ESTAMPIDA SEMIORUGA

Crec que era diumenge. Un grup de sis o set persones decidim fer una passejada per gaudir d’una meravellosa vesprada dominical en un “marc incomparable”.Quan arribem al “carrer de fora”-un dels més amples del poble- el grup desfà la seva formació i es desplega. Si vinguera un cotxe, no ho faria amb pressa i en permetria fer-nos a un lloc sense cap problema.

Ens trobem i saludem als inevitables coneguts. Saludar i que tothom et salude dóna una sensació de comunitat que m’encanta. M’agrada pertànyer a aquesta comunitat. Em sent en casa. Pense en aquestes sensacions alhora que sent la conversa. La veu en off del meu cap esmenta les paraules del profeta “si no fora per estos ratets” ...

De sobte, soroll de rodes de bicicleta en contacte amb el paviment de formigó. El xiquet que va davant crida de manera instintiva “cuidao”. Ens fem tots a un costat i de seguida escoltem el segon del pelotó  de dos que ens crida el següent: “estampida semioruuugaaaaa”.

Silenci. Celles alçades (entre 12 i 14). Gestos d’estranyesa. Un de nosaltres li pregunta a l’emissor de l’improperi: Això què vol dir?. El ciclista junior contesta mentre s’allunya: “és la maniobra d’evasió dels tanques del Call Of Duty (joc de guerra de la Play Station 3)”

La veu en off desapareix substituïda per imatges d’escenes de “Amanece que no es poco”.

DINERS

Hui cançonetes que parlen de diners, que és un tema que preocupa. Si te'n falta, malament, si te'n sobra, tens moltes possibilitats de ser un brut. Si no en tens, en vols perquè en necessites, si en tens molt, en vols més perquè mai no en tens prou (supose). Allà va.

Mira-la cara a cara que és la primera. Una de les millors cançons que conec que  parla de com de roïns són els diners. D'Amparo Sánchez i Amparanoia farem un bon post apart. Bona véu i un senyor retrós d'estil.


Monyos llargs, malles, giutarres en forma de destral i el subtítul inicial que posa "sonidopregrabado"...bresquillada del heavy clàssic espanyol (1982) Què ha passat amb els programes musicals? Qüestió de beneficis o despesse, en fi, dinero, dinero!

He trobat el video original d'aquesta famossèrrrrrima cançó (any 1974):

L'ESTAT DE LA NACIÓ

La foto aquesta no vol dir res, però em sembla tan estúpida i poc improvisada com el que està passant en general. Els violents  la fan ben  grossa en el Parlament. Artur Más diu que és un atemptat contra la democràcia, després d’exercir el dret democràtic de venir a treballar amb helicòpter. Joan Herrera que  aquesta no és la manera i que no li sembla bé, que ell anava a votar en contra dels pressupostos  i Montserrat Tura (PSC) diu que l’abric que li han tacat, tot i ser de les rebaixes, se l’estimava. L’únic dentista que recomana menjar xicles amb sucre està d’acord amb Montserrat, no hi ha dret.

Un grapat de vàndals agredeix i insulta els representants del poble. No està bé. Els representants del poble diuen que les 2.000 persones que hi havia assegudes protestant són violents, com els simis aquestos. Això és un atemptat contra la veritat. Ah, i tampoc està bé.

En una baralla, un ésser humà trau una Katana i li talla el braç a un altre d’un sol cop. Açò no ha passat en Libèria, ha sigut en “esta España nuestra”. En Telecinco és una katana, en la Sexta, és un “machete de grandes dimensiones”, en Intereconomia  supose que serà una espassa Jedi, que amb els “latinos” (que per cert és eufemisme d’habitant més avall de l’Equador)no sé sap mai .La notícia no és aquesta. La notícia és que la policia ha estat ràpida i ha ficat el braç dins d’un putxero amb molt de gel d’un bar del costat d’on ha passat açò i l’han pogut reimplantar en el cos del que fins ara era “un pandillero latino”,  i que ha esta a punt de ser el 75% d’un pandillero.

Hui hi ha debat sobre l’estat de la nació. On és el president? Pregunta tot el país. En Kazajstán, que és el lloc on es tracten aquestos assumptes. Si senyor. Després encara hi ha gent que pregunta perquè es produeix aquesta separació entre els ciutadans i la política. El que molta gent es pregunta en canvi és  “ ZP, tio, era precís?”.

