11 d’abril del 2011

BON DIA DES DE L'ERMITA

Aquestes també són fotos de Puig Campana, però fetes des del mític racó conegut com  "la pedra ninja" o "la revolta de la Verònica"- no malinterpretar aquesta denominació, please- en l'ermita de Sella (Alacant, Marina Baixa). Estan fetes una nit de cap d'any que es va allargar  i va acabar amb un veritable "book" de fotos del poble, d'eixes que es feien amb carrets. El cel tenia un color magnífic. Les fotos, amb el temps -8anys- sembla que s'han tacat, però les taques apareixen només al passar-les per l'escàner - no és la lent, ja ho he mirat-. Bé, en tot cas, espere que disfruteu del magnífic cel del dia 1 de gener de 2002 -uf, ja fa 9anys!-.



7 d’abril del 2011

EHEM!


Acabe de llegir açò i estic feliç. Si. Estic experimentant eixa sensació d'èxit que dona el saber que tens raó, que no importa de quin partit polític siguen, que mengen carronya, que et diuen "no gastes" i ells, en tota la cara,se te riuen i tu te'ls has de quedar mirant. Preferiria no sentir-me feliç per saber que tinc raó. Preferiria sentir-me feliç per saber que m'enganye, que són bona gent i coherents amb les mesures que ells decideixen i que se'ns apliquen a la resta. Però això significaria que són polítics, no pop stars interessades en fer-se la foto i la pretensió de voler ser respectats i responsables. Preferiria no pensar que són gentola, que són éssers humans com tu i com jo. Però sembla que la única cosa que són és un astall de pallasos. Com sempre, em faig almenys dues preguntes:
- Com és possible que no s'hagen de donar explicacions ben argumentadesper  haver votat en contra d'una mesura d'estalviament que només suposa que tú viatges en classe turista?
- Com és possible abstenir-se en la votació d'una mesura que impllica estalviament?
Vergonya!.

5 d’abril del 2011

SALUDA SALUDA!

Normalment quan veus algú que coneixes li dius “hola” i l’altra persona et contesta ”hola”. Però jo sóc d’un lloc on aquest gest ens sembla poca cosa. La meva teoria és que hi ha una relació molt estreta entre el grau de confiança-amistat del saludador i l’efusivitat-varietat del saludat.

A continuació vaig a definir-vos tota la varietat de salutacions que conec:

Ie!/Ei!xei!: aquest s’empra principalment quan el saludador diu “hola” i el saludat o bé no el coneix massa o el coneix prou. Normalment es produeix entre persones de generacions diferents. El motiu d’aquesta expressió és que el saludador és un conegut, però el saludat no se’n recorda del seu nom. Sap que és del poble i de qui és fill o filla o nét o néta, però no sap com li diuen. Diplomàtic i suficientment rural, sobretot el “xei!”. És la meua modalitat preferida.

Com?: Simplement genial. Dius “hola” i et contesten “com?” i tu tens dues opcions respondre amb el monosíl•lab “bé” o no respondre. Normalment utilitzat entre persones de confiança.

Aleeee!: Aquesta modalitat saludatòria s’utilitza en casos semblants a l’anterior. Però l’equip de la penya està fatal em comunica que hi ha una puixança en la utilització per part dels més joves. S’empra d’igual manera entre joves i vells i normalment és una contestació al saludador.

Hola, xico!: Aquesta s’utilitza sobretot per dones que ja han passat els 60 i van pel carrer pensant en les seves coses, com qualsevol. El saludador realitza un neutre i educat “hola” i la saludada està pensant en el que siga. Quan el saludador es queda amb la impressió de “vatja, si ho sé no li dic res” i ja està donant l’esquena a la saludada, escolta aquesta expressió que reconforta el primer. Curiós i simpàtic alhora. És una mena de “perdona, no t’havia vist”. També s’utilitza quan o bé es desconeix el nom del saludador o bé no ve al cap en eixe moment.

Adiós/hala adiós: Utilitzada pels més vells a aquest costat del Mississipi. No hi ha res com experimentar l’estranya sensació que produeix caminar per un carrer i que un iaio amb bastó responga al teu “hola” amb un contundent “adiós” o “hala, adiós”. Et fa para un moment abans de continuar la marxa.

