8 de maig del 2010

El "Son" Tuvano

La república de Tuvá estè al "bel mig" d'Àsia. Pertany a la Federació Rusa i té una extensió de 168.606 kilòmetres quadrats i una població de 305.510 habitants (any 2002). Fita al Sud i a l'Est amb Mongòlia i està situada al Sud de Sibèria. La població és d'origen tuvà en la seva major part però també hi ha un número prou elevat de població d'origen mongol, xinés i rus. Parlen una llengua d'origen turc.
Les principals fonts de riquesa del páïs són l'agricultura, la ramaderia i la mineria.La religió majoritària és el budisme i diferents cultes animístics. Els musulmans i els cristians ténen problemes per a practicar la seva religió segons algunes organitzacions en defensa dels drets humans. El 2'5% de la plbació pateix la sífili per una antiga creença que diu que les dónes seran més fèrtils quan més companys sexuals tinguen abans de casar-se. Un dels esports més populars és la lluita lluire (¿?) i hi ha una competició estatal una vegada a l'any.
Els habitants de Tuvá són coneguts arreu del món pel seu cant tradicional. Canten literalment amb la gola. Una mostra:

Curiosa regió amb una grandíssima barreja de cultures per al tamany que té i curiós folklore.

4 de maig del 2010

UN ENCONTRE BANAL (ACTE I)


Un carrer d'Alacant. Gire un cantó. Quasi tupem. Em mires. Et mire. Somriem:
-Hola. Quant de temps feia que no et veia (2 anys?)".
-Què tal? conteste amb el mateix somriure sorpresiu. Em preguntes el mateix. Responc el mateix. Has quedat amb noséqui i tens temps per prendre un cafè. Busque en el catàleg de "no pucs originals" que tinc reservats per a aquestes ocasions, però no estic suficientment ràpid. Tal volta la falta de costum. Accepte.
Em contes com de mal et van les coses mentre puntejes un Iphone. Damunt la taula, unes ulleres D&G i les claus d'un Audi, que sense que ningú pregunte, dius que és preciós i té tres mesos.
Que si "la cosa" està molt mal, que si "prepararàs" oposicions... que passes de les relacions, que no pots comprar-te un pis... En aquestos moments, desitjaria haver d'assistir a quasevol compromís ineludible, "un bateig o catequèsi serien excuses poc acceptables" -pense mentres t'escolte-, però ja no puc fugir. He de sentir la teva "desgràcia" personal, quan de sobte, i sense anestèsia, la pregunta trampa:
-Tu no vas acabar,no?. Supose que et refereixes a la carrera que saps que no he acabat i esperes que comence amb una desgràcia superior a la teva, per a que pugues pujar-te'n a l'Audi i sentir com el sol brilla en les teves ulleres amb un gest de satisfacció. No -conteste, esperant el colp de gràcia que vé seguidament-: I estàs treballant?. Me'n vull anar. Passe a l'acció: no, la cosa està molt mal, m'han embargat el pis i vinc de repartir propaganda per les bústies. Increible però cert. T'ho has cregut! i  el que em sembla més increible encara és el teu gest inalterable. No veig cap expressió d'aflicció o serietat, "d'almenys és alguna cosa" i és quan contraataques amb la beca que faràs l'any que vé a l'estranger i el màster si no t'"ix" res. Perquè tu no busques res, a tú "t'ix".
"A la merda"-pense- me n'he d'anar, venen a arreplegar-me. Mentisc tan vilment com ho he fet abans.
-Si, jo arribe tard- pretens que em crega-.
-A veure si quedem algun dia- tornes a mentir rigorosament; no tens el meu telèfon-. No puc evitar-ho; et conteste:
-No crec que puga, de tota manera, si quedareu (tu i la colla de gent que viu en la desgràcia de tenir Audis nous, ulleres D&G i pisos que no podeu pagar però que vos paguen) ja em truques, val?.
-Clar!-tu també saps dir-ne  de groses, no anaves a ser menys!-.
-Adéu! et dic, abolutament en serio.
-Cuida't ! em contestes sense desitjar-ho
"Perque tu m'ho digues"-pense-.
Girem el cantó. Quina llàstima -pensem alhora-.
Despenges l'iphone i li contes aquest encontre a Menganito, que el dimarts a les 11:30 està en  sa casa jugant a la consola amb 34 anys a veure si "ix" alguna cosa sense haver-ho intentat ni una volta.
Puje al cotxe i engegue la ràdio. Per a la pròxima volta, decidit, tindré catequèsi.

29 d’abril del 2010

De Kike a Kike

“Pero entonces, esto del speed ¿qué?”, preguntó con el turulo en la mano al inicio del ritual.



“Espanta el sueño”, contestó la bruja.



“Va a veinticinco”, vendió el camello.



“Pecado en polvo”, bendijo el tentado.



“Yo te lo explico”, se relamió el comebolsas.



“Te quita el hambre”, dijo el flaco.



“Te tiene en pie”, dijo el gordo.



“Yo de eso no sé”, lloró la madre.



“¿Qué sabes tú de eso?”, quebró el padre.



“Tú sabrás”, se apartó el amigo de la infancia.



“Eso no es na’”, espetó el yonqui.



“Es un derivado de la anfetamina”, dispensó el farmacéutico.



“Es una manera de vivir”, recitó el del barrio.



“Está prohibido”, esnifó el político.



                

Contundent, no? "Dias de speed a falta de rosas" és un llibre publicat per Kike Suarez (foto), més conegut com Kike "babas" que a banda de ser músic (King putreak, The Vientre, Huevos Canos), és l'autor de les biografies  junt un altre Kike, Kike Turrón de: Boikot, A palo seko, Siniestro Total, Reincidentes, Rosendo o Los Enemigos i realitzador d'alguns videos de Porretas, Manu Chao o Marea. Actualment treballa de músic i de crític musical per a les revistes Rolling Stone, Ruta 66 i Zona de obras.
A més té publicats tres llibres de relats curts, tots ells d'històries sobre una temàtica diguem "crua":
-Jiron (2005)
-El Engranaje de las mariposas (2007)
-Días de speed a falta de rosas (2009)
Un personatge prolífic i prou assabentat del que parla, vaig poder sentir una entrevista prou interessant que li feren al meu programa de ràdio  favorit ("Carne cruda". Ràdio 3 de 14 a 15 h de dl a dv).  Hui va de Kikes la cosa...

 

26 d’abril del 2010

ALERTA POLLASTRE!


