MÉS PORTADES: AKRON FAMILY

Portada del disc: "love is simple". Prou explícita, no?

AFTER DARK, VALE QUE NO.

La novel·la comença amb un narrador que ens acompanya al que és la ciutat per la nit, aquest narrador ens conta el que succeix, i ens acompanya al llarg de tota la novel·la. Poc a poc, abaixem, una estudiant-Mari- està llegint un llibre en una cafeteria i s’asseu amb ella un músic anomenat Takahashi, que l’ha reconeguda. Fa uns quants anys es trobaren en una cita doble amb Eri, la germana de Mari. Eri és una xica d’una bellesa espectacular que té un problema: fa dos mesos que dorm i no desperta. Les diferències entre aquestes dues germanes semblen insalvables. Mari està en en la cafeteria perquè ha decidit passar una nit llegint allí ( i tu ara pega-li voltes). Ja no queden trens per a tornar a casa fins el dia següent i el barri per la nit canvia de normes.
Els personatges van prenent confiança i apareixen històries secundàries, com per exemple, quan Mari ajuda a la dependenta d’un “love hotel” amb una prostituta xinesa que ha sigurt apallisada per un client, mentre en l’habitació d’Eri la tele s’encén soles i apreix la imatge d’un home borrós…
Al llarg de la novel·la apareixen diferent encontres de sobte entre personatges que no es coneixen entre ells però que estan relacionats. Sembla un guió on el lector és espectador ( de vegades,fins i tot, el narrador ens diu la música que huria de sonar en l’escena que veem i situa els persontages com si fera moviments de càmera). Tot açò va passant per la nit, i a Eri li ocorre un estrany succés….
Si em preguntes de què va la novel·la, la desposta és: “no ho sé”. Per a mi hi ha històries secundàries que semblen més interressants que la principal, i el que li ocorre a Eri sembla un somni que, a més es produeix durant les hores de dormir. Jo crec que el que tracta és de que un ha de ser un mateix, tan simple com aixó, però no m’ha acabat d’agradar, la veritat. Li donaré una segona oportunitat amb Kafka en la orilla o Tòquio blues quan me les deixen, a veure perquè té tanta fama…

ABRIL

S’apaga la llum.
I de sobte...es trenca l’abril.

El mirall ja no hi és.
Una vegada més, tu front a tu mateixa.

Per què?. No pot ser, d’on venia jo?
sons, paraules, llocs...
Se t’ha trencat l’abril.

I no el pots apanyar.

Els moments passen i tal volta tornen.

Tornen.Tornen...
I els minuts venen i van i van i venen

La pluja no s’atura, i és que, estem en primavera, no?.

I torna a ploure però hui ja no és dimecres, ahir era divendres,

però com s’ha fet tan tard?
Inconnexió, desconnexió ... i una vegada més, bloqueig.
I de sobte...el bac arriba amb els silencis.
Gestos i rialles que tal volta, siguen l’adéu definitiu al voltant.
Gemecs i plors desconcertats supuren realitat a través de la finestra.
Saps que no, que l’abril no se’n fuig,

només s’ha trencat i hi ha alguna cosa que no et deixa apanyar-lo.
S’encén la llum.