O!/uo!/ah!: Una vegada més, la saviesa s’imposa. Ací podem notar l’evolució del llenguatge estalviant paraules i saliva guardant la significació. Quan dius “hola” i et contensten “O” penses en quin moment de la teva vida vas assimilar aquest concepte com a salutació.

Tota aquesta varietat en la salutació provoca situacions angoixants i gracioses. Vas per un dels carrers principals del poble a les 11:00. Hi ha vàries persones de diferents edats i sexes al llarg del teu recorregut. Et coneixen. Les coneixes. Comences a preguntar-te: “ què li dic a aquest, hola?, Ie? com? i comença el festival...

El summum del friquisme salutatori el protagonitzaven en la seva adolescència dues persones que sempre que es trobaven utilitzaven tota aquesta estrofa (digue’m que P és un tal Pere i Q és un tal Quique):

Q- xe Pere! xe com?

P- xe Quique , xe mira xe bé, i tu?

Q- Xe Pere xe mira xe bé

P- xe bé

Q- xe si

P- segur?

Q- xe clar

P- xe bé

Q- xe bó

I per acabar una bresquilladeta saludatòria –saluda saluda, cuando salude-:


 




1 d’abril del 2011

PORTISHEAD

En "Third", el tercer disc, aquesta cançó és la meva preferida. I si em preguntes perquè, no sé què contestar. Potser la veu, eixa veu, quina veu!. Tot i no ser una gran veu, té alguna cosa que fa que t'endinses en la cançó  i el ritme percutit i insistent. No sé..., però la veritat és que en directe jo em pensava que perdrien prou -molts grups que combinen electrònica i altre tipus de ritmes tenen un directe pèsim-  i m'he emportat una sorpresa:

Com la que m'he emportat quan buscant un vídeo per  a una altra raresa sonora -no vos pergueu el final de la cançó, al més pur estil post-apocalipsi dels 80-i m'he trobat amb una mostra de penyafatalisme 100% disfressat de video art :

29 de març del 2011

MODDY'S PER EL FORRO


Agències qualificadores. Tothom i totdon n’ha sentit parlar. L’aparició exponencial d’experts en economia i Fórmula 1 alhora que la crisi s’agreuja és un fet que segurament ja s’està estudiant en alguna universitat de Wichita o Winsconsin. Les barres dels bars estan plenes de genis de l’economia les teories dels quals quedaran per sempre enregistrades en eixos temples de saviessa. Igual et parlen de neumàtics durs i de l’estratègia de Fernando Alonso –d’enginyers automobilístics també n’hi ha un fum!- que de les “hipoteques basura” i el deute públic. Com diria Eduard Punset: Fantááástico!.
Però no vull desviar-me del tema. La qüestió és que ara marca tendència fer el que diu el títol d’aquest post; dubtar de les opiniions d’aqueste agències i minvar la seva credibilitat.
És a dir, que si Moody’s diu que algunes “entitats bancàries”-eufemisme de “igual parle de bancs que de caixes i no pense concretar”- d’Espanya tenen problemes, el govern s’afanya a dir que és una exageració i no s’ha de fer cas. L’opinió de l’oposició al respecte d’aquest assumpte és que potser demà ploga. La família bé, gràcies.
Tot el sistema financer del món mundial va fer cas d’aquestes agències quan tot anava tan bé que la pasta entrava en carretilla. Ara resulta que, primer són “pseudoculpables” de la crisi. I dic “pseudoculpable” per que a cap d’elles li ha caigut una sanció d’acord amb allò que han provocat. La idea de fons és que l’últim responsable ets tu i sóc jo, ciutadans tots dos. I ja s’han encarregat de condemnar-te amb un deute per a tota la vida o llevar-te la casa i condemnar-te a seguir pagant-la. Altres condemnes són més greus, perquè suposen una sentència sumària: retallar-te el sou o les prestacions socials per a salvar la desfeta d’alguns entre els quals es troben eixos a qui ara no has de creure del tot. Ara ho dic jo: Fantááástico!.
Hui no hi ha que fer cas a qui s’havia de fer cas. Aquesta estúpida bipolaritat m’indigna i em preocupa alhora. Per supost que no estic d’acord amb el comportament d’aquestes agències ni aquest post en pretén ser una defensa. Senzillament, una vegada més – i ja en van massa-, em sent insultat per les institucions, que actuen com si digueren: “que no tontet, que eixos són uns exagerats. Tu fes-me cas a mi i veuràs!”.
El meu benvolgut Clint Eastwood – qui, per cert, va ser alcalde de la seva localitat natal abans de tenir grandíssima fama- cre que en Harry el Sucio diu una frasse que igual val per allò que diuen el govern, l’oposició, Moddy’s i companyia i els tertulians i espectadors de telecinco: “las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene una”. Tal volta aplicant aquest simple concepte absolutament verídic i innegable, la crisi no s’haguera produït.
Me’n vaig a contar-ho al bar.

