LA LLEGENDA DE JOHN HENRY

Ara que s’acosta el dia 1 de maig vaig a contar-vos una llegenda del folclore dels EUA que ha inspirat moltes cançons i em sembla prou interessant i té vàries versions. Estem a principis del segle XX. John Henry és un treballador negre/afroamericà del ferrocarril amb un físic imponent (en algunes versions de la història naix amb una grandària de 8 peus i a les tres setmanes de vida comença a treballar)que viu en la misèria treballant molt dur. Un dia, arriba un home blanc/caucàsic amb una màquina de vapor que col•loca les travesses i amb la qual ja no caldrien obrers per a realitzar la tasca que corresponia a John Henry i els seus companys. John no pot suportar la idea de no tenir amb què alimentar els seus i li proposa al propietari de la màquina un tracte: demostrar qui es capaç de col•locar més travesses; ell o la màquina. Si guanya ell, quedaria demostrat que no calen màquines per a fer el que fan els treballadors. El blanc/caucàsic acceptà. Una altra versió més fantàstica de la llegenda parla que el repte era excavar un túnel, però la veritat és que la màquina de vapor de col•locar travesses va existir per aquella època i les tuneladores encara no existien a principis del segle XX. El final de la història: John Henry guanya la màquina però mor d’un infart. En altres versions li rebenta una vena del cap i mor.

Aquesta llegenda ha sigut la inspiració de moltes cançons. Bruce Springsteen i Van Hallen en són un exemple. També Disney ha fet una mena de documental/pel·lícula. John Henry, existira o no és un model  de perseverància i defensa dels ideals pels que lluitar. En moltes poblacions dels EUA se li fan homenatges anuals -en una mena de "dia dels treballadors" que alli no se celebra i existeixen estàtues com aquesta de la foto. Jo vull afegir l'homentage musical d’un ésser humà que he estat escoltant recentment. Mai va poder viure de la música, tenia una granja. L’any 1971 va aconseguir montar una gasolinera amb els diners que va obtenir d’una versió d’una cançó seua que cantaven els Rolling Stones (cançó I’ve got to move. Disc “Sticky fingers”). Va morir de càncer l’any 1972. L’autor, Mississippi Fred Mc Dowell:

Pel que sembla, el nom de John Henry és més que un simple conte . No se sap si ha existit o no.

L'AMAGATALL

Sempre  que estic una temporada al mateix lloc, procure trobar un amagatall. No és un amagatall del tipus “cau de conills” o “bar de malpirlantes”. No és solament un amagatall físic, és també un amagatall “espiritual”. No cal que siga un lloc especialment bonic , transitat o solitari. Només cal que siga un lloc on puga sentir-me suficientment anònim com no reconéixer la gent que hi ha i que aquesta no em reconega. Un lloc on puga estar en silenci, fent una passejada, contemplant el paisatge si és possible, pensant en qualsevol assumpte particular o intentar allunyar un poc els pensaments.  No cal que estiga lluny, potser un parc, un barri, una sèrie de carrers determinats, el banc d’aquella plaça. És simplement un lloc especial, i prou. Ja fa dos anys que visc ací i he trobat més d’un d’aquestos “amagatalls”. Potser per això m’agrada tant aquest poble, perquè he trobat  molts “amagatalls”. Fa uns dies, la persona que potser millor em conega, qui segurament no llegirà açò, em va preguntar I tú allí on t’amagues?  Aquestes fotos són la resposta.

