistrament relaista. La versió està aconseguida, però el video "gela" un poquet.

21 d’octubre del 2009

astrud - hay un hombre en españa

Estos malalts encara no havien aparegut per aquest blogn però poc a poc aniran apareixent perles, la primera aquesta.
Vos pose la lletra:
Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Es el que escribe las canciones de la radio,
es el que te sirve las copas y el que te vende el diario.

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Es el que te coje los bajos del pantalón,
era el cura que te dio la primera comunión.

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Es el que escribe todos esos libros,
es el crítico literario más leído.

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Es el genio visionario que se inventó el Colacao,
es el dueño de Forlasa y es secretario de Estado.

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Es el que pone anchoas dentro de las aceitunas,
es amante de la Infanta y lo es de más una.

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Traduce los artículos de Le Monde Diplomatique,
es el que hace los masajes en Masajes a Mil.

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Se inventa los debates que hacen en Antena 3,
es cajero de Ikea y es teniente coronel.

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Es el que redacta y responde las encuestas,
es el gilipollas que reparte las becas.

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Es el que programa el Teatro Real,
es la máxima autoridad en derecho penal.

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Es el que ha pintado en todas las esquinas
"Otro mundo es posible" y "menos policía".

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre que lo hace todo en España.
Es el hombre que da todas las propinas,
es un verdadero artista, os voy a dar una pista,
os voy a dar una pista ...

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre en España ...

Hay un hombre en España que lo hace todo,
hay un hombre en España ...

17 d’octubre del 2009

ESTOS DE QUÈ VAN?



Què tots som iguals és una mentida tan gran com eixa de què tots som germans. Alguns són honorables, altres molt honorables, els hi ha que fins i tot són excel•lentíssims i després estem la gent. La gent, en teoria, som eixos i eixes que triem uns quants per què ens representen de la manera més adient als nostres ideals.
De sobte, un abisme (Miquel Gil dixit).Resulta que l'honorabilitat inclou tenir cotxes a canvi de favors, fer com les "putes de luxe", és a dir,vestir-te amb trages de preu insultant regalats a canvi de favors, atorgar llicències als col•legues perquè sí... el que es diu "cagar-te en la cara" de la gent. Quan es descobreix que no representes més que a la teua butxaca, en un món normal i corrent, te n'hauries d'anar, com a mínim a ta casa, i fins i tot ha hagut casos que es mereixien desparéixer per combustió espontània. Però en Espanya no has de patir. Tú furta el que pugues, i quan t'agafen, digues o que tots estan en contra teua i eres un model a seguir o que el que has fet ha estat malament (però no tornes ni un clau), o que has tornat els diners de la gent que et gastares en putos/es i coca o millor encara, no digues res i tira-li la culpa al de baix. Estigues tranquil/a, que no va a passar-te res. I si encara et queda honorabilitat, no te'n vages, que encara en queden fora de ta casa que creuen que ets bo de veres. Aquesta és la situació política d'Espanya, senyores i senyors. Gent que qüestiona els jutges però té amiguets que ho són, gentola d'un partit i d'un altre que només es preocupen per salvar-se el cul en una època veritablement dolenta per a l'estat espanyol.  El que representen les sigles  està desapareixent -ara tenim mangantes d'una banda però de l'altra també n'hi han i n'hauran, no ens enganyem- i només hi ha un interès; ser honorable o excel•lentíssim.
Tinc la sensació que des de fa uns mesos, els polítics en general estan tractant la gent com si fóra idiota. Se'ns riuen a la cara. Jo sempre he entés el vot com l'expressió d'una elecció el més apropada possible als meus ideals, però de veres que cada vegada tinc més la sensació que votar és molt però que molt difícil per culpa de la categoria d'aquesta classe política.



16 d’octubre del 2009

Kansas-Dust in the Wind

Hui me n'he anat a pegar una volta i he acabat assegut a la platja. Estava emboirant i havia ones ben grans. La platja estava deserta (pero el sol no bañaba tu piel) ... i m'ha vingut al cap aquesta cançó. Jo li l'havia sentida als "Scorpions" però és d'un grup anomenat "Kansas" i és de l'any 1977!. Bonica de veres. Del vídeo no es pot dir el mateix. Com va dir algú, si no fóra per estos ratets...

12 d’octubre del 2009

PER QUÉ LI DIUEN CANSALÀ QUAN VOLEN DIR BEACON?


Estava jo pegant-li voltes al tema dels eufemismes quan me n'ha vingut un al cap que mereix una entrada a banda: conflicte armat (= guerra), i un altre que, per desgràcia, està esdevenint sinònim: missió humanitària. Quan el govern d'on siga diu que envia les tropes en "missió humanitària" a les zones on hi ha un "conflicte armat", és curiós que mai se'ns informa de quina és la missió humanitària.
Jo no dic que ens diguen en temps real en  quina zona geogràfica estan els soldats ni que s'hagen d'exigir dades de les missions amb tota mena de detalls, no. Jo la única cosa que demane és que se'ns informe (sobretot a les famílies) de com van a repartir humanitat els soldats. Una altra cosa que també és graciosa és que sembla que ja han desaparegut les missions de pau. Què ha passat amb els cascos blaus? Després d'un episodi en Àfrica on va quedar demostrat que la única cosa que repartiren fóu robatoris,violacions i no se sap si algun crim, ja no se sent parlar de "missions de pau" integrades per cascos blaus o de "forces de pau". Tot açò vé a que tinc una sensació estranya al veure el següent: Fa uns dies malhauradament mor un xic en Afganistan fent no sabem què , i  apareix en la tele  Contxa Velasco pujada en un avió militar dient-nos com de valents i bons són "nuestros muchachos" en un anunci (xe Contxa, era precís?) supose que per la proximitat del dia de les forces armades.
No dubte que els militars realitzen tasques humanitàries de gran ajuda. Moltes vegades arriben on no arriben les ONG. Però també es de veres que són els únics que ho fan perque si . Sembla que no està bé dir que t'envien a la guerra quan no és el teu país el que està en un "conflicte armat", però és que xaval/a, te'n vas a la puta guerra!, on potser realitzes tasques humanitàries, si, però dins la guerra. I si escau, hauràs de disparar per protegir-te. Als polítics se'ls oblida que els soldats porten metralletes i si han de matar, maten i prou, humanitàriament o no...Aquesta és la realitat a la què pense que s'enfronta un soldat, ajudant els altres, però sempre preparat per a combatir si cal. Diga el que diga Contxa Velasco.

11 d’octubre del 2009

Hidrogenesse - Disfraz de Tigre

Tot un hit del pop més "jo-que-sé";a mi m'agrada. I no es pot negar que estan fatal!

7 d’octubre del 2009

I QUÈ SÓN FESTES?




Durant totes les festes han hagut dues respostes a aquest tema  de vital trascendència que a més d'un li han fet pensar i pensar...
1) I què són festes? Segons un gran erudit de la verbena endèmica de Sella "són com un dia normal però tres dies seguits.." . A la fi vam arribar que aquesta era massa "punki", només calia resoldre la incògnita: Si les festes són un dia normal però tres seguits, un dia normal és igual a  "x".
2) la més estesa i la que recomana el dentista que no recomana prendre xiclet sense sucre: Les festes són menjar, beure i no creure. Aquesta és la definició que més li va...