24 de març del 2011

GEOGRAFIA


DIBUIX DE DANI RAS
L’altre dia vaig tenir una conversa sobre geografia. Concretament sobre com han augmentat els meus coneixements de geografia des d’aquella època de l’escola o d’institut on només coneixia uns quants noms de capitals o regions. Però en un tipus de geografia molt curiós; geografia físico-humana. La meua relació amb aquest tipus de geografia va començar amb un nom que em sonava molt estrany: Bosnia. A partir d’aquest nom, n’aparegueren altres com Mostar o Pristina. Més endavant van aparéixer Jerusalem i Betlem i no acabava de comprendre que eixe Betlem era el mateix lloc que esmentava la Biblia, per què? No m’ho explique, però tenia les meves reticències. Aquestos noms anaven lligats a noms que sense voler, he aprés amb més facilitat que els dels reis visigots o els emperadors romans; Milosevic, Racdic, Arafat, Sharon, Simon Peres... Després vaig aprendre noms africans: Somàlia, Mogadiscio, Uganda, Ruanda, Burundi i altres que no havia sentit mai ni tenia ben clar què volien dir; denominacions com hutus o tutsis o “el cuerno de África”.

També sense voler vaig incorporar al meu vocabulari terminologia marítima amb un nou model d’embarcació; la patera, que en català sembla que es diu “pastera”, igual que on fan els obrers el ciment. Aquest terminologia naútica donaria pas més endavant al cayuco, element diferenciador entre la manera de navegade de “magrebís” i” subsaharians”, més paraules noves. També aparegué Darfur, que està en el Chad, on no sabem si tota la gent que viu allí ja s’ha acabat de morir de fam o no, perquè vam tenir un estiu on el que hi havia era una crisi humanitària (eufemisme de “gent morint de fam”)sense precedents. Segurament ja han trobat algun precedent i per això no en sabem res de l’evolució d’aquesta crisi.

Fa uns anys , i gràcies a les ànsies pedagògiques de la televisió i la premsa, sé que l’Iraq no només es conegut per Bagdad, també estan Faluya, Kirkuk i Trikit, una d’aquestes dos sempre va acompanyada de la frase “lugar de nacimiento de Saddam Hussein”, que és com si digueres Marina d’Or, “ciudad de vacaciones”. També sabem que a Afganistan, a més de Kabul, s’hi troba la vall del kandahar, que supose que són unes muntanyes, però entre tanta escopetada la única cosa que sé és que per ahi van morint talibans i alliberadors del poble estrangers/defensors de la democràcia/invasors/posar el nom que vos agrade. Al costat està Pakistan i dos noms: Pervez Musharraf, que sembla un nom d’escuderia de motos i Benazhir Buto, qui malauradament va aparéixer més temps en televisió amb motiu de l’atemptat que va patir i el seu funeral que pel que representava, esperança i canvi .

Quant a geografia del territori espanyol , ja sé situar en el mapa Marbella, Boadilla del Monte, i Catral, per esmentar un cas de nocions involuntàries sobre geografia valenciana Les últimes setmanes, gràcies a un desgraciat que sembla Carmen de Mairena amb boina militar, he incorporat al meu vocabulari Bengasi, Ajdaliya i Ras Lanuf, ciutats o pobles d’eixe país anomenat Líbia del que només en sabia la capital, Trípoli. Se m’oblidava dir que no tinc massa clar si Fukushima és el nom d’una central nuclear o el nom d’una ciutat (supose que serà el segon), Hui n’he incorporat dues noves : Deera i Omari, que estan en Síria.Per què? Perque la polícia ha matat dos manifestants més.