IMPRESSIONS DE SETMANA SANTA

He visto cosas que no creeríais. He vist dones amb mantilles que sempre em recorden replicants de  “la martirio” i gent de totes les edats i tamanys vestits com si foren del Ku Klux Klan en diferents tonalitats. He vist gent amb el pit nu nugada a una mena de gran biga de fusta fent penitència i gent flagel•lant-se. He vist peus ensanguinats per devoció. He vist la fe i la devoció traduïda en llàgrimes en la cara de la gent i l’ànsia per figurar en la vestimenta de molts éssers humans. He sentit insults com “Òstia puta” i rises baix dels peus d’un Crist que arrossega una creu mentres una persona més o menys inspirada canta coses “Rafael Farina’s style” que de vegades s’entenen i d’altres no. També he vist uns quants acòlits que pugen el Crist i altres figures religioses per la costera del barri de Santa Creu en Alacant. Sembla un San Fermin, els passos arranquen a córrer costera amunt al crit de “Santa Cruz” i he vist gent que no sabia cap on tirar, atrapada enmig d’un pas i un altre, agafada a les reixes de les finestres per fer lloc. He vist costalers i costaleres. També he vist a Paquirrin. He vist gent que semblaven futbolistes, gent que semblaven models i la gent del barri de sempre, que viu amb orgull i devoció els preparatius i l’arribada d’aquestos dies, tot i que no són d’anar a missa. He vist gent amb samarretes d’Iron Maiden cridant “guapa” i llançant flors amb l’emoció en la cara l’instant en què una verge de fusta passava per davant. He vist tricornios davant de Cristos i m’ha agafat mal de panxa. He vist fotògrafs caure d’esquenes per una escala i personal sanitari arreplegant-los enmig d’una processó...

De postres una cançoneta de Setmana Santa. El cantant és de Sevilla i viu a un barri per on passen les processons. Un divendres sant no va poder eixir de casa en tot el dia i va composar aquesta joia. Una cançó bonica de veres. Jo no tenia massa clar de què parlava, però ara que em sé la història encara m’agrada més:

Qué báaaarbaro pibe!

Un exemple de civisme, de fer el que cal. No té altre nom la sentència que condemna el malparit aquest, últim dictador militar de l'Argentina. La sentència en revisa una que tenia de 25 anys -que ja no anava a complir perque en té 83- i l'amplia a cadena perpètua en una càrcel comuna-em reserve on el posaria jo-. Espere que passe el que li queda en l'hospital de la càrcel quan ja no puga estar darrere la reixa. En el juí s'ha fartat de dir que la justícia ordinària no el pot jutjar, que ha de ser la justícia militar. Volies caldo? nyas perpètua!.

Un altre condemnat, ha sentit la seva sentència des de la porta del tribunal dins una ambulància, perquè l'any passat va patir un accident al cervell més greu del que ja tenia quan torturava i matava opositors i no es pot menejar. Aquest si no volen que no el fiquen en presó,ja en té prou amb el que té; només el gest de portar l'ambulància a la porta del Tribunal perquè puga sentir la sentència és grandíssim. Allí, en Argentina els assassins estan vius i els han marcat un gol. Ha sigut un dia històric.

 Ací víctimes i assassins estan baix terra i anem pensant com resoldre un assumpte pendent tan simple com que qui es va portar com un porc -siga del bàndol que siga, ha de ser reconegut com un porc i que qui hi ha baix terra en un clot que no es un cementeri- siga del bàndol que siga, té dret a ser soterrat on els seus familiars vullguen

.Argentina 1-Espanya 0.

BICICLISTES ETC..

Aquest ésser humà era esportista. Ciclista professional. Va arribar a competir amb l’equip Kelme Costa Blanca. L’any 2000 en el Tour de Frància, pujant un port de muntanya anaven escapats ell i Richard Virenque. L’escena dels ciclistes de davant d’un pelotó pujant un port de muntanya és una exhibició de resistència i força com n’hi ha poques. De sobte. Li agafa un “quésé jo” i cau estés al terra. Se l’emporten a l’hospital.

Passat l’esglai i després d'haver-se negat a fer unes analítiques, el resultat a posteriori és contundent: porta més merda en les venes que el riu Segura en la seva època d’esplendor contaminant. Va denunciar el que passava en el seu equip i entre altres coses va entrar en depressió i va deixar el ciclisme,  va ser beneït pel Papa Juan Pablo II i ara és jardiner i activista contra el dopatge- fins ací el post sembla la capçalera de “el equipo A”-. Entre d’altres perletes ha dit açò: “recibí hasta trece pinchazos al día”. Que siga un activista contra el dopping després d’haver-se jugat la vida i que el pillaren té un mèrit relatiu, tot i que s'ha d'agrair que ´fora valent i donar un pas endavant denunciant el seu equip.  Què haguera passat si tota la porqueria que portava en vena li haguera fet bon efecte i haguera passat Virenque o fins i tot haguera guanyat el Tour?. Que continuaria fent-se punxadetes. Sembla que quan rebia 13 punxades diàries no sabia que això molt normal no era, perquè sempre seguia el consell del metge. El mateix metge que li va dir que es fera autotransfusions (puaaaaj!, un poc “gore”, no?), un tal Eufemiano Fuentes, recentment conegut per un altre escàndal de dopatge en atletes.