Fabra té un ull de vidre i dos collons de marbre i plutoni. Primer que si serà regidor no electe i ara vol ser el director de la policia local de Castelló. Per si no teníem prou pel·lícules de Torrente...

I el remate final :

 S'acaba d'obrir la campanya "pon un facha en tú vida". No los abandones, ellos no lo harían.Per favor, ajudeu-los, però a extinguir-se.

VERSIONS AMB TRELLAT: ÇA PLANE POUR MOI

Hui dues versions d'una arxiconeguda cançó francesa. El vídeo original fa un poc de vergonyeta, però cal situar-se bé en el moment:

La versió dels amos del ruidisme, Sonic Youth:

I la versió d'un grup que fa versions genials de grups i cançons sobretot d'allò que s'anomenà "new wave" (finals dels 70, mitjan de la dècada dels 80); Són "nouvelle vague" ("new wave" en francès):

ACCIDENTS

 Hui he presenciat un accident de cotxe. Per sort, la gent que ocupava el vehicle no s'ha fet res, tot i que el cotxe ha acabat destrossat. El vehicle que anava davant de mi s'ha detingut enmig d'un creuament amb un semàfor en verd de manera totalment innecessària, atès que la policia i l'ambulància ja hi eren el vehicle sinistrat havia sigut apartat i la via estava ben neta. Quasi provoca que el cotxe que anava darrere de mi em tupe i tinguem un altre accident. Aquest ésser humà s'ha detingut per veure sang i vísceres, així de clar. A més ha anat davant de mi tot el trajecte fins el centre comercial  La cançó està inspirada en éssers com aquest:

EL COGOMBRE SAGRAT!

El llenguatge periodístic és fantàstic: prens una paraula que sone prou actual i crítica, amb un  poc de dramatisme, com per exemple "crisis" i una altra com per exemple "pepino" i fas la meravellosa construcció: "la crisis del pepino", que fa que una cosa seriosa, com  és el que el sector agrari d'un païs tinga pèrdues milionàries perquè el govern alemany diu " spanische cogombrrrreee merrrrdeeen" , semble un acudit. Encara sembla més graciós si li afegeixes aquesta foto de catàrsi col·lectiva. Sembla que estan comulgant.

La cara de Javier Arenas sembla dir: mennjaaaa ahiiii!. A Camps ("te quiero un huevo" i "te deseo un pepino"), li vé el gest eclesiàstic.Per cert, Francesc, el pantaló el portes un poquet "paquetero", hauries d'anar al sastre.A Esteban l'han pillat fent el que s'anomena un "paluego", que és posar-se la llengua entre els dents per llevar-se restes de menjar i no ha sigut Sitel, ha sigut el fotògraf. Cospedal I Valcárcel completen aquest escena d'epifania cogombrera rematada per tres xupòpters que han aprofitat el dia per fer-se una foto, que per catar cogombres no hi ha res com anar a peu de bancal amb la corbata i l'americana.

Una altra imatge de defensa del cogombre que he pogut veure per ahi i que afegeix certa dosi de penyafatalisme a tot aquest assumpte. Jo les titularia "fotògraf cabronet":

 La de dalt és graciosa. Jo sóc incapaç de menjar-me així un cogombre!. Espere que almenys l'hatja rentat amb aigua d'alguna sèquia!. Així la següent notícia seria la plana major del PP i Camps fent un anunci com aquell de desodorant "Fa" amb la xica de la catarata -millor no donar idees-. El de les ulleres de sol de darrere sembla que està a punt d'alçar el dit polze en senyal d'alegria. La de baix, simplement és una foto que no pinta res per a una notícia d'un periòdic d'eixos neofatxa que pinta poc. D'ací el títol "fotògraf cabronet".

Per cert, continuant amb el llenguatge, si enjuntem un mosso d'esquadra i un fatxo en una sola persona, el resultat seria un "motxo"?I per acabar, una lliçò de periodisme en exclussiva.L'equip d'investigació de la penya esta fatal ha aconseguit una imatge de l'individu en qüestió:

PER FAVOR, TRAU-ME A BALLAR!