No hi ha res com una bona desgràcia per a donar a conéixer qualsevol lloc del món. Els que l’habiten són absolutament secundaris si no estan morts o sobreviuen de manera extremadament espectacular .





22 de març del 2011

RUIDISME

18 de març del 2011

EL KRAUT ROCK: CAN

Quan parlem de psicodèl·lia musical tothom esmenta Pink Floid. Però la psicodèl·lia va prou més enllà (silver apples, soft machine, tangerine dream...). A Alemanya per eixos anys (principis de la dècada dels 70) apareixia una nova corrent  musical que barrejava l'experimentació amb veus i altres elements amb el que s'entenia per psicodèl·lia -concepte musical que jo encara no tinc molt clar, la veritat- . S'anomena kraut rock i els seus màxims representants són els grups Can i Neu (pronunciat "noi" que vol dir "nou", de novetat).
Furgant per ahi, m'he trobat un video d'aquesta cançó de l'any 1972 en la televisió alemanya, on fan una versió que m'agrada més que la del disc original ("tago mago"). 8 de cada 10 enquestats diuen que és una música prou infumable, als altres dos ens agrada.
Com a curiositat dir que la psicodèl·lia també va arribar al folk, provocant un engendre musical anomenat "psycofolk" que barreja psicodèl·lia amb cants a la natura i experiències místiques que ja sí que és massa per a la carabassa, (= infumable a més no poder). Alla va:

15 de març del 2011

UN EXERCICI ESPIRITUAL

Un dia qualsevol, ja heu desdejunat. Esteu a punt d'escomençar la rutina o qualsevol cosa. Eixiu al carrer i connecteu els auriculars. Comença a sonar alhora que comenceu a passejar... a mi m'apareix el somriure als llavis. Proveu-ho, no falla!

12 de març del 2011

BON DIA DES DE L'ALT









9 de març del 2011

PONY BRAVO

Hui vull parlar-vos d'aquest grup que  crec que és dels millorets que he sentit  en el que portem de 2011 . Podeu descarregar els seus discos de bades o comprar-los en la seva web . També tenen un altre projecte anomenat "Fiera", que és  més psicodèl·lic, però també m'agrada. Tres cançonetes de mostra:
A mi em sóna un poc a The Doors  reinventats en espanyol:


7 de març del 2011

EXPEDIENTE X

Fa mens de dos anys, es va crear un "organisme /institució/cosa " que, amb el nom de "Cumbre de países del mediterráneo"intentava promoure relacions econòmiques i culturals entre diferents països i una muntonada de coses més que no són interessants per a el que vull dir-vos. La idea d'organitzar aquesta meravellosa cosa/organisme/institució la va tenir "le pétit président" de Frància, i com podeu comprovar en una pàgina oficial del govern francés, entre els meravellosos participants dels països que signaren aquesta declaració  de la què "donaren fe" Javier Solana, Durao Barroso   i  Nicolas Sarkozy estan els següents:
  • Le pétit president
  • El president pro-nuclear/anti-nuclear /simplement nuclear i altres més coses d'Espanya
  • Un general de Gadaffi
  • El president d'Algèria
  • La Merkel
  • El Mubarak
  • El Ben Ali

Açò passava el 13 de juliol de l'any 2008. Hui, 7 de març de l'any 2010 alguns d'aquestos  "amics de la mediterrània" són opresors del poble, lladres, assassins, dictadors i altres coses més insultants que tothom sap.
Tinc una bateria de preguntes que poden semblar estúpides alhora que interessants:
A aquestos dirigents, què els ha passat? en menys de dos anys han esdevingut éssers cruels i dèspotes!. Ni França, ni Alemanya ni Espanya ni la quantitat de països que van signar aquesta proposta "d'entesa" s'adonaren en aquell moment?. Encara hi ha persones que confien o creuen en allò que diuen els seus polítics? Què és ser polític? I ser ciutadà? Què vol dir votar?.  Gestos i cares com els que es veuen en aquestes fotografies són  de "penya que està fatal" o de dirigent mentider?
Com deia la capçalera de la mítica sèrie: "la verdad está ahi fuera"