Cal aclarir una cosa: no pots enviar el metge a què s’autotranfusione la sífilis et deixe en pau? Sembla que no podia. No podia canviar d'equip? Ara és jardiner perquè de tanta cortisona que li injectaren li van fotre el cartílag d’un genoll (té 31 anys). Els “esportistes” d’aquest tipus, normalment pateixen una transfromació que va en aquest ordre: 1)dopats/sancionats 2)quasi morts o amb efectes secundaris 3)antidopping “taliban version”. Semblen drogadictes que se’n penedeixen . I per sort per a ells –a ningú que li passe- no ho són. Només són tramposos que no han sabut estar a l’altura d’allò que s’exigeix. L’altre dia vaig veure un reportatge en l’única cadena que ha augmentat la seva audiència amb l’aparició de la TDT: Teledeporte. Era un equip ciclista (Caja rural de Navarra) on els joves corredors explicaven com era la vida d’un professional, on hi havia un aspecte quasi tan important com el físic: la preparació psicològica. També deien que tenen un llista de substàncies que no poden prendre i que qui  fa trampes les fa conscientment. Una curiositat; entre els ciclistes i els atletes hi ha un percentatge prou elevat (22%) de positius per consum de cannabis.

El ciclisme és un esport molt exigent (típic tòpic). La gimnàstica o el patinatge artístic també ho són. Un bon esportista ha de ser excepcionalment fort, excepcionalment resistent i prou vegades particularment intel•ligent. Però allò que distingeix els millors dels molt bons és una preparació psicològica espectacular. Són gent que saben que si volen, poden. Alguns confonen la psicologia amb l’EPO o la nandrolona . Eixos abaixen de la bici per fer campanyes antidopatge. Els altres fan campanyes antidopatge de manera institucional i de la millor manera possible: amb les cames, damunt d’una bicicleta i intentant estar davant del pelotó sense trampes.

BON DIA DES DE L'ERMITA

Aquestes també són fotos de Puig Campana, però fetes des del mític racó conegut com  "la pedra ninja" o "la revolta de la Verònica"- no malinterpretar aquesta denominació, please- en l'ermita de Sella (Alacant, Marina Baixa). Estan fetes una nit de cap d'any que es va allargar  i va acabar amb un veritable "book" de fotos del poble, d'eixes que es feien amb carrets. El cel tenia un color magnífic. Les fotos, amb el temps -8anys- sembla que s'han tacat, però les taques apareixen només al passar-les per l'escàner - no és la lent, ja ho he mirat-. Bé, en tot cas, espere que disfruteu del magnífic cel del dia 1 de gener de 2002 -uf, ja fa 9anys!-.

EHEM!

Acabe de llegir açò i estic feliç. Si. Estic experimentant eixa sensació d'èxit que dona el saber que tens raó, que no importa de quin partit polític siguen, que mengen carronya, que et diuen "no gastes" i ells, en tota la cara,se te riuen i tu te'ls has de quedar mirant. Preferiria no sentir-me feliç per saber que tinc raó. Preferiria sentir-me feliç per saber que m'enganye, que són bona gent i coherents amb les mesures que ells decideixen i que se'ns apliquen a la resta. Però això significaria que són polítics, no pop stars interessades en fer-se la foto i la pretensió de voler ser respectats i responsables. Preferiria no pensar que són gentola, que són éssers humans com tu i com jo. Però sembla que la única cosa que són és un astall de pallasos. Com sempre, em faig almenys dues preguntes:

- Com és possible que no s'hagen de donar explicacions ben argumentadesper  haver votat en contra d'una mesura d'estalviament que només suposa que tú viatges en classe turista?

