Quan un s’afarta de menjar,ja no pot més, ha engolit en una quantitat excessiva. El
fet d’afartar-se s’anomena fartanera.
Hi ha un poble d’irreductibles rascafites on ho anomenem fartera. La fartera provocada per haver menjat molt és un sentiment
aclaparant, sembla que anem a vomitar, no ens podem quasi menejar i de vegades,
és tant l’excés que ni sopem i ens passem gran part del dia amb mal de panxa.
El
que jo anomene fartera emocional és
una sensació més o menys semblant. Veure al teu voltant coses que no t’agraden
de manera excessiva i repetitiva -determinades actituds, gestos envers els
altres, ofenses i ràbia malentesa, injustícies quotidianes,etc- fa que digues
prou, que no et pugues menejar, que preferisques aturar-te una estona amb mal de
cap i eixe zum-zum de la cascada de
sentiments, pensaments,sensacions i reaccions que et provoca la fartera.
Aquesta
fartera pot resultar totalment invisible, l’individu que la pateix pot estar-ne
absolutament assabentat de la seva existència i no exterioritzar-la. Les reaccions a aquest tipus de fartera que jo he
experimentat han anat des del silenci i el passotisme més absolut – una mena de
per a què- a un estat d’indignació –una
mena de serà possible? Em cague en (subjecte
animat o inanimat a escollir)-. Amb els anys i l’arribada de la calma i “el
trellat”, l’estat d’indignació ha esdevingut “calma tensa”-una mena de conta tres abans de reaccionar, per la pau
mundial!-. I d’aquesta manera, com diu la preciosèrrima cançó cims i abismes hempujat...fins una sèrie de situacions encadenades que han fet aparèixer de nou
la fartera i una nova i curiosa reacció: la combinació de les tres anteriors,
és a dir, la barreja del per a què? el serà possible? i el conta tres que m’han fet adonar-me que estic fart d’un munt de
coses les quals simplement les he de soltar o canviar perquè estan
fent que el zum-zum em lleve ja
la son.
Amb
aquesta entrada s’acaba LA PENYA ESTÀ FATAL –un dels per a què?- . Jo m’he divertit, que és del que es tractava. A les
personetes del senyor que heu llegit les entrades i heu fet comentaris,
gràcies, encantat d’haver compartit espai de reflexió/indignació/bizarrisme amb
vosaltres,ens opinem per la blogosfera/ens veem pel carrer. Als que heu entrat a esquadrinyar i no vos ha agradat, vos ho dic en
anglés; cowards. I als que vos ha
semblat una poca merda, recordeu el missatge que ens ha ofert a la humanitat la
gran pensadora/diputada/filla de Fabra, i recordeu també que “cometí un error
del que no me siento honrado” són paraules que un retor no ha de dir sense presència d'un micro i/o/u un advocat...
He pensat dedicar-me al submarinisme una temporadeta, tal volta torne amb alguna cosa diferent.
5 comentarios:
NO!
No pot ser que tanques el bloc!!!. Si estás fart, descansa però si despareix "La penya està fatal" desapareixerà també un espai on l'atreviment, humor i bones propostes de música són un regal per als qui et seguim.
I, si després de descansar continues pensant tancar el bloc, pues, respetarem la teva decisió.
(De totes formes, el trellat i els anys no són incompatibles amb tindre un bloc).
També crec, com Amparo, que seria una gran perdua.
Ets capaç de dir com ningú que conec el que pensa i, normalment, amb molta ironia...
Pensa-t'ho!
Ja ho parlarem.
Doncs enyorem el blog. I t'ho dic ara, cinc mesos després.
Lligant amb les fotos: han estrenat la segona part de Trainspoiting.
Publica un comentari a l'entrada