3 de març del 2011

EL CONCEPTO

Ahir la vaig tornar a veure.El youtube ha fet la resta. Què gran escena i què gran diàleg!. Penyafatalisme en la seva màxima expressió, a los hechos me repito:

25 de febrer del 2011

LA TONTETA


No sé si heu llegit la notícia. Aquesta senyora, diputada de "esta España nuestra", diu que  a les persones amb discapacitat en la seva terra els diuen "tontitos". Tota una mostra d'afecte cap als ciutadans de la seva terra, que suposem és  Tontilàndia, perquè si el que volia era referir-se a Andalusia, tampoc deixa en bon lloc els seus habitants.
En la meva terra  a la gent que diu i pensa aquestes coses li diem "imbècil", i a més també pensem que és prou "inútil". El que passa és que no som diputats, més bé som  putejats per  veritables tontets i tontetes que, en comptes de prendre decisions, no paren de fer mostra d'un "idiotisme" que fa por.
Per a rematar, una altra perla: "lo que nos faltaba con el demócrata este"; "es lo más fascista que he visto en mi vida... como presidente".  Hui en dia dir-li a qualsevol "feixista" és com demanar l'hora, m'ho estic imaginant:   Em pot dir l'hora? -les quatre i vint,feixista- Arriba los relojes!O aquesta altra:-Perdona tens un cigarro?-no no fume.-Feixista!.
Un amic/filòsof de bar -  per cert, trobe a faltar aquelles converses, no sé res de tú- deia més o menys açò :  "el mundo es de los gilipollas", "ellos y sólo ellos tienen el poder", "mira a tu alrededor. Tú crees que sólo hay uno o dos, pero son verdaderas hordas que pasan desapercibidas hasta que uno habla más de 10 minutos con ellos. entonces florecen las actitudes y los puntos de vista... "el món no ho sé, però més d'un escó en el Congrés dels Diputats sí que ho és. O almenys un.

21 de febrer del 2011

GRRRRR!. LA CANÇÓ FRANCESA RE-RESUMIDA


Avui m'abelleix compartir unes quantes joies de la "chanson" francesa que tothom coneix o pense que hauria de conéixer. Ja em direu que vos semblen:
Què gran és la lletra d'aquesta cançó!
Aquesta és segons una enquesta, la cançó més bonica de tots els temps.  Jo em reserve el dret a discrepar. Sentiment  si que en posa prou, és innegable. I en aquesta, el sentiment  li surt per les orelles.A mi no em sembla per a res del món sobreactuat, com diuen alguns. Per cert,  Jacques Brel, un imprescindible de la "cahnson française" no era francés, era belga!.
No podem oblidar al poeta. El meu moltvolgut George Brassens de qui ja he parlat altres vegades en aquest blog.  Un dels seus himnes a la dignitat humana. O un himne a la seva terra. En aquesta  cançó demana ser soterrat a Sète, el poble on  va néixer. Jo he estat alli i en la "plage de la corniche" que esmenta en la cançó. Un bon lloc per a viure i morir.

19 de febrer del 2011

SENSE SENYAL


En un acte de filldeputisme què passarà a la història de tot el poble valencià, els seus dirigents han considerat correcte negar al poble un medi de difusió cultural en la seva pròpia llengua. Ens neguen la informació i la cultura, la nostra pròpia cultura. Açò només s'explica per interessos partidistes, parlem clar,  volen guanyar el vot del blaverisme més reaccionari i fastigós. Com bé diu Josep Lluís al seu blog, no és qüestió de -ismes.
Açò és un atac frontal i directe contra la llibertat d'expressió per part de les institucions.
NO HO  HEM DE CONSENTIR!. Aquest atac institucional està  pendent de sentència en el Tribunal Suprem, així que encara queda esperança. S'ha d'arribar fins on calga -de manera legal- per a eliminar l'enèssima  cagada en la cara d'aquest govern autonòmic.

16 de febrer del 2011

SERÀ DE VERES?

