AMIC

Va haver un temps –tampoc fa tant- en el què ens sentíem grans, molt grans. Ens menjàvem el món d’un mos i només el sol ens parava els peus a les huit o les nou del matí -quan no ho feia a migdia- per tornar al cau... te’n recordes? Aquells temps són difícils d’oblidar: el somriure sempre als llavis, el saber sempre què fer quan no hi havia res a fer, “pegar voltes” cap amunt i cap avall, “marejar”per ací i per allà... l’avorriment i nosaltres no érem compatibles. Ho podíem tot i podíem amb tot. Dia rere dia, nit rere nit...te’n recordes, amic?. Hi han molts indrets testimonis d’aquella època. Érem molt grans. Jo vaig abaixar ací. Tu no en vas tenir mai prou. Arribares a ser massa gran, a creure’t massa gran. Tan gran que quan vas caure no vas aterrar com nosaltres. Et pergueres en un món de fantasia i grandesa fictícia; món del què ja no tornaràs... només alguna estona. I és aleshores quan sembla que el temps recula 10 o 12 anys... de sobte te’n vas de la mateixa manera que ho fa el teu cap.

T’ho dic amb confiança, amic: sent compassió i llàstima, però sovint el què sent és una ràbia immensa. Ràbia perquè fores tan cego. Sé que no puc fer res, però avui tinc el dia sensible, he vist unes fotos, la ràbia ha tornat i t’ha tocat a tu. Com sé que no vas a venir de nou, des de la ràbia que he tornat a sentir, m’acomiade de tu. I ho faig fins que puga assimilar una altra vegada –i ja en van unes quantes- que hi ha coses que només són d’una manera, irreversibles. Adéu, amic.

Enrique

AHI ESTAS TUUUU...

Un diu que “La Ley de Salud sexual y reproductiva no es ley” i altres opinen que hi ha que indultar a militars condemnats per crims comesos en la dictadura xilena. Tots són representants de l’església catòlica i pel que sembla, membres de Tribunals Constitucionals, que saben què és llei, què no és llei, quan s’ha d’indultar algú i quan no. El primer és un tio molt gran, sobretot perquè pensa que algú que no té salut sexual ni reproductiva- com és el seu cas-, pot opinar sobre la salut sexual i reproductiva dels altres. Quant a la salut mental, millor no dir res. Jo pense que la llei que m’obliga a pagar impostos no és llei, puc objectar? Li demanaré consell espiritual i potser que sexual, perquè el que aquest ésser humà diu va a missa, mai millor dit.

Els altres, simplement són humoristes i tertulians reconvertits a bisbes. De veres creuen que s’ha d’indultar als assassins i torturadors de la dictadura xilena que ells mateixos recolzaven? Doncs van i diuen que és imprescindible defendre la vida indefensa i la dignitat humana. Els mateixos als que no s’ha sentit cap disculpa fa poc més de trenta anys demanen defensa de la vida i dignitat humana.

Aquesta gent sembla que viuen en el “día de la marmota”: quan no és l’avortament, són els homosexuals o la no utilització del preservatiu i quan no,el perdó per a torturadors i criminals polítics i militars. I sense cap vergonya, giren el cap quan hi han problemes al seu nucli. Problemes tan greus com l'abús infantil o d'altres menys greus com la malversació de fons. GENTOLA.

Per al dimecres: Dominique A

Fa uns anys, vaig passar uns quatre mesos a França fent una Erasmus i a més de sentir-me guiri i experimentar com és la "vida universitària francesa", vaig "furgar" un poc en la música dels veïns del nord. Allà vaig sentir hip-hop i reggae a punta pala en totes les seues variants fins a dir prou... i entre d'altres a aquest ésser humà, que em va agradar prou. Aquesta cançó és de l'últim disc i encara que semble estrany diu "hasta que el cuerpo aguante" en castellà afrancessat.

