EL CONCEPTO

Ahir la vaig tornar a veure.El youtube ha fet la resta. Què gran escena i què gran diàleg!. Penyafatalisme en la seva màxima expressió, a los hechos me repito:

LA TONTETA

No sé si heu llegit la notícia. Aquesta senyora, diputada de "esta España nuestra", diu que  a les persones amb discapacitat en la seva terra els diuen "tontitos". Tota una mostra d'afecte cap als ciutadans de la seva terra, que suposem és  Tontilàndia, perquè si el que volia era referir-se a Andalusia, tampoc deixa en bon lloc els seus habitants.

En la meva terra  a la gent que diu i pensa aquestes coses li diem "imbècil", i a més també pensem que és prou "inútil". El que passa és que no som diputats, més bé som  putejats per  veritables tontets i tontetes que, en comptes de prendre decisions, no paren de fer mostra d'un "idiotisme" que fa por.

Per a rematar, una altra perla: "lo que nos faltaba con el demócrata este"; "es lo más fascista que he visto en mi vida... como presidente".  Hui en dia dir-li a qualsevol "feixista" és com demanar l'hora, m'ho estic imaginant:   Em pot dir l'hora? -les quatre i vint,feixista- Arriba los relojes!O aquesta altra:-Perdona tens un cigarro?-no no fume.-Feixista!.

Un amic/filòsof de bar -  per cert, trobe a faltar aquelles converses, no sé res de tú- deia més o menys açò :  "el mundo es de los gilipollas", "ellos y sólo ellos tienen el poder", "mira a tu alrededor. Tú crees que sólo hay uno o dos, pero son verdaderas hordas que pasan desapercibidas hasta que uno habla más de 10 minutos con ellos. entonces florecen las actitudes y los puntos de vista... "el món no ho sé, però més d'un escó en el Congrés dels Diputats sí que ho és. O almenys un.

GRRRRR!. LA CANÇÓ FRANCESA RE-RESUMIDA

Avui m'abelleix compartir unes quantes joies de la "chanson" francesa que tothom coneix o pense que hauria de conéixer. Ja em direu que vos semblen:

Què gran és la lletra d'aquesta cançó!

Aquesta és segons una enquesta, la cançó més bonica de tots els temps.  Jo em reserve el dret a discrepar. Sentiment  si que en posa prou, és innegable. I en aquesta, el sentiment  li surt per les orelles.A mi no em sembla per a res del món sobreactuat, com diuen alguns. Per cert,  Jacques Brel, un imprescindible de la "cahnson française" no era francés, era belga!.

No podem oblidar al poeta. El meu moltvolgut George Brassens de qui ja he parlat altres vegades en aquest blog.  Un dels seus himnes a la dignitat humana. O un himne a la seva terra. En aquesta  cançó demana ser soterrat a Sète, el poble on  va néixer. Jo he estat alli i en la "plage de la corniche" que esmenta en la cançó. Un bon lloc per a viure i morir.

SENSE SENYAL

En un acte de filldeputisme què passarà a la història de tot el poble valencià, els seus dirigents han considerat correcte negar al poble un medi de difusió cultural en la seva pròpia llengua. Ens neguen la informació i la cultura, la nostra pròpia cultura. Açò només s'explica per interessos partidistes, parlem clar,  volen guanyar el vot del blaverisme més reaccionari i fastigós. Com bé diu Josep Lluís al seu blog, no és qüestió de -ismes.

Açò és un atac frontal i directe contra la llibertat d'expressió per part de les institucions.

NO HO  HEM DE CONSENTIR!. Aquest atac institucional està  pendent de sentència en el Tribunal Suprem, així que encara queda esperança. S'ha d'arribar fins on calga -de manera legal- per a eliminar l'enèssima  cagada en la cara d'aquest govern autonòmic.

SERÀ DE VERES?