29 de setembre del 2009

EUFEMISMES




De vegades, em torbe intentant trobar "peculiaritats lingüístiques". I n'he fet una bona recopilació.Per a què? perque vull (cascú és cascú). Hui parlarem d'eufemismes.
N'hi ha un que especialment em rebenta; Subsaharià. Mai abans s'havia dit "negre" d'una manera més dissimulada. Estes persones no sabem d'on vénen, però com vénen d'África i no són "moros" (eufemisme de "musulmà") i dir que són negres no sóna correcte, doncs allà va la perla. L'altre dia una reportera d'un canal autonòmic de nosaltres els valencians deia "que el descobriment d'un nou medicament contra la malària de cost baix frenaria de manera important la mortandat infantil en África, un país on el nombre de casos...." aquest també és un eufemisme xaxi, África=país, suposem que d'habitants de subsaharalàndia, atès que els "moros" són etimològicament parlant "mauros", habitants de Mauritània, que està dins del gran país anomenat Àfrica per algun que altre ésser humà a´més d'aquesta reportera.
Un altre genial és "sudamericà" que de fa uns anys cap ací ha passat a ser "ecuatoriano" o "cuatoriano". Però ací si hi ha distinció; els brasilers són brasilers i els argentins, argentins... algú ho entén?.A ningú se li ocorre dir que un mexicà és un nordamericà, però és que tampoc ho és un canadenc. Ara, la titularitat del continent americà és per als EUA, EE. UU. o USA, com vullgueu. Ells són i seran els americans, i la resta, cadascú a sa casa o a Sudamerica."El viejo continente"(tan vell com els altres però sóna com si fós el vi, com és vell és millor) tampoc es queda curt; "l'Europa de l'est" no coincideix exactament amb l'est d'Europa. Però dir "antic país comunista" sóna lleig i llarg. I, clar, a estes altures, no anem a distingir la gent per nacionalitats. Més enllà d'Alemanya, tots de l'est, tot i que ens estem acostumant a reconéixer els polacs. Si són alts, rojos i grans, són russos ( Ucraïna és com Terol, que existeix, però...) i si són més morenets, una altra perla: rumanos. I se'ns oblidaven els "guiris",que sempre seran anglesos (encara que vinguen d'Escócia).
Un altre que em rebenta; "Valencia" per Comunitat Valenciana. Que algú m'ho explique. Si dir "país valencíà" no toca pel que siga (en canvi amb "país basc" ningú s'espirita), no sé perqué no es diu com cal i prou.Sino, d'ací poquet es podria substituir per "la tintoreria" i tampoc passaria res. Un altre eufemisme polític boníssim és "país en desarrollo". Ja no n'hi han països subdesenvolupats o desenvolupats, i simplement perque "no sóna be". Però en aquest cas no em sembla del tot inadequat,  el que passa és que el respecte per als països no desenvolupats (que també és un eufemisme) no és té amb  els seus habitants quan se'ls nomena "subsaharians" o "sudamericans". Amb l'excusa d'aquesta denominació n'ha aparegut una altra; "país emergente", que vol dir "menys pobre que els més pobres" o "un quiero y no puedo".
Un altre bo també és "latino". El "rotllo latino" curiosament no vé de Roma, que són els únics que se l'haurien d'apropiar. Però no li digues a un italià que és "latino", perqué estarás dient-li que porta camisa blanca i barret de palla en una platja cocotera cantant "cansiones de amooooor"
És curiós com els eufemismes són diferents en funció de l'idioma. En molts casos són una mostra idiomàtica de la visió de les altres cultures. De vegades intenten evitar noms "malsonants", però no ho aconsegueixen. T'ofendries si t'enviaren a prendre pel pompis?...

27 de setembre del 2009

Testament - Return to Serenity

Repassant els "clásicos populares" de la meva fonoteca he trobat aquesta cançó... què records! els rejevis rejodidos estos eren molt bons!.

25 de setembre del 2009

2nd Semester of Spanish, Spanish Love Song starring Erik Estrada

I resulta que el notas va prolongar l'Erasmus,ai ai ai...

One Semester of Spanish - Love Song

Sis mesos en Benidorm i ja n'hi ha gent que es pensa que sap espanyol!. Al loro amb el "rotllo latino" descamisat pel pit.

24 de setembre del 2009

JOY DIVISION ATMOSPHERE

Aquest és una mena de "video-homenatge". la cançó és el que importa, b-r-u-t-a-l.

Love Will Tear Us Apart- Joy Division

Video oficial de l'any 1979. La "posada en escena" és patètica, ja ho sé, però...

UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA: IAN CURTIS



No volia, però no ho he pogut evitar. Fa un temps vaig sentir en la ràdio que algú deia que, per entendre que la música-la que siga- és un art, hi ha que entendre-la com la definició d'un estat d'ànim (estar enamorat, tenir pena, sentir ràbia, estar content, estar fotut...)o fins i tot com un estat d'ànim. També deia aquest ésser humà que des d'aquesta perspectiva, aquest és el motiu pel a uns ens emocionen unes cançons que a la resta no els diuen absolutament res... i és a cí on entra Ian Curtis(el segon per l'esquerra) i el meu grup favorit (de tots tots tots), Joy Division. La història que hi ha darrere d'aquest grup sembla un culebró del romanticisme del segle XIX, que intentaré resumir. Un xaval de vint i pocs d'un barri obrer d'Anglaterra junt uns col·legues comencen a fer un estil de música particular (allà pel 76) que comença a tenir un poquet de fama . Però aquest xaval té dubtes i problemes. Té una nóvia de tota la vida i està enamorat d'una altra xica, una periodista que coneix tocant per ahi. Li agraden les dos i espera un xiquet de la seva xica de sempre. No pot deixar-ne a cap, la fama continua, la depressió avança, l'epilèpsia també. A la fi, el gran salt,els han organitzat una gira pels EUA,  el gran bot dins la seva carrera musical. Estan tots esperant Ian en la furgoneta per anar-se'n, però no apareix... s'ha penjat del sostre en sa casa. Ací acaba la història de Joy Division, un dels grups més innovadors de finals dels 70. Uns anys després, els col·legues de Ian i la seva nóvia formen ni més ni menys que New Order, grup que continua en actiu i que és clau de la música 80's. Han tret una pel·li anomenada "Control" on el protagonista s'assembla una barbaritat a l'autèntic Ian Curtis. I és on es pot veure que no és que fóra un cabró, sino que simplement era un xaval depressiu ple d'angúnia i desesperació. Desesperació que el feia semblar covard. Doncs bé, aquest ésser humà ha sigut capaç de crear les que per a mi són les 2 cançons més grans de totes totes; "Love will tear us apart" i "Atmosphere". Melodies supersimples ( ningú tenia ni puta idea de tocar) i véu des de dins. Comencen a aparéixer sintetitzadors (estem en l'any 1979).Tot i ser una icona d'allò que s'anomenà "new wave"( després del punk, pop "fosquet"), he de dir que jo no veig un personatge més. No volia ser un ídol. Era un tio normal (tal volta un poc endrogat) superat per les circumstàncies, que, a més cantava per expressar com se sentia. Per a mi, de veres, grandíssim i molt especial.