No sé si recordeu una cançó titulada "enséñame a bailar!". Aquest ésser humà va inspirar l'autor, segons l'equip d'investigació de la penya està fatal:

Després d'aquestes lliçons per a "amos de la pista" que "menegen l'esquelet". Un poquet de informació. DAF és un grup alemany format a principis dels anys 80. Penyafatalisme musical en els inicis de la electrònica i els sintetitzadors. Jo me'ls he trobat de rebot en un recopilatori de música alemanya dels 80 (si, en tinc un). Segons la gent que ho entén, els alemanys fan bona "música industrial", que és una mena de repetició que et carrega el cap amb véus entre de por i apocalipsi. A mi em recorden a un grup que escoltava de vegades abans: Front 242 i des segur que són els pares dels "Wumpscutt "o "das Ich", encara que aquestos dos  últims són prou animals (mireu que li va passar al cantant  de Das Ich després de passar dues setmanes d'agost en Dénia)També em recorden a un grup de malalts que fan coses experimentals conegut com "Einsturzende neubauten"(que significa més o menys "demolició d'edificis").

Uns altres que també podrien treure'ns a ballar:

LES CANÇONS I TU

Tantes cançons, tants estils, diferents sons, sonoritats, harmonies, acords en desacord, composicions descomposades. Fins que te n’adones que ja no busques que t’agrade, que busques que et provoque, busques què et provoca. En eixe moment, s’alça davant de tu un mur de so que projecta cap on estàs un soroll, de vegades infernal, de vegades bonic, de vegades trist, de vegades sorprenent. Depén de com et trobes en eixe moment. I si les cançons no foren representacions d’estats d’ànim? I si foren estats anímics per elles mateixa?. Seus en una platja. No hi ha ningú. Tanques els ulls. Sóna. Pugen els sons del fons i en el minut 2:15 obris els ulls. La mar. Els teus pensaments.  De sobte. Estàs tot sol. Una  vegada més, els teus pensaments i tu. Continua sonant  i la véu et diu: Humbly we're waiting... here we stand, hurting... It's all wide open, to the lies spoken... You've spoken... you've spoken... you've spoken... you've spoken...

Continua, tan simple, tan endins... sembla que torna a pujar 7 minuts i quaranta segons després. I de sobte, amb eixe violí, totes les imatges del que estàs pensant passen una rere l’altra, fins que s’acaba. Per a tu, una cançó preciosa.  Per als enquestats: "bonica", "repetitiva", "tampoc és per a tant"...

PENYAFATALISME DES DE "MOS-COU"

Açò és penyafatalisme i la resta són xorrades.Concert en una sla de Moscou del grup "Asian Women on the telephone".  Quant a la "música". Doncs per a marejar-te una estona està molt bé. Quant a la "indumentària"... donant idees a Agatha Ruiz de la Prada. Quant a qui està gravant açò... no li'n doneu més,per favor.

L'eslògan "la tortura no és cultura" podria aplicar-se a açò?

MAMÀ, PAPÀ, QUÈ ÉS UN VOT?

Ara que s’acosta la jornada de reflexió, és un bon moment per reflexionar què significa un vot.

Jo pense que un vot pot ser entés de diferents maneres:

•   Expressió d’una idea determinada de la societat en tots els seus aspectes (sanitat, educació, drets i obligacions...)

• Expressió d’una ideologia: jo considere que la ideologia comprén un grapat d’idees per definir-les totes juntes. És ací on parlem de dretes, esquerres, extrems i, cada vegada més, de centre.

Si el vot és l’expressió d’una idea de societat, aquest s’expressa millor en el vot dels anomenats “partits minoritaris”, que són partits que, tot i pertànyer a una ideologia determinada i ben definida, presenten un punt de vista més particular cap a alguns temes en concret, com són l’ecologia o la immigració, per exemple.Si entenem el vot com l’expressió d’una idea, potser eixa idea siga del tipus “em fa igual qui mane”. En aquest punt és on apareix el vot en blanc per convicció. És clar que el vot en blanc afavoreix qui més vots té (això s’anomena matemàtiques), però és que el que es pretén expressar amb eixe vot és justament això. No acabe d’entendre els arguments en contra d’aquest tipus de vot més enllà de simpaties ideològiques. Se suposa que el votant en blanc no en té cap d’aquestes simpaties.