Per cert, a ràdio 3 hi ha un programa que es diu el hexágono (que és el nom que té França per als francesos. Si Espanya és "la piel del toro" França és "l'hexàgon", i Itàlia és una "bota", que és Portugal?, la pregunta,la deixe  en l'aire...) mig en castellà mig en francés on es pot escoltar música francesa d'ara i d'abans, per si pensaveu que s'havien estancat en "l'amour" i el "ne me quitte pas". Estic preparant un post sobre música francesa on parlaré del meu benvolgut George Brassens, al que considere un veritable poeta. Mentrestant, una cançó bonica per a un dimarts, o un dimecres o...

The Rocky Horror Picture Show

Per al cap de setmana, una bresquillada sonora.
La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula em vaig quedar literalment "mocat"; és un musical moooolt loco de l'any 1979. La història vé a ser més o menys que un doctor maligne transvestit vol crear un jove amb el cos perfecte en un castell-mansió laboratori, amb un ajudant que sembla Igor de Frankestein i més gent que hi ha per ahi. L'escena del video és molt gran: "Eddie" torna (suposadament del més enllà) per emportar-se "Columbia" la seva nòvia. Apareix de sobte açò que aneu a veure i s'arma aquest "canyaret" i que acaba com comença, de sobte. El que canta i toca el saxo és ni més ni menys que Meat Loaf. Per a qui no el conega, es tracta d'un rocker mític, amb una banda que porta el mateix nom, Meat Loaf, que després va pasar a fer "òperes metal" (més o menys) i l'única cosa que du de més és un poquet de maquillatge zombie, perquè pel 1979 era així com apareix. Recomane la pel·li absolutament. És molt però que molt original per a ser de fa 31 anys. Va suposar un canvi radical en el concepte de "musical" i o t'agrada prou o no t'agrada gens, però no et deixa indiferent. Jo amb aquest numeret em pixe!. Té un aire "cutre" que sembla fet amb intenció que m'encanta. La cançó és una bresquillada rockanrollera;Allà va...

Ahi estàs tuuuu...

La revista "el jueves" té una secció que es titula "el gilipollas de la semana", on apareix una caricatura i una sèrie de comentaris del ciutadà de torn (polític, jutge, ministre, contribuient...) que ha tingut  una actuació d'aquest tipus. Ja fa temps que em plantege fer una cosa semblant al bloc, perquè estic comprovant que "la coyuntura" política, econòmica i social m'escalda molt,tal volta massa (la local, l'autonòmica, la nacional i la mundial) i d'aquesta manera la "condense". Hui, furgant furgant, m'he trobat una cançó-poemeta: si los hijos de puta volasen, nunca veríamos el sol, i la veritat és que opine que es de veres, i eixe vull que siga l'esperit d'aquesta secció, que titularé "ahi estàs túuuuu..".

A més de la notícia de la possible  lapidació d'una ciutadana iraní que he llegit al blog d'Amparo , hui li toca a Paul Kagame -el cognom ho diu tot-. Aquest individu és president de Ruanda i està acusat per l'Audiència Nacional del genocidi de 2.500 persones en un estadi (només deixaren un supervivent), terrorisme, crims de guerra i la mort d'un misioner i dos ccoperants de "Médicos sin fronteras" espanyols. Com l'home és digne , el que ha fet el President d'esta Espanya nuestra és convidar-lo a la Moncloa -açò si és per a "Kagate"- i el divendres el tindrem en l'ONU junt a ZP i Ban-ki-Moon defenent no-sé-qué dels objectius del mil·leni. Què gran!.

És precís que el porc aquest visite Espanya? No se'l pot detenir i jutjar? Qui són els assessors de La Moncloa i molt cobren per aquestes brillants idees? Repartiran souvenirs de la visita en forma de calavera?

I els familiars de les víctimes, algú ha pensat en ells? Açò és la diplomàcia?