PSYCHOBILLY

Rock & roll de l’autèntic, cadillacs, pel·lícules de sèrie B zombies i cementeris, això és el Psychobilly, un gènere de música del tipus “anem-a.asclar-ho-tot” que barreja el punk dels 70 amb el rockabilly dels Estats Units dels anys 50. Una icona característica d’aquest gènere musical és un esquelet tocant un contrabaix (ja sabeu com està la penya…), que és el que s’utilitza freqüentment en aquet estil de música en comptes del baix elèctric, què es el corrent en les formacions punk o rock si volem dir-ho així… a més de tot el que tinga relació amb les pel·lícules de terror roïnetes…
Els màxims exponents d’aquest tipus de música son Els Misfits -els que tenen pinta de mort vivent en la foto a l'esquerra-, que, senzillament són tralla de la bóna!. Igual canten cançons en les que estan dient que queden amb els col·legues del cementeri per a menjar cervells amb un rock&roll supercurrat com a base musical, que et toquen balades on sempre moren ell o ella -no oblidar el tema die my darling, superventes i un veritable històric del gènere, sempre des de l’humor negre, sense cap intenció més que la de fer la conya amb els monstres i tota aquesta burumballa...- seguits dels Cramps (els de baix), que fan música més pesada i tenen una estètica més “rocketa” – i menys “autèntica”-.
A Espanya tenim pocs exemples amb pes en aquesta escena musical (+ info fent “click” on posa què pooor ací a la dreta), però jo tinc dos autèntiques “joies”: Baby Horror i J. Horror. J. Horror és el nom del cantant de la formació Baby Horror que primer actuava amb una banda de penjats(el tema “el cementerio de la Almudena” reza así: en el cementerio de la Almudena las noches son largas y la comida es buena...). Després es va trobar a una que estava tant o més penjada que ell i, de moment han tret dos discs, un d’ells Desde el espacio exterior, al final del post.
A mi,els Baby Horror m’agraden, s’arrisquen amb un gènere que té una escena molt pobra en Espanya, i tenen vendes(aquesta frasse val per a tot el ´món a què si?).

Els Misfits són un grup al que “li tinc apreci” (porten en actiu des de l’any 1977!!, per alguna cosa serà,no?) i als que seguisc des dels 15 anys, i que “cumplan muchos más”. I els Cramps...bé són famosos entre altres coses per haver fet un concert en l’any 83 en un pabelló psiquiàtric, del qual hi ha un DVD- no sé qui està pijor, si ells o els que els hi van donar permís!- i són més suaus i més “glam”.

Fer conya amb temes tabú com puguen ser els cementeris i els morts vivents, els esperits i tota aquesta burumballa amb música bóna (de veres, bon rock and roll “clàssic”) de vegades i punki-brut-metralleta d’altres és, una manera més d’entendre la música,no?. Per a gustos colors, encara que per aquesta gent només hi ha tres; el blanc, el negre i el vermell sanguinós...