23 de setembre del 2009

Tránsfuga De Mi Amor (Video Oficial)

Dedicat a tots/es els/les defensors/es de la democràcia que hi ha al llarg de l'estat. Gràcies, mai s'havia aconseguit fer sentir tan idiota un votant... Va per vosaltres

15 de setembre del 2009

DATURAH: Reverie

Torna un dels meus grups favorits d'aixó que anomenen "post rock" amb un só més fosc encara. En aquesta ocasió ja apareix alguna que altra veu-el que no és típic dins aquest estil-al llarg d'un disc que només té 5 cançons però que dura més d'una hora. Composicions que comencen mooolt fluixes i acaben amb un veritable rebombori de guitarres pesades. Veus com del més enllà combinades amb melodies d'allò més melancòlic -la cançó nº3 titulada "9"és la meva favorita-...en fí, la visió del costat fosc del post rock d'un dels grups que per a mi són clau-junt a Mogway- dins d'aquest gènere.
http://www.megaupload.com/?d=YD1RW3FF

12 de setembre del 2009

EL PROFESIONAL

Hui veig en les notícies que han sentenciat a Josué E. de la H., un soldat profesional que, de tant profesional, se'n va anar l'any passat a una manifestació de neonazis "contra el racismo antiespañol" i, en un vagó de metro i davant d'una càmara, li pega una navallada en el cor a Carlos Javier Palomino, un xic de 16 anys que anava a la contramanifestació-no autoritzada-i el mata .El profesional deixarà de ser-ho quan el posen primer en una presó per a militars i després en una presó per a no profesionals, però esta no és la qüestió(per supost cal dir  que aquest gran intel·lectual -professional-assasí no és una mostra de l'exércit espanyol, on hi ha veritables professionals que realitzen importants tasques humanitàries i altres  no tan humanitàries).
Si s'autoritza una manifestació contra "el racismo antiespañol" està ben claret que es justifica estar a favor d'altres tipus de racisme, però així i tot es pot convocar una manifestació com aquesta i que et donen el permís, supose que tot és qüestió  de  posar un eslògan adequat. D'aixó i de que un altre profesional que pensa que aquestes manifestacions de calbs amb aguilutxos i intel·lectuals amb camises blaves de i la ma en alt és com la Cibeles Fashion Weeki i en dona permís  . Però és que resulta que, cada vegada que aquest ganao s'enjunta hi ha ferits (sobretot estrangers), esvàstiques pegant voltes,tot tipus de parafernàlia simpàtica i ara, un mort.
Aquest tipus de manifestacions convocades per diverses organitzacions de premis Nobel són increïbles. Resulta que el president de l'Associació de clubs de alterne d'Espanya i propietari del prostíbul més gran de València (aparegut més d'una vegada en canal 9 parlant d'immigració en algun debat, per cert) on totes les xiques que "s'oferten" són estrangeres és el presi d'un d'aquestos partits (un altre profesional). I l'astall de (rellenar con  improperios al gusto) com el soldat Josué-un nom de pura raça- defensors d'aquest altre professional són gentola que mata un altre espanyol quan van a defensar el seu espanyolisme. Xé, no passa res, l'any que vé que n'autoritzen una altra, que per aixó hi ha llibertat d'expressió, no?.I quin asco tinc damunt només de pensar-ho!. No hi ha cap manera de defensar aquesta actitut. NO N'HI HA CAP!.
.

Rodrigo Y Gabriela - Capitan Casanova

Amb aquesta prou.Una de les primeres gravacions.Després dels videos jo no sabria si dir Gabriela i Rodrigo més que Rodrigo i Gabriela, però bé...

Tamacun (Rodrigo y Gabriela)

Esta és d'ells. Sóna bastant "latina" a que si?. Amb la poca escenografia que gasten( no els en cal més), igual podrien tocar davant de 50.000 persones que a Sella enmig la plaça, tot és mirar-ho...

Stairway to Heaven live (Rodrigo y Gabriela)

Tot un clàssic. Aquesta versió m'encanta.

VIVA MÉXICO CABRONES IV: RODRIGO Y GABRIELA

Per finalitzar aquesta setmana fantàstica descobrint Mèxic, parlarem de música. I ho fem amb dos veritables "guitar heroes":Rodrigo Sanchez y Gabriela Quintero. Nascuts en Ciudad de México, tocaven en una banda anomenada “Tierra Ácida”, i fartet ell i farteta ella de no trure ni per a menjar, se’n van a Dublin sense saber parlar anglés a tocar pels pubs per a practicar el seu so... Anys més tard (pel 2005) estaven de gira pel Regne Unit i tota Europa, després d’haver compartit escenari amb ni més ni menys que Muse, Interpol, Arcade Fire (d’aquestos ja parlarem) o els Fartera (o The Killers, com vullgueu dir-ho).
I és que aquesta parella fa barbaritats! El grup són ells dos tocant la guitarra(feta a mà per un tal Frank Tate) a tuti plen i maleint de tant en quant amb accent mexicà i ja està, però mireu els videos de dalt i ja em conteu. Vaig a penjar-ne  uns quants videos que són  barbaritats!. Viva Mèxico, cabrones!. Qué les vaya bonito pues!
Ténen 4 discs:
-Foc (directes a Manchester i Dublin)
-Re foc (remasterització de l’anterior):  http://www.megaupload.com/?d=T8CNJR89
-Rodrigo y Gabriela (2006):  http://www.megaupload.com/?d=G4IS29AA
-11:11 (2009)
FEU EL FAVOR DE FER EL FAVOR DE COMPRAR-LOS SI VOS AGRADEN!.

11 de setembre del 2009

La Banda Del Carro Rojo

ES-PEC-TA-CU-LAR! La "intro" ja és total (un "chivataso"). Estos també porten 100kg de coca, però cap a Chicago. Els "rangers de Texas" que li diuen: Quien es tu hefe? i ell contesta: Yo no sé cantar! i l'agraïment final ja és...

LOS TIGRES DEL NORTE (LA CAMIONETA GRIS) Video

Més explícit imposible. Bàsicament tracta d'una parella que torna d'Acapulco de viatge de noces amb "sien kilos de la fina" i els paresn "dies carros de federales". La maniobra que fan per fugir ja la vullguera haver fet Houdinni!

VIVA MÉXICO, CABRONES III: NARCOCORRIDOS

Continue parlant de Mèxic, en aquesta ocasió deixe de banda sanguinaes vàries i foscoretes per a parlar d'una veritable especialitat musical "made in México"; els narcocorridos. Els narcocorridos són, musicalment parlant, corridos mexicans amb lletra que parla el 99,9% d'un dels grans problemes de Mèxic. la drogaïna. Les lletres parlen de traficants que porten droga a la frontera o dels més "valents" que hi ha hagut o de la banda tal o de traïdors... La qüestió és que  moltes vegades s'ha cantat en un narcocorrido que a "fulanito de tal" estaven buscant-lo per matar-lo i setmanes després ha aparegut mort. Molts d'aquestos narcocorridos han sigut censurats o investigats per la policia o el F.B.I. . I no podem parlar de narcocorridos sense parlar dels "putos amos" d'aquest estil de música; Los tigres del norte.
Resulta que el grup es va fundar l'any 1968 (nyas coca!) en San José, Califòrnia i porten ni més ni menys que més de 30 discos  i un grammy aconseguit l'any 1988 amb el disc "Gracias, América sin fronteras". Furgant furgant he aconseguit algun que altre disc i, la lletra és total!. Entre les cançons més destacades: "la banda del carro rojo" o "Jefe de jefes". Més amunt pose uns quants videos...
Grups de narcocorridos n'hi han un fum, però els Tigres són els millors (pel que he pogut fossar per Internet). Altre grup amb prestigi dins el món del narcocorrido són "los Tucanes de Tijuana". Ale, hijos de la chingada, vos pose els videos.