No votar també és una opció. En teoria, si no votes, “no pots queixar-te”.  Pense que això és una autèntica fal·làcia. Qualsevol pot queixar-se, en cas contrari, no hi hauria democràcia. Si no votes, simplement, no participes , i per tant, se suposa que no tens el “dret moral” d’exigir. Però justament, amb les lliçons de moral que ens dóna l’actual merder que anomenen “polítics”, aquest discurs no és  convincent.

Finalment està el vot per ideologia, el més comú de tots. Votar un partit perquè “és d’esquerres” o “de dretes”. Traducció: votar PSOE o PP. Aquest vot és el majoritari, però també el menys sà per la democràcia.  Ha quedat ben demostrat aquests darrers dos anys sobretot.

Segurament aquestes reflexions siguen poc encertades. I és que a mi ningú em va explicar què és un vot i què es pot aconseguir amb un vot. Ho he aprés ( més o menys) amb els anys. Tal volta caldria ensenyar la gent que votarà per primera vegada el que significa un vot perquè en prenguen consciència de la seva importància. Potser ens emportarem alguna sorpresa.

ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN

Tot un descobriment. Quina véu que té aquesta xica!. Fan una mena de barreja de cançó francesa i música pop cantant en català i de vegades en francés que m'ha encantat!. Dos videos de mostra:

PATÉ DE CAMPANYA

Estem en campanya electoral. L’efecte que provoca açò en la gent és com la lluna plena; es transformen. L’altre dia, toquen a la porta de ma casa i em diuen que van a revisar el comptador de l’aigua. Misteriosament, apareix a l’entrada de l’edifici una xica omplint les bústies de sobres. Jo no espere per obrir la meva bústia  davant d’ella i extraure el magnífic sobre que hi ha dins on apareix la cara del candidat i l’eslògan “perquè guanye (posar nom del poble en qüestió, l’eslògan és estandard”. La mire amb un somriure i li dic: Ací no hi ha comptadors. Em contesta: “ya pero es que si no digo eso no me abre nadie, disculpa”. No et preocupes dona, tot siga perquè "guanye el poble".

Torne de fer les compres i observe que al panell d’on es posen els anuncis de la comunitat, algú ha posat una foto d’una cara que crec haver vist abans. L’eslògan posa “centrados en tí” i la cara és d’un dels meus veïns. Dues preguntes i una afirmació:

1) Amb qui s’han de centrar si no és en el ciutadà si aspiren a governar? Quin eslògan més absurd

2) Què collons fa el meu veí fent aquest acte de campannya (el tauler d’anuncis s’obri amb una clau per col•locar el que siga darrere d’un vidre)? Em diuen que és el president de la comunitat. Sembla que se centra en més coses que “en mi”. Serà la lluna plena.

L’afirmació: aquestos són incapaços, almenys en aquest poble d’escriure “centrats en tu”. Sembla que només són monolingües. Serà la lluna plena.

Al dia següent, un ciutadà que va pel carrer, m’ofereix, com si em donara propaganda d’un Kebab o un centre de depilació, un full on apareixen unes cares i unes sigles que diu “som com tu”. Uf! Això és massa dir. Jo no crec que siga com ells. És més, jo no voldria que algú com jo fóra alcalde d’enlloc. De sobte pense que aquest eslògan pot fins i tot atraure el vot de lladres o tot tipus de gentola, un sector que pot ser determinant alhora de decidir el futur d'un poble.

Els que millor eslògan tenen són els verds. I quin és? Doncs una pancarta amb una foto que posa “els verds”. Grandíssim! Per ara són els únics que almenys diuen la veritat d’una manera evident.

Per acabar, ací hi ha uns que es diuen “CIPAL”, que supose són els arxienenmics dels partidaris del  “MUNI” (rises). L’eslògan “parlem menys, treballem més”. Sembla una companyia asseguradora. El millor és “la llegenda del partit”. La líder té com a cognom “Punset” i diuen que es la filla del mateix EXCM. Sr. Eduard Punset. Conta la llegenda, que en el mítin final de campanya son pare vindra a veure-la. Si açò és de veres, promet anar al míting a fer-me una foto amb son pare i me’n vaig, més que siga de llarg. De les propostes no en sé res, com tothom, però amb aquesta informació n’hi ha prou per omplir un auditori!.