Des de l’obelisco del cementeri de Sella: http://www.mediafire.com/?1bxijvgudtl

L'ANCABOSE

El títol d’aquesta entrada ve perquè l’altre dia vaig veure en un programa el següent: un tio trucava per telèfon dient que tenia un problema. Deia que per la nit nota que a sa casa hi ha un fantasma que li apreta el cor i ... els collons!. Magnífic!, este tio és molt gran!. Com el programa era el típic on tu truques per telèfon i no se te veu la cara, cap problema, pots dir la burrada que vulgues i prou –almenys era el que jo vaig pensar al veure-ho-. El més curiós del cas és que el mateix tio apareix al “Diario de Patricia” exposant el mateix cas, aquesta vegada donant la cara i amb son pare a l’altra banda escoltant-lo!!. Diu que té un problema seriós, que no és broma i ja, és clar, el problema no passa pel cor, sinó que se centra directament en els collons!. La veritat és que no sé si esta persona està bé del cap o no, però, el més fort de tot, és que ... ha fet una web! www.fantasmatocahuevos.com on si vols veure com el fantasma li apreta la bossa escrotal has de pagar! . Al·lucinant! Has d’enviar un sms per abaixar-te un vídeo on suposadament apareix un fantasma tocant-li la bossa escrotal!!. Supose que no tardarà en aparèixer en “Cuarto milenio” o alguna cosa així.... a més, en la web posa que pots llogar la casa encantada del fantasma toca huevos per a fer anuncis!!. La veritat és que no sé què pensar ( a banda de que la penya està fatal, clar)! Esta persona pot estar bé o no, ser un “pillo” o un “malalt”, però qui és el que decideix que un testimoni com aquest mereix aparèixer a un programa de televisió? Perquè aquest màrtir ha aparegut a Antena 3 i Telemadrid i, de seguir així, el trobarem en “España Directo” o en els informatius de Tele 5!. Ho trobe insultant! O siga, algú decideix que pot ser interessant que una persona expose al món que hi ha un fantasma que li toca els ous en sa casa i que ningú el creu. Quina reacció pensa la persona que tria aquest tema que ha de tenir l’espectador? Risa? . Fins on pot arribar “el teatrillo”? Igual porten a maltractadors amb ordres d’allunyament que a persones amb “fantasmas tocahuevos” ... I el criteri?. El criteri és no tenir criteri, és a dir, no fer-se responsable del que s’emet i prou...o el que és el mateix, emetre per emetre a veure què passa... perquè l’horari infantil literalment no existeix (algú pot veure en alguna cadena dibuixos animats a les 18:00?), el superen fantasmes tocahuevos, i desgràcies quotidianes, a més no s’obliga a que s’aplique (consultar:http://www.soitu.es/soitu/2009/02/26/info/1235656283_233244.html). Els programes d’humor son pràcticament inexistents (llevat d’en la Sexta) hi ha publicitat als informatius (que s’arriben a estirar a 45 min !!) que en moltes ocasions tenen la següent estructura: “muy buenas tardes. Sang, maltractaments, Iraq o atemptats, futbol,futbol,futbol, la tonteria del dia i adeú. PROU!, el fantasma tocahuevos m’ha fet prendre la decisió: des d’avui, la tele, un moble més i per a veure pel·lis.

UNA MOSTRA MÉS DE QUE LA PENYA ESTÀ FATAL

Espanya és el que té, anem escampant folklore per tot arreu!!

LA MÁS GRANDE: PJ HARVEY

La veritat és que encara no havia parlat d’ella perquè estava recopilant dades, i és que, sóc un incondicional d’aquesta dona, que entre altres coses té set nominacions als brit awards, cinc per als Grammy i la nominació com a millor artista i millor cantautora el 1992 per la revista Rolling Stone i com a millor artista de l’any 1995, 2 dels seus discs estan en la llista dels 500 millors àlbums de tots els temps (cosa que no sé fins quin punt serà important o xaxi, però sempre està bé dir-ho).
Nascuda el 1969, es va criar en una granja d’ovelles als Estats Units,son pare i sa mare es dedicaven a la granja per a guanyar diners i a la escultura,que era el què eren, escultors, però sense èxit. Ben prompte va aprendre a tocar el saxo i el piano. Va pertànyer a vàries bandes fins l’any 1991, on va fer el seu propi grup,amb qui va gravar dos àlbums. Després ja començaria coma a solista acompanyada per John Parish,el tio de la foto i el seu so passa a ser “més blues” aquest disc és de 1995-To bring you my love-. Este nom és prou important, ja què els àlbums on col·labora aquest guitarrista són els millors,musicalment fan una combinació genial.
El 1996 grava una cançó amb Nick Cave (al que jo, per cert, no li trobe trellat!) En Murder ballads. En 1998 ix l’àlbum que més m’agrada, Is this desire? què segons ella, la meua veïna de baix i la gent que ens agrada és el seu millor disc. en l’any 2000, apareix Stories from the city,Stories from the sea i és on per a mi i per al 45% dels enquestats la caga –supose que açò va amb el procés de creació, no?si tots els artistes feren tots els àlbums per agradar a tothom, estaríem envoltats de genis- però en 2004 torna amb Uh huh her i ens reconciliem. També té ( com un bon mogolló d’artistes) un disc de sessions en el programa del dj John Peel. En 2006 torna amb John Parish i torna a canviar d’estil, esta vegada balades de piano, el disc White Chalk. Ara torna amb A woman a man walked by, on segons la crítica fa un canvi al rock experimental i al folk. D’ací una setmaneta faré la visita de rigor a -com diuen en Disco grande (ràdio 3)- “mi tienda de discos favorita” i “a la saca”. En aquest últim també apareix John Parish, que és garantia d’un bon disc.
Per a mi, ja ho he dit, “la más grande”, però pot semblar massa guitarrera de vegades o massa trista d’altres. De vegades la comparen amb Patty Smith, però crec que s’enganyen i prou. També és prou contundent, però sense assustar. Una retrós d’artista.