- Com és possible abstenir-se en la votació d'una mesura que impllica estalviament?

Vergonya!.

SALUDA SALUDA!

Normalment quan veus algú que coneixes li dius “hola” i l’altra persona et contesta ”hola”. Però jo sóc d’un lloc on aquest gest ens sembla poca cosa. La meva teoria és que hi ha una relació molt estreta entre el grau de confiança-amistat del saludador i l’efusivitat-varietat del saludat.

A continuació vaig a definir-vos tota la varietat de salutacions que conec:

Ie!/Ei!xei!: aquest s’empra principalment quan el saludador diu “hola” i el saludat o bé no el coneix massa o el coneix prou. Normalment es produeix entre persones de generacions diferents. El motiu d’aquesta expressió és que el saludador és un conegut, però el saludat no se’n recorda del seu nom. Sap que és del poble i de qui és fill o filla o nét o néta, però no sap com li diuen. Diplomàtic i suficientment rural, sobretot el “xei!”. És la meua modalitat preferida.

Com?: Simplement genial. Dius “hola” i et contesten “com?” i tu tens dues opcions respondre amb el monosíl•lab “bé” o no respondre. Normalment utilitzat entre persones de confiança.

Aleeee!: Aquesta modalitat saludatòria s’utilitza en casos semblants a l’anterior. Però l’equip de la penya està fatal em comunica que hi ha una puixança en la utilització per part dels més joves. S’empra d’igual manera entre joves i vells i normalment és una contestació al saludador.

Hola, xico!: Aquesta s’utilitza sobretot per dones que ja han passat els 60 i van pel carrer pensant en les seves coses, com qualsevol. El saludador realitza un neutre i educat “hola” i la saludada està pensant en el que siga. Quan el saludador es queda amb la impressió de “vatja, si ho sé no li dic res” i ja està donant l’esquena a la saludada, escolta aquesta expressió que reconforta el primer. Curiós i simpàtic alhora. És una mena de “perdona, no t’havia vist”. També s’utilitza quan o bé es desconeix el nom del saludador o bé no ve al cap en eixe moment.

Adiós/hala adiós: Utilitzada pels més vells a aquest costat del Mississipi. No hi ha res com experimentar l’estranya sensació que produeix caminar per un carrer i que un iaio amb bastó responga al teu “hola” amb un contundent “adiós” o “hala, adiós”. Et fa para un moment abans de continuar la marxa.

O!/uo!/ah!: Una vegada més, la saviesa s’imposa. Ací podem notar l’evolució del llenguatge estalviant paraules i saliva guardant la significació. Quan dius “hola” i et contensten “O” penses en quin moment de la teva vida vas assimilar aquest concepte com a salutació.

Tota aquesta varietat en la salutació provoca situacions angoixants i gracioses. Vas per un dels carrers principals del poble a les 11:00. Hi ha vàries persones de diferents edats i sexes al llarg del teu recorregut. Et coneixen. Les coneixes. Comences a preguntar-te: “ què li dic a aquest, hola?, Ie? com? i comença el festival...

El summum del friquisme salutatori el protagonitzaven en la seva adolescència dues persones que sempre que es trobaven utilitzaven tota aquesta estrofa (digue’m que P és un tal Pere i Q és un tal Quique):

Q- xe Pere! xe com?

P- xe Quique , xe mira xe bé, i tu?

Q- Xe Pere xe mira xe bé

P- xe bé

Q- xe si

P- segur?

Q- xe clar

P- xe bé

Q- xe bó

I per acabar una bresquilladeta saludatòria –saluda saluda, cuando salude-:

 

PORTISHEAD

En "Third", el tercer disc, aquesta cançó és la meva preferida. I si em preguntes perquè, no sé què contestar. Potser la veu, eixa veu, quina veu!. Tot i no ser una gran veu, té alguna cosa que fa que t'endinses en la cançó  i el ritme percutit i insistent. No sé..., però la veritat és que en directe jo em pensava que perdrien prou -molts grups que combinen electrònica i altre tipus de ritmes tenen un directe pèsim-  i m'he emportat una sorpresa:

