IMPRESSIONS DE SETMANA SANTA

He visto cosas que no creeríais. He vist dones amb mantilles que sempre em recorden replicants de  “la martirio” i gent de totes les edats i tamanys vestits com si foren del Ku Klux Klan en diferents tonalitats. He vist gent amb el pit nu nugada a una mena de gran biga de fusta fent penitència i gent flagel•lant-se. He vist peus ensanguinats per devoció. He vist la fe i la devoció traduïda en llàgrimes en la cara de la gent i l’ànsia per figurar en la vestimenta de molts éssers humans. He sentit insults com “Òstia puta” i rises baix dels peus d’un Crist que arrossega una creu mentres una persona més o menys inspirada canta coses “Rafael Farina’s style” que de vegades s’entenen i d’altres no. També he vist uns quants acòlits que pugen el Crist i altres figures religioses per la costera del barri de Santa Creu en Alacant. Sembla un San Fermin, els passos arranquen a córrer costera amunt al crit de “Santa Cruz” i he vist gent que no sabia cap on tirar, atrapada enmig d’un pas i un altre, agafada a les reixes de les finestres per fer lloc. He vist costalers i costaleres. També he vist a Paquirrin. He vist gent que semblaven futbolistes, gent que semblaven models i la gent del barri de sempre, que viu amb orgull i devoció els preparatius i l’arribada d’aquestos dies, tot i que no són d’anar a missa. He vist gent amb samarretes d’Iron Maiden cridant “guapa” i llançant flors amb l’emoció en la cara l’instant en què una verge de fusta passava per davant. He vist tricornios davant de Cristos i m’ha agafat mal de panxa. He vist fotògrafs caure d’esquenes per una escala i personal sanitari arreplegant-los enmig d’una processó...

De postres una cançoneta de Setmana Santa. El cantant és de Sevilla i viu a un barri per on passen les processons. Un divendres sant no va poder eixir de casa en tot el dia i va composar aquesta joia. Una cançó bonica de veres. Jo no tenia massa clar de què parlava, però ara que em sé la història encara m’agrada més:

Qué báaaarbaro pibe!

Un exemple de civisme, de fer el que cal. No té altre nom la sentència que condemna el malparit aquest, últim dictador militar de l'Argentina. La sentència en revisa una que tenia de 25 anys -que ja no anava a complir perque en té 83- i l'amplia a cadena perpètua en una càrcel comuna-em reserve on el posaria jo-. Espere que passe el que li queda en l'hospital de la càrcel quan ja no puga estar darrere la reixa. En el juí s'ha fartat de dir que la justícia ordinària no el pot jutjar, que ha de ser la justícia militar. Volies caldo? nyas perpètua!.

Un altre condemnat, ha sentit la seva sentència des de la porta del tribunal dins una ambulància, perquè l'any passat va patir un accident al cervell més greu del que ja tenia quan torturava i matava opositors i no es pot menejar. Aquest si no volen que no el fiquen en presó,ja en té prou amb el que té; només el gest de portar l'ambulància a la porta del Tribunal perquè puga sentir la sentència és grandíssim. Allí, en Argentina els assassins estan vius i els han marcat un gol. Ha sigut un dia històric.

 Ací víctimes i assassins estan baix terra i anem pensant com resoldre un assumpte pendent tan simple com que qui es va portar com un porc -siga del bàndol que siga, ha de ser reconegut com un porc i que qui hi ha baix terra en un clot que no es un cementeri- siga del bàndol que siga, té dret a ser soterrat on els seus familiars vullguen

.Argentina 1-Espanya 0.

BICICLISTES ETC..

Aquest ésser humà era esportista. Ciclista professional. Va arribar a competir amb l’equip Kelme Costa Blanca. L’any 2000 en el Tour de Frància, pujant un port de muntanya anaven escapats ell i Richard Virenque. L’escena dels ciclistes de davant d’un pelotó pujant un port de muntanya és una exhibició de resistència i força com n’hi ha poques. De sobte. Li agafa un “quésé jo” i cau estés al terra. Se l’emporten a l’hospital.