Dos regalets:
Is this desire?: http://www.megaupload.com/?d=Y19KV4WP
Uh huh her!: http://rapidshare.com/files/121365499/uhhuhher.zip

LA SAGA CONTINUA...

Resulta que Lisbeth Salander, la xica què havia ajudat Mikael Blomkvist en l’altre,capítol torna a Estocolm després d’unes vacances per mig món llulny del periodista i la família Vanger. La revista Millenium pensa fer un reportatge d’investigació i traure un número especial que posa al descobert una xarxa de prostitució de menors provinents de l’est d’Europa on hi ha implicats personatges importants de la societat sueca. De sobte, un triple assassinat i l’aparició de Lisbeth Salander com a principal sospitosa farà que es torna a trobar amb Mikael...
Aquest continua amb la mateixa línia que el segon, “enganxa”. Però aquesta volta la protagonista principal és ella, i la policia està assetjant-la. La tensió puja i l’emoció també. Boníssim. El següent i últim La reina al palau dels corrents d’aire, crec que encara no ha eixit, però cau segur. El que no sé és si en castellà o en català, perquè m’he trobat prou faltes d’ortografia, que pense no haurien d’aparèixer en cap llibre que ha estat ben revisat i amb una tirada com aquest.

MÉS PORTADES: DEPECHE MODE

Per a mi aquest disc de 1990 és un disc dels "imprescindibles"(Personal Jesus" i "Enjoy the Silence" sobra, però la resta no estan gens malament) . A La portada, jo no li trobe res de l'altre món, pèrò més d'una persona en alguna conversa m'ha dit que la rosa tallada i el títol "violator" són molt gràfics... la penya està fatal!

LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

Hi ha una xica que va desaparèixer fa trenta-sis anys d’una illa propietat de la seva família i el cas s’ha tancat sense resoldre. L’oncle d’aquesta xica, Henrik Vanger, rep tots els anys flors seques emmarcades –en té quaranta-tres i les set primeres li les va regalar la seva neboda- per l’aniversari de la Harriet, que és el nom de la neboda, i està obsessionat per aclarir el què ha passat abans de morir.
Un periodista anomenat Mikael Blomkvist, accepta l’encàrrec d’en Henrik Vanger de reprendre la investigació. Blomkvist treballa a una revista que es dedica a destapar casos de corrupció entre els polítics i entre empreses i està pendent d’un juí per calumnies contra un gran grup industrial que pot arruïnar la seva reputació. D’altra banda tenim Lisbeth Salander , una investigadora privada plena de tatuatges, pírcings i socialment inadaptada però increïblement eficient. Tot açò ocorre a Suècia l’any 2004.
Aquest és el primer llibre d’una trilogia anomenada “Millenium” d’un tal Stieg Larsson, prou conegut als països d’Escandinàvia (m’agrada aquesta paraula,Escandinàvia) que va morir l’any 2004 amb 50 anys d’un atac al cor. Va deixar els manuscrits inèdits d’aquesta trilogia. Era periodista i editor de la revista Expo, i activista compromés en la lluita pels drets humans.
La veritat és que el llibre enganxa prou. Té una particular manera de mantenir la tensió en els moments de tensió que va fer llegir sense parar!, i feia temps que no em passava. Em va durar tres dies. Ja vaig per la meitat del segon, aquesta vegada en català.