Com la que m'he emportat quan buscant un vídeo per  a una altra raresa sonora -no vos pergueu el final de la cançó, al més pur estil post-apocalipsi dels 80-i m'he trobat amb una mostra de penyafatalisme 100% disfressat de video art :

MODDY'S PER EL FORRO

Agències qualificadores. Tothom i totdon n’ha sentit parlar. L’aparició exponencial d’experts en economia i Fórmula 1 alhora que la crisi s’agreuja és un fet que segurament ja s’està estudiant en alguna universitat de Wichita o Winsconsin. Les barres dels bars estan plenes de genis de l’economia les teories dels quals quedaran per sempre enregistrades en eixos temples de saviessa. Igual et parlen de neumàtics durs i de l’estratègia de Fernando Alonso –d’enginyers automobilístics també n’hi ha un fum!- que de les “hipoteques basura” i el deute públic. Com diria Eduard Punset: Fantááástico!.

Però no vull desviar-me del tema. La qüestió és que ara marca tendència fer el que diu el títol d’aquest post; dubtar de les opiniions d’aqueste agències i minvar la seva credibilitat.

És a dir, que si Moody’s diu que algunes “entitats bancàries”-eufemisme de “igual parle de bancs que de caixes i no pense concretar”- d’Espanya tenen problemes, el govern s’afanya a dir que és una exageració i no s’ha de fer cas. L’opinió de l’oposició al respecte d’aquest assumpte és que potser demà ploga. La família bé, gràcies.

Tot el sistema financer del món mundial va fer cas d’aquestes agències quan tot anava tan bé que la pasta entrava en carretilla. Ara resulta que, primer són “pseudoculpables” de la crisi. I dic “pseudoculpable” per que a cap d’elles li ha caigut una sanció d’acord amb allò que han provocat. La idea de fons és que l’últim responsable ets tu i sóc jo, ciutadans tots dos. I ja s’han encarregat de condemnar-te amb un deute per a tota la vida o llevar-te la casa i condemnar-te a seguir pagant-la. Altres condemnes són més greus, perquè suposen una sentència sumària: retallar-te el sou o les prestacions socials per a salvar la desfeta d’alguns entre els quals es troben eixos a qui ara no has de creure del tot. Ara ho dic jo: Fantááástico!.

Hui no hi ha que fer cas a qui s’havia de fer cas. Aquesta estúpida bipolaritat m’indigna i em preocupa alhora. Per supost que no estic d’acord amb el comportament d’aquestes agències ni aquest post en pretén ser una defensa. Senzillament, una vegada més – i ja en van massa-, em sent insultat per les institucions, que actuen com si digueren: “que no tontet, que eixos són uns exagerats. Tu fes-me cas a mi i veuràs!”.

El meu benvolgut Clint Eastwood – qui, per cert, va ser alcalde de la seva localitat natal abans de tenir grandíssima fama- cre que en Harry el Sucio diu una frasse que igual val per allò que diuen el govern, l’oposició, Moddy’s i companyia i els tertulians i espectadors de telecinco: “las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene una”. Tal volta aplicant aquest simple concepte absolutament verídic i innegable, la crisi no s’haguera produït.

Me’n vaig a contar-ho al bar.

GEOGRAFIA

DIBUIX DE DANI RAS

L’altre dia vaig tenir una conversa sobre geografia. Concretament sobre com han augmentat els meus coneixements de geografia des d’aquella època de l’escola o d’institut on només coneixia uns quants noms de capitals o regions. Però en un tipus de geografia molt curiós; geografia físico-humana. La meua relació amb aquest tipus de geografia va començar amb un nom que em sonava molt estrany: Bosnia. A partir d’aquest nom, n’aparegueren altres com Mostar o Pristina. Més endavant van aparéixer Jerusalem i Betlem i no acabava de comprendre que eixe Betlem era el mateix lloc que esmentava la Biblia, per què? No m’ho explique, però tenia les meves reticències. Aquestos noms anaven lligats a noms que sense voler, he aprés amb més facilitat que els dels reis visigots o els emperadors romans; Milosevic, Racdic, Arafat, Sharon, Simon Peres... Després vaig aprendre noms africans: Somàlia, Mogadiscio, Uganda, Ruanda, Burundi i altres que no havia sentit mai ni tenia ben clar què volien dir; denominacions com hutus o tutsis o “el cuerno de África”.