Passat l’esglai i després d'haver-se negat a fer unes analítiques, el resultat a posteriori és contundent: porta més merda en les venes que el riu Segura en la seva època d’esplendor contaminant. Va denunciar el que passava en el seu equip i entre altres coses va entrar en depressió i va deixar el ciclisme,  va ser beneït pel Papa Juan Pablo II i ara és jardiner i activista contra el dopatge- fins ací el post sembla la capçalera de “el equipo A”-. Entre d’altres perletes ha dit açò: “recibí hasta trece pinchazos al día”. Que siga un activista contra el dopping després d’haver-se jugat la vida i que el pillaren té un mèrit relatiu, tot i que s'ha d'agrair que ´fora valent i donar un pas endavant denunciant el seu equip.  Què haguera passat si tota la porqueria que portava en vena li haguera fet bon efecte i haguera passat Virenque o fins i tot haguera guanyat el Tour?. Que continuaria fent-se punxadetes. Sembla que quan rebia 13 punxades diàries no sabia que això molt normal no era, perquè sempre seguia el consell del metge. El mateix metge que li va dir que es fera autotransfusions (puaaaaj!, un poc “gore”, no?), un tal Eufemiano Fuentes, recentment conegut per un altre escàndal de dopatge en atletes.

Cal aclarir una cosa: no pots enviar el metge a què s’autotranfusione la sífilis et deixe en pau? Sembla que no podia. No podia canviar d'equip? Ara és jardiner perquè de tanta cortisona que li injectaren li van fotre el cartílag d’un genoll (té 31 anys). Els “esportistes” d’aquest tipus, normalment pateixen una transfromació que va en aquest ordre: 1)dopats/sancionats 2)quasi morts o amb efectes secundaris 3)antidopping “taliban version”. Semblen drogadictes que se’n penedeixen . I per sort per a ells –a ningú que li passe- no ho són. Només són tramposos que no han sabut estar a l’altura d’allò que s’exigeix. L’altre dia vaig veure un reportatge en l’única cadena que ha augmentat la seva audiència amb l’aparició de la TDT: Teledeporte. Era un equip ciclista (Caja rural de Navarra) on els joves corredors explicaven com era la vida d’un professional, on hi havia un aspecte quasi tan important com el físic: la preparació psicològica. També deien que tenen un llista de substàncies que no poden prendre i que qui  fa trampes les fa conscientment. Una curiositat; entre els ciclistes i els atletes hi ha un percentatge prou elevat (22%) de positius per consum de cannabis.

El ciclisme és un esport molt exigent (típic tòpic). La gimnàstica o el patinatge artístic també ho són. Un bon esportista ha de ser excepcionalment fort, excepcionalment resistent i prou vegades particularment intel•ligent. Però allò que distingeix els millors dels molt bons és una preparació psicològica espectacular. Són gent que saben que si volen, poden. Alguns confonen la psicologia amb l’EPO o la nandrolona . Eixos abaixen de la bici per fer campanyes antidopatge. Els altres fan campanyes antidopatge de manera institucional i de la millor manera possible: amb les cames, damunt d’una bicicleta i intentant estar davant del pelotó sense trampes.

BON DIA DES DE L'ERMITA

Aquestes també són fotos de Puig Campana, però fetes des del mític racó conegut com  "la pedra ninja" o "la revolta de la Verònica"- no malinterpretar aquesta denominació, please- en l'ermita de Sella (Alacant, Marina Baixa). Estan fetes una nit de cap d'any que es va allargar  i va acabar amb un veritable "book" de fotos del poble, d'eixes que es feien amb carrets. El cel tenia un color magnífic. Les fotos, amb el temps -8anys- sembla que s'han tacat, però les taques apareixen només al passar-les per l'escàner - no és la lent, ja ho he mirat-. Bé, en tot cas, espere que disfruteu del magnífic cel del dia 1 de gener de 2002 -uf, ja fa 9anys!-.

EHEM!