9 de setembre del 2009

Plastilina Mosh - Pervert Pop Song - From the Motion Picture Mancora

Mèxic també té perles musicals com aquesta. Cançoneta apegalosa del tot amb estribillo pervers que, se m'ha quedat dins del cap:"castígame, sé que me he portado maaal. Diviértete sé que gosas y me gustaaaa".hahaha. Plastilina Mosh és un dels grups mexicans més internacionals. Esta cançó no sé com definir-la...

VIVA MÉXICO CABRONES II: RELATOS DEL PRESIDIO

Com ja he dit abans, la violència és assumpte per desgràcia massa present en la societat mexicana, com també ho és "la foscor"; la història del "chupacabras" o una estranya barreja de devoció religiosa i obscurantisme en són un bon exemple. Furgant furgant per la "red de redes" m'he trobat unes quantes portades del còmic mexicà "relatos del presidio" que vos pose en aquesta entrada. Amb açò finaliltza la part "gore" d'aquest especial dedicat al país del tequila i el mariachi...El de dalt és brutal: al loro amb l'etiqueta "caso real" i el títol: "la chilanga banda :chava chida chinga a chundo cachondo". COm està la penya!

7 de setembre del 2009

Extranormal, Muñecos vivientes

Pa cagate i no torcate! . La véu en off és apocalíptica total!. Atents/es al retor i amb el venedor de ninots!. El testimoni de la xiqueta que diu que li posa menjar al ninot i li desapareix ja és l'ancabose (tata, fes-t'ho mirar, igual tens lladres en casa).

Extranormal, La casa de las muñecas

Els cosins mexicans d'Iker Jiménez fan un programa que es diu "extranormal" i que, al contrari del queesteu pensant,no parla de premsa rosa...Jo no sé qui està pitjor, si "el tio Anastasio Santana" que les va posar, cite textualment: "para espantar del espanto al espíritu" o els que fan dues hores de barqueta fins la casa per veure açò...

VIVA MEXICO, CABRONES!

Mèxic és un país què  no para d'eixir en les notícies per esdeveniments terribles (Ciudad Juárez és la ciutat més violenta del món) i per patir una veritable guerra no declarada contra el narcotràfic on tots (institucions, policia, exércit...) estan "en la mullà". Però aquest post no  pretén parlar d'açò. I és que Mèxic és un dels llocs on la penya més fatal està - són els creadors de la lluita lliure amb carassetes i de la "Santa Muerte", per exemple- . Així que aquesta setmana toca un especial "Viva Mexico, Cabrones". I començarem amb dos videos d'allò més total (veure dalt)

3 de setembre del 2009

Modern talking L-Kan

Any 2003. En un corral de Sella de cuyo nombre "no puedo" acordarme. Divendre 04:30 a.m. Puuuf!. Quan estavem pensant si anar cap a casa o no, algú encén la tele... i apareix este crit a la "modernitat" amb estrofes com: Yo no salgo nunca, la noche me parece de gente chunga ( ell) pues tú si que sales que estabas en la rave del balcón de Álex (ella). Úna autèntica conversa moderna ( o modern talking) . Un any després em regalaven el cd... I enguany, aquest grup més "la monja enana" han actuat ni més ni menys en la Plaça de Mèxic , on caben molts mils d'espectadors (mes d'un centenar) i han triomfat. Si és que la penya estàfatal!!

31 d’agost del 2009

LA CANÇÓ DE L'ESTIULos Pericos - El ritual de la banana

No podem deixar que passe l'estiu sense la mervellosa cançó de l'estiu. Esta és de l'època del "aquí no hay playa" pero en Argentina. És de pel·li d'Eddie Murphy ( de les d'abans). Per cert, un gallifante per a que entenga què diu el que canta...

28 d’agost del 2009

MAZONI - El riu

Un himne. Al loro amb la lletra: "... se m'emporta el riu i no t'he dit adéu...". Tros de cançó. El disc: Si els dits fóssin xilòfons, el grup, Mazoni. El video no sé d'on ha eixit, però la cançó és B-R-U-T-A-L.

PENSANT PENSANT...

Què passa quan, malgrat haver fet allò que és correcte, les coses no funcionen?


L’altre dia, veient una sèrie de televisió, la protagonista feia aquesta pregunta als oients d’una emisora de ràdio local. I m’ha fet pensar una estoneta. A mi- i supose que a tothom i totdon li ha passat- m’ha passat açò més d’una vegada. I confese que és una sensació “estranya”. Se me trenquen els esquemes i he de tornar a començar- un tòpic d’allò més típic, per cert- però.. com?
Tinc ben clar que hi ha una diferència entre allò que “s’ha de fer” i allò que faig. És a dir, que, de vegades, s’ha d’actuar “com toca” i no com un pensava. Però, quan aquesta diferència no existeix i tot i aixó les coses no funcionen... què fem?.
Et dius no passa res. Però hi ha assumptes que no es poden deixar de banda. Una cosa és abdicar i una altra cosa ben diferent és bandejar un assumpte.
Abdicar implica, depenent del cas, donar-ho tot per perdut, deixar-ho per impossible o acceptar-ho com és, mentre que deixar-ho de banda suposa posar-ho en stand by per reprendre-ho més endavant.
Jo no era dels que abdicaven, però me n’adone que , de vegades –cada vegada més- ho faig inconscientment. Algunes per passotisme pur, perquè sí i d’altres perquè no hi ha més remei. I no n’estic gens content de fer-ho. De vegades és tan ximple com dir prou, però d’altres és tan costós...Tal volta siga aquesta resistència estúpida a la resignació la que fa brollar aquesta sensació de per a què?. No és qüestió de no donar cap batalla per perduda –típic tòpic nº 2-. Són ganes de sentir que les coses poden anar bé, que poden canviar. Quan l’esforç resulta inútil, em negue a resignar-me (es podria traduir en que sóc prou cabota). I és ací on es trenquen els esquemes, on tot s’atura un temps i toca pensar : Per a què?. Aleshores cal trobar una resposta. I quan més prompte, millor.

26 d’agost del 2009

Operación Pandemia

Que passa amb la punyetera grip del porc? Penje un documental (9 minuts 50) que ofereix dades prou interessants (sobre tot per als amants de la conspiranòia, que és la suma de la conspiració més paranòia).

20 d’agost del 2009

TE'N RECORDES? Parlant de Moriarty

Moriarty era "el malo" d'aquesta sèrie. Jo no me la perdia

Abans de la desconnexió, tenia pensat parlar d'aquest grup però vaig anar deixant-ho de banda. Ara, i després d'haver tingut una experiència "Sefolk" també és un moment adequat per fer-ho. I és que si vols Folk (o Fòlk, depenent de en quin barri de Sella visques) ells te'n donen dues tasses. Una véu femenina acompanyada d'un banjo i d'una harmònica que ens porten als camps i a històries de cotó i búfals...els components del grup són de Canadá, França i dels Estats Units. "Gee Whiz but this is a lonesome town"és el seu primer disc. Cal esmentar una actuació a França el mes passat on ells posaven la música ( la xica que canta també toca la guitarra) i Alela Diane (de la que ja en vaig parlar) posava la véu. Estonetes folk per a momentets Fòlk... Absolutament recomanables

QUE NO ESTABA MUERTO QUE NO!