Per sort, el diumenge que ve canviarà la lluna...

TANGOS...

El tango és, a més de la música  que tothom coneix d'Argentina, un "palo" del flamenc. D'entre els més fàcils que hi ha per aprendre en percussió. Allà van unes quantes mostres:
repetim grup (ràdio Tarifa) i repetim estil:

 I un tango-himne amb una lletra que m'encanta.La portada ja t'anuncia als tres màquines que t'esperen.Un disc imprescindible (any 1983)

UN PARE EXEMPLAR

Fa temps vaig estudiar un poc d'italià. De tant en quant estudie un poc més amb l'esperança de tornar a insciure'm a l'escola d'idiomes en tenir temps. Llisc novel·letes a veure que entenc, estudie gramàtica i veig pel·lícules subtitulades. Hi ha un bloc  que parla de la política italiana actual i de tant en quant posa entrevistes, fa recomanacions, etc.  Hui  tenia un poc de cinema italià que vull compartir  Un pare donant "lliçons de la vida" a un fill. Pel·lícula "los monstruos" (1963) . Es tracta del primer capítol "l'educació sentimental". L'escena comença a partir del minut 1'17 i té uns 6 minuts de duració. El pare li diu al fill una grandíssima  frasse: "Il mondo è tondo e chi non sa fare a gala va a fondo".  El món és redó i el que no sura se'n va al fons o  en castellà: El mundo es redondo y el que no flota se va al fondo.

BULERIA BULERIA

If you want rice, Kate (si vols arròs Catalina en valencià):

LA LLEGENDA DE JOHN HENRY

Ara que s’acosta el dia 1 de maig vaig a contar-vos una llegenda del folclore dels EUA que ha inspirat moltes cançons i em sembla prou interessant i té vàries versions. Estem a principis del segle XX. John Henry és un treballador negre/afroamericà del ferrocarril amb un físic imponent (en algunes versions de la història naix amb una grandària de 8 peus i a les tres setmanes de vida comença a treballar)que viu en la misèria treballant molt dur. Un dia, arriba un home blanc/caucàsic amb una màquina de vapor que col•loca les travesses i amb la qual ja no caldrien obrers per a realitzar la tasca que corresponia a John Henry i els seus companys. John no pot suportar la idea de no tenir amb què alimentar els seus i li proposa al propietari de la màquina un tracte: demostrar qui es capaç de col•locar més travesses; ell o la màquina. Si guanya ell, quedaria demostrat que no calen màquines per a fer el que fan els treballadors. El blanc/caucàsic acceptà. Una altra versió més fantàstica de la llegenda parla que el repte era excavar un túnel, però la veritat és que la màquina de vapor de col•locar travesses va existir per aquella època i les tuneladores encara no existien a principis del segle XX. El final de la història: John Henry guanya la màquina però mor d’un infart. En altres versions li rebenta una vena del cap i mor.

Aquesta llegenda ha sigut la inspiració de moltes cançons. Bruce Springsteen i Van Hallen en són un exemple. També Disney ha fet una mena de documental/pel·lícula. John Henry, existira o no és un model  de perseverància i defensa dels ideals pels que lluitar. En moltes poblacions dels EUA se li fan homenatges anuals -en una mena de "dia dels treballadors" que alli no se celebra i existeixen estàtues com aquesta de la foto. Jo vull afegir l'homentage musical d’un ésser humà que he estat escoltant recentment. Mai va poder viure de la música, tenia una granja. L’any 1971 va aconseguir montar una gasolinera amb els diners que va obtenir d’una versió d’una cançó seua que cantaven els Rolling Stones (cançó I’ve got to move. Disc “Sticky fingers”). Va morir de càncer l’any 1972. L’autor, Mississippi Fred Mc Dowell:

Pel que sembla, el nom de John Henry és més que un simple conte . No se sap si ha existit o no.