  • Què Francesc Camps hatja dit que es el candidato más respaldado de la historia de las democracias occidentales? De veres. Sorpresa? fàstic? indiferència? vergonya?. No. Llàstima. El que sent és veritable llàstima. Per què? perque denota molta desesperació. Aquest tipus de  burrada "sóc el millor dels millors perquè ho dic jo", en plan "porque yo lo valgo" només la pot dir una persona excessivament egòlatra quan ja no li queda res més a dir o un anunci de L'Oreal en el segon cas.
  • Serà de veres que açò ho podria dir un pobre imbécil a qui només li riuen les gràcies quatre? podria ser de veres. Però no. Ho ha dit un president d'una Comunitat Autònoma. De la meva. El meu suposat representant legítimament escollit. De veres. Pense que o li falten "tres pitxerades" o que és una burla directament. No sé si coneixeu el la definició del concepte "ascopena". Vé a ser la sensació que em provoca. De veres.
  • Serà de veres que no té res més a dir? ni ho sé ni ho vull saber. Per a ell, el cas del porc.
  • Serà de veres que Fabra se'n va? No és del tot de veres. Per a ell, el cas del porc.
  • Serà de veres que la major part  dels votants del Partit Popular recolzen  i volen aquest Partit Popular? ni m'ho vull  ni m'ho puc creure, però sembla que si. Que dolent és el sectarisme, que elimina qualsevol crítica. I açò passa en tots els partits, en tots els llocs. Sectarisme. Sectarisme que separa qui discrepa, que assenyala qui no està d'acord i que aparta fins eliminar l'individu en benefici de quatre.De veres. Per a ells, el cas del porc. Açò no hauria de seguir així, però resulta que vivim en un món on el porc ens fa cas a nosaltres, no a ells. Mentrestant, una pregunta més:
Serà de veres açò? Espere que, tot i que no li tinc cap simpatia no ho siga!
 

14 de febrer del 2011

AHI ESTÀS TUUUUU...


Hui vaig a contar-vos la història d'un màrtir de la imbecilitat. Aquest ésser humà ha passat a la història recent d'Espanya com un rebel de la llei que prohibeix fumar en bars i restaurant i més llocs que no són tan "noticiables". Aquest gran revolucionari ha arribat a dir açò:  "Yo voy a defender mi negocio a muerte y moriré matando. Estoy en el uso de mis derechos como ciudadano, de mis derechos constitucionales y no voy a aceptar este atropello por parte de este gobierno dictatorial, marxista y terrorista". La resposta a aquesta interessant reflexió la trobem en les paraules del poeta: ¿Y tu lo preguntas?poesía eres tú.
Com que no en tenia prou ho ha rematat amb  aquesta perleta, que ell és un veritable español, con dos cohóne: "Hasta ahora he intentado guardar las formas, pero estoy empezando a perderlas; o sea, que tengan cuidado porque, igual que ellos están intentando amedrentar, que tengan cuidado porque tengo unos cojones más grandes que los de ellos. Fui amenazado por la ETA y estos mierdas, estos socialistas asquerosos que tenemos en este país, que nos han arruinado a todos los españoles, no les tengo ningún miedo. Les espero aquí".
No entenc per què la ETA amenaçaria el propietari d'un restaurant de Marbella, però no ho posaré en dubte, amb eixe tema, millor no fer cap broma. Quant a "los cojones más grandes", una simple visita de la policia va ser prou per desunflar tanta grossor testicular, segons el màrtir "por respeto al cuerpo". O siga, que eixe cos si que el respeta. Què esperava aquesta víctima de la justícia? De moment, són 145.000 € i el restaurant tancat. Jo pense que està esperant que el truque qualsevol cadena per a contar aquest sainet i així poder pagar -ho dic seriosament-. De moment, no oblideu el nom de José Eugenio Arias, perquè ja ha passat als anals més grans del penyafatalisme



7 de febrer del 2011

JAVIER CORCOBADO

Les seves cançons tracten l’amor i els sentiment de desesperació com molt poques. “l’alegria de la huerta” no és , no; però les seves cançons van coincidir amb un moment en què jo no ho estava passant massa bé i vaig quedar literalment prendat. Amb el temps, em vaig adonar que no havia de continuar sentint-les mentre el meu estat anímic no milorara. Cada vegada que les escolte, em semblen massa “profundes”.  Ahir vaig comprar l’únic disc que no tenia de la seva carrera en solitari “el editor de sueños”. Continua igual. Lletra contundent, desesperació... el que fa  no és bonic, no és lleig, no és bó ni és dolent,  és especial i prou

Hace mucho tiempo que no veo el amor en los demás,


ya nadie sonríe ni dice la verdad.

Guerras, torturas y engaños en la televisión,

y lo único que puedo hacer es susurrar está canción.



Veo alejarse la espalda de mi juventud

entre campos de amapolas y sombras de multitud.

Las palmeras tecleando con sus uñas en el sol

los besos invisibles de los perfumes de tu amor, ay, de tu amor.



Nuestro barco se ha perdido en el pensamiento del mar.

Me rozan tus pestañas las heridas al recordar

que la humanidad se hunde en su propia necedad.

He perdido el manual del odio respirando tu amor y tu voz.



Abrazado a tu espalda las estrellas nos dormirán.

Todas las canciones del mundo se borrarán.

Todos los recuerdos y los males se ahogarán.

Y sólo habrá música en tu cuerpo, mi amor, y en tu voz.


La lletra d'aquesta cançó és prou contundent:


Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?


Vivo sin mañana sangrando palabras.

Ya no sé quién soy ni adónde voy.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Yo no sé por qué he nacido así.

Soy una infección de contradicción.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Vivo sin mañana sangrando palabras.

Ya no sé quién soy ni adónde voy.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Yo no sé por qué he nacido así.

Soy una infección de contradicción.



Y no tengo alergia a la alegría,

sólo tengo alergia a la hipocresía.

No tengo alergia a la alegría

y hoy no armonizo con la ironía.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

¿Dónde están los ciervos y las mariposas?

¿Dónde está el candor? ¿Dónde está el amor?



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Ya no quedan dioses en mi colección.

Otra tentación en mi contricción.



Y no tengo alergia a la alegría,

todo el mundo hoy se cree policía.

Y no tengo alergia a la alegría,

soy el vertedero de la poesía.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?...

"Caballitos de anís" és un tipus de beguda. Aquesta poesia cantada vé a descriure una borratxera d'un esser humà molt desesperat.

4 de febrer del 2011

MEQUETREFE EN LA WEB

Com hui m'avorria, he acabat buscant per la xarxa barrabasades variopintes per a penjar en el blog. De tantes com hi ha, no sabia per on començar, així que en un atac d'egocentrisme sense precedents, he pensat que buscant "mequetrefe" trobaria de tot i he acabat en la temàtica que més m'agrada: la música. 
Doncs casualment  m'he trobat amb una curiositat en el bloc amb la música més extraterrestre( si pop iraní d'abans que el prohibiren, música electropop del Japó dels anys 80, jazz d'Etiòpia  i paranòies de tot tipus, sobretot de música ambient i drone i sobretot post-rock a tutti plenni) de tots els que visite amb freqüència.  En Espanya hi ha un grup d'eixe estil de música que tant m'agrada -l'anomenat post-rock- que es diu Mequetrefe!!. La veritat és que m'ha fet il·lusió i no sé perquè. L'únic disc que tenen publicat ("play off") no està del tot malament. Un poc "paranòia" si voleu,  al més pur estil de grups com Mogway o God is an astronaut amb les seves pujades i baixades d'intensitat dins de composicions de duració llarga i que, de vegades, evoquen certa malenconia.  Els xics ho intenten. No ho fan del tot malament,  són prou  assequibles per a les meues orelles. Van dos  videos  de mostra -amb una qualitat de só molt millorable, que conste!-


També m'he trobat amb tot tipus de detritus musicals amb el nom de "mequetrefe" i curiositats com  "el sonido mequetrefe" -oh yeah-

I amb  un "cha-cha-cha"  titulat "el mequetrefe" digne de les verbenes de qualsevol festa local o de barri:


La próxima volta que m'avorrisca, millor agafe un llibre. Bon cap de setmana!.