• Què Francesc Camps hatja dit que es el candidato más respaldado de la historia de las democracias occidentales? De veres. Sorpresa? fàstic? indiferència? vergonya?. No. Llàstima. El que sent és veritable llàstima. Per què? perque denota molta desesperació. Aquest tipus de  burrada "sóc el millor dels millors perquè ho dic jo", en plan "porque yo lo valgo" només la pot dir una persona excessivament egòlatra quan ja no li queda res més a dir o un anunci de L'Oreal en el segon cas.
• Serà de veres que açò ho podria dir un pobre imbécil a qui només li riuen les gràcies quatre? podria ser de veres. Però no. Ho ha dit un president d'una Comunitat Autònoma. De la meva. El meu suposat representant legítimament escollit. De veres. Pense que o li falten "tres pitxerades" o que és una burla directament. No sé si coneixeu el la definició del concepte "ascopena". Vé a ser la sensació que em provoca. De veres.
• Serà de veres que no té res més a dir? ni ho sé ni ho vull saber. Per a ell, el cas del porc.
• Serà de veres que Fabra se'n va? No és del tot de veres. Per a ell, el cas del porc.
• Serà de veres que la major part  dels votants del Partit Popular recolzen  i volen aquest Partit Popular? ni m'ho vull  ni m'ho puc creure, però sembla que si. Que dolent és el sectarisme, que elimina qualsevol crítica. I açò passa en tots els partits, en tots els llocs. Sectarisme. Sectarisme que separa qui discrepa, que assenyala qui no està d'acord i que aparta fins eliminar l'individu en benefici de quatre.De veres. Per a ells, el cas del porc. Açò no hauria de seguir així, però resulta que vivim en un món on el porc ens fa cas a nosaltres, no a ells. Mentrestant, una pregunta més:

Serà de veres açò? Espere que, tot i que no li tinc cap simpatia no ho siga!

 

AHI ESTÀS TUUUUU...

Hui vaig a contar-vos la història d'un màrtir de la imbecilitat. Aquest ésser humà ha passat a la història recent d'Espanya com un rebel de la llei que prohibeix fumar en bars i restaurant i més llocs que no són tan "noticiables". Aquest gran revolucionari ha arribat a dir açò:  "Yo voy a defender mi negocio a muerte y moriré matando. Estoy en el uso de mis derechos como ciudadano, de mis derechos constitucionales y no voy a aceptar este atropello por parte de este gobierno dictatorial, marxista y terrorista". La resposta a aquesta interessant reflexió la trobem en les paraules del poeta: ¿Y tu lo preguntas?poesía eres tú.

Com que no en tenia prou ho ha rematat amb  aquesta perleta, que ell és un veritable español, con dos cohóne: "Hasta ahora he intentado guardar las formas, pero estoy empezando a perderlas; o sea, que tengan cuidado porque, igual que ellos están intentando amedrentar, que tengan cuidado porque tengo unos cojones más grandes que los de ellos. Fui amenazado por la ETA y estos mierdas, estos socialistas asquerosos que tenemos en este país, que nos han arruinado a todos los españoles, no les tengo ningún miedo. Les espero aquí".

No entenc per què la ETA amenaçaria el propietari d'un restaurant de Marbella, però no ho posaré en dubte, amb eixe tema, millor no fer cap broma. Quant a "los cojones más grandes", una simple visita de la policia va ser prou per desunflar tanta grossor testicular, segons el màrtir "por respeto al cuerpo". O siga, que eixe cos si que el respeta. Què esperava aquesta víctima de la justícia? De moment, són 145.000 € i el restaurant tancat. Jo pense que està esperant que el truque qualsevol cadena per a contar aquest sainet i així poder pagar -ho dic seriosament-. De moment, no oblideu el nom de José Eugenio Arias, perquè ja ha passat als anals més grans del penyafatalisme