Són coses que crec que es podrien pensar abans de "definir el que es farà el próxim mil·leni a nivell mundial"

LA INDÚSTRIA ESTÀ EN CRISI

Si hui en dia dius que t’agrada el rock, has de saber que no ets ningú; en els temps que corren tenim rock&roll, post rock, kraut rock, rock gòtic,punk rock, electro rock, rock simpfònic, rock progressiu, rock psicodèlic, hard rock i moltes més delícies musicals. Si t’agrada el rotllo combatiu, doncs has de saber que el que et va és el punk, però també hi ha after punk, que no és combatiu, sino més fosquet. Va haver un temps en què la gent que portavem monyo llarg i camisetes de grups de heavy metal erem “heavys”... hui tenim heavy metal, metal, grindcore, hardcore, mathcore, dark metal, trash metal, death metal, black metal i uns rotllos raros que es fan dir emo i screamo... Potser t’agrade la música “ambient” (pronunciat = que en anglès) o dark ambient, o l’electro... però si el que t’agrada és el pop, agarrat: pop, electro pop, tecnopop, trip pop,power pop, synth pop, dream pop, cabaret pop i chamber pop... després estan el folk i el fòlk (aquesta denominació, amb “ò”, l’utilitze jo per al folk en valencià, que com tothom se n’ inventa, jo m’apunte amb aquesta contribució) i el psicofolk entre d’altres...després tenim el trip-hop, el hip hop, el r &b, el blues, el jazz, el latin, el jazz fusió.

Potser t’agrade més l’estil jamaicà perquè vé l’estiu. Doncs al menú tenim reggae, reggae roots, ragga, ska, rocksteady i calipso. Per supost no t’oblides del funk, el flamenco , el flamenco fusió, el flamenquito, la “música avançada”, el minimal, el drone, el noise, el grunge, el chilout, la música new age i l’aren’t be....

Total, que entre tots ningú ha sigut capaç de traure una cançó de l’estiu. Ara comprenc la grandessa de gent com Georgie Dan, pioners que han anat més enllà de tots aquestos estils,hehehe.

Pel que sembla hi ha crisi en la indústria discogràfica. No sé si d’etiquetes o de creativitat...

FUTBOL I RELIGIÓ (ficció real)

Un grup d'éssers humans  d'un païs qualsevol queden junts per veure una semifinal d'un mundial qualsevol   en un local qualsevol. Hi han unes 15 persones més o menys bramant,imitant la vuvuzela, menjant entrepans i hamburgueses, beent  refrescs variats i abeurant cervessa...Sembla que estan en les mateixes grades de l'estadi... "Fueraaa", "uuuuiiii", "va, va va", "a por ellos""feu algo"... són els crits més escoltats per la resta d'éssers humans que passaven per alli. De sobte, una persona que passa pel carrer entra dins el local utilitzant aquesta contrassenya: "Com va Espanya"? i es planta al bel mig del santuari. 5 segons de silenci, algú emiteix eixa tos de "veste'n ja i no destorbes" i la incursió i el silenci acaben ací.

Uns quants minuts després, per a caldejar l'ambient, algú comença: "seeeeeeñor, me has mirado a los ojoooossss sonrieeeendo has dicho mi nooommmbre" i la resta d'éssers humans el segueixen. Alguns no sabien la lletra sencera, però la primera estrofa és inevitable, tots han pres la comunió i han anat a catequèsi...Bé, en eixe instant de fervor religiosa, un contribuient amb el monyo llarg pega un bot es-pec-ta-cu-lar i marca gol. Eufòria i alegria  per tots arreu a més de l'inevitable somriure provocat per la situació que s'acaba de produir. Un dels éssers humans pregunta: "després d'açò, qui va a fer-se creient?". S'alcen un o  dos braços.

El millor de tot açò és que es ha passat conforme està escrit ací. Done fe.

UAU! ; Cuatro no para de sorprendre.