Acabe de llegir açò i estic feliç. Si. Estic experimentant eixa sensació d'èxit que dona el saber que tens raó, que no importa de quin partit polític siguen, que mengen carronya, que et diuen "no gastes" i ells, en tota la cara,se te riuen i tu te'ls has de quedar mirant. Preferiria no sentir-me feliç per saber que tinc raó. Preferiria sentir-me feliç per saber que m'enganye, que són bona gent i coherents amb les mesures que ells decideixen i que se'ns apliquen a la resta. Però això significaria que són polítics, no pop stars interessades en fer-se la foto i la pretensió de voler ser respectats i responsables. Preferiria no pensar que són gentola, que són éssers humans com tu i com jo. Però sembla que la única cosa que són és un astall de pallasos. Com sempre, em faig almenys dues preguntes:

- Com és possible que no s'hagen de donar explicacions ben argumentadesper  haver votat en contra d'una mesura d'estalviament que només suposa que tú viatges en classe turista?

- Com és possible abstenir-se en la votació d'una mesura que impllica estalviament?

Vergonya!.

SALUDA SALUDA!

Normalment quan veus algú que coneixes li dius “hola” i l’altra persona et contesta ”hola”. Però jo sóc d’un lloc on aquest gest ens sembla poca cosa. La meva teoria és que hi ha una relació molt estreta entre el grau de confiança-amistat del saludador i l’efusivitat-varietat del saludat.

A continuació vaig a definir-vos tota la varietat de salutacions que conec:

Ie!/Ei!xei!: aquest s’empra principalment quan el saludador diu “hola” i el saludat o bé no el coneix massa o el coneix prou. Normalment es produeix entre persones de generacions diferents. El motiu d’aquesta expressió és que el saludador és un conegut, però el saludat no se’n recorda del seu nom. Sap que és del poble i de qui és fill o filla o nét o néta, però no sap com li diuen. Diplomàtic i suficientment rural, sobretot el “xei!”. És la meua modalitat preferida.

Com?: Simplement genial. Dius “hola” i et contesten “com?” i tu tens dues opcions respondre amb el monosíl•lab “bé” o no respondre. Normalment utilitzat entre persones de confiança.

Aleeee!: Aquesta modalitat saludatòria s’utilitza en casos semblants a l’anterior. Però l’equip de la penya està fatal em comunica que hi ha una puixança en la utilització per part dels més joves. S’empra d’igual manera entre joves i vells i normalment és una contestació al saludador.

Hola, xico!: Aquesta s’utilitza sobretot per dones que ja han passat els 60 i van pel carrer pensant en les seves coses, com qualsevol. El saludador realitza un neutre i educat “hola” i la saludada està pensant en el que siga. Quan el saludador es queda amb la impressió de “vatja, si ho sé no li dic res” i ja està donant l’esquena a la saludada, escolta aquesta expressió que reconforta el primer. Curiós i simpàtic alhora. És una mena de “perdona, no t’havia vist”. També s’utilitza quan o bé es desconeix el nom del saludador o bé no ve al cap en eixe moment.

Adiós/hala adiós: Utilitzada pels més vells a aquest costat del Mississipi. No hi ha res com experimentar l’estranya sensació que produeix caminar per un carrer i que un iaio amb bastó responga al teu “hola” amb un contundent “adiós” o “hala, adiós”. Et fa para un moment abans de continuar la marxa.

O!/uo!/ah!: Una vegada més, la saviesa s’imposa. Ací podem notar l’evolució del llenguatge estalviant paraules i saliva guardant la significació. Quan dius “hola” i et contensten “O” penses en quin moment de la teva vida vas assimilar aquest concepte com a salutació.

Tota aquesta varietat en la salutació provoca situacions angoixants i gracioses. Vas per un dels carrers principals del poble a les 11:00. Hi ha vàries persones de diferents edats i sexes al llarg del teu recorregut. Et coneixen. Les coneixes. Comences a preguntar-te: “ què li dic a aquest, hola?, Ie? com? i comença el festival...

El summum del friquisme salutatori el protagonitzaven en la seva adolescència dues persones que sempre que es trobaven utilitzaven tota aquesta estrofa (digue’m que P és un tal Pere i Q és un tal Quique):

Q- xe Pere! xe com?

P- xe Quique , xe mira xe bé, i tu?

Q- Xe Pere xe mira xe bé

P- xe bé

Q- xe si

P- segur?