JAVIER CORCOBADO

Les seves cançons tracten l’amor i els sentiment de desesperació com molt poques. “l’alegria de la huerta” no és , no; però les seves cançons van coincidir amb un moment en què jo no ho estava passant massa bé i vaig quedar literalment prendat. Amb el temps, em vaig adonar que no havia de continuar sentint-les mentre el meu estat anímic no milorara. Cada vegada que les escolte, em semblen massa “profundes”.  Ahir vaig comprar l’únic disc que no tenia de la seva carrera en solitari “el editor de sueños”. Continua igual. Lletra contundent, desesperació... el que fa  no és bonic, no és lleig, no és bó ni és dolent,  és especial i prou

Hace mucho tiempo que no veo el amor en los demás,


ya nadie sonríe ni dice la verdad.

Guerras, torturas y engaños en la televisión,

y lo único que puedo hacer es susurrar está canción.



Veo alejarse la espalda de mi juventud

entre campos de amapolas y sombras de multitud.

Las palmeras tecleando con sus uñas en el sol

los besos invisibles de los perfumes de tu amor, ay, de tu amor.



Nuestro barco se ha perdido en el pensamiento del mar.

Me rozan tus pestañas las heridas al recordar

que la humanidad se hunde en su propia necedad.

He perdido el manual del odio respirando tu amor y tu voz.



Abrazado a tu espalda las estrellas nos dormirán.

Todas las canciones del mundo se borrarán.

Todos los recuerdos y los males se ahogarán.

Y sólo habrá música en tu cuerpo, mi amor, y en tu voz.


La lletra d'aquesta cançó és prou contundent:


Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?


Vivo sin mañana sangrando palabras.

Ya no sé quién soy ni adónde voy.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Yo no sé por qué he nacido así.

Soy una infección de contradicción.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Vivo sin mañana sangrando palabras.

Ya no sé quién soy ni adónde voy.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Yo no sé por qué he nacido así.

Soy una infección de contradicción.



Y no tengo alergia a la alegría,

sólo tengo alergia a la hipocresía.

No tengo alergia a la alegría

y hoy no armonizo con la ironía.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

¿Dónde están los ciervos y las mariposas?

¿Dónde está el candor? ¿Dónde está el amor?



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Ya no quedan dioses en mi colección.

Otra tentación en mi contricción.



Y no tengo alergia a la alegría,

todo el mundo hoy se cree policía.

Y no tengo alergia a la alegría,

soy el vertedero de la poesía.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?...

"Caballitos de anís" és un tipus de beguda. Aquesta poesia cantada vé a descriure una borratxera d'un esser humà molt desesperat.

MEQUETREFE EN LA WEB

Com hui m'avorria, he acabat buscant per la xarxa barrabasades variopintes per a penjar en el blog. De tantes com hi ha, no sabia per on començar, així que en un atac d'egocentrisme sense precedents, he pensat que buscant "mequetrefe" trobaria de tot i he acabat en la temàtica que més m'agrada: la música. 

Doncs casualment  m'he trobat amb una curiositat en el bloc amb la música més extraterrestre( si pop iraní d'abans que el prohibiren, música electropop del Japó dels anys 80, jazz d'Etiòpia  i paranòies de tot tipus, sobretot de música ambient i drone i sobretot post-rock a tutti plenni) de tots els que visite amb freqüència.  En Espanya hi ha un grup d'eixe estil de música que tant m'agrada -l'anomenat post-rock- que es diu Mequetrefe!!. La veritat és que m'ha fet il·lusió i no sé perquè. L'únic disc que tenen publicat ("play off") no està del tot malament. Un poc "paranòia" si voleu,  al més pur estil de grups com Mogway o God is an astronaut amb les seves pujades i baixades d'intensitat dins de composicions de duració llarga i que, de vegades, evoquen certa malenconia.  Els xics ho intenten. No ho fan del tot malament,  són prou  assequibles per a les meues orelles. Van dos  videos  de mostra -amb una qualitat de só molt millorable, que conste!-

També m'he trobat amb tot tipus de detritus musicals amb el nom de "mequetrefe" i curiositats com  "el sonido mequetrefe" -oh yeah-

I amb  un "cha-cha-cha"  titulat "el mequetrefe" digne de les verbenes de qualsevol festa local o de barri:


La próxima volta que m'avorrisca, millor agafe un llibre. Bon cap de setmana!.