També sense voler vaig incorporar al meu vocabulari terminologia marítima amb un nou model d’embarcació; la patera, que en català sembla que es diu “pastera”, igual que on fan els obrers el ciment. Aquest terminologia naútica donaria pas més endavant al cayuco, element diferenciador entre la manera de navegade de “magrebís” i” subsaharians”, més paraules noves. També aparegué Darfur, que està en el Chad, on no sabem si tota la gent que viu allí ja s’ha acabat de morir de fam o no, perquè vam tenir un estiu on el que hi havia era una crisi humanitària (eufemisme de “gent morint de fam”)sense precedents. Segurament ja han trobat algun precedent i per això no en sabem res de l’evolució d’aquesta crisi.

Fa uns anys , i gràcies a les ànsies pedagògiques de la televisió i la premsa, sé que l’Iraq no només es conegut per Bagdad, també estan Faluya, Kirkuk i Trikit, una d’aquestes dos sempre va acompanyada de la frase “lugar de nacimiento de Saddam Hussein”, que és com si digueres Marina d’Or, “ciudad de vacaciones”. També sabem que a Afganistan, a més de Kabul, s’hi troba la vall del kandahar, que supose que són unes muntanyes, però entre tanta escopetada la única cosa que sé és que per ahi van morint talibans i alliberadors del poble estrangers/defensors de la democràcia/invasors/posar el nom que vos agrade. Al costat està Pakistan i dos noms: Pervez Musharraf, que sembla un nom d’escuderia de motos i Benazhir Buto, qui malauradament va aparéixer més temps en televisió amb motiu de l’atemptat que va patir i el seu funeral que pel que representava, esperança i canvi .

Quant a geografia del territori espanyol , ja sé situar en el mapa Marbella, Boadilla del Monte, i Catral, per esmentar un cas de nocions involuntàries sobre geografia valenciana Les últimes setmanes, gràcies a un desgraciat que sembla Carmen de Mairena amb boina militar, he incorporat al meu vocabulari Bengasi, Ajdaliya i Ras Lanuf, ciutats o pobles d’eixe país anomenat Líbia del que només en sabia la capital, Trípoli. Se m’oblidava dir que no tinc massa clar si Fukushima és el nom d’una central nuclear o el nom d’una ciutat (supose que serà el segon), Hui n’he incorporat dues noves : Deera i Omari, que estan en Síria.Per què? Perque la polícia ha matat dos manifestants més.

No hi ha res com una bona desgràcia per a donar a conéixer qualsevol lloc del món. Els que l’habiten són absolutament secundaris si no estan morts o sobreviuen de manera extremadament espectacular .

RUIDISME

EL KRAUT ROCK: CAN

Quan parlem de psicodèl·lia musical tothom esmenta Pink Floid. Però la psicodèl·lia va prou més enllà (silver apples, soft machine, tangerine dream...). A Alemanya per eixos anys (principis de la dècada dels 70) apareixia una nova corrent  musical que barrejava l'experimentació amb veus i altres elements amb el que s'entenia per psicodèl·lia -concepte musical que jo encara no tinc molt clar, la veritat- . S'anomena kraut rock i els seus màxims representants són els grups Can i Neu (pronunciat "noi" que vol dir "nou", de novetat).

Furgant per ahi, m'he trobat un video d'aquesta cançó de l'any 1972 en la televisió alemanya, on fan una versió que m'agrada més que la del disc original ("tago mago"). 8 de cada 10 enquestats diuen que és una música prou infumable, als altres dos ens agrada.

Com a curiositat dir que la psicodèl·lia també va arribar al folk, provocant un engendre musical anomenat "psycofolk" que barreja psicodèl·lia amb cants a la natura i experiències místiques que ja sí que és massa per a la carabassa, (= infumable a més no poder). Alla va:

UN EXERCICI ESPIRITUAL

Un dia qualsevol, ja heu desdejunat. Esteu a punt d'escomençar la rutina o qualsevol cosa. Eixiu al carrer i connecteu els auriculars. Comença a sonar alhora que comenceu a passejar... a mi m'apareix el somriure als llavis. Proveu-ho, no falla!