Q- xe clar

P- xe bé

Q- xe bó

I per acabar una bresquilladeta saludatòria –saluda saluda, cuando salude-:

 

PORTISHEAD

En "Third", el tercer disc, aquesta cançó és la meva preferida. I si em preguntes perquè, no sé què contestar. Potser la veu, eixa veu, quina veu!. Tot i no ser una gran veu, té alguna cosa que fa que t'endinses en la cançó  i el ritme percutit i insistent. No sé..., però la veritat és que en directe jo em pensava que perdrien prou -molts grups que combinen electrònica i altre tipus de ritmes tenen un directe pèsim-  i m'he emportat una sorpresa:

Com la que m'he emportat quan buscant un vídeo per  a una altra raresa sonora -no vos pergueu el final de la cançó, al més pur estil post-apocalipsi dels 80-i m'he trobat amb una mostra de penyafatalisme 100% disfressat de video art :

MODDY'S PER EL FORRO

Agències qualificadores. Tothom i totdon n’ha sentit parlar. L’aparició exponencial d’experts en economia i Fórmula 1 alhora que la crisi s’agreuja és un fet que segurament ja s’està estudiant en alguna universitat de Wichita o Winsconsin. Les barres dels bars estan plenes de genis de l’economia les teories dels quals quedaran per sempre enregistrades en eixos temples de saviessa. Igual et parlen de neumàtics durs i de l’estratègia de Fernando Alonso –d’enginyers automobilístics també n’hi ha un fum!- que de les “hipoteques basura” i el deute públic. Com diria Eduard Punset: Fantááástico!.

Però no vull desviar-me del tema. La qüestió és que ara marca tendència fer el que diu el títol d’aquest post; dubtar de les opiniions d’aqueste agències i minvar la seva credibilitat.

És a dir, que si Moody’s diu que algunes “entitats bancàries”-eufemisme de “igual parle de bancs que de caixes i no pense concretar”- d’Espanya tenen problemes, el govern s’afanya a dir que és una exageració i no s’ha de fer cas. L’opinió de l’oposició al respecte d’aquest assumpte és que potser demà ploga. La família bé, gràcies.

Tot el sistema financer del món mundial va fer cas d’aquestes agències quan tot anava tan bé que la pasta entrava en carretilla. Ara resulta que, primer són “pseudoculpables” de la crisi. I dic “pseudoculpable” per que a cap d’elles li ha caigut una sanció d’acord amb allò que han provocat. La idea de fons és que l’últim responsable ets tu i sóc jo, ciutadans tots dos. I ja s’han encarregat de condemnar-te amb un deute per a tota la vida o llevar-te la casa i condemnar-te a seguir pagant-la. Altres condemnes són més greus, perquè suposen una sentència sumària: retallar-te el sou o les prestacions socials per a salvar la desfeta d’alguns entre els quals es troben eixos a qui ara no has de creure del tot. Ara ho dic jo: Fantááástico!.

Hui no hi ha que fer cas a qui s’havia de fer cas. Aquesta estúpida bipolaritat m’indigna i em preocupa alhora. Per supost que no estic d’acord amb el comportament d’aquestes agències ni aquest post en pretén ser una defensa. Senzillament, una vegada més – i ja en van massa-, em sent insultat per les institucions, que actuen com si digueren: “que no tontet, que eixos són uns exagerats. Tu fes-me cas a mi i veuràs!”.

El meu benvolgut Clint Eastwood – qui, per cert, va ser alcalde de la seva localitat natal abans de tenir grandíssima fama- cre que en Harry el Sucio diu una frasse que igual val per allò que diuen el govern, l’oposició, Moddy’s i companyia i els tertulians i espectadors de telecinco: “las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene una”. Tal volta aplicant aquest simple concepte absolutament verídic i innegable, la crisi no s’haguera produït.

Me’n vaig a contar-ho al bar.

GEOGRAFIA

DIBUIX DE DANI RAS

L’altre dia vaig tenir una conversa sobre geografia. Concretament sobre com han augmentat els meus coneixements de geografia des d’aquella època de l’escola o d’institut on només coneixia uns quants noms de capitals o regions. Però en un tipus de geografia molt curiós; geografia físico-humana. La meua relació amb aquest tipus de geografia va començar amb un nom que em sonava molt estrany: Bosnia. A partir d’aquest nom, n’aparegueren altres com Mostar o Pristina. Més endavant van aparéixer Jerusalem i Betlem i no acabava de comprendre que eixe Betlem era el mateix lloc que esmentava la Biblia, per què? No m’ho explique, però tenia les meves reticències. Aquestos noms anaven lligats a noms que sense voler, he aprés amb més facilitat que els dels reis visigots o els emperadors romans; Milosevic, Racdic, Arafat, Sharon, Simon Peres... Després vaig aprendre noms africans: Somàlia, Mogadiscio, Uganda, Ruanda, Burundi i altres que no havia sentit mai ni tenia ben clar què volien dir; denominacions com hutus o tutsis o “el cuerno de África”.