LES MANETES QUIETES!

Què gran!.

GRANDE ITÀLIA!

Una imatge val més que mil paraules...

I de regal, dues cançonetes que m'agraden:

Fixeu-vos en "l'actitud". Sembla que canta com si  no tinguera res més a fer.Estiu, amor, soledat... Tot un clàssic que no sé perquè m'encanta. 9 de cada 10 dentistes diuen que no els agrada massa...

Aquesta parla del govern i la devaluació de la lira que va haver als 70 en Itàlia:



PASABA POR AQUÍ...

Islam Karímov -un altre porquet més amb cara de tonya- és el nom del president de Uzbekistan. Poc importa que l'home mane  matar uns manifestants. Ell arriba a Brusel·les  per a reunir-se amb Durao Barroso i amb el secretari general de l'OTAN, ni més ni menys, i no precissament per a prendre unes canyetes, no. Clar, en comptes de parlar dels morts que ha provocat dins el seu propi païs, i com van les coses eixes anomenades "política","democràcia" i "drets humans" per alli, li diuen: "passa home, anem a dir que parlarem amb tu dels drets humans, aixó sí, a porta tancada, que és com es fan aquestes coses". IN-SUL-TANT!..

Com bé diu la notícia, resulta que Uzbekistan és el païs  travessant el qual  els defensors de la democràcia i salvapàtries mundials hem decidit  passar material militar de forma segura per als nostres herois  d'Afganistan. La resta, fa igual. Aixó si, tenim un compromis "crítico, condicionado y amplio" amb Uzbekistan, només falta que siga permanent i verificable internacionalment i ja està, com si cagares cap a dins. Un amic meu diu que "quedar bé costa una poca merda", i açò n'és una mostra. Perdoneu l'escatologia, però és que estic molt indignat, cada vegada se'ns riuen més en la cara.

Ah, se m'oblidava, aprofitant la coiuntura han signat un  "acuerdo sobre energía", ja que l'home passava per ací...

EH TIO, PAREEEEEUUUU!

Hi han coses que de veres, justifiquen el canon que demana la SGAE. Primer l'original: bresquillada sonora com poques, un himne generacional, estem d'acord, no?.
Bé, ara vé un veritable terrorista musical:

Capteu el missatge que volia transmetre Nirvana quan Pitingo diu "ole oleeeeeeeee"? segur que si.I quan diu- cite textualment-: "aquí estamos distraiíios un  gitano, un albino, un mulato y un latino"? jo afegiria més gent: un compositor, un productor, i fins i tot la gent que aplaudeix un experiment com aquest. Si Kurt Cobain estaguera viu, l'havia acabat de matar!.
I què em dieu d'açò? Demencial!

AÇÒ NO TÉ PERDÓ DEL SENYOR!N'he sentit millor interpretades qualsevol nit de Karaoke!. CRI-MI-NAL!

TELESÈRIES ETC.

Coses que passen a les sèries de televisió que recorden que són ficció:

Quasi mai apaguen la llum. Ixen de casa i deixen la llum encesa. Perquè ho fan si no hi ha ningú més?. També resulta prou estrany veure com tanquen una porta amb clau. No recorde haver-ho vist, però tot podria ser. Més coses, heu vist alguna vegada en una telesèrie que estiguen pegant voltes i voltes per aparcar? Poden estar enmig de la Cinquena Avinguda que no hi ha cap problema; arriben i sense fer cap maniobra (heu vist algú fent maniobres?)estacionen uns cotxes enormes.