BON DIA DES DE L'ALT



PONY BRAVO

Hui vull parlar-vos d'aquest grup que  crec que és dels millorets que he sentit  en el que portem de 2011 . Podeu descarregar els seus discos de bades o comprar-los en la seva web . També tenen un altre projecte anomenat "Fiera", que és  més psicodèl·lic, però també m'agrada. Tres cançonetes de mostra:

A mi em sóna un poc a The Doors  reinventats en espanyol:

EXPEDIENTE X

Fa mens de dos anys, es va crear un "organisme /institució/cosa " que, amb el nom de "Cumbre de países del mediterráneo"intentava promoure relacions econòmiques i culturals entre diferents països i una muntonada de coses més que no són interessants per a el que vull dir-vos. La idea d'organitzar aquesta meravellosa cosa/organisme/institució la va tenir "le pétit président" de Frància, i com podeu comprovar en una pàgina oficial del govern francés, entre els meravellosos participants dels països que signaren aquesta declaració  de la què "donaren fe" Javier Solana, Durao Barroso   i  Nicolas Sarkozy estan els següents:

• Le pétit president
• El president pro-nuclear/anti-nuclear /simplement nuclear i altres més coses d'Espanya
• Un general de Gadaffi
• El president d'Algèria
• La Merkel
• El Mubarak
• El Ben Ali

Açò passava el 13 de juliol de l'any 2008. Hui, 7 de març de l'any 2010 alguns d'aquestos  "amics de la mediterrània" són opresors del poble, lladres, assassins, dictadors i altres coses més insultants que tothom sap.
Tinc una bateria de preguntes que poden semblar estúpides alhora que interessants:
A aquestos dirigents, què els ha passat? en menys de dos anys han esdevingut éssers cruels i dèspotes!. Ni França, ni Alemanya ni Espanya ni la quantitat de països que van signar aquesta proposta "d'entesa" s'adonaren en aquell moment?. Encara hi ha persones que confien o creuen en allò que diuen els seus polítics? Què és ser polític? I ser ciutadà? Què vol dir votar?.  Gestos i cares com els que es veuen en aquestes fotografies són  de "penya que està fatal" o de dirigent mentider?
Com deia la capçalera de la mítica sèrie: "la verdad está ahi fuera"

EL CONCEPTO

Ahir la vaig tornar a veure.El youtube ha fet la resta. Què gran escena i què gran diàleg!. Penyafatalisme en la seva màxima expressió, a los hechos me repito:

LA TONTETA

No sé si heu llegit la notícia. Aquesta senyora, diputada de "esta España nuestra", diu que  a les persones amb discapacitat en la seva terra els diuen "tontitos". Tota una mostra d'afecte cap als ciutadans de la seva terra, que suposem és  Tontilàndia, perquè si el que volia era referir-se a Andalusia, tampoc deixa en bon lloc els seus habitants.

En la meva terra  a la gent que diu i pensa aquestes coses li diem "imbècil", i a més també pensem que és prou "inútil". El que passa és que no som diputats, més bé som  putejats per  veritables tontets i tontetes que, en comptes de prendre decisions, no paren de fer mostra d'un "idiotisme" que fa por.

Per a rematar, una altra perla: "lo que nos faltaba con el demócrata este"; "es lo más fascista que he visto en mi vida... como presidente".  Hui en dia dir-li a qualsevol "feixista" és com demanar l'hora, m'ho estic imaginant:   Em pot dir l'hora? -les quatre i vint,feixista- Arriba los relojes!O aquesta altra:-Perdona tens un cigarro?-no no fume.-Feixista!.

Un amic/filòsof de bar -  per cert, trobe a faltar aquelles converses, no sé res de tú- deia més o menys açò :  "el mundo es de los gilipollas", "ellos y sólo ellos tienen el poder", "mira a tu alrededor. Tú crees que sólo hay uno o dos, pero son verdaderas hordas que pasan desapercibidas hasta que uno habla más de 10 minutos con ellos. entonces florecen las actitudes y los puntos de vista... "el món no ho sé, però més d'un escó en el Congrés dels Diputats sí que ho és. O almenys un.