L'AMAGATALL

Sempre  que estic una temporada al mateix lloc, procure trobar un amagatall. No és un amagatall del tipus “cau de conills” o “bar de malpirlantes”. No és solament un amagatall físic, és també un amagatall “espiritual”. No cal que siga un lloc especialment bonic , transitat o solitari. Només cal que siga un lloc on puga sentir-me suficientment anònim com no reconéixer la gent que hi ha i que aquesta no em reconega. Un lloc on puga estar en silenci, fent una passejada, contemplant el paisatge si és possible, pensant en qualsevol assumpte particular o intentar allunyar un poc els pensaments.  No cal que estiga lluny, potser un parc, un barri, una sèrie de carrers determinats, el banc d’aquella plaça. És simplement un lloc especial, i prou. Ja fa dos anys que visc ací i he trobat més d’un d’aquestos “amagatalls”. Potser per això m’agrada tant aquest poble, perquè he trobat  molts “amagatalls”. Fa uns dies, la persona que potser millor em conega, qui segurament no llegirà açò, em va preguntar I tú allí on t’amagues?  Aquestes fotos són la resposta.

IMPRESSIONS DE SETMANA SANTA

He visto cosas que no creeríais. He vist dones amb mantilles que sempre em recorden replicants de  “la martirio” i gent de totes les edats i tamanys vestits com si foren del Ku Klux Klan en diferents tonalitats. He vist gent amb el pit nu nugada a una mena de gran biga de fusta fent penitència i gent flagel•lant-se. He vist peus ensanguinats per devoció. He vist la fe i la devoció traduïda en llàgrimes en la cara de la gent i l’ànsia per figurar en la vestimenta de molts éssers humans. He sentit insults com “Òstia puta” i rises baix dels peus d’un Crist que arrossega una creu mentres una persona més o menys inspirada canta coses “Rafael Farina’s style” que de vegades s’entenen i d’altres no. També he vist uns quants acòlits que pugen el Crist i altres figures religioses per la costera del barri de Santa Creu en Alacant. Sembla un San Fermin, els passos arranquen a córrer costera amunt al crit de “Santa Cruz” i he vist gent que no sabia cap on tirar, atrapada enmig d’un pas i un altre, agafada a les reixes de les finestres per fer lloc. He vist costalers i costaleres. També he vist a Paquirrin. He vist gent que semblaven futbolistes, gent que semblaven models i la gent del barri de sempre, que viu amb orgull i devoció els preparatius i l’arribada d’aquestos dies, tot i que no són d’anar a missa. He vist gent amb samarretes d’Iron Maiden cridant “guapa” i llançant flors amb l’emoció en la cara l’instant en què una verge de fusta passava per davant. He vist tricornios davant de Cristos i m’ha agafat mal de panxa. He vist fotògrafs caure d’esquenes per una escala i personal sanitari arreplegant-los enmig d’una processó...

De postres una cançoneta de Setmana Santa. El cantant és de Sevilla i viu a un barri per on passen les processons. Un divendres sant no va poder eixir de casa en tot el dia i va composar aquesta joia. Una cançó bonica de veres. Jo no tenia massa clar de què parlava, però ara que em sé la història encara m’agrada més:

Qué báaaarbaro pibe!

Un exemple de civisme, de fer el que cal. No té altre nom la sentència que condemna el malparit aquest, últim dictador militar de l'Argentina. La sentència en revisa una que tenia de 25 anys -que ja no anava a complir perque en té 83- i l'amplia a cadena perpètua en una càrcel comuna-em reserve on el posaria jo-. Espere que passe el que li queda en l'hospital de la càrcel quan ja no puga estar darrere la reixa. En el juí s'ha fartat de dir que la justícia ordinària no el pot jutjar, que ha de ser la justícia militar. Volies caldo? nyas perpètua!.

Un altre condemnat, ha sentit la seva sentència des de la porta del tribunal dins una ambulància, perquè l'any passat va patir un accident al cervell més greu del que ja tenia quan torturava i matava opositors i no es pot menejar. Aquest si no volen que no el fiquen en presó,ja en té prou amb el que té; només el gest de portar l'ambulància a la porta del Tribunal perquè puga sentir la sentència és grandíssim. Allí, en Argentina els assassins estan vius i els han marcat un gol. Ha sigut un dia històric.

 Ací víctimes i assassins estan baix terra i anem pensant com resoldre un assumpte pendent tan simple com que qui es va portar com un porc -siga del bàndol que siga, ha de ser reconegut com un porc i que qui hi ha baix terra en un clot que no es un cementeri- siga del bàndol que siga, té dret a ser soterrat on els seus familiars vullguen

.Argentina 1-Espanya 0.