Normalment, entre policies o militars o gent de pistola, quan n’hi ha un que ha rebut un o més trets en particular i cau en terra morint-se i sense quasi respirar, l’altre li diu: “tranquilo, te pondrás bien”. De veres? Si a mi em passara açò m’acabaria de morir amb un gran somriure!.

Una altra cosa magnífica i grandiosa és el poder que proporciona ser agent del FBI; Arribes on vullgues, busques el cotxe que més t’agrade traus una mena de bitlletera amb una placa i un carnet i dius: ¡FBI necesito su coche!. Aleshores, el contribuient que està suportant el pagament d’una lletra per l’adquisició del vehicle en qüestió activa la seva escala de valors i pensa: “òstia, ha de ser alguna cosa important per la seguretat de la meva benvolguda nació, jo a aquest li done el cotxe i si m’ho demana, fins i tot la virginitat!. En comptes d’un simple: Però tú de què vas?.

Continuant amb la policia, no hi ha local, autonòmica o nacional, no, aixó és massa espanyol. Ha d’haver una quantitat gran d’agències i subagències i més morralla fins el punt de no saber si són policies o forenses o psiquiatres o matemàtics o prescolars!. A la televisió tenim, a banda dels nostres benvolguts i clàssics FBI i CIA els següents: CSI, NCIS, JAG (aquestos grandíssims, una mena d’advocats militars! Què gran idea per a una sèrie!), Unidad de crímenes violentos, L’arxiconeguda “brigada de homicidios de (afegir ciutat coneguda o merdosa, però sempre dels EUA), la DEA (drogaïna a nivell estatal), la brigada de narcóticos de (veure la “brigada de homicidios”) , SWAT (que són els GEO a l’americana), i SEAL (que són “marines” dels xungos, que són la “COE” però de la legió en Espanya) entre d’altres. Per a quan una sèrie sobre la guàrdia civil? Millor no donar idees (ja m’ho imagine: pròximament, “picoletos: el peligro está en la calle).

D’altra banda, la de coses que passen en eixe païs si t’agraden les sèries: en Miami, Las Vegas i NY, tens uns policíes capaços de saber si ta mare et donava papilles Nutribén o d’una altra marca a partir d’un rot que vas llançar el 1998 després de sopar en ca ta tia!. En Baltimore (veure The Wire), la policia no té mitjans ni ganes d’investigar, però acaben destapant un merder de por. En New Jersey, Toni Soprano fa i desfà. No sé on (Califòrnia, Philadelphia?), els detectius Mulder i Sculli fan d’Iker Jimenez del FBI, hi ha mutants després d’una mena de contacte extraterrestre en la ciutat de Seattle (veure “los 4400”), un Superman de segona divisió viu en un poble imaginari de Kansas o Texas anomenat “Smallville”, podem seguir “l’apassionant vida” del personal d’un casino anomenat “el Montecito” en una sèrie anomenda “Las Vegas”i, per si no ho sabieu, no només hi ha corrupció en Marbella o en Castelló, en Miami ja n’havia. També en Miami hi ha un ésser humà que es dedica analitzar la sang per a la policia i que alhora és un psicòpata assassí (veure Dexter), i també hi ha una antiquària que treballa a un poble i que veu fantasmes i els ajuda a passar “al més enllà” (Entre fantasmas) i gent que puja en un avió, té un accident, acaba en una illa i, segons l'index de consumició de droga dura dels guionistes van arrere o avant en el temps i el passen coses estranyes. Com no tenien títol, li van posar "Perdidos" per a alguns o "lost" per a altres .

I per acabar, analitzem la capçalera traduïda de la millor sèrie mai inventada: L'any 1972 (ja en fa uns quants) quatre dels millors homes de l'exèrcit dels EUA van ser detinguts per un delit que no havien comés (aleshores, perquè els van detenir?). No van tardar massa en fugar-se de la pressó on els van recluir (normal, éren quatre dels millors). En l'actualitat, sobreviuen com a "soldats de fortuna" (són porters de discoteca o fatxes futboleros, ui perdó! volia dir "ultras"). Si té cap problema i se'ls troba, tal volta puga contractar-los. Aquesta última frasse cal analitzar-la bé; O siga que sí tinc cap problema, he de saber que tal volta puc contractar a quatre molitars (si "molitars". 1 molitar és un militar molón, d'eixos que sempre ens salven a tots/es) convictes fugats d'una presó  que no sé perquè van ser detinguts l'any 1972? Gràcies per la informació, no cal demanar currículum!.

