27 d’abril de 2012

UN CONTE



Al bell mig de la gran avinguda, s’hi trobava el Devorador de Somnis. Una escalinata enorme i unes columnes custodiades per dos lleons gegants observaven els vianants desafiant-los amb la mirada. Dins el devorador de somnis, un grup d’escollits trencava esperances, atorgava i desfeia futurs i presents... mentrestant, fora, al carrer, un munt d’essers anònims començava a despertar-se d’un estat de xoc  com mai  havien experimentat. Un sentiment anava escampant-se per tot arreu cada vegada que un dels escollits parlava en públic: massa rata per a tan poc formatge.
El Devorador de Somnis continuava implacable, decapitant expectatives, emboirant la visió llunyana de l’horitzó. Els escollits esmentaven sovint l’esforç, el sacrifici, la saviesa de l’escollit alhora que els éssers humans notaven els efectes del que era un clar abús d’autoritat: cues de gent sol·licitant menjar, taxes universitàries molt superiors  als sous,nul·la possibilitat de tenir treball, de construir un futur, mercenaris amb placa arrestant gent asseguda que exerceix l’únic dret que li queda –protestar- , un llistat de desemparats que creixia mes rere mes de manera exponencial...
Quan els comentaris estúpids,insensibles i inservibles  dels escollits i l’estat del malestar van arribar a xifres insostenibles, un ésser anònim va pujar l’escalinata del Devorador de Somnis i va mirar els lleons. Els cridà com si foren dos gatets i aquestos abaixaren junt ell. Tots tres s’endinsaren en el Devorador de Somnis. Eixe dia havia partit de futbol i no hi havia quasi ningú dins. L’ésser anònim volia arribar fins la tribuna, volia parlar, tenia tantes coses a dir que mereixien ser escoltades...de sobte va observar horroritzat un munt de fils que penjaven de dalt. Els que hi havia asseguts allí eren ninots!.
Va seguir els fils de dalt a baix per veure qui els manejava. Una vegada més, l’horror. Un munt de zombis famolencs aparegueren arrossegant els peus i les panxes entre els escons. Manejaven els fils amb moviments espasmòdics i entre gemecs pronunciaven lentament dues paraules: ausss-te-ri-daaadd, ajjj-usss-teeeaaahgg.
L’ésser anònim no sabia què fer, els zombis es dirigien cap a ell amb els seus rostres descarnats i les boques plenes de carronya i restes de xifres de pressupostos, bitllets d’euro,gavines, punys i roses, mentres estisaven els fils per a enviar davant els ninots, qui de sobte, al veure que l’ésser anònim corria cap a la tribuna amb els dos lleons, es van curtcircuitar i  repetien com si foren robots: no hay  otra manera, ejercicio de responsabilidad, esfuerzo...
Desesperat l’ésser anònim ataüllà que les cuixes de darrere dels lleons estaven gravades a foc, com les de les vedelles. Eren uns emblemes esborrats, unes cicatrius que marcaven l’origen d’aquells lleons. En un posava: sobirania popular, en l’altre: justícia social. Els lleons es llançaren contra els zombis. Sona el despertador.
 

2 comentarios:

Pere MS ha dit...

Massa "Resident Evil" ha viscut l'escriptor de l'entrada; pero molt poc "Resident Evil" han viscut els que l'han originada.

MEQUETREFE ha dit...

Haha.Els que han originat l'entrada són més bé de "la matanza de Texas", o de "pink Flamingo",especialment la mítica escena de la coprofàgia. Al principi em feien un poc de llastimeta, ara ja em fan un fàstic que no els puc ni veure...