Ieeeeeeee! com va la cosa?després de tenir baralles vàries amb diferents companyies de teleafonia ( si, si, teleafonia) i de demostrar-me que es pot patir quasi tot un estiu sense "l'interés eixe" -que és el nom d'Internet segons la meva àvia, al mateix temps que una definició gens desencertada del que és la xarxa-puc dir que ja he tornat amb ganetes de contar unes quantes coses i amb un arsenal de grupets interessants ( o no) dels que parlar. Bé, let's go up! anem per amunt!.

2 de juliol del 2009

LA VERITABLE HISTÒRIA DEL "MAGO DE OZ" RESUMIDA GRÀFICAMENT


1 de juliol del 2009

Disidente!

Pensant en què posar per a fer l'enquesta aquesta setmana m'ha vingut al cap aquesta escena, què és tota una metàfora del "món independentista"...

AQUELLOS MARAVILLOSOS AÑOS (I)

Açò em recorda dIssabtes dinant a ca la meva àvia quan encara pujava a Sella només els caps de setmana, al sabor de la Casera de taronja -de la què, per cert, després d'haver fet una enquesta només se'n recorda el meu germà- i a l gat d'un bon amic al que li deien "poti-poti" . També van assentar l'expressió "ser un gallofa" , Zas,zas, zas, lanzarayos! jejeje!.Aiii!. Tinc més sèries d'aquestes en la recàmara, ja aniré posant-ne.

25 de juny del 2009

Grinderman - Electric Alice (Video)

Video promocional de la cançó. L'ambient defineix prou quin és, a grans trets, l'estil de Nick Cave.

Grinderman - Depth Charge Ethel (Treacle Sessions)

Videdo gravat a l'estudi.Sembla "d'abans",no? el del bigotillo al teclat que canta és Nick Cave.

GRINDERMAN: Perdona Nick



Fa unes quantes entrades, quan parlava de PJ Harvey,vaig dir que va mantenir una relació amb Nick Cave, al què jo no li trobava trellat... Rectifique, era a un disc de Nick Cave al que no li trobava trellat. la resta, que he anat escoltant un per un i ben poc a poc són prou bons, però no vénen al cas...Nick Cave és conegut per haver format una banda que, en prinicipi i en Austràlia (que és on va nàixer en l'any 1957) es deien The boys next door i que, en l'any 1980 canviaren el nom per el de The Birthday Party i se n'anaren cap a Londres i la RFA. En l'any 1984 la banda se separa per problemes entre els membres (=alcool i drogaïna) i apareix amb The Bad Seeds, amb el nom Nick Cave & the Bad Seeds, atès que també fa actuacions en solitari i col·laboracions i composicions per a altres artistes. En l'any 91 se separa i se'n va a viure a Brasil. Trau dos discs més (Henry's Dream és per a mi, molt bo i Let Love In diuen que és el millor)en el 96 trau Murder Ballads, balades líriques que parlen sobre assassinats i en el qual canta dos temes amb dos de les que fóren nóvies seues ; PJ Harvey i Kylie Minogue. Per a mí, és un disc absolutament prescindible( és el que vaig escoltar i al que no li trobava trellat), però no deixa de ser curiós...

En la dècada del 2000 canvia de rotllo; deixa la "foscor" de les seues composicions i comença a cantar amb piano i trau tres discs més, un d'ells doble, amb una bona acollida entre el públic i la críticaq. Finalment, l'any 2007 forma Grinderman. Un projecte paral·lel amb tres músics dels Bad Seeds, que és més blues i rock i menys "lirisme" i el 2008 trau Dig! Lazarous, Dig! amb els Bad Seeds, disc amb influe`ncies clares de Grinderman. Bé, com podeu veure és un artista, mooolt prolífic, que sembla canviar d'estil sense acabar de fer-ho...no séa mi el disc de Grinderman m'ha agradat prou ( és un poc "cançons de perdedor perdut") més amunt van dos vídeos. Com ja he dit abans, he de rectificar, Nick Cave està molt bé...


Grinderman: http://www.megaupload.com/?d=EO9NV69B

23 de juny del 2009

LA QÜESTIÓ: PORCS I PERSONES


Totes les setmanes apareix al diari alguna notícia que m'encabrona especialment.Aquesta setmana havia proposat no fer-me mala sang i, vés per on, llegint un article de la setmana passada , "he despertado el tigre que hay en mí":http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Novartis/ofrecera/gratis/paises/pobres/vacuna/nueva/gripe/elpepusoc/20090615elpepusoc_3/Tes

Resulta que una empresa farmacéutica anomenada Novartis diu que no distribuirà de bades cap de les seves vacunes contra la grip A entre els països del mal anomenat Tercer món (quan algú trobe el segon que avise, perquè el primer ja sabem on està). La qüestió és que hi ha empreses que ja han anunciat que distribuiran un 10% de la producció de manera gratuïta o un determinat número de vacunes... que ja és "algo". La qüestió és que la meva reacció ha estat la mateixa que quan veig el que "costa" un jugador de fútbol; m'he dit :"puto negoci", i ho és, però és que en aquest negoci és barregen els porcs i les persones,i em sembla fastigosament "metafòric".

En el negoci hi han persones què no poden pagar la vacuna i si no els arriba, adéu i prou, les farmacéutiques mentrestant, investigaran per amillorar la nostra calitat de vida, a alguna li sabrà mal i donarà una part del que produeix per a quedar bé, clar, però un poc si que ajuda, si. De moment ningú ha parlat de tancar granjes de porcs o d'evitar que la malaltia s'escampe ( es parla de mantenir la pandèmia, que s'ha escampat inevitablement), el que si ens ha quedat del tot clar és que el que acabarà amb la pandèmia és la pasta (per a comprar vacunes) i res més. Problemes de salut i sol·lucions en mans d'un mateix ésser: el porc, que resulta que de vegades muta i es fa de la Junta Directiva d'alguna farmaceútica, i és que als porcs (uns i altres) els sobren les vacunes. Preocupant i interessant al mateix temps...

LA MARAVILLOSA VIDA BREVE DE OSCAR WAO



Aquesta setmana, llibre + música. La maravillosa vida breve de Oscar Wao tracta la història d'Oscar, un dominicà que viu als EUA i que és de tot menys un "latin lover". I és que a Oscar li flipen els jocs de rol, els còmics, les pel·lícules i els llibres de ciència ficció i té dos problemes que el fan sentir-se distint de la resta de la "comunitat dominicana" a la qual vol pertànyer; s'enamora de seguida i és verge...D'altra banda tenim la història de sa mare abans que arribara als EUA, que si la conte, destripe la novel·la, i no és plan. Oscar està deprimit i a la Universitat coneix un xic ( que serà el novio de sa germana) i comencem a aprofondir en la seva vida, les seves coses... entre una història i l'altra tenim a sa germana. Les històries d'aquestes tres generacions de dominicans ténen un element comu, el Fukú, que és una paraula que significa maledicció, mala sort.


El lllibre va rebre el premi Pullitzer l'any 2007 i l'ha escrit un dominicà que viu als EUA. M'agrada prou com parla de la societat dominicana ( he descobert la història de Trujillo, un dels més porcs dictadors d'Amèrica, tractada amb cert "humor") i com tracta el tema dels "perdedors", gent que no es capaç de tenir una imatge pròpia consistent (el protagonista n'és l'exemple) i la visió d'aquesta gent, a més de com engantxa les tres històries i el desenllaç, bon llibre i absolutament recomanable.