Telesèries; Penyafatalismes de tota mena, alguns molt recomanables (Dexter, The Wire, los Soprano o Boardwalk Empire) i altres molt deplorables, però penyafatalismes al cap i a la fi.”Como la vida misma”.
Aquest text sembla un monòleg o m'ho sembla només a mi?

FER I DESFER

Tot allò que he fet, tot el que no he fet, tot allò que faré, tot el que em queda per fer.

Allò que he fet mal, el que he fet bé, els fets que han esdevingut de tot açò.

Causes i conseqüències i conseqüències i causes...tot barrejat dins una bola grisa que va engrandint mentres ho assola tot deixant trossets de mi a cada cop que avança escampats per tot arreu. Ja torna.
De sobte, quan ja em té en un racó i està rodant a uns centímetres del que jo creia era  l'únic refugi,

un nou fet se l’engull sencera.
Només queden eixos trossets: pensaments, reaccions, encerts, decepcions, experiències...

Gire el cap, m'alce i continue cap endavant.

Canviant el punt de mira, tot torna a la normalitat.

Cal aprendre a desfer.

EL GUAYÓN

Tothom  en té un d’aquestos prop. Bé siga a l’oficina, entre els vostres coneguts i en el pitjor dels casos, entre els vostres amics. Sembla un ésser humà simpàtic i graciós, podria ser fins i tot un veí. De sobte, arriba el dia clau: anem-nos-en a sopar, ho passarem bé i ens prendrem uns colpets. Tornem prompte. “Tornem prompte” és una frasse comparable a “te pondrás bien” que és el què li diuen als soldats ferits de mort o els policies que es dessagnen en les sèries americanes. Tothom sap quin és el final.

No vols anar però acabes anant. El sopar, bé. Almenys fins que el tema de conversa esdevé el futbol. No tinc res en contra del futbol, però fent una ullada al meu voltant sospite en que esdevindrà la nit en què tornem prompte. Del futbol als cotxes que té cadascú o el cunyat de cadascú o l’amic invisible de cadascú. Parlar de coses que no tinc i que no aspire a tenir em sembla de gent gomiosa. Vull dir, podem alabar les qualitats tècniques d’un vehícul fins la fartera extrema, no deixa de ser una conversa banal, però quan ja passem al “pos yo tenía un opel kaddet” o “el meu cunyat s’ha comprat un Honda Civic...” és símptoma de que estem entrant en alerta rotja. I no puc fugir, m’han portat a aquest lloc dos dels integrants del club dels “tornem prompte” als que  m’he afiliat. Comence a pensar seriosament en què significa “prompte”. Sempre em passa el mateix, em divertisca o no. M’ho he de fer mirar.

Efectivament, arribada l’hora de la barra i “los güisquises”. L’ésser humà que he esmentat abans fa la seva aparició. Que si “Praga es muy bonita pero la comida es una mierda” – m’impotarà molt a mi aixó!- , que si “Me voy a esquiar la semana que viene”- -genial!, però ningú t’ha preguntat res, conta',m com t'ho has passat quan tornes. Acte seguit, l’equip per esquiar que s'ha comprat i vol estrenar.-Estic a punt de cridar: Maaaaaaammmaaa!, quan ocorre el que l’afició estava esperant: comentaris sobre xiques i dones! (aplaudiments). Que si “mira esa que cara de guarra tiene” que si “a esa le metía de todo menos miedo”... Alguns menegen el cap fent gestos de negativa, altres es riuen i a més d’un no ens fa ni puta gràcia i passem d'aquest individu directament. Als primers els llança un: “seguro que tu no piensas lo mismo, ya”, als altres els segueix el rotllo i als últims ens diu alguna cosa com que “estaís viejunos”-si, el que tú digues, per sort hi ha gent que amb trenta un anys es dedica a mantenir l'adolescència... en fi-. Els dos companys de viatge decideixen “tornar prompte” a les 5 de la matinada, deixant al rei del club de la comèdia amb els seus seguidors.