UAU! Una prova més de què s'acosta l'apocalipsi!. Ara resulta que si menges pollastre a més de poder tenir la grip aviar i haver d'anar corrent a comprar Tamiflú (cuando mueras que harás tú) si menges pollastre amb hormones et tornes homosexuuuaaaar i calb, segons el premi Nobel de les arts i les ciències i president d'un païs, Mr. Evo Morales!.
Jo pensava que després de llegir una notícia sobre Bolivia on deia que els conductors de bus s'havien manifestat contra un decret que els sancionava si anaven borratxos ja ho havia vist tot!. L'enllaç a la notícia és: http://www.elpais.com/articulo/internacional/Disturbios/Bolivia/decreto/castiga/choferes/conduzcan/ebrios/elpepuint/20100304elpepuint_2/Tes
Resulta que no, que ni més ni menys que el president del païs va i solta que com els pollastres tenen hormones femenines provoquen homosexualitat en qui els consumeix a més de calvície!. L' associació hormones femenines-homosexualitat-calvície-pollastre només pot venir  o d'un cervell molt gran -tant com el cap que gasta- o d'un excés de mascar fulla de coca, -que aixó si que no fa mal a ningú, segons el premi Nobel aquest-, perque si el què pretén és que la ciutadania boliviana consumixca pollastre "made in Bolivia" podria haver-ho fet d'altra manera menys radical; dient només que l'hormona femenina provoca calvície, per exemple (risas).
Com a futur membre del col·lectiu de calbs, llance un missage a tots els socis: PAREU DE MENJAR POLLASTRE, QUE A MÉS ESDEVINDREU MARIQUITES!.
Xiques ja ho sabeu, les vostres hormones provoquen homosexualitat i  calvície i si li doneu una fulleta més dirà que teniu la culpa de la mort de Kennedy, la grip A, i el volcà d'Islàndia...
Vaig a repetir-ho, però és que vé que ni pintat: No hi han palmeres, però hi ha ca dàtil...

24 d’abril del 2010

L'ORANGUTAN I LA MEMÒRIA HISTÒRICA


La asistencia de un Pasqual Maragall enfermo de alzheimer al aquelarre de la Complutense es una alegoría que Quevedo no hubiese dejado escapar, para explicar satíricamente en qué consiste la ‘memoria histórica’".
Açò ho ha dit el orangutan aquest de la foto, que resulta que va guanyar el premi Planeta l'any 1997, entre d'altres.
Vaig a estalviar-me insults contra aquest especímen, que només amb la foto ja n'hi ha prou. La frasse aquesta m'ha fet escriure sobre el tema estrella de "esta España nuestra":
El combat fatxes porcs vs. jutge i la memòria històrica. Què està passant? que els defensors de que es peguen tirs en la nuca per discrepar, que en Espanya es fan dir "falange" -quan s'haurien de dir "orifici", que representa millor la part del cos d'on ixen- han denunciat un jutge per errades de procediment  a l'hora d'investigar els crims que ells mateixos van provocar.
Fins ací tot és correcte encara que resulte estrany. En aquest país es posen querelles i demandes per dir qualsevol cosa; el que sorpren és que un jutge els diga que sí. Però bé, també hi han jutges ( o secretaris judicials?) que per "errades de procediment" deixen lliures assassins i no passa res, 1500€ de multa i tot apanyat.
No entenc de dret ni de lleis, però és que crec fermament que no cal entendre res més que allò que hi ha. Els feixeistes han denunciat qui investiga el seu passat i un jutge ha dit que ho poden fer. I NO HI HA RES MÉS A DIR. No discutiré que hagen hagut errades en el procediment o no, aixó podria ser,  però el que és absolutament inadmissible és que siguen els porcs aquestos els que tinguen potestat per fer-ho. Hui he llegit en el periòdic que els han retirat del procediment perquè no han presentat un paper a temps (més o menys). Una demostració més del seu cervell subdesenvolupat, podrieu pensar, però jo no ho tinc tan clar, més bé pense que el senyor jutge,  s'ha cagat damunt amb tot el que li ha vingut aquestes setmanes (manifestacions davant les ambaixades d'Espanya, petició d'explicacions per part de la premsa internacional, retroimbècils com aquest de la foto bossant merda...)
Encara ens queden els "manos limpias" (però cervell corcat), que són de la mateixa porquera i demanen 20 anys d'inhabilitació per al jutge superstar (= Garzon). Aquestos no són els hereus directes dels que manaven quan s'obriren les fosses, per tant, "estèticament" queda millor. No són els fills però són els cosins germans i tan fills de sa mare  com els altres.
Només espere que acabe com acabe aquest sainet que s'ha polititzat una barbaritat, hi hatja algun jutge en aquest país que continue sense cometre "errades de procediment" -si es que les ha hagut- el que Garzon ha escomençat. La única manera  per aconseguir que tota la piara aquesta es calle la boca es demostrar que les cunetes són daltòniques, no distingueixen els colors.

Pense que és la  millor manera perquè gent que està enterrada en les cunetes, foren del bàndol que foren, puga descansar en pau, cosa que la guerra no els ha permés.
Quant a Juan Manuel de Prada, repetisc, en comptes de fer la broma amb  les persones amb Alzhèimer, i els morts del franquisme mirat a l'espill i posat a plorar... o millor, deixa d'existir. T'ho agrairia.



21 d’abril del 2010

TALIBANS DE L'ECOLOGIA


Furgant furgant, m’he trobat amb açò, que m’ha fet molta gràcia. Humans que decideixen no tenir fills per què la Terra estaria millor sense humans. Un tio anomenat “Les” ha arribat a aquesta conclusió guiat per l’amor a partir d’una simple seqüència lògica. Hezulín definiria açò en tres paraules: TRE-MEN-DO!.
Has d’estar molt avorrit/da per arribar a la conclusió què el millor que pots fer és no portar fills a aquest món per a salvar la Terra.
Teclegeu “Movimiento por la Extinción Humana Voluntaria” en el vostre cercador d’Internet favorit i... que corra la risa.La penya està fatal!. Vos deixe algunes “perles” d’aquest moviment d’ecologia profunda...



¿Quién es el fundador?

Nadie es el fundador del VHEMT. Les U. Knight le dio el nombre de "Movimiento por la Extinción Humana Voluntaria" a una filosofía o visión del mundo que ha existido por tanto tiempo como los humanos han pensado. Es una toma de conciencia a la que se ha llegado independientemente en muchos lugares a través de la historia, pero que se ha perdido en medio del pronatalismo de las sociedades.

Como otros millones de personas, Les siguió una simple secuencia lógica, guiado por el amor, y llegó a la conclusión de que Gea estaría mejor sin los humanos. Él podría ser considerado el descubridor al identificar el movimiento dándole nombre, aunque cada uno de nosotros encuentra la verdad por sí mismo.

Aunque Les sea conocido internacionalmente como vocero del movimiento, nadie puede hablar por todos los voluntarios del VHEMT. No hay posición oficial para ningún asunto mas allá de lo que implica el nombre del movimiento.

¿Qué es el Movimiento por la Extinción Humana Voluntaria (VHEMT, en inglés)?

Es un movimiento, no una organización. Es un movimiento creado por gente que se preocupa por la vida en el planeta Tierra. No somos sólo un puñado de misántropos e inadaptados maltusianos y antisociales que se deleitan morbosamente cuando el desastre golpea a los humanos. Nada más lejos de la verdad. La extinción humana voluntaria es la alternativa humanitaria para los desastres humanos.

No nos pasamos el tiempo diciendo cómo la raza humana ha demostrado ser un parásito avaro e inmoral sobre la faz, antaño sana, de este planeta. Ese tipo de negativismo no ofrece ninguna solución a los horrores inexorables que la actividad humana está causando.

En vez de ello, el movimiento presenta una alternativa alentadora a la explotación desalmada y la destrucción indiscriminada de la ecología de la Tierra.

Como saben los voluntarios del movimiento, la alternativa a la extinción de millones de especies de plantas y animales es la extinción voluntaria de una especie: el Homo sapiens... nosotros.

Cada vez que uno de nosotros decide no agregar otro más a los miles de millones ya apretujados y en crecimiento en este desolado planeta, otro rayo de esperanza brilla a través de las tinieblas.