També sense voler vaig incorporar al meu vocabulari terminologia marítima amb un nou model d’embarcació; la patera, que en català sembla que es diu “pastera”, igual que on fan els obrers el ciment. Aquest terminologia naútica donaria pas més endavant al cayuco, element diferenciador entre la manera de navegade de “magrebís” i” subsaharians”, més paraules noves. També aparegué Darfur, que està en el Chad, on no sabem si tota la gent que viu allí ja s’ha acabat de morir de fam o no, perquè vam tenir un estiu on el que hi havia era una crisi humanitària (eufemisme de “gent morint de fam”)sense precedents. Segurament ja han trobat algun precedent i per això no en sabem res de l’evolució d’aquesta crisi.

Fa uns anys , i gràcies a les ànsies pedagògiques de la televisió i la premsa, sé que l’Iraq no només es conegut per Bagdad, també estan Faluya, Kirkuk i Trikit, una d’aquestes dos sempre va acompanyada de la frase “lugar de nacimiento de Saddam Hussein”, que és com si digueres Marina d’Or, “ciudad de vacaciones”. També sabem que a Afganistan, a més de Kabul, s’hi troba la vall del kandahar, que supose que són unes muntanyes, però entre tanta escopetada la única cosa que sé és que per ahi van morint talibans i alliberadors del poble estrangers/defensors de la democràcia/invasors/posar el nom que vos agrade. Al costat està Pakistan i dos noms: Pervez Musharraf, que sembla un nom d’escuderia de motos i Benazhir Buto, qui malauradament va aparéixer més temps en televisió amb motiu de l’atemptat que va patir i el seu funeral que pel que representava, esperança i canvi .

Quant a geografia del territori espanyol , ja sé situar en el mapa Marbella, Boadilla del Monte, i Catral, per esmentar un cas de nocions involuntàries sobre geografia valenciana Les últimes setmanes, gràcies a un desgraciat que sembla Carmen de Mairena amb boina militar, he incorporat al meu vocabulari Bengasi, Ajdaliya i Ras Lanuf, ciutats o pobles d’eixe país anomenat Líbia del que només en sabia la capital, Trípoli. Se m’oblidava dir que no tinc massa clar si Fukushima és el nom d’una central nuclear o el nom d’una ciutat (supose que serà el segon), Hui n’he incorporat dues noves : Deera i Omari, que estan en Síria.Per què? Perque la polícia ha matat dos manifestants més.

No hi ha res com una bona desgràcia per a donar a conéixer qualsevol lloc del món. Els que l’habiten són absolutament secundaris si no estan morts o sobreviuen de manera extremadament espectacular .

RUIDISME

EL KRAUT ROCK: CAN

Quan parlem de psicodèl·lia musical tothom esmenta Pink Floid. Però la psicodèl·lia va prou més enllà (silver apples, soft machine, tangerine dream...). A Alemanya per eixos anys (principis de la dècada dels 70) apareixia una nova corrent  musical que barrejava l'experimentació amb veus i altres elements amb el que s'entenia per psicodèl·lia -concepte musical que jo encara no tinc molt clar, la veritat- . S'anomena kraut rock i els seus màxims representants són els grups Can i Neu (pronunciat "noi" que vol dir "nou", de novetat).

Furgant per ahi, m'he trobat un video d'aquesta cançó de l'any 1972 en la televisió alemanya, on fan una versió que m'agrada més que la del disc original ("tago mago"). 8 de cada 10 enquestats diuen que és una música prou infumable, als altres dos ens agrada.