A aquest ésser humà li he trobat una cançó que el defineix totalment. Jo crec que la van composar entre tots els que els quedaren:

L'ETERNA DISCUSSIÓ SOBRE L'ART

No sé si heu discutit cap vegada sobre allò que és art o no ho és. Com que la diferència entre l'art i la presa de pél sense contemplació és una qüestió de conceptes personals, hi ha éssers humans que prefereixen no discutir-ho. Per tant, quan qualsevol cosa és una presa de pél sense contemplacions, tampoc s'haurien d'admetre discussions, no?. El públic d'aquesta meravellosa manifestació artística sabia a què venia i aplaudeix perquè està contemplant una veritable obra d'art? Sembla que sí i no ho arribe a comprendre. He descobert un blog que tracta únicament aquesta temàtica. Interessant (o no).

IMPRESSIONS D'UN VIATGE CAP A CASA

Estic a 13 km de casa. Un pas a nivell en una costera, una avinguda, un acceleró i el cotxe fa un bot estrany que em recorda eixa pel•lícula on hi ha una llarguíssima persecució pels carrers de no sé quina ciutat dels Estats Units on tot són costeres i bots. He de confessar que m'encanten les escenes de persecucions de les pel·lícules de tirs i robatoris.
Quatre carrils, dos per cada direcció, a l’esquerra, un descampat on tot el món aparca el cotxe. A la dreta, mai em fixe en què hi ha, però hi ha una mena de nau industrial. Al final, una rodona.Un gat negre creua els primers dos carrils en sentit contrari i corre travessant els altres dos. El cotxe situat a la meva esquerra aconsegueix esquivar-lo, el que va davant de mi, no. El gat pateix un fort cop però continua corrent fins que passa a l’altra banda de l’avinguda. La imatge em deixa prou bocabadat, però no puc parar-me en aquesta avinguda. En la rodona, gire a la dreta i cap a casa.

Quan estic pel carrer de dalt de ma casa, pare en un pas de zebra. Passa una senyora amb un gos de tamany estàndard. Mentre veig com passen, pense què cada poble, considerant “poble” com una població fins uns 10.000 habitants, té una raça de gos pròpia. Passa on he viscut quasi tota la vida (més o menys 600 habitants) , en els pobles del voltant (què no sobrepassen els 1000 habitants) i en aquest, que no arriba a 15.000. En eixe instant, la natura no perdona; el gos té caguera i es planta al mig del pas de zebra en “posició defecatòria”. La imatge em sembla graciosa. La dona li estira la corda, però l’animalet ja té un apèndix que li surt del cul. Acte seguit, escena desagradable: D’un puntilló el gos passa el pas de zebra i la dona continua cridant a l’animal com si aquest entenguera el què se li diu.

Em fa un gest alçant la mà com dient “perdona per la molèstia”. La mire i li faig un gest com dient “no sé qui és més animal dels dos”. El cotxe de darrere fa sonar la botzina. Poc li importa si el gos caga, es mor o si la dona té problemes, però ja són dues escenes d'animals patint en primera persona i en un interval de temps de 15 minuts. La gent continua caminant per la vorera i jo continue el meu camí a casa. Quan puje a l’ascensor el veí em diu “¿qué tal? ¿cómo va la cosa? “. Li conteste amb la lletra de la satisfacció i el benestar: “bé”. I em diu: “La cosa está muy mal”.