21 de juny del 2009

Aviador Dro - Nuclear Si 1983

En ple debat sobre si s'ha de tancar la central nuclear de Garonya, allà va un video per a convéncer del que cal,jejeje

12 de juny del 2009

Tokyo Ska Paradise Orchestra Jungle Boogie

nyas coca, igualet que mig any enmig la plaça però en japonés!

GROUNDATION - " Head Strong "

En directe sónen prou bé. Al loro amb la poca pinta de "rastafari" del col·lega que canta. Eso són dels EUA (què´és com si foren del EEUU o dels USA però en valencià,jeje)

GROUNDATION ( Weak heart )

Està cnçó és molt bóona!

Get Up Edina - Desmond Dekker

Al video no apareix res més que la portada de Trojan Recors, però vull que sentiu la gravació original, de l'any 1968. Proveu a sentir-la només alçar-vos del llit, a mi m'al·legra el dia, que voleu que vos diga...

CALYPSO SONG

Directament des de la un a platja de Jamaica! Açò és Calipso. Més "estiuenc" no pot ser ( al loro amb el pardalet que sóna per ahi)...

BENVINGUT I BENVOLGUT ESTIU



Pel que sembla, la primavera ja fa unes quantes setmanes que s’ha acabat i ja vé l’estiu. L’estiu, per a alguns significa platja, xicotes o xicots en les platges, vacances, piscina, dies llargs i llargues nits... per a altres significa, massificació, jornades de treball que esgoten, avorriment... i per a tots el que significa és CALOR. Calor, què musicalment es tradueix per a mi en tres tipus de música ; Calipso, ska, i reggae. Cadascún és l’evolució de l’anterior, és a dir, l’ska(que comença als anys 50) prové del calipso i del “mento”, que són ritmes africans que portaren els esclaus africans a llocs tan diferents com Jamaica, Cuba o la República Dominicana ( que estaran prop els uns dels altres, però son ben diferents). I el reggae prové de l’ska que, en la dècada dels 70 del segle passat (aixó de “el segle passat”, a més de ser de veres, m’encanta, li dóna un “toc històric”) començaven a cantar els descendents dels descendents d’aquells immigrants forçats. El màxim precursor del reggae ja sabeu tots qui és, així que deixem-lo de banda i esmentem el seu company amb qui va portar endavant els “Wailers”, grup que continua en actiu. Aquesta persona és Peter Tosh, i moltes vegades s’oblida que Bob cantava, però Tosh era qui composava quasi sempre. Bé, altres grups de reggae més actuals a tenir en compte són els americans “Groundation”, dels quals penje un disc en descàrrega ( en ténen 9 o 10),“Israel Vibration” o “Alpha Blondie”, que són d’Etiòpia i canten en francès. Quant a l’ska clàssic, s’ha de parlar del grandíssim Desmond Dekker ( que va morir l'any passat),la persona que va portar l’ska a Europa a principis dels 70, i els que han sigut per a mi una revel·lació enguany; Tokyo Ska Paradise Orchestra (veure videos) i quant al calipso i el mento, dir que, l’estil ha evolucionat un poc (sobretot en allò referit al calipso) i al continent africà és una música prou comuna, quant a intèrprets, hi ha una distribuïdora de discos anomenada Trojan Records que té caixes recopilatòries de 4 cds amb els clàssics d’aquest i d’altres estils (reggae, rock steady, mento, calipso, ska) i es poden trobar cosetes interessants. Penje algun disc i videos,ok? . Per acabar, citaré el que vaig sentir una vegada en la ràdio: el reggae és una música que te hace recordar que, pase lo que pase, en algún lugar del mundo, en una playa de agua cristalina, está brillando el sol...
Disc de Groundation:http://www.megaupload.com/?d=L62C88JI

11 de juny del 2009

Almodóvar y McNamara - Voy a ser Mamá

No sé com se m'havien passat aquestos dos! Ben rebé podrien ser membres d'honor d'aquest blog! com estava la penya!

CHAMELEONS. Ever after

.... ai, està cançó, em porta molts records. El vídeo no és l'original, però pròximament faré una entrada d'aquest gran grup, 80's total (la cançó és del 81!).

7 de juny del 2009

"Nantes" - Beirut

La cançó que l'ha fet saltar a la fama. Boníssima, a que si?

BEIRUT

Bé, després d'una setmaneta de videos, ja toca parlar de música i vaig a fer-ho amb un grup que m'ha sorprés: Beirut. En principi, era un projecte d'un xaval de 23 anys de Santa Fe (EUA)amb cognom profilàctic: Zach Condon. Als quinze anys ja havia gravat un disc amb tendències "electròniques" i l'any 2006 trau Gulag Orkestar, amb tocs de música balcànica, folk i el pop de tota la vida. Però és en 2007 amb The flying Cup club quan rep el reconeiximent que es mereix. La véu d'esta persona em recorda molt a un dels meus grups favorits que bén rebé mereixen un post; "Divine Comedy" . Més amunt va un video i seguidament vos deixe els enllaços a Gulag Orkestar i The flying Cup club, que estan a 10 ebrets, feu el favor de comprar-lo si vos agrada, no sigueu malpirlantes!



The flying cup: www.megaupload.com/?d=JRJL80TH

Gulag Orkestar:www.megaupload.com/?d=E1YC8W3M

5 de juny del 2009

OYE COMO VA!!

Per a finalitzar esta setmana de ball, unes quantes coreografies que ja vullguera el mateix Natxo Duato.

QUI ELS HO ANAVA A DIR

Estos eren uns genis de l'humor i pel que es sembla, de la coreografia...

NYAS COCA!

Si Beyoncé i el Paco estaven bé, estos no estan gens malament!

4 de juny del 2009

JA ESTÀ BÉ,NO?


Com les eleccions europees estan al caure, en la tele s'han fet alguns debats on les conclussions que he extret (a grans trets) després de veure'ls i reflexionar són les següents:



Mayor Forella (que no l' orella major, per què no atén, no escolta ni a pataes este!): "Europa és molt important i vosaltres a Espanya ho esteu fent com el cul"

López Aguilar (que per cert, té dos còmics publicats que fan burla dels polítics!!): "Europa és molt important i vosaltres a Espanya ho feieu com el cul.

Willy Meier (el d'Esquerra Unida, que igual que Teruel, existe): "Europa, que és molt important ,no respecta el poble palestí, i vosaltres a Espanya ho heu fet com el cul".

El d'ERC, de "cuyo nombre no puedo acordarme": "Catalunya és important en Europa, que és prou important,visca el Barça, en Catalunya ho hem fet millor".

La pregunta és:


On és el vostre programa polític? ni tan sols en teniu o esteu guardant-lo per al dia 8, quan ja sapígueu qui ha guanyat i començar a "ficar canya" els uns als altres?.

Així és com preteneu "animar" a que la ciutadania vote?.

Quin és el vostre projecte per a Europa? .

La veritat és que aquesta campanya a favor del vot en blanc està eixint-los de meravella, i al mateix temps estan donant una imatge claríssima de quant els interessa Europa!. A tots i a totes els implicats, gràcies, perquè tenia dubtes, però ara ja estan resolts; vos penseu que la gent és fidel a un "color" polític, i amb aixó en teniu prou, però, de veres vos escolteu quan parleu? ja farteu!,i veritablement mereixeu que almenys amb el vot, la gent vos diga una frasse que cada vegada que la sent em ve la risa: "Eh tio, pareu!!".



3 de juny del 2009

AUTÈNTIC TIO!!

Hui va de balls la cosa, no sé si haureu vist a alguns individus "ballant ska" amb una coreografia partucularment espasmòdica... paparruchas, ací va tot un tractat de com es balla ska, que, per cert no deixa de ser espasmòdic, però és mooolt autèntic; rebutjeu qualsevol imitació...

Un rompepistas!

ou yeah! Al loro amb "l'estribillo"

23 de maig del 2009

PRESIDENTE-¿POR QUÉ TE VAS?

no tinc paraules!

21 de maig del 2009

ANGÉLIQUE JONATOS "Alas pa' volar"


Aquest disc és un homenatge a Frida Kahlo, la pintora mexicana. Entre els anys 1944 i 1954, Frida Kahlo va escriure un diari íntim amb poemes, dibuixos i confidències sentimentals. El diari va estar guardat quaranta anys i Angélique Jonatos i uns quants músics junt a Christine Ferarios (adaptadora de textos) agafaren els textos i els convertiren en cançons i en homentage. Sentint el disc entrem en l’univers de la pintora, que, va tenir amics com Trotsky, o Rockefeller. Les cançons tracten temes com la infància, la sexualitat, la màgia, o els problemes físics que ella mateixa patia.
Angélique Jonatos és una cantant i compositora grega nascuda a Atenes el 1954, que viu a França coneguda justament per adaptar i cantar poemes d’escriptors, preferentment grecs, -i amb els temes predominants de l’amor i el destí -entre els quals destaca el premi Nobel de literatura de l’any 1979, Odyseas Elytis.
Aquest disc, cantat en espanyol, és una passada, quant a originalitat i “experimentació”. És un disc per a sentar-se i escoltar-lo...

14 de maig del 2009

TOT UN HIMNE

El vídeo no és l'original ni l'oficial, però el só és prou bó i la cançó és molt però que mooolt gran!. Després dels immortals i sempre presents Joy Division , va aquesta cançó, no crec que calga parlar de Pink Floyd. Tampoc és que "em maten" però aquesta cançó...

MOBY DISCO LIES

No sé si heu vist este video. És prou graciós. Moby potser mereix una entrada a banda.

11 de maig del 2009

Interpol - Take you on a cruise

Slow Hands :Interpol

Esta té prou "força"

Interpol - Obstacle 2 [Live On KCRW]

Interpol - Leif Erikson Live

La meua preferida, encara que en el video el so no és massa bo.

Interpol - Narc

Interpol - Evil

ARA NOSTÀLGIA EN FORMA DE MÚSICA: INTERPOL

Soc d’eixes persones a les què una cançó els recorda un lloc, una situació, un moment... i em passa prou sovint, fins el punt que, hi han cançons que he deixat d’escoltar perquè em fan recordar males èpoques (ho sent per Kurt Cobain & cía, que acabaren en el contenidor), o que escolte per “tornar” a eixos moments (qui em parle de mala manera dels Iron Maiden no té res a parlar amb mi, -musicalment, s’entén-) . No sé, serà la primavera o les vacances i la “vida contemplativa” el que fa que em senta nostàlgic, però, el divendres me’l vaig passar llegint i “repassant” els discs d’Interpol. En el seu moment vaig agafar un tren per a Madrid, vaig quedar amb una persona, vaig veure el concert, se’ns va fer de dia i me’n vaig tornar cap a este nuestro poblet. I, és curiós, però allò va suposar l’adéu a una etapa massa llarga de tristor i un canvi prou important en la meua manera de veure les coses. Què voleu que vos diga, cascú és cascú. Bé, amb el permís dels que no apareixeran en aquest blog, per no dir massa obvietats (Björk, Héroes del Silencio & Bunbury, els immortals i sempre presents Joy Division i molts altres que no esmente per no avorrir el personal...) hui toca parlar dels Interpol. “Lo típic” és dir que semblen els Joy Division per la veu i que tenen influències del rock de N.Y que és d’on són. El cantant parla espanyol perfecte (estudiava literatura i és doctor en literatura espanyola) i la veritat, a banda del que suposen per a alguns éssers humans com ara jo, és que son una banda amb un so prou original ( a agrair hui en dia). Els discs, senzillament genials; el primer “Turn on the bright lights” va ser “labombalatraca” (especialment recomanable la darrera cancó “Leif Erikson”)en el seu moment i el segon “Antics” continua en la mateixa línia. Per enmig tenim “Black Sesions” amb cançons del primer disc arreglades i “moderation” que és el mateix però amb l’últim disc “Our love to admire”. Mireu els vídeos a veure que us semblen i ja em dieu ok? .

8 de maig del 2009

CONCERT D'ANTONY AND THE JOHNSONS


Ahir vaig anar a Murcia (que hermosa eres) a veure Antony and the Johnsons (Tonet i els chuanos) a l'auditori Víctor Villegas. Per començar una "performance" que es dividia en dues parts, la primera em va agradar prou, era una persona que primer apareixia envoltada en unes teles i després agafava una mena d'ales i les movia, com si anara a volar amb uns sons de fons.La segona part, no em va agradar gens, supose que perquè no ho vaig acabar d'entendre, però el que jo volia era "entrar en matèria" i ací sí que sí.

La il·uminació, escasa, como imaginava, li donava un aire d'intimitat al concert prou aconseguit. La banda;hi havia dos violins, un dels quals tocava la guitarra, un 3 en 1 que tocava la guitarra, saxo i la flauta, un cello, un baix, percussions i ell a la veu i al piano. La veritat és que la música d'aquesta banda és literalment emocionant, emociona sentir-los. Abans de començar parlavem de que la música d'Antony and the Johnsons "aborronava" (o era "erissonava"?) i és de veres, jo crec que expressa sentiment pur i dur. Entre algunes cançons, el tio Tony va parlar amb el públic i te n'adones que, malgrat l'aparença externa, és una persona prou propera (= no va de diva com li passa a molts i a moltes). Una cosa que em va molestar: els flash dels "fotògrafs" que fan fotos amb càmera compacta a 30 metres. La foto no els pot eixir mai de la vida i amb tan poca llum com havia l'única cosa que feien era donar pel sac...En concluyendo, que este tio és gran tant físicament (és un "xic polit" que es diria en Sella Town), com artísticament. El que deia, emocionant!.