Cuando cada humano elija dejar de reproducirse, la biósfera terrestre será capaz de regresar a su antigua gloria, y todas las demás criaturas serán libres para vivir, morir, evolucionar (si creen en la evolución) y, tal vez, desaparecer, como tantos "experimentos" de la madre naturaleza lo han hecho al paso de las eras. Se le devolverá la salud a la ecología terrestre; a la "forma de vida" conocida por muchos como Gea.

Va a requerir el esfuerzo de todos nosotros.
I tant que requereix un esforç, si us heu de matar tots haureu de buscar un local prou gran!.
Torne a repetir que, una vegada llegides coses com aquesta, estic convençut que s'acosta l'apocalipsi!.
I per a acabar, no oblideu seguir les paraules del profeta: "no hi han palemeres, però hi ha ca dàtil"

14 d’abril del 2010

DUES CANÇONETES MÉS: LORI MEYERS/SIDONIE

Lori meyers (Granada):

Aquesta des de Barcelona, de l'últim disc que es diu"el incendio" i la pose per a que se me lleve ja del puto cap, que la porte "l'estribillo" tota la setmana en el cap!!:

8 d’abril del 2010

DUES FOTOS D'ACTUALITAT

La primera, "Me Matas Jaume Matas":

Resulta que no ho sabiem, Jaume Matas és innocent i li han destrossat el futur!:
 http://www.elpais.com/articulo/espana/Jaume/Matas/IB3/han/destrozado/futuro/elpepuesp/20100408elpepunac_1/Tes
La veritat és que podria escomençar en el club de la comèdia, que de moment, està demostrant bones qualitats per a l'humor. Normal que t'han destrossat el futr, t'han bolat 3 millonets d'euros que havies estalviat amb molt d'esforç de torcar-te el cul amb escobilles de vàter que costen centenars d'euros. La llàstima és que no hatja xapat el talego, o millor dit, que la justícia en Espanya s'apanye d'aquesta manera. Si té 3 milions d'euros per a fugir de la càrcel, què no té el miserable aquest?. No sé si sentir indignació o fartera. La indignació vé associada a l'encabronar-se, mentre que la fartera implica fàstic. Què pena, una persona com aquesta sense futur, quan haguera pogut ser una veritable dancing queen en la presó...
La segona,"Atrápame si puedes":
Maredeu senyor quina imatge més representativa del que és un "merder".Boques tapades que amaguen el que estan dient, el amiguito del alma en postura de "dis-me què vols que et porte" i la riseta d'una persona que és molt honorable a centímetres d'un veritable malpirlante. Si Senyor, un aplaudimet per al fotògraf. Estos quatre són els que tallen el bacallar en la Comunitat Valenciana, senyores i senyors. Un està en la càrcel, el del Infiniti, no sési encara passa pel Senat exercint de representant del poble valencià (o sea), o si està en el Cabanyal portant una excavadora (Lacoste, això si),el de darrere encara ens representa i sembla un ninja, perquè no fa sorolli i el molt honorable ho escric en minúscules perquè només té 900 € al compte corrent i un cotxe de 15 anys i potser no li caiguera bé que sent tan modest la majúscula li quedara gran.
Definitivament, fartera.

5 d’abril del 2010

SUCEDIÓ CERCA DE TU CASA...


És l’hora del “piscolabis”, les 18:30 de la vesprada, l’hora de berenar i parar una estoneta en el treball ara que no vé ningú. Eixes de l’oficina a prendre l’aire mentre et menges les dues pomes rituals i observes el descampat que hi ha enfront... de sobte, apareix un Ford Escort blanc alçant una polseguera de mil dimonis que fa una virolla, (que vé a ser un trompo dels de tota la vida, però en català de veres) espectacular i es queda de cara a un marge que hi ha a l’esquerra. Este tio està mooolt flipat, penses mentres continues mastegant... però del cotxe no baixa ningú. Passa un minut i el cotxe recula a tota velocitat, frena de cop i torna cap al marge, on torna a frenar de cop per a recular després. Realitza aquesta maniobra quatre vegades. Quant de mal que fa la droga! És el pensament recurrent que et vé al cap maniobra rere maniobra. Quan acaba de fer maniobres, ixen del cotxe dos homes amb eines en la mà i vestits de mecànic mentre un d’ells parla pel mòbil. Als cinc minuts apareix una grua i ja comences a entendre el que no tenia cap sentit; sembla que estaven fent una mena de prova al cotxe i se’ls ha acabat de trencar.

Quan se’n va la grua amb els mecànics, creua amb un tot terreny enorme amb les llunes tintades que s’atura “al bel mig” del descampat. Baixa un xiquet que es dirigeix cap a una olivera seca que hi ha i comença a pegar-li voltes a l’olivera per a passar a realitzar un “8” pegant voltes a l’olivera i el tot terreny que ocupa quasi tot el terreny... no aconsegueisc veure si dins hi ha una persona o vàries ni si són homes o dónes. Passen uns 10 minuts. El xiquet, esgotat, se’n puja al cotxe, que pega la volta i se’n va. Mire el calendari, és dilluns. Promet no tornar a menjar pomes,crec que no em fan bon profit...

2 d’abril del 2010

COORDINACIÓ

Tot un espectacle de coordinació. Dura 6 minuts, però paga la pena.

29 de març del 2010

EL VERITABLE HIMNE DE L'ALEGRIA

Jo no sé que ha desdejunat aquest tio, però content, està content!. Vaig a veure si m'aprenc la lletra...

22 de març del 2010

SENSE PARAULES

Dues definicions sense paraules d'això que es diu post-rock i que tant m'agrada des de que ho vaig escoltar per primera vegada fa uns 5 anys. En aquest cas,amb un aire menys fosc i més melancòlic:


21 de març del 2010

ELLES I LA METRALLETA

No fa massa jo era un veritable fanàtic d'un estil de música que jo denomine "metralleta" i que, pel que he pogut llegir per ahi,compren el trash metal, el stoner metal(aquest no me'l sabia), el death metal, el doom metal, el black metal i pràcticament tot el que acabe en "metal", menys heavy metal, que no acaba de ser metralleta. Bé, la veritat és que podriem dir que he anat obrint el meu particular l'horitzó musical, però hi han uns 120 CD que són testimoni d'aquella "època". Alguns d'aquestos CD els escolte de tant en quant, perquè "la metralleta" no ha deixat mai d'agradar-me, simplement no "m'apeteix". Quan jo escoltava sovint aquesta música hi havia pocs grups en els que la persona que cantava era dóna. Una vegada parlant d'aquest tipus de "metal",més d'un deia que les dónes no podien arribar a eixos registres vocals tan "bruts", així com de possessió infernal o de ganes de bossar, perquè ens entenguem, tot i que donaven a aquestos diferents estils musicals certa aparença més "melòdica" si es pot dir així.
Altres pensavem que era simplement qüestió det emps,perquè "bramar" sabem tots/es. Cal dir que "el bramit" és una de les parts fonamentals en alguns d'aquest estils musicals, motiu pel qual moltíssima gent els rebutja. El temps ens ha donat la raó:
The Agonist (Alissa White). No és un muntatge, les dues véus són d'ella!
El mateix grup, la mateixa cantant, més metralleta:
Rolo Tomassi "I love turbulence" (Eva Spence):

18 de març del 2010

MALDITOS HUEVONES!