Com a curiositat dir que la psicodèl·lia també va arribar al folk, provocant un engendre musical anomenat "psycofolk" que barreja psicodèl·lia amb cants a la natura i experiències místiques que ja sí que és massa per a la carabassa, (= infumable a més no poder). Alla va:

UN EXERCICI ESPIRITUAL

Un dia qualsevol, ja heu desdejunat. Esteu a punt d'escomençar la rutina o qualsevol cosa. Eixiu al carrer i connecteu els auriculars. Comença a sonar alhora que comenceu a passejar... a mi m'apareix el somriure als llavis. Proveu-ho, no falla!

BON DIA DES DE L'ALT



PONY BRAVO

Hui vull parlar-vos d'aquest grup que  crec que és dels millorets que he sentit  en el que portem de 2011 . Podeu descarregar els seus discos de bades o comprar-los en la seva web . També tenen un altre projecte anomenat "Fiera", que és  més psicodèl·lic, però també m'agrada. Tres cançonetes de mostra:

A mi em sóna un poc a The Doors  reinventats en espanyol:

EXPEDIENTE X

Fa mens de dos anys, es va crear un "organisme /institució/cosa " que, amb el nom de "Cumbre de países del mediterráneo"intentava promoure relacions econòmiques i culturals entre diferents països i una muntonada de coses més que no són interessants per a el que vull dir-vos. La idea d'organitzar aquesta meravellosa cosa/organisme/institució la va tenir "le pétit président" de Frància, i com podeu comprovar en una pàgina oficial del govern francés, entre els meravellosos participants dels països que signaren aquesta declaració  de la què "donaren fe" Javier Solana, Durao Barroso   i  Nicolas Sarkozy estan els següents:

• Le pétit president
• El president pro-nuclear/anti-nuclear /simplement nuclear i altres més coses d'Espanya
• Un general de Gadaffi
• El president d'Algèria
• La Merkel
• El Mubarak
• El Ben Ali

Açò passava el 13 de juliol de l'any 2008. Hui, 7 de març de l'any 2010 alguns d'aquestos  "amics de la mediterrània" són opresors del poble, lladres, assassins, dictadors i altres coses més insultants que tothom sap.
Tinc una bateria de preguntes que poden semblar estúpides alhora que interessants:
A aquestos dirigents, què els ha passat? en menys de dos anys han esdevingut éssers cruels i dèspotes!. Ni França, ni Alemanya ni Espanya ni la quantitat de països que van signar aquesta proposta "d'entesa" s'adonaren en aquell moment?. Encara hi ha persones que confien o creuen en allò que diuen els seus polítics? Què és ser polític? I ser ciutadà? Què vol dir votar?.  Gestos i cares com els que es veuen en aquestes fotografies són  de "penya que està fatal" o de dirigent mentider?
Com deia la capçalera de la mítica sèrie: "la verdad está ahi fuera"

EL CONCEPTO

Ahir la vaig tornar a veure.El youtube ha fet la resta. Què gran escena i què gran diàleg!. Penyafatalisme en la seva màxima expressió, a los hechos me repito:

LA TONTETA

No sé si heu llegit la notícia. Aquesta senyora, diputada de "esta España nuestra", diu que  a les persones amb discapacitat en la seva terra els diuen "tontitos". Tota una mostra d'afecte cap als ciutadans de la seva terra, que suposem és  Tontilàndia, perquè si el que volia era referir-se a Andalusia, tampoc deixa en bon lloc els seus habitants.

En la meva terra  a la gent que diu i pensa aquestes coses li diem "imbècil", i a més també pensem que és prou "inútil". El que passa és que no som diputats, més bé som  putejats per  veritables tontets i tontetes que, en comptes de prendre decisions, no paren de fer mostra d'un "idiotisme" que fa por.

Per a rematar, una altra perla: "lo que nos faltaba con el demócrata este"; "es lo más fascista que he visto en mi vida... como presidente".  Hui en dia dir-li a qualsevol "feixista" és com demanar l'hora, m'ho estic imaginant:   Em pot dir l'hora? -les quatre i vint,feixista- Arriba los relojes!O aquesta altra:-Perdona tens un cigarro?-no no fume.-Feixista!.