GRRRRR!. LA CANÇÓ FRANCESA RE-RESUMIDA

Avui m'abelleix compartir unes quantes joies de la "chanson" francesa que tothom coneix o pense que hauria de conéixer. Ja em direu que vos semblen:

Què gran és la lletra d'aquesta cançó!

Aquesta és segons una enquesta, la cançó més bonica de tots els temps.  Jo em reserve el dret a discrepar. Sentiment  si que en posa prou, és innegable. I en aquesta, el sentiment  li surt per les orelles.A mi no em sembla per a res del món sobreactuat, com diuen alguns. Per cert,  Jacques Brel, un imprescindible de la "cahnson française" no era francés, era belga!.

No podem oblidar al poeta. El meu moltvolgut George Brassens de qui ja he parlat altres vegades en aquest blog.  Un dels seus himnes a la dignitat humana. O un himne a la seva terra. En aquesta  cançó demana ser soterrat a Sète, el poble on  va néixer. Jo he estat alli i en la "plage de la corniche" que esmenta en la cançó. Un bon lloc per a viure i morir.

SENSE SENYAL

En un acte de filldeputisme què passarà a la història de tot el poble valencià, els seus dirigents han considerat correcte negar al poble un medi de difusió cultural en la seva pròpia llengua. Ens neguen la informació i la cultura, la nostra pròpia cultura. Açò només s'explica per interessos partidistes, parlem clar,  volen guanyar el vot del blaverisme més reaccionari i fastigós. Com bé diu Josep Lluís al seu blog, no és qüestió de -ismes.

Açò és un atac frontal i directe contra la llibertat d'expressió per part de les institucions.

NO HO  HEM DE CONSENTIR!. Aquest atac institucional està  pendent de sentència en el Tribunal Suprem, així que encara queda esperança. S'ha d'arribar fins on calga -de manera legal- per a eliminar l'enèssima  cagada en la cara d'aquest govern autonòmic.

SERÀ DE VERES?

• Què Francesc Camps hatja dit que es el candidato más respaldado de la historia de las democracias occidentales? De veres. Sorpresa? fàstic? indiferència? vergonya?. No. Llàstima. El que sent és veritable llàstima. Per què? perque denota molta desesperació. Aquest tipus de  burrada "sóc el millor dels millors perquè ho dic jo", en plan "porque yo lo valgo" només la pot dir una persona excessivament egòlatra quan ja no li queda res més a dir o un anunci de L'Oreal en el segon cas.
• Serà de veres que açò ho podria dir un pobre imbécil a qui només li riuen les gràcies quatre? podria ser de veres. Però no. Ho ha dit un president d'una Comunitat Autònoma. De la meva. El meu suposat representant legítimament escollit. De veres. Pense que o li falten "tres pitxerades" o que és una burla directament. No sé si coneixeu el la definició del concepte "ascopena". Vé a ser la sensació que em provoca. De veres.
• Serà de veres que no té res més a dir? ni ho sé ni ho vull saber. Per a ell, el cas del porc.
• Serà de veres que Fabra se'n va? No és del tot de veres. Per a ell, el cas del porc.
• Serà de veres que la major part  dels votants del Partit Popular recolzen  i volen aquest Partit Popular? ni m'ho vull  ni m'ho puc creure, però sembla que si. Que dolent és el sectarisme, que elimina qualsevol crítica. I açò passa en tots els partits, en tots els llocs. Sectarisme. Sectarisme que separa qui discrepa, que assenyala qui no està d'acord i que aparta fins eliminar l'individu en benefici de quatre.De veres. Per a ells, el cas del porc. Açò no hauria de seguir així, però resulta que vivim en un món on el porc ens fa cas a nosaltres, no a ells. Mentrestant, una pregunta més:

Serà de veres açò? Espere que, tot i que no li tinc cap simpatia no ho siga!

 

AHI ESTÀS TUUUