En "Third", el tercer disc, aquesta cançó és la meva preferida. I si em preguntes perquè, no sé què contestar. Potser la veu, eixa veu, quina veu!. Tot i no ser una gran veu, té alguna cosa que fa que t'endinses en la cançó i el ritme percutit i insistent. No sé..., però la veritat és que en directe jo em pensava que perdrien prou -molts grups que combinen electrònica i altre tipus de ritmes tenen un directe pèsim- i m'he emportat una sorpresa:
Com la que m'he emportat quan buscant un vídeo per a una altra raresa sonora -no vos pergueu el final de la cançó, al més pur estil post-apocalipsi dels 80-i m'he trobat amb una mostra de penyafatalisme 100% disfressat de video art :
4 comentarios:
m'agrada també la primera cançó, encara que siga repetitiva.
com el "lotus flower" de radiohead, que també és repetitiva, però m'agrada.
coralet
Si, tens tota la raó. No és només la repetició. tenen alguna cosa més...
M'ha sorprés i agradat prou el directe de la primera cançó. No m'esperava que tocaren tants instruments, pensava que hi hauria més "màquina" fent sons.
Bé, també he de dir que igual és la primera vegada que sent a Portishead, o la primera en que sóc conscient de a qui escolte.
El video-art eixe és una ratllada (música i video) brutal.
A mi la primera vegada que vaig veure un concert de música d'aquest estil, també em pensava que hi haurien més màquines (si veus un concert dels chemical brothers, directament és una flipada; un mogolló de cables i aparells i dos tios, ni una mísera guitarra!, és estrany)i també em viag emportar una sorpresa.
QUant al video... la penya està fatal.
Publica un comentari a l'entrada