FUTBOL ÉS FUTBOL

Els futbolistes són esportistes. Fan els seus entrenaments, juguen com poden els partits que els corresponen, tenen companys de vestuari i de vegades pateixen lesions. La vida d’un futbolista hauria de ser principalment jugar a futbol. Però açò és el menys interessant  dels futbolistes. Gràcies a les seccions “d’esport” d’alguns telediaris o a programes de canals  fastigosament manipuladors, el futbol ha esdevingut  premsa rosa per a públic masculí. No es pot estar parlant quatre hores d’un partit de futbol de manera exclusiva. Finalment el que passa és que acaben parlant de que els àrbrits els tenen mania, dels ingressos del club, de les maniobres de la directiva o de si l’entrenador de l’equip que siga té psoriasi o catequesi... Igualet que “Sálvame de luxe” però en futbol.

I és que als futbolistes se’ls atorga una importància estratosfèrica. Què només són gent que juga al futbol!. Alguns  monten  o col·laboren amb una ONG i visiten els països on tenen programes de desenvolupament. La imatge de Samuel Eto’o anant a Camerun  i repartint bitllets entre els xiquets  i el públic assistent  autòcton no té preu . N’hi ha algun que  a més d’açò , promociona escoles de futbol per promocionar futurs futbolistes en països molt pobres. A mi em semblaria una bona iniciativa si no  fora perquè crec fermament que en un 70% dels casos ho fan per consell del contable més que per iniciativa pròpia. De tota manera, és una bona idea.

Els futbolistes són persones com qualsevol, només que amb menys de trenta anys d’existència han passat de jugar en el pati de l’escola  a passejar-se dins del cotxe de moda sempre que el preu siga superior a 60.000 euros. Alguns fins i tot es passegen en Ferrari. Cap problema, la pasta que un guanya amb el seu esforç està per a gastar-la, el problema és que el concepte “rendibilitat de l’esforç”  està molt, però que molt infravalorat. Quan veus a un futbolista ple de tatuatges i amb “paleto’s fashion style”, desapareix l’esportista i apareix l’empleat d’una empresa.

L’empleat de l’empresa és el que defensa els interessos d’aquesta, el que si s’ha de barallar, es baralla, el que no sent cap vergonya portant samarretes Nike patrocinades per Unicef i el que es preocupa “per la imatge del club, que és un sentiment”.Els sentiments, com tothom hauria de saber, només es mantenen amb la butxaca ben plena,perquè tal volta el mateix sentiment per un equip de Madrid o de Barcelona t’apareix de sobte en Alemanya, o Turquia... què curiós, no?. L’empleat  és el que ompli minuts de televisió amb polèmiques estúpides o té a tots els bars  i a totes les oficines  parlant de bajanades o de potades al turmell un diumenge o un dilluns. Eixe és el que llança perletes com: Pienso que por ser rico, guapo, por ser un gran jugador, las personas tienen envidia de mí.  No Cristi, no et preocupes i  per favor perdónalos señor, porque no saben lo que hacen.  

Quan treballes en una empresa, si et baralles amb la competència i vos insulteu o vos baralleu i arribeu a les galtades i a les ditades als ulls, com a mínim vos cau una sanció, vos obrin un expedient... Si sou futbolistes, no vos preocupeu, se vos demanarà donar una bona imatge del club o de la selecció alhora que el vostre comportament recorda al del pati de l’escola on jugàveu no fa tant de temps. Mentrestant, els “periodistes esportius” que només parlen de futbol ja tenen minuts.   

Quant imbecilisme!.