Mèxic, una de les cunes del penyafatalisme a la que ja li he dedicat un especial: país d’assassinats enmig del carrer, drogaïna per tot arreu, institucions corruptes a més no poder, lluita lliure, rantxeres i corridos, adoradors de la Virgen de la Santa muerte, tequila, tabasco, mojitos, maquiladoras,desert, frontera amb els EUA...

Mèxic té un problema molt però que molt gros, i no és que s’acaben els burritos o els tacos, és que la corrupció provoca molts però que molts morts. Fa poc, una notícia ens contava que en un mateix dia assassinaren 23 persones “al bel mig” del carrer en Ciudad Juárez. Com 2 eren dels EUA, sembla que van a investigar-ho amb profunditat. També cal esmentar que Ciudad Juárez –la ciutat més perillosa del món-es coneguda pels brutals assassinats contra dónes que van a treballar a “las maquiladoras”, que no són altra cosa més que empresses estrangeres en la frontera dels EUA que s’instal•len en aquesta lloc per pagar salaris de merda per a jornades brutals i poder fer fóra els treballadors/es que no estiguen d’acord. Fins i tot hi ha hagut casos de persones que han intentat formar un sindicat i han desaparegut, que és l’eufemisme de “t’han matat i t’han colgat” quan parlem de casos com aquestos.

Bé, resulta que com el govern mexicà no té prou amb el que té, ara ve un diputat del PRI, que és el govern que ha estat trenta o quaranta anys en el poder i diu que els matrimonis de persones del mateix sexe no poden adoptar perquè tenen tendència a violar els xiquets: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/PRI/mexicano/asegura/algunas/parejas/gays/violan/ninos/adoptados/elpepusoc/20100317elpepusoc_9/Tes

I dic jo, a aquest ésser humà que diu que respecta els homosexuals (Mèxic és un dels pocs països d’Amèrica on tenen dret a casar-se) no se li ha ocorregut altra manera de fer campanya?. Diu que hi han estudis que ho demostren però no en presenta cap. L’orangutan aquest es diu Christian Vargas i és diputat del govern. Li pregunten per les fonts d’on trau aquest tipus d’animalades i diu que els extrau de la comunitat de lesbianes,gays i heterosexuals. Nyas coca mexicana! , haguera pogut respondre: tot el món ho diu (afegint quatre o cinc “xingada- ándale- pues”) i s’haguera quedat més ample. A més resulta que el seu partit va votar a favor de que les parelles del mateix sexe tingueren el dret a casar-se!

Contra l’associació “aplicació de la imbecilitat extrema- poder polític” no hi ha estudis,no? És una llàstima, perquè aquest seria l’excepció que confirma la regla.

I què llastimeta ...

I quin fàstic...

15 de març del 2010

DUES CANÇONETES XAXIS

Una que m'alegra:

I una altra que expressa el que es mereix més d'un ésser humà -no dirigir-li la paraula i prou-. Aquesta, m'encanta. La lletra va baix:


There are things that I'd like to say


But I'm never talking to you again

There's things I'd like to phrase some way

But I'm never talking to you again



I'm never talking to you again

I'm never talking to you

I'm tired of wasting all my time

Trying to talk to you



I'd put you down where you belong

But I'm never talking to you again

I'd show you everywhere you're wrong

But I'm never talking to you again

11 de març del 2010

SPANISH MUSIC

Enguany m'he proposta escoltar un poquet mé de música en castellà i català i poc a poc vaig fent descobriments, a més d'una cosa que ja tesnia molt clara; no tenim ni idea de la música que es fa en Espanya, i aquest grup n'és un exemple. Es diu Maga, i la veritat és que m'ha encantat. La cançó és del seu primer disc,què en la portada té un llit dibuixat, i es titula "blanco"(2002). Després van traure "negro" l'any 2004 i "rojo" l'any 2006.El quart disc ha eixit enguany i és diu "A la hora del Sol"...

Aquesta cançó defineix prou l'estil del grup.que ha fet gires per Espanya,Uruguay,Xile i Argentina Pop "fresquet" que sóna a nou i que, pel que sembla, té prou seguidors...

7 de març del 2010

INSOMNI

L’insomni és un problema que afecta a molta gent en Espanya i around the world, però les conseqüències per a la gent que el pateix són molt diverses: irritabilitat, cansament, depressió, cansament crònic i fins i tot la mort. Durant una temporada, fa uns set o huit anys, vaig patir una crisi d’insomni que em va tenir dormint com a màxim quatre hores seguides durant uns 10 dies. Van ser dies molt estranys, amb el cap fent zum-zum i un nerviosisme que espere no tornar a experimentar mai més en la vida. Se me van fer moolt moolt llargs. Després d’allò, tinc temporades en les què em costa prou dormir i fins i tot em passe 1 o 2 nits sense dormir, però al dia següent aconseguisc descansar sense cap problema. Un estudi recent aferma que passar una nit sense dormir redueix la capacitat de concentració i d’assimilació de conceptes fins un 40% . Aquest estudi es va fer utilitzant com a subjectes estudiants d’Universitat, que es passaven la nit estudiant sense dormir.


La meva experiència personal és que un dia sense dormir cansa, i molt, dos dies cansen i fan moolt mal de cap (al segon dia aconsegueixes dormir, més que siguen 2 hores o en espais intermitents d’una horeta ), tres dies dormint mal comencen a irritar a qualsevol...

Però si s’arriben a estar 4 dies dormint molt poc –em referisc a no poder dormir, no a estar, per exemple en les festes del teu poble i no dormir perquè no vols o no et deixen- es produeix un efecte com si “et passares de rosca”. Estàs cansat alhora que nerviós, irritat alhora que dèbil i tremolós i comences a fer coses rares, com emportar-te el comandament a distància de la televisió a la nevera i deixar-lo dins (cas real).

Si encara no t’han donat cap pastilleta o has anat al metge ( no t’ho penses dues vegades i si arribes a estar així ves al tercer dia, fes-me cas) i la cosa continua, notes com si tot passara més lentament. Les hores passen i es fan molt llargues – per la nit sobretot- i et passes el dia gitat però sense poder dormir. No pots concentrar-te, perquè si, per exemple, intentes llegir, el cap et rebenta! I els ulls et fan mal i els tens com si estigueren secs. Aquestos episodis d’insomni normalment venen provocats per algun “colp emocional”: s’ha mort algú que estimaves molt –persona coneguda o no o una mascota -, tens depressió, t’ha tocat la loteria, t’han fet fóra en el treball o t’ha deixat la teva parella o estàs pensant com deixar-la, comences una nova etapa a la teva vida... i exemples per l’estil. També poden ser provocats per trastorns neuronals, però d’açò jo no entenc.

La qüestió és que l’ insomni és transitori en un percentatge elevadíssim (98% dels casos) i se’n va conforme ve. Jo ja me’l prenc amb filosofia, o amb literatura, o furgant en Internet o maleint del mal de cap que m’agafa si dura més d’un dia. Fa poc he estat dues nits malament i he pogut observar açò:



Conforme ho vaig veure  i va acabar la teletienda, que no el meu insomni,em vaig posar a cercar la imatge en Internet i em vingueren al cap dues qüestions:

a)Qui serà membre d’aquesta federació?

