15 de desembre de 2010

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED

Podria fer un blog sencer parlant d'aquest ésser humà, però millor partir-ho en dos posts. Primer uns quants videos de la Velvet Underground. Es fa difícil fer una selecció curta per no avorrir el personal, però allà va:
Any 1969:


Aquesta és del 67, una de les més conegudes. Quant a la lletra, per a mi és prou contundent:

Una de les que més m'agrada:

Prou explícit:

Per acabar, una cançó suficientment fosqueta, que va "rascant la fita". Vé a ser una exaltació del sadomasoquisme, que no és una temàtica del meu gust, però és una cançó que té alguna cosa que m'agrada, serà el ritme, serà la véu de Lou Reed, serà el violí eixe que sóna ... no sé:

Pròxim post, la carrera de Lou Reed en solitari. The Velvet Underground va ser un grup que va passar pràcticament desapercebut en la seva època i d'un temps ençà ha esdevingut banda de culte (el punyetero disc de la banana dibuixada per Andy Warhol). Cançons que parlen de sexe, de relacions, dels efectes  i les desgràcies de la  droga ... en una època on aquesta temàtica no es tractava o es tractava ben poc. Sota el patrocini d'Andy Warhol i amb uns nivells d'innovació estètica ( van ser el primer grup en acompanyar les seves actuacions amb imagens, fent una mena de "performances")   i quant al só prou diferents, de vegades propers a la psicodèlia pura i  dura, van crear una manera diferent, fresca, de fer música. Un gran grup on Lou Reed era l '"autor intelectual" i Andy Warhol el patrocinador-proveïdor de substàncies vàries. Com a curiositat, dir-vos que la bateria del grup és una activista de la piara eixa anomenada "tea party"...

2 comentarios:

Anònim ha dit...

Encara que de jove este tio era clavaet al germà de Juanfran, també conegut com "el forella" per raons òbvies, he d'admetre que el colega és un supervivent de primera, tant musical com físicament.

Em recorda molt a les nits de diumenge de festes en La Mort, amb la companya de Kiko Bullet i a l'època de l'Aguatzil on encara sentien el vell vinilo ratllat de Lou mentres miraven fotos de ton tio. És una banda sonora fantàstica per a aquella gran època de cremar pulmons...
Senyor Gato

MEQUETREFE ha dit...

Físicament ni ell mateix s'explica com encara està viu, segons he pogut llegir a la seva autobiografia -si, la tinc- i musicalment és innovador. Sóna molt simple, però ningú sóna com ell. LLàstima que està descobrint noves variants d'art (es dedica a exposar obres fotogràfiques fetes per ell que no m'agraden gens...),però segueix sent un dels més grans.
Quant a que em recorda...doncs si, tu ho has dit, a "cremar pulmons",amb tot el que eixa expressió implica, hehehe´.