Un amic/filòsof de bar -  per cert, trobe a faltar aquelles converses, no sé res de tú- deia més o menys açò :  "el mundo es de los gilipollas", "ellos y sólo ellos tienen el poder", "mira a tu alrededor. Tú crees que sólo hay uno o dos, pero son verdaderas hordas que pasan desapercibidas hasta que uno habla más de 10 minutos con ellos. entonces florecen las actitudes y los puntos de vista... "el món no ho sé, però més d'un escó en el Congrés dels Diputats sí que ho és. O almenys un.

GRRRRR!. LA CANÇÓ FRANCESA RE-RESUMIDA

Avui m'abelleix compartir unes quantes joies de la "chanson" francesa que tothom coneix o pense que hauria de conéixer. Ja em direu que vos semblen:

Què gran és la lletra d'aquesta cançó!

Aquesta és segons una enquesta, la cançó més bonica de tots els temps.  Jo em reserve el dret a discrepar. Sentiment  si que en posa prou, és innegable. I en aquesta, el sentiment  li surt per les orelles.A mi no em sembla per a res del món sobreactuat, com diuen alguns. Per cert,  Jacques Brel, un imprescindible de la "cahnson française" no era francés, era belga!.

No podem oblidar al poeta. El meu moltvolgut George Brassens de qui ja he parlat altres vegades en aquest blog.  Un dels seus himnes a la dignitat humana. O un himne a la seva terra. En aquesta  cançó demana ser soterrat a Sète, el poble on  va néixer. Jo he estat alli i en la "plage de la corniche" que esmenta en la cançó. Un bon lloc per a viure i morir.

SENSE SENYAL

En un acte de filldeputisme què passarà a la història de tot el poble valencià, els seus dirigents han considerat correcte negar al poble un medi de difusió cultural en la seva pròpia llengua. Ens neguen la informació i la cultura, la nostra pròpia cultura. Açò només s'explica per interessos partidistes, parlem clar,  volen guanyar el vot del blaverisme més reaccionari i fastigós. Com bé diu Josep Lluís al seu blog, no és qüestió de -ismes.

Açò és un atac frontal i directe contra la llibertat d'expressió per part de les institucions.

NO HO  HEM DE CONSENTIR!. Aquest atac institucional està  pendent de sentència en el Tribunal Suprem, així que encara queda esperança. S'ha d'arribar fins on calga -de manera legal- per a eliminar l'enèssima  cagada en la cara d'aquest govern autonòmic.

SERÀ DE VERES?

• Què Francesc Camps hatja dit que es el candidato más respaldado de la historia de las democracias occidentales? De veres. Sorpresa? fàstic? indiferència? vergonya?. No. Llàstima. El que sent és veritable llàstima. Per què? perque denota molta desesperació. Aquest tipus de  burrada "sóc el millor dels millors perquè ho dic jo", en plan "porque yo lo valgo" només la pot dir una persona excessivament egòlatra quan ja no li queda res més a dir o un anunci de L'Oreal en el segon cas.
• Serà de veres que açò ho podria dir un pobre imbécil a qui només li riuen les gràcies quatre? podria ser de veres. Però no. Ho ha dit un president d'una Comunitat Autònoma. De la meva. El meu suposat representant legítimament escollit. De veres. Pense que o li falten "tres pitxerades" o que és una burla directament. No sé si coneixeu el la definició del concepte "ascopena". Vé a ser la sensació que em provoca. De veres.
• Serà de veres que no té res més a dir? ni ho sé ni ho vull saber. Per a ell, el cas del porc.
• Serà de veres que Fabra se'n va? No és del tot de veres. Per a ell, el cas del porc.
• Serà de veres que la major part  dels votants del Partit Popular recolzen  i volen aquest Partit Popular? ni m'ho vull  ni m'ho puc creure, però sembla que si. Que dolent és el sectarisme, que elimina qualsevol crítica. I açò passa en tots els partits, en tots els llocs. Sectarisme. Sectarisme que separa qui discrepa, que assenyala qui no està d'acord i que aparta fins eliminar l'individu en benefici de quatre.De veres. Per a ells, el cas del porc. Açò no hauria de seguir així, però resulta que vivim en un món on el porc ens fa cas a nosaltres, no a ells. Mentrestant, una pregunta més:

Serà de veres açò? Espere que, tot i que no li tinc cap simpatia no ho siga!