“La cosa”, una conseqüència del “mercats”, els supervillanos dels “polítics”, que serien els superherois, tots units combatint “la crisi”... Aquesta vesprada  sé que quan arribe a casa  ella no estarà. És ella qui em fa eixir un poc d’aquesta sensació de fartera, i no tornarà fins le nou. Aquesta vesprada me’n vaig amb la bicicleta riu amunt, alli no hi ha éssers humans. Espere no trobar senyores xafant pardalets o caçadors desagnant javalis. L’epidèmia està per tot arreu.

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED II

Ara, la carrera en solitari d'aquest individu. De tots els disc publicats des de 1972 són justament el primer i el segon ("rock and roll animal "i "transformer" els que per a  mi més destaquen. En aquestos discs apareix un clàssic de la música del segle XX, i no ho dic jo, ho diu la crítica, que són els que ho entenen... am'he trobat un video amb lletra i tot, allà va:

Un altre clàssic -ho dic jo, no la crítica- on parla de la seva addicció a la heroïna.

Rock and roll pur i dur:

Les coses pel seu nom: "oh baby i'm so vicious"

Bé ja n'hi ha prou, la resta de la seva discografia la podeu trobar en la xarxa si vos interessa, però aquestos dos discs són fonamentals. Després cal destacar  "Berlin" on conta la història de dos toxicòmans en aquesta ciutat (un disc trist iacceptable)  i "Coney Island" que és un parc d'atraccions que hi ha a Nova York i que té uns quaranta anys. És un lloc d'oci per a pobres prou prou depriment...
Lou Reed és un dels autors que jo considere IM-PRES-CIN-DI-BLES.

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED

Podria fer un blog sencer parlant d'aquest ésser humà, però millor partir-ho en dos posts. Primer uns quants videos de la Velvet Underground. Es fa difícil fer una selecció curta per no avorrir el personal, però allà va:
Any 1969:


Aquesta és del 67, una de les més conegudes. Quant a la lletra, per a mi és prou contundent:

Una de les que més m'agrada:

Prou explícit:

Per acabar, una cançó suficientment fosqueta, que va "rascant la fita". Vé a ser una exaltació del sadomasoquisme, que no és una temàtica del meu gust, però és una cançó que té alguna cosa que m'agrada, serà el ritme, serà la véu de Lou Reed, serà el violí eixe que sóna ... no sé:

Pròxim post, la carrera de Lou Reed en solitari. The Velvet Underground va ser un grup que va passar pràcticament desapercebut en la seva època i d'un temps ençà ha esdevingut banda de culte (el punyetero disc de la banana dibuixada per Andy Warhol). Cançons que parlen de sexe, de relacions, dels efectes  i les desgràcies de la  droga ... en una època on aquesta temàtica no es tractava o es tractava ben poc. Sota el patrocini d'Andy Warhol i amb uns nivells d'innovació estètica ( van ser el primer grup en acompanyar les seves actuacions amb imagens, fent una mena de "performances")   i quant al só prou diferents, de vegades propers a la psicodèlia pura i  dura, van crear una manera diferent, fresca, de fer música. Un gran grup on Lou Reed era l '"autor intelectual" i Andy Warhol el patrocinador-proveïdor de substàncies vàries. Com a curiositat, dir-vos que la bateria del grup és una activista de la piara eixa anomenada "tea party"...

BOLA DE DRAC VERSIÓ BIG BAND

Tokyo Brass Style és una banda formada per 11 xiques del Japó que fan ska i jazz que podriem classificar com "lúdico-festiu", comparables a la gran banda Tokyo Ska Paradise Orchestra.
Ací fan una tre-men-da reinterpretació de la banda sonora de la infantessa-adolescència de molts coneguts. Agarreu-vos que vé curva!

L'afició dels japonesos per la música ska és una raresa més (són el segon païs del món que edita més música d'aquest estil) del païs capdavanter en penyafatalisme. I ho fan de meravella!