No volia postejar tan sovint, però és que açò ja és passar-se'n: Començaré dient que la meva parella és de Paraguai,continuaré dient que tornen a ser els de Cuatro(programa "UAU!"), cadena que ja coneixem per tenir periodistes esportius que donen almoïna a un home què demana per burlar-se'n i acabarem dient que llevat d'anar dirigida a Paraguai, la broma i el comentari "jugadores de España, en vuestras manos está que no mueran miles de millones de niñas paraguayas" fa ganes de trobarse'l un dia pel carrer per comprovar si els cactus caben per un fogó humà. Si senyor, sembla que la crisi també arriba a l'humor i als cervells. Quant al programa i al video; Uau! que graciós!. Barreja misèria infantil i futbol per a fer humor... ja en van dos. I a més, és que cobren per açò!. Es pot caure més baix? si, només cal seguir tenint audiència. Si la "gent" aplaudeix... No sé qui és més ignorant, "l'humorista" o el públic.Vergonya i fàstic.

EL FUNGOL I LA PREMSA.

Agarreu-vos que vé curva: Luis María Anson, en El Mundo: “De los ocho mejores equipos del Mundial, cinco son iberoamericanos. Cuatro de habla española, para ludibrio (= burla, però en culte) de Carod Rovira. Y, además, Brasil, que durante 80 años perteneció a la Corona española y que fue evangelizado por el padre Anchieta hasta convertirse hoy en nación puntera del catolicismo mundial. Felipe II, Felipe III y Felipe IV de España reinaron en la gran nación iberoamericana".

L'equip d'investigació de l'estat mental de peridoistes de la penya està fatal té una sèrie de preguntes sense resposta:A l'ésser humà aquest  què li passa? Haurà anat a veure algun partit i li han pegat una balonada al cap?. Noteu el fatxerio fastigós que desprenen estes declaracions?. Ara resultarà que si Brasil guanya el mundial, una part d'Espanya guanyarà el mundial. La resposta està clara: li han cremat les neurones els anys de veure cuixes i bescuixes en concursos de Miss Espanya. I quina plaga aquest tipus de "periodistes".

FISOLOFANDO...

Existeix el bon gust i el mal gust o només existeix el gust de cadascú?. Hi han coses i accions que la major part de la gent considera de mal gust o injustificables, però sempre hi ha algú que no ho veu així, des d'allò més insignificant  a la barbaritat més salvatge. Per tant, els conceptes "bon gust" o "mal gust" esdevindirien absolutament variables, sotmesos a un punt de vista particular, en comptes d'un punt de vista general.

Jo sóc dels que pensa que hi han coses que intrínsecament són de mal gust, però si m'ature a pensar-ho un poc, crec que açò no és del tot cert. Aquesta percepció passa per una sèrie de conviccions establertes des de que venim al món, i que canvien depenent d'on vivim i de com vivim. Clar està que s'ha de posar un límit entre allò que es pot tolerar i allò que és inadmissible, però eixa no és la qüestió. El que vull dir és que aquestos conceptes s'utilitzen sovint d'una manera generalitzada (i jo pense que correcta), però no hauria de ser així. Ale prou.

CONCEPTES,EL FARY I EL HAITXÍS

En aquesta entrada també vaig a parlar de l'ús i adaptació de les paraules, però parlant de música.Àngel Carmona, el locutor d'un dels meus programes de ràdio preferits ("hoy empieza todo", ràdio 3, de dilluns a divendres de 07:00 a 11:00 o en el podcast corresponent en Internet) utilitza una paraula per referir-se a les cançons que ell considera molt grans, eixes cançons que alguns defineixen com "temazo", "la bomba", "un auténtico hit"...la paraula és "melocotonazo", i a mi, m'encanta. El terme "melocotonazo" vé d'una entrevista mítica que li feren al Fary preguntant-li per el tema "la mandanga", que és una veritable joia de la música espanyola setentera. Jo l'he adaptat al valencià i parle de "bresquillada", tot i que m'agrada més "bresquillada sonora", per qüestions d'estil penyafatalista.

Quant al video, cal fer atenció a la defensa del consum de haitxís per part del Fary (¿?) i a l'ambient de la entrevista: una botella de vi, un xatet, un tapet i com parla de què la seva cançó va a ser un "melocotonazo" o de com agafa "la nave" (el cotxe). I el videoclip, TRE-MEN-DO!.  La cara del vell amb el periòdic és total!. I la lletra, per a al·lucinar: "dame la mandanga déjame fetén..."

Li pegaria el Fary a la mandanga?... en glòria estiga.

¿QUIÉN ES ESE HOMBREEEEE....?

És l'autor d'aquestes perletes, entre d'altres: "Si ser cacique es ejercer de presidente, sí soy cacique". "El que paga, manda". "Si me toca la lotería, me sacaré la pirula y mearé en la sede de Izquierda Unida". "Ni sé a la gente que habré colocado en 12 años". "El pueblo me ha absuelto". A aquest ilustrat del segle XXI,després de sis anys d'investigar-lo, que ja és investigar -menys van tardar en inventar el Tamiflú- se li demana que justifique d'on venen 3,6 milionets d'euros de res que no ha justificat. Aquestos 3,6 són part d'uns 8 milionets de res que ell i la seva muller, que també sembla estar en la mullà, van guanyar des de l'any 1999 a l'any 2004.

Un altre ilustrat aspirant a governar Espanya (no oblideu que aquest podria manar en l'estat espanyol!!)anomenat Rajoy va soltar la següent perleta: "Es un ciudadano ejemplar". Jo, que també sóc un ciutadà que vol donar exemple, vaig a promoure un nou moviment: si ens toca la loteria de què el jutgen i el condemnen, organitzaré un viatge a Castelló per a qui vinga es traga la pirula i pixe la façana de la Diputació de Castelló, on l'"absuelto del pueblo" aquest  treballa . Les persones que no disposeu  de "pirula" també podeu contribuir, la qüestió és donar exemple, no és així ?. L'apocalipsi cada vegada s'apropa més!.

Buuf! no em digueu que la imatge de baix no fa por (em vé al cap la banda sonora de El Padrino) entre altres coses. Si és que és tota la imatge d'un ciutadà exemplar, si senyor, un exemple a seguir, l'exemple pirula!.

DUES CANÇONETES MÉS: VERSIONS DE JOHNY CASH

La cançó original és de "Nine Inch Nails", que per a mi és una veritable porcà, però  el gran Johny Cash, la transforma. A més si tenim en compte la vida d'aquesta persona (addicció a les drogues en els 60, alcoholisme que quasi acaba amb ell, divorç, èxit, tamborinada...) i que va fer aquesta versió quatre mesos abans de morir, la cançó sembla una mena de "testament". La veritat és que li dóna una força a la cançó fins el punt de fer-la absolutament seva. L'autor original diu que des de que la va sentir només escolta aquesta, i fa bé.

Aquesta, tot i no superar l'original, també té un "toc" Johny Cash que m'encanta:

HAHAHA!

Xe, que m'ha fet gràcia la vinyeta aquesta....

CONSPIRANOIA (II)

Conspiranoia és una paruala inventada que vaig llegir fa temps a u na revista, que defineix la suma de la conspiració i la paranòia. Hi han una gran quantitat de vídeos a l'internet eixe que parlen d'un nou ordre mundial i les maniobres d'uns quants governs per a fer-se amb els interessos de tot el món, que estem tots controlats  i totes eixes coses... Hi ha gent que se'ls creu exageradament. Hi ha gent que no se'ls creu exageradament, perquè, veritablement, almenys fan què pensar. Aquest m'ha agradat.

LES MALES PERSONES

Reflexionar sobre el concepte que les paraules volen expressar i l’ús que en fem és una tasca que m’encanta. Una sèrie d’esdeveniments/susuits que han ocorregut recentment al meu voltant i que ara no venen al cas m’han fet reflexionar sobre el concepte de “mala gent” o “mala persona”. Pense que el concepte “mala persona” i el que és una persona amb problemes són de vegades difícils de separar quan s’utilitzen. Jo entenc que una “mala persona” és una persona que actua amb malícia, amb una intenció pura i dura de voler fer mal a algú en particular o a qui siga sense donar importància a les conseqüències.

Aquestos espècimens tenen una sèrie d’objectius marcats; bé siga una persona a qui li van bé les coses, una persona triomfadora (o a la què li van exageradament bé les coses –l’enveja arriba a provocar crims-) o una persona a qui li va fatal en la vida i amb qui “s’anrasina”, i estan a l’aguait, esperant l’errada més mínima per a llançar la fúria i l’enveja i superar el límit de la mentida inventada, que és la mentida inventada i cruel.

Aquestos es camuflen de moltes maneres: el veí d’enfront al que veus set o huit vegades al dia, amics o amigues que no ho són tant, gent que no sap ni com et diuen però no li agrada la teva cara,etc.. Quan se’ls diuen quatre coses ben dites, reaccionen amb “qui t’ha dit que jo he dit això?” i ja s’entra en un bucle del que no es pot extraure cap conclusió, o bé reaccionen amb contundència, pretenent explicar el que t’han dit per darrere amb suavitat. Com que són un atall de covards, no mereixen més atenció, però cal anar amb compte, que hi ha molts i moltes més del que sembla (ja sabeu, s’apropa l’apocalipsi).

Del que jo vull parlar és de la persona amb problemes. Tots tenim problemes i diferents maneres d’afrontar-los. Per a mi pot ser un problema el que per a una altra persona és una santíssima tonteria o a la inversa, això està clar. El que no està tan clar és la reacció que tenim. Hi ha gent que és molt tranquil•la i s’asseu i mastega el que li passa i ho parla fins que ho soluciona, o li fa front. Hi ha d’altres que som més nerviosos i ens “amontonem” amb més o menys facilitat i hi ha qui simplement no sap reaccionar i reacciona malament o qui només té una manera de reaccionar; malament.

Aquestes reaccions són el que confon. Una persona té una discussió, agafa el cotxe per desfogar-se i té un accident després d’unes quantes copes i el que no són copes; una persona té una discussió, agafa un got i el rebenta contra una paret, una persona està agoviada pel que siga; telefona “velles amistats” i torna a consumir droga... són exemples d’actituds que fan pensar que eixa persona no té remei, que “no en fa una bona”, perquè són actituds amb conseqüències per als altres.

El resultat és que les accions inadequades de les persones amb problemes són la gasolina de les males persones. No pretenc justificar aquestes actituds ni vull dir que tothom quan té un problema faça aquestes coses ni que la gent que està que no pot més no tinga res més a fer que anar asclant coses i fent mal als altres, però passa prou sovint. I és quan apareixen les males persones i quan es confon qui és qui.

LA FONT I LA SAVIESSA

Intente anar a Sella totes les setmanes, bé siga una vespradeta o un dia o tot el cap de setmana. Hui he anat, m’he trobat amb una [nefasta] sorpresa: volen llevar-me la fonteta del carrer Sant Xotxim . I dic “volen llevar-me” perquè eixa font és més que una font en un carrer; és un record d’infantessa. Me la volen llevar a mí, li la volen llevar als (cada vegada menys) veïns, i li la volen llevar a totes les persones que, com jo, tenen eixe record d’infantessa relacionat amb la font o la identifiquen amb la imatge del carrer.

Diuen que “les de l’obra se l’han carregada” i jo dic que “ens hauríem de carregar a els de l’obra” si això és així. Si aquest és el cas, la solució és molt simple; apanyar la desfeta i fins i tot, fer-li un bon rentat de cara. Però pel que sembla, no és aquesta la intenció. Els sabuts que actuen “pel poble” tal volta pensen que és una bona opció llevar-la, que la única cosa que fa és molestar o que seria molt costós apanyar-la i millor eliminar-la. No els entra en el cap que la font és part del carrer, que si hi ha un fum de plantes al costat que fan d’eixe carrer un dels més bonics del poble, tal volta siga gràcies a la font ni coses d’aquest estil.

Una altra decisió destrellatada, i ja en van unes quantes. Jo he viscut alli tota la meva infantessa i part de la meva adolescència i hi vaig prou sovint. No he vist mai el carrer sense la font, de la mateixa manera que tampoc l’han vist mai els sabuts que pretenen llevar-la, així que no sé si posaran un monument a la ignorància suprema o una estàtua en honor al “fem el què volem... i què?”, o una imatge d’algun benfactor de la Diputació pixant, però posen el que posen, es carreguen l’ànima del carrer.

I és que a la fi, te n’adones que els sabuts no accepten propostes, per això actuen com a sabuts. I és quan et preguntes: I aquesta gent, per a què la volem?. I no és una qüestió política, no vos enganyeu, sabuts hi ha en tots els partits. És més bé una qüestió moral i de tenir vista i oïda, però els sabuts esdevenen éssers suprems. Ells decideixen i et consulten quan volen per quedar bé i rentar-se les mans, quan no com si vols tirar-te per un ribàs...

Aquesta gent, per a què la volem?

PER RIURE O PLORAR?

Clarament per riure, però fa ganes de plorar...

LA BANDA AL CARRER

L'invent aquest s'ha fet en els EUA per a poder tocar en el carrer i té set seients, dos miniamplificadors, dos micros i una minibateria. Hi ha un festival de música que va per tots els estats on diferents músics l'utilitzen per tocar. Em sembla una idea boníssima per a tocar en el carrer i emportar-te tot el grup!. Vaig a posar-vos dues mostres. El festival és diu "Rock to Cycle":

Aquestos són nordamericans

I aquestos són valencians en Reno (Nevada )! utilitzant el mateix aparell.La música, per a qui li agrade. La versió original de Los Saicos (Perú ) és de 1969 .

Com està la penya!

EN TOTA LA CARA

Supose que ja haureu llegit la notícia i sabreu que l'exèrcit d'Israel ha matat 10 persones i n'ha ferit unes 20 quan ha atacat un vaixell amb 10.000 tones d'ajuda humanitària que anava cap a Gaza i que ha eixit des de Turquia.

http://www.elpais.com/articulo/internacional/muertos/ataque/Israel/flotilla/ayuda/humanitaria/Gaza/elpepuintori/20100531elpepuint_3/Tes

Aquest assassinat ha ocorregut en aigües internacionals, on un exèrcit no pot matar ningú, perquè no són de ningú i molt menys, part del territori que defensa. Als activistes sobrevivents a aquest assassinat els han ofert l'arrestament o la deportació. Podria començar per l'exèrcit d'Israel i la meua opinió sobre els militars, però ha quedat ben clar el que són: si jo et dic defen,tu a defendre si jo et dic mata tú a matar, TOTS/ES ELS MILITARS DE TOTES LES FORCES ARMADES/DE PAU SÓN IGUAL. Podria parlar del govern d'Israel, però no vaig a fer-ho, per a aixó ja estan els sabuts i els analistes i els delegats i els assessors,jo solament parle d'allò que em sembla el que acabe de llegir, no d'allò que em diuen que diga. Vaig a parlar de les reaccions de "la comunitat internacional".

 En aquestos vaixells viatjaven 750 persones de 60 nacionalitats diferents, i quan han arribat a aigües internacionals, de nit, s'han trobat els vaixells de guerra d'Israel i l'exèrcit, que ha acabat per assassinar-ne uns quants (dis-li assassinat, dis-li atac preventiu, dis-li acció militar...dis-li mort). Si no volien que el carregament d'ajuda humanitària arribara a la franja de Gaza, l'hagueren pogut confiscar en el port (de Gaza) i en pau, no?, però com són militars sotmesos a les ordres de governs amb ganetes de sang, doncs a matar, que és la única solució que poden aportar.

Després d'aquesta veritable patada en la boca a la "comunitat internacional" -ho pose així, entre cometes perquè no entenc una comunitat com aquesta, on un mata perquè sí i la resta li demana explicacions i prou- les reaccions han sigut aquestes:

-La ONU: Ban-Ki-Moon exigeix una explicació urgent i condemna el bany de sang . El  director de la agència de la ONU per als refugiats de Palestina ha dit que "Queremos dejar claro que estas tragedias serían totalmente evitables si Israel hiciera caso de los reiterados llamamientos de la comunidad internacional para poner fin a su bloqueo sobre Gaza, totalmente contraproducente e inaceptable". Una persona sabuda, i sobretot moderada, no com eixe païs al que li volen deixar clar coses que ja té clares.

-La OTAN, només sabem que s'ha reunit d'urgència.

-La Liga àrab ho ha deixat per a demà - la reunió d'urgència, es suposa-.

-La Unió (per dir-li alguna cosa) Europea ha condemnat l'atac i ha demanat explicacions.

I l'únic païs que ha fet el que s'ha de fer i els ha donat una lliçò a la resta del que s'ha de fer en aquestos casos, segons el que jo crec, ha sigut Turquia, que ha calificat l'acció de "terrorisme d'estat" i ha agafat a l'ambaixador d'Israel per a demanar explicacions.

La pregunta és: Voleu explicacions? de veres?, vinga va!.  Esteu tots cagats de por!. Posem que arriba un païs que s'anomene, per exemple Iran. Posem que aquest païs fa el que acaba de fer Israel, i imaginem que estaria passant ara mateix. Ja tindriem militars de tots els països anant cap allà a "exigir explicacions". Ací el que mana és el negoci i prou, ja no vos creu ningú. El negoci i el "a veure qui la té més llarga" i de moment, Israel 1- la resta 0. Els morts "s'han d'explicar". Ja m'ho veig; una reunió, ambaixadors d'Israel/representants d'altres països:

-Eh, us n'heu passat un poquet no?

-Si, però és que els del convoy anaven provocant.

-si, es de veres, però a la pròxima, aneu amb compte, val?

-Si tranquils, no us preocupeu.

I així és i així serà.
No defenc ni molt menys Iran, però no tinc cap dubte que seria així. No pensen quines sancions aplicar, demanen explicacions!. Quina explicació els cal?Aigües internacionals i convoy d'ajuda humanitària  vs. 10 morts, 10 ferits i detinguts i un atac d'un exèrcit. O jo sóc molt ignorant o aquest gent és directament  imbècil i ens volen fer creure que també ho som, diplomàcies a banda.
Fa poc es donava en aquesta regió una situació molt curiosa; A Israel manava un veritable porc ex militar acusat d'una matança per la què no ha donat cap explicació (Ariel Sharon) i en "l'autoritat nacional" (que és un païs sino una "autoritat nacional"?, no sé a sant de què venia aquest nom en les notícies) manava un ex-terrorista d'extrema esquerra. El resultat de tot açò, Israel pegant patades en la boca i donant imatges d'una veritable circumcisió moral a tot el món i al seu veí i en Palestina "màrtirs d'Alà" que es rebenten enmig de mercats per la terra promesa, que, siguem realistes, no arribarà mai, coste el morts que coste.

Mentrestant, la "comunitat internacional" i els EUA,demanen explicacions...

Quan volen consentixen rebentar països, quan no demanen explicacions i envien forces de pau. Una cosa menys en la què creure, l'ONU. Si seguim així, tal volta em retire a un monestir, aixó si, on no hi hatja retors amb santa calentura, per si de cas.

I quin fàstic!