6 de maig del 2009

NOSTÀLGIA EN FORMA DE R-11


Hui anava pel carrer i la nostàlgia se m’ha presentat en forma de Reanult 11. I és que he vist passar un Renault 11 i m’ha vingut al cap una història que va ocórrer ara farà uns 10 o 12 anys... Resulta que era l’últim dia d’institut abans de les vacances de Nadal. Serien prop de les 14:00 quan tres individus “de cuyo nombre no quiero acordarme” i jo vam decidir tornar a Sella, ja havíem arreplegat les notes, i alguns tornaven a casa més carregats que altres (de carabasses, s’entén). El camí de tornada en aquell cotxe anava de meravella fins que passarem Orxeta,on vam veure a mà dreta un entrador que posava “Restaurante la Granja” i algú (crec que vaig ser jo) solta. Eh,heu anat alguna volta? anem a fer-nos una canya en la Granja!!... La reacció de dos dels quatre que hi érem en el cotxe va ser riure, però jo coneixia bé al conductor, i sabia que no preguntaria... total, que ja érem al pàrquing del restaurant. No sabíem si eixir del cotxe, atès que no n’hi havia cap altre estacionat. Mentre decidíem què fer, s’obri la porta i apareix un individu d’un 50 anys amb el monyo engominat i vestit de corbata amb ulleres de sol i es dirigeix cap el cotxe.
En eixe moment, no sé perquè, decidim tots quatre baixar del cotxe. Se’ns queda mirant i, sense saludar-nos, diu el següent: ¿Sois amigos de Luis?. Tensió, molta tensió. Jo sabia que si diem que sí estàvem perduts ( qui collons era Luis?) i que no era la primera vegada que se’ns presentava una situació surrealista, encara que si la resposta era afirmativa a veure com eixiem d’eixa. De sobte, un dels quatre va soltar: no. L’individu se’ns torna a quedar mirant i diu: Pues entonces no podeis pasar; fa mitja volta i se’n torna cap a dins. Ens quedem tots quatre bocabadats i tornem al cotxe. Eixim i tornem cap a Sella comentant la jugada entre rises, suposant que Luis era el propietari del restaurant...

25 d’abril del 2009

MÉS PORTADES: AKRON FAMILY


Portada del disc: "love is simple". Prou explícita, no?

22 d’abril del 2009

AFTER DARK, VALE QUE NO.

La novel·la comença amb un narrador que ens acompanya al que és la ciutat per la nit, aquest narrador ens conta el que succeix, i ens acompanya al llarg de tota la novel·la. Poc a poc, abaixem, una estudiant-Mari- està llegint un llibre en una cafeteria i s’asseu amb ella un músic anomenat Takahashi, que l’ha reconeguda. Fa uns quants anys es trobaren en una cita doble amb Eri, la germana de Mari. Eri és una xica d’una bellesa espectacular que té un problema: fa dos mesos que dorm i no desperta. Les diferències entre aquestes dues germanes semblen insalvables. Mari està en en la cafeteria perquè ha decidit passar una nit llegint allí ( i tu ara pega-li voltes). Ja no queden trens per a tornar a casa fins el dia següent i el barri per la nit canvia de normes.
Els personatges van prenent confiança i apareixen històries secundàries, com per exemple, quan Mari ajuda a la dependenta d’un “love hotel” amb una prostituta xinesa que ha sigurt apallisada per un client, mentre en l’habitació d’Eri la tele s’encén soles i apreix la imatge d’un home borrós…
Al llarg de la novel·la apareixen diferent encontres de sobte entre personatges que no es coneixen entre ells però que estan relacionats. Sembla un guió on el lector és espectador ( de vegades,fins i tot, el narrador ens diu la música que huria de sonar en l’escena que veem i situa els persontages com si fera moviments de càmera). Tot açò va passant per la nit, i a Eri li ocorre un estrany succés….
Si em preguntes de què va la novel·la, la desposta és: “no ho sé”. Per a mi hi ha històries secundàries que semblen més interressants que la principal, i el que li ocorre a Eri sembla un somni que, a més es produeix durant les hores de dormir. Jo crec que el que tracta és de que un ha de ser un mateix, tan simple com aixó, però no m’ha acabat d’agradar, la veritat. Li donaré una segona oportunitat amb Kafka en la orilla o Tòquio blues quan me les deixen, a veure perquè té tanta fama…

14 d’abril del 2009

ABRIL


S’apaga la llum.
I de sobte...es trenca l’abril.
El mirall ja no hi és.
Una vegada més, tu front a tu mateixa.
Per què?. No pot ser, d’on venia jo?
sons, paraules, llocs...
Se t’ha trencat l’abril.
I no el pots apanyar.
Els moments passen i tal volta tornen.
Tornen.Tornen...
I els minuts venen i van i van i venen
La pluja no s’atura, i és que, estem en primavera, no?.
I torna a ploure però hui ja no és dimecres, ahir era divendres,
però com s’ha fet tan tard?
Inconnexió, desconnexió ... i una vegada més, bloqueig.
I de sobte...el bac arriba amb els silencis.
Gestos i rialles que tal volta, siguen l’adéu definitiu al voltant.
Gemecs i plors desconcertats supuren realitat a través de la finestra.
Saps que no, que l’abril no se’n fuig,
només s’ha trencat i hi ha alguna cosa que no et deixa apanyar-lo.
S’encén la llum.

PSYCHOBILLY

Rock & roll de l’autèntic, cadillacs, pel·lícules de sèrie B zombies i cementeris, això és el Psychobilly, un gènere de música del tipus “anem-a.asclar-ho-tot” que barreja el punk dels 70 amb el rockabilly dels Estats Units dels anys 50. Una icona característica d’aquest gènere musical és un esquelet tocant un contrabaix (ja sabeu com està la penya…), que és el que s’utilitza freqüentment en aquet estil de música en comptes del baix elèctric, què es el corrent en les formacions punk o rock si volem dir-ho així… a més de tot el que tinga relació amb les pel·lícules de terror roïnetes…
Els màxims exponents d’aquest tipus de música son Els Misfits -els que tenen pinta de mort vivent en la foto a l'esquerra-, que, senzillament són tralla de la bóna!. Igual canten cançons en les que estan dient que queden amb els col·legues del cementeri per a menjar cervells amb un rock&roll supercurrat com a base musical, que et toquen balades on sempre moren ell o ella -no oblidar el tema die my darling, superventes i un veritable històric del gènere, sempre des de l’humor negre, sense cap intenció més que la de fer la conya amb els monstres i tota aquesta burumballa...- seguits dels Cramps (els de baix), que fan música més pesada i tenen una estètica més “rocketa” – i menys “autèntica”-.
A Espanya tenim pocs exemples amb pes en aquesta escena musical (+ info fent “click” on posa què pooor ací a la dreta), però jo tinc dos autèntiques “joies”: Baby Horror i J. Horror. J. Horror és el nom del cantant de la formació Baby Horror que primer actuava amb una banda de penjats(el tema “el cementerio de la Almudena” reza así: en el cementerio de la Almudena las noches son largas y la comida es buena...). Després es va trobar a una que estava tant o més penjada que ell i, de moment han tret dos discs, un d’ells Desde el espacio exterior, al final del post.
A mi,els Baby Horror m’agraden, s’arrisquen amb un gènere que té una escena molt pobra en Espanya, i tenen vendes(aquesta frasse val per a tot el ´món a què si?).
Els Misfits són un grup al que “li tinc apreci” (porten en actiu des de l’any 1977!!, per alguna cosa serà,no?) i als que seguisc des dels 15 anys, i que “cumplan muchos más”. I els Cramps...bé són famosos entre altres coses per haver fet un concert en l’any 83 en un pabelló psiquiàtric, del qual hi ha un DVD- no sé qui està pijor, si ells o els que els hi van donar permís!- i són més suaus i més “glam”.
Fer conya amb temes tabú com puguen ser els cementeris i els morts vivents, els esperits i tota aquesta burumballa amb música bóna (de veres, bon rock and roll “clàssic”) de vegades i punki-brut-metralleta d’altres és, una manera més d’entendre la música,no?. Per a gustos colors, encara que per aquesta gent només hi ha tres; el blanc, el negre i el vermell sanguinós...
Des de l’obelisco del cementeri de Sella: http://www.mediafire.com/?1bxijvgudtl