Resposta si veem el Teletienda: David Meca

b)Segur que només vénen aparells de gimnàstica?

No seré jo que els truque per a comprovar-ho.
Per últim, recomanar que feu cas a les paraules del profeta: Vete a dormir, ya no pintas nada aquí .
A la taula i al llit, al primer crit.

Boas noites!





4 de març del 2010

NACIONALISME, SEPARATISME, GILIPOLLISME...

Després de veure aquest video, em vénen al cap molts però que molts dubtes.
Primer el video:

Després la reflexió: Nacionalisme i separatisme són dues coses diferents. Els nacionalistes defensen que uns territoris ténen una sèrie de tres comuns diferencials d'altres, a Espanya molts pensem que hi ha una sèrie de territoris a l'est que comparteixen uns trets comuns que són diferents de la resta de l'Estat. També pensem que açò ocorre a Euskadi i ja en som menys els que pensem que també ocorre a Galícia. Fins ací no hi ha cap problema amb identificar-me com nacionalista, però... resulta que nacionalista també és aquell que diu que Espanya és una, grande y libre... i pense que no n'hi han nacionalistes de primera  ni de segona, per tant ,me n'isc d'aquesta definició pel següent: la defensa del nacionalisme acaba sempre en conflicte, per tant no planteja convivència, sino separació. Jo sóc concient que hi ha una sèrie de "fets diferencials" en algunes parts d'Espanya, però no em sent estranger ni en un país deferent quan vaig a Madrid, em sent dins una comunitat amb la què compartisc molt i amb la què em diferencie prou. Supose que el mateix li passa a un català quan va a Extremadura, diga el que diga, perquè sino, no eixiria de casa.

El separatisme és la gangrena del nacionalisme. Quan entres en conflicte per un territori perquè la història et diu que és un territori diferent al que hi ha establert en l'any 2010, simplement has de rebobinar en la història per a canviar d'opinió. Si en l'any 2010 ets republicà però em defens a ultrança els territoris del Regne de la Corona d'Aragó... tens un problema d'argumentació. El que és legítim és defensar que hi ha coses que et diferencien dels altres, però que aixó et porte a separar-te del veí o a dir que tots hem de ser així (gent de l'aguilutxo, vosaltres sou un cas apart, però esteu, d'una altra manera, dins el mateix sac). I ja no diguem si pegues tirs pel que tu dius que és un país que agafa 3 tipus de regions diferents... Els separatistes són gent que, quan tupa, fan que isquen vídeos com aquest.
Quant al gilipollisme, és un assumpte que dóna per fer una tesi doctoral o un blog sencer, així que millor ho deixem que el video aquest m'ha trastocat un poc...

1 de març del 2010

QUE VA, QUE VA QUE VA...

El espíritu tiene angustia de sí mismo. El espíritu no puede librarse de sí mismo; tampoco puede comprenderse a sí mismo, mientras se tiene a sí mismo fuera de sí mismo; ni tampoco puede hundirse el hombre en lo vegetativo, puesto que está determinado como espíritu; de la angustia no puede huir porque la ama; amarla, no puede propiamente, puesto que la huye. Ahora está la inocencia en su ápice. Es ignorancia, pero no una brutalidad anormal, sino una ignorancia determinada por el espíritu, pero que es angustia precisamente porque es una ignorancia de la nada. No hay ningún saber del bien y del mal, sino que la realidad entera del saber se proyecta en la angustia como la ingente nada de la ignorancia.

El concepto de la angustia
(any 1844)
Sören Kierkegaard

Doncs això, que estic llegint-me un llibre de Kierkegaard que feia anys rodava per ma casa. No sé si l'acabaré, però promet!

25 de febrer del 2010

I ESTOS QUÈ VOLEN?

23 de febrer del 2010

El món del rock vol 1

"Navegar" per Internet és una metàfora que pot ser més o menys encertada. A mi especialment no m'agrada quan es diu que una persona "navega per la xarxa" em sóna  com si un cotxe "circulara pel motor". Jo li dic "furgar", que al cap i a la fi és el que faig; furgar per ací i per allà a veure coses que m'interessen o que em semblen curioses i he trobat un assumpte que tot el món coneix: en aixó que s'anomena "el món del rock" hi ha molta penya que està fatal. Hi ha tanta que he decidit tractar aquest assumpte amb una etiqueta en la què de tant en quant apareixeran anècdotes, mites i llegendes.
Per a començar, una anècdota molt autèntica. Era l'any 1973 i actuava "The Who" ,mític grup creador del gènere "òpera-rock" -que no són cantants d'òpera fent rock, sino discs dividits en actes en els què es narra una història concebida per ser poseriorment representada o per fer concerts, com és el cas de, per exemple ,"Quadrophenia"-, i d'eixe peaso-tros de cançó anomenada "My generation" entre d'altres. Era 20 de Novembre i el  "Cow Palace" -un estadi de San Francisco- estava a tope. The Who eren un dels grups del moment. El senyor Keith Moon, el bateria, va tenir la delicadesa de prendre's uns quants brandys barrejats amb tranquilitzants per a cavalls abans de començar. En aquest punt, comença la llegenda: alguns diuen que en va prendre 3, altres 5 i hi ha gent que diu que fóren 15!, però tornem a la història:
Als 70 minuts de concert, el bateria es desmaia. El concert es para i se l'emporten i, segons les fonts oficials, el reanimàren amb cortisona...total, que tornà a l'escenari i es tornà a desmaiar. Mentres els tècnics se l'emportaven, el cantant va preguntar si algú sabia tocar la bateria... i ací és on comença el mite: un xaval de 19 anys anomenat Scott Halpin i aficionat a tocar la bateria va pujar i les va tocar totes, totes, totes.
En una entrevista va dir que no sap si va tocar bé o mal, però el que és cert és que ningú del públic va protestar!.
Li pagaren deixant-lo entrar al backstage amb un amic i regalant-li una caçadora de la gira dels Who que, segons va dir, li  la robàren eixa mateixa nit.
Scott Halpin va morir el 8 de febrer del 2008 podent afermar que havia complert un somni.  Furgant, m'he trobat el video del concert en el youtube. Hi ha una canço que es diu "naked eye" on apareix tocant Scott Halpin.
Continuarà....

22 de febrer del 2010

OBJETIVO ELIMINADO

Les tropes de la OTAN han matat 27 civils per error en un bombardeig a Afganistan. Ja en van 2. L'altra vegada fóren 92. El cap de la missió ha demanat disculpes i el govern d'Afganistan i l'OTAN ja estan investigant el cas. Si veritablement vullgueren "restaurar" qualsevol cosa, jo pense que s'hauria de canviar al cap de la missió. Quan en un treball no fas bé la tasca que t'han encomanat, moltes vegades no cal només demanar disculpes, fins i tot poden sancionar-te, però hi ha alguna cosa que em diu que açò no pasarà...Sentint la notícia m'ha vingut al cap una frasse d'aquesta cançó-una de les més fluixetes en vocabulari i més tranquiletes del grup La Polla Records, per cert- que diu "Jhonny no mata personas, elimina el objetivo..." i és que justament és aixó el que ha passat.

Johnny coge el bombardero y lo eleva por el cielo.
No hay cañón que alcance a Johnny ni rival que lo derribe.
Johnny está en un videojuego, controlando la pantalla.

Johnny nunca ve la muerte.
Johnny tira los pepinos oyendo jevimétal.
¡Es nuestro campeón!
¡Es nuestro campeón!
¡Es nuestro campeón!

Johnny no mata a la gente: elimina el objetivo.
Johnny no es un asesino, Johnny tiene un buen oficio.
Johnny es frío y profesional.

Johnny escribe en una bomba: "El petróleo, para mí."
Y la gente quiere a Johnny, que defiende a su país.

Se acabó la gasolina.
Y aunque Johnny vuelve a casa convencido de su hazaña,
Johnny sólo es un cretino que maneja un bombardero.

Johnny es un bastardo.

Fuente: musica.com

21 de febrer del 2010

GOLPES BAJOS

Molta gent coneix el grup "Golpes Bajos per la seva cançó "no mires a los ojos de la gente, però he de dir que considere que aquesta cançó, tot i ser un tema "immortal" dins el panorama del pop espanyol, no li fa justícia a aquest grup. La meva cançó favorita d'aquest grup és "fiesta de los maniquíes". Esperit anys 80 total. El video és d'abans que jo fera 4 anys!.
L'altra, "cena recalentada" també és boníssima!. A destacar, el cantant mascant xicle alhora que canta i la "pinteta" dels xiquets del segon vídeo, que a mi em recorda cert anunci de Nocilla...

19 de febrer del 2010

ANALIZANDO LA COYUNTURA

Hui és dia 19 de febrer i estava pensant que, tot i ser el mes més curt de l’any han passat moltes coses en això que s’anomena “la coyuntura”. Vull dir que per a Espanya han passat moltes coses dins l’àmbit político-econòmic en molt poc de temps i m’he posat a repassar-les intentant analitzar-les:

El dia 4 de febrer la Bolsa espanyola s’enfonsava (o patia “un desplome”) mentre ZP estava en els Estats Units en un acte anomenat “desdejuni de l’oració”. S’han emprat uns quants litres de saliva en dir que no podia rebujar la invitació d’Obama, que com anava a rebutjar aquesta invitació i bla bla bla... doncs pense que, rebutjar-la era fàcil. Es diu: “no vaig” i ja està. Altra cosa són les conseqüències que vinguen després, però d’això no ha parlat ningú. La qüestió és que, mentre Espanya pateix una bofetada econòmica, el president està en els EUA en el desdejuni de l’oració. A mi que n’ho expliquen.

Després resulta que aquesta abaixada en la Bolsa vé provocada perquè s’escampa el rumor que Espanya va a enfonsar-se encara més en la crisi i potser li passe com Grècia o pitjor. Açò ho diu un prestigiós diari de finances i el govern envia ni més ni menys que a la vicepresidenta econòmica a la seu del diari, els editors del qual, uns dies després, rectifiquen i diuen que la situació d’Espanya sembla més la del Regne Unit. Ara sí que si sóc un inversor amb diners, començaré a posar en Espanya la pasta que no vaig ficar la setmana passada. Supose que la vicepresidenta els deguera portar un bon cuixot ibèric, o que els editors tenen un seriós trastorn de personalitat, però repetisc; a mi, que m’ho expliquen.

Una presidenta de Comunitat Autònoma li diu “fill de puta” a “no sabem qui” i l’agafen dient-ho. Demana perdó a “quien se sienta aludido” i “no sabem qui” que té problemes amb les pinces de depilar celles, en un discurs de Carnestoltes, solta una llista del que jo anomene “improperios variopintos” en un discurs dirigits a una persona del gènere femení que “no sabem qui és”. Mentrestant, el cap d’aquestos dos, que si sabem qui és–Mariano Rajoy- no en diu ni mitja. Jo, sobre açò tinc una opinió que no me la puc guardar, que és la següent:

L’alternativa a aquest govern que tenim és de primera divisió, si els posarem dins una porquera no sabríem on s’hi troben les persones i on els animals. I és que entre fills de puta, celluts i salivosos per una banda i gent que va als EUA a desdejunar mentre diu oracions amb quatre neofatxes i es pensa què és un acte d’estat, ministres que van a parlar amb periòdics en un acte d’estat i ministres de treball desautoritzats per altres ministres quan més alta és la taxa de desocupació... ja estic mirant-me els papers per empadronar-me en Andorra.

Després una notícia del món animal: agafen un Orangutan en bicicleta que portava diners, documentació falsa i una pistola... resulta que era de la ETA. Aquestos defensors de la pàtria són una espècie a banda. Una altra notícia confirma que són l’eslabó perdut entre l’home i el mono: apareixen dues fotos de dos mandrils al Facebook amb la camiseta de la selecció espanyola... i resulta que eren etarres! –bé, atesa l’edat intel•lectual i física, tal volta se’ls hauria de dir “etarretes”- .Que els terroristes independentistes d’ara porten samarretes de la selecció només significa que estan reclamant un nou tipus d’independència; la cerebral. Esta gent demana a crits que se’ls interne en règim de semillibertat en el Safari d’Aitana quan els goriles estiguen calents, a veure si així aconseguim endevinar com es comporta aquesta nova espècie. Tot açò obeix a un pla secret de la ETA per autodestruir-se. Ara en serio, cada vegada dónen més mostres d'estar acabats i això és una estupenda notícia.

I per acabar, la imatge que m’ha fet escriure aquest post:


El Puto Punki aquest-dit així, amb dues P majúscules- que l’han deixat entrar a fer una conferència a una Universitat,la gent s’ha manifestat i ell ha contestat més o menys com ho fan els seus col·legues de Madrid. D’acord amb que els crits dient-li “assassí” no són correctes. Però deixar entrar aquest espècimen en una Universitat perquè diga que Espanya necessita canvis, és una cosa que pot fer qualsevol, el que passa és que ell, que ha sigut un home d’estat, té més autoritat per a dir-ho.

Aquest gest diu molt: l’home se n’ha eixit escaldat i se’n anava corrents a fer-se una lavativa. És per això que ens mostra com va a fer-ho. M’estranya que no ho fera tancant el puny... tot açò són indicis de què s’acosta l’apocalipsi.

16 de febrer del 2010

MONSTRES MÍTICS: VAMPIRS

La setmana passada vaig fer una entrada sobre extraterrestres i la imatge que tenim d’aquestos sobretot a través del món del cine i pensant pensant, se m’ha ocorregut fer una sèrie d’entrades amb “monstres mítics”amb el cine com element bàsic per al seva difussió. Esta vegada li toca a l'ésser de la nit: El vampir.

Quan parlem de vampirs, no ens queda més remei que parlar del grandíssim comte Dràcula i de tota la seva història -cinematogràfica-. Tot comença l’any 1922 quan un director anomenat Mornau realitza “Nosferatu, una simfonia de l’horror” que és una adaptació de la novela “Dràcula” de Bram Stroker. La història vé a ser la mateixa però amb el nom del comte canviat entre d’altres adaptacions, atès que la viuda de Bram Stroker va denunciar el director per plagi. Aquesta pel•lícula suposa l’inici del cinema de terror i, si ens situem en l’època en què va eixir, traurem la següent conclusió: Acollona –i acollona prou-Cal esmentar que és una pel•lícula muda i amb una caracterització del personatge inèdita.



Més endavant, apareix un dels “Dràcules” més coneguts (sembla que parlem de James Bond i tots els que l’han interpretat, no?) : el senyor Bela Lugosi. En 1931 apareix la pel•lícula “Dràcula”, aquesta amb totes les llicències permeses. Per als crítics és un “peliculón” i la veritat és que ho fa molt bé. Ací és on comença la imatge del Dràcula forrat de diners que viu en un castell amb teranyines i dorm en un taüt i té dues qualitats essencials i comunes en quasi tots els vampirs: és irresistiblement seductor i inmmortal. Un dels meus grups favorits –Bauhaus- li va dedicar una cançó: Bella Lugosi’s Dead, mítica!.



Per la dècada dels 60 apareix un altre “Dràcula” conegut per l’afició: Cristopher Lee (foto de baix), amb algunes interpretacions a destacar (a mi m’agrada més Bela Lugosi) i la grandíssima imatge del Dràcula a punt de mossegar un coll femení amb els ulls “sanguinosos”. Per cert, aquest és l’actor que fa de Saruman, el mac maligne del Señor de los anillos.



A finals dels anys 60 i mitjans dels 70, amb l’arribada del Hippisme-pollòs i l’època del moviments socials ( que és la manera de dir que els afroamericans dels EUA estaven fins els... de racisme) apareixen versions “ultrafrikis" de Dràcula : com per exemple “Blackculla” on el comte Dràcula és un Afro-vampir que balla funky i mosega les víctimes al ritme ( no és broma, per partir-se de risa una estoneta!, jo l’he vist!) o “karate-Dracula” que, no és precisament una versió de “vente a Alemania Pepe” com us podeu imaginar.

El paper femení en aquest món de sanginaes vàries i teranyines a tutti plenni no és únicament esdevenir víctimes del comte. L’any 1969 comença a publicar-se “Vampirella”, un còmic on la protagonista és una vampira que, amb molt poqueta roba, tot siga dit, lluita contra vampirs,mòmies i tota classe d’essers del més enllà. Aquestos còmics encara es vénen com objecte per a frikis-nostàlgics, ahi van algunes portades:





Fins la dècada dels 90 sembla que la història dels vampirs ja estava prou més que explotada fins que apareixen dues pel•lícules que la fan reviscolar: “Entrevista con el Vampiro” i “Dràcula (de Bram Stroker)”. La primera va suposar tot un èxit de taquilla, atès el planter d’actors: Tom Cruise, Brad Pitt, Christian Slater i Antonio Banderas –nyas coca, per si volies “cares guapes”- . La pel•lícula és una adaptació d’un llibre de la sèrie “Cròniques vampíriques” d’Anne Rice, que va participar en el guió. La pel•lícula no està malament i ofereix una visió particular dels vampirs.

Però la més gran és l’altra, rodada per Francis Ford Coppola i amb tres Oscars. És una de les meves pel•lícules favorites tot i no ser massa fidel a la novel•la original. En aquesta pel•lícula, Dràcula és un home envellit que viu en un castell i hi ha un oficinista que acudeix allí per posar en ordre uns papers sobre unes propietats que el vell ha comprat en Londres. Mentre fan les gestions, el vell va tenint un comportament cada vegada més estrany...

I per acabar, parlarem del gènere del vampiro-monya, que ha sorgit amb l’aparició de la pel•lícula Crepúsculo. Ací els vampirs passen a ser adolescents als que ja no els fa por la llum del dia però són ultraforts i ultraguapos... Per supost, són marginats socials amb molts diners i seductors, fins el punt que un vampir s’enamora d’una humana a la que no pot mossegar per no transformar-la (com si aixó els haguera importat molt a tots els vampirs des de l’any 1922!). Mentrestant hi ha uns vampirs malignes que no sé perquè els persegueixen i uns homes-llop que també els ténen unpoquet de tirria. Tot açò, com podeu imaginar, no ocorre en Bolulla, ni en Romania, ni en Europa, sino que, una vegada més, són els Estats Units l’escenari de tot.

No parlaré més d’aquesta panderà que no fa justícia a un monstre tan particular i cinematogràfic com és el vampir; són capaços de volar, de transformar-se en rata penada, dormen en taüts,la llum del dia no els agrada, són millonaris, i sempre mantenen l’edat amb la què es convertiren i el toquet gore; només s’alimenten de sang. Un “monstre” molt particular.



15 de febrer del 2010

Extreme - More than words [Karaoke]

Xe, que ahir era el dia dels enamorats (hui ja no, que si estas enamorat/da, només ho podies celebrar ahir, no sigues macarra!)i per "celebrar-ho" , dues visions de l'amor: la primera, TE-MA-SO d'un grup anomenat Extreme que la va truare allà pels 90 (jo anava a l'institut quan la van traure) i que és bonica de veres!, encara que la lletra és prou pastelosa, però bonica, ho és un rato. No feu massa cas dels subtítuls en espanyol per si de cas...

ME CAGO EN EL AMOR

I què rao té quan diu: è un mondo difficile, è vita intensa, felicità a momenti ed futuro incerto...
Aquest gran filòsof era cantant de "Cojón prieto y los Huajalotes" i aquest tema el va fer famós en solitari, sobre tot en Italia. La resta d'aquest disc, per llançar-lo directament al fem, però el disc que ha tret nou està prou bé.

14 de febrer del 2010

TIEMPOS MODERNOS

Amb aquest pot vull fer una reflexió sobre la idea que tenim de progrés. Ho dic perquè de vegades ens pensem que estem més avançats del que toca, però quan analitzem un invent o qualsevol enginy, poques voltes ens parem a pensar en les primeres passes, és a dir, quan per exemple, veem un ordinador o unes ullers no ens parem a pensar com fóren els primers ordinadors o les primeres ulleres. Doncs per "deformació profesionà" estic aprofondint un poquet en el "món ferroviari" on, per cert, hi ha molta penya que està fatal-però fatal, fatal-. Aquestes imatges són de l’any 1934 i suposen els inicis de la alta velocitat en el ferrocarril.


Aquest tren amb pinta de casc d’espartà es va crear per fer competència a l’augment de viatgers en automòbil –que va passar de 8 milions l’any 1920 a 34 milions l’any 1932- en els EUA, a més de intentar fer front al transport per aire, que ja començava a preocupar els propietaris de les companyies de ferrocarril.

El propietari de l’empresa Burlington-Ralph Budd- va manar construir un tren de tres cotxes (vagons), d’alta velocitat, lleuger i aerodinàmic. Es va posar en contacte amb Edward G. Budd (que no era família, tot i tenir el mateix cognom) , que era un enginyer de carrosseries que havia aconseguit una modalitat d’acer anomenada “18-8 cromo-niquel”, més lleugera i més resistent que l’acer amb què fins ara havien fabricat els trens, a més de ser inoxidable, cosa que era ideal per a la seva exposició a la neu, o a la pluja i el vent.

Al projecte li posaren el nom de “Zephyr”, que era el nom del Déu grec del vent. La fundació Daniel Guggenheim va donar 2’5 milions de dòlars l’any 1926 per a construir túnels de vent on provar la aerodinàmica del mamotreto aquest. Ací vull comentar dues coses: la primera; 2’5 milions de dòlars de l’any 1926 és prou més que una barbaritat!. La segona, jo tinc com imatge de túnel de vent, el que s’utilitza per provar els cotxes de Fórmula 1, i pensava que era una cosa molt més “moderna”. A la fi aconseguiren dissenyar un frontal de tren que permetria altes velocitats amb una potència relativament baixa. A més, el tres vagons sense el motor pesaven només 82 tones, que era el que pesava un únic vagó dels que portaven els trens nord-americans!. A més portava una novetat: aire condicionat. El conjunt media 60 metres i estava destinat per a portar 72 viatgers, amb espai per als motors, furgó d’equipatges, sala de buffet i saló panoràmic a la part de darrere.

Per al motor, parlaren directament amb l’estudi del doctor Rodolfo Diésel. El motor dièsel s’utilitzava en els trens només per fer assajos i en locomotores pesades per a fer maniobres, però mai s’havia utilitzat amb trens de passatgers. A la fi, aconseguiren un motor amb una relació pes/potència de 14,5 kg/Cv, que no sé què vol dir, però si sé que vint anys desprès la locomotora més moderna de Renfe tenia una relació de 14kg/Cv, per què aneu fent-vos una idea.

A principis d’abril de l’any 1934 es fa un assaig prop de Filadelfia i el mostrenco aquest arribà a 167’3 km/h!. Estic imaginant-me la cara dels enginyers que el provaren, acostumats a les màquines de vapor que arribaven a 100km/h la millor de totes i amb suor i llàgrimes!. Per promocionar l’invent, es feren unes jornades d’exhibició durant cinc setmanes per diferents estats de l’est dels EUA. Es van recórrer uns 225 km a una velocitat mitjana de 129km/h. Però el 29 de maig de 1934 seria la data que marcaria història. Hi havia una exposició a Xicago per a celebrar “un segle de progrés” i es va proposar que el Zephyr aconseguiria un nou record de velocitat: recórrer quasi tot el continent (Denver-Xicago) 1633 km. Fins eixa data, el rècord era 26h 45 minuts, amb canvis de locomotora de vapor cada 150-200 km. Per fer aquesta animalada, es va revisar tot el trajecte i es van posar 1700 treballadors al llarg de tota la línia per a cobrir els pasos a nivell.
Les retransmissions per ràdio del trajecte i els temps que anava marcant el tren aconseguiren que 500.000 persones estigueren pendents a sa casa d’aquest esdeveniment. I ara, les estadístiques: els primers 208 km els va fer a una mitjana de 144km/h, durant 30km va arribar a una mitjana de 170,9km/h! I en 10 km va arribar a 175,4km/h amb una punta de 181km/h !( el que encara no s’havia aconseguit mai amb cap vehícul terrestre!). Va tenir una avaria que li va costar cremades greus al mecànic valent que la va reparar i així i tot va fer els 1633 km amb una mitjana de 124,9km/h.
Rècord que encara no ha sigut superat ( els ferrocarrils americans en l'actaulitat són coneguts per teir molt poc tràfic de viatgers, però un important tràfic de mercaderies, gestionats únicament per entitats privades, que  es caracteritzen per ser moooolt pesats i lents en comparació amb els trens europeus o asiàtics, amb la prioritat del transport de viatgers front el de mercaderies). El consum de gas-oil va ser de 116,3 litres als cent km o 1,16 l/km, que comparat amb una locomotora més o menys “modernilla” de la Renfe és inferior! (1’76 l/km). EL Zephyr va ser utilitzat per a transportar viatgers fins l’any 1966 (amb renovacions i modificacions, clar).

La imatge del tren a l’estació per a mi és prou impactant. Heu de pensar que la gent estava acostumada a trens amb xemeneies, i de color negre. I, de sobte, apareix per l’estació un monstre platejat que, a més, anava com si fós un AVE. L'estació està plena per veure l'esdeveniment, atès que només 72 persones podien pujar.

Veritablement és una imatge de progrés espectacular. Jo la situaria en els anys 50, però  mai en el 34.

10 de febrer del 2010

Paranoid-Megadeth

L'he escoltada només alçzr-me del llit, com feia abans i ....REDIOS!. Tremendíssima cançó!. L'original és de Black Sabath, però els Megadeth li pegen 10 voltes.
També he notat una cosa; amb el pas del temps, les ganes d'asclar-ho tot han desaparegut, però de veres que m'activa a més no poder... i crec que als veïns també, perquè , com diu el retor "es justo y necesario" pujar el volum per escoltar-la. hehehe!

9 de febrer del 2010

¡Ayúdame!

Feia temps que no em quedava sense paraules!. Estes n estan fatal, estan pitjor!

7 de febrer del 2010

JA HAN ARRIBAT


El passat 28/01 sentia a la ràdio que una s’havia fet un congrès al Regnue Unit on participaven diferents associacions de científics i pseudocientífics per analitzar les possibilitats de trobar vida extraterrestre. Les conclusions que van extraure foren que gràcies a la tecnologia actual, hi ha més possibilitats de saber si hi ha vida en altres planetes ara que fa trenta anys. Com diria un home savi. “pa’cagate i no torcate!”. Es preguntava el locutor si era precís fer un congrés per arribar a aquesta conclusió. Jo també m’ho preguntava i em vaig posar a pensar en quina era la imatge que es tenia dels éssers d’altres planetes...

La veritat és que la preocupació per si hi ha éssers d’altres planetes va començar a plantejar-se “seriosament” (= des d’un punt de vista científic) a finals de la dècada dels 50 del segle passat i va tenir un creixement espectacular en la comunitat científica després que els terrícoles arribarem a la Lluna. Hi ha un NODO on s’aferma que en Marte hi ha vida vegetal i vida animal rudimentària!. El que faltava, fatxes d’hiperespai!.

La veritat és que la visió dels extraterrestres és molt diferent si ens posem a analitzar-la per èpoques i tenint en compte el principal difusor d’aquesta imatge; el cine. N’hi ha extraterrestres del tipus cabrónido-invasor (Alien), d’altres graciosos (Alf,E.T.,Mars Attacks), okupes que pensen en instal•lar-se a la Terra de manera pacífica i no molestar ningú (El milagro de P.Tinto) , d’altres que conviuen amb els humans com si fóra “normal” ( els caps de cono d’Alien Nation o els pseudobitxos de Distrito 9) i hi ha que vénen per abduir-nos i experimentar amb nosaltres (Expediente X).

Llevat algunes excepcions, aquestos éssers són més sabuts que nosaltres-sempre tenen tecnologia superior o capacitats increïbles.En Sella, encara que penseu que n’hi ha algun d’aquestos, no és extraterrestre, segur-, més lletjos que nosaltres -qui en trobe algun o alguna guapet/a, al psicóleg de cap, per favor- i, normalment, venen per acabar amb nosaltres, ens hem de defendre i els hem d’asclar tot el que tinguen, aniquilar-los i enviar-los de volta al seu planeta; cosa que podem fer gràcies als Estats Units d’Amèrica, bé siga amb els marines en peça o qualsevol ianki que ens salva de la destrucció de manera particular i desinteressada.

I si la imatge del alienígenes ha canviat, no diguem la de les seues naus; hem passat del “platillo volante” ( el seat 600 de les naus espacials) dels anys 50 al tros de bèstia voladora que en Indepence Day es carrega la Casa Blanca.

I tú, com te’ls imagines? Jo, després d’haver vist “Distrito 9”, tinc una imatge més o menys semblant: Forma d’insecte fastigós que camina sobre dues potes i amb una intel•ligència i tecnologia més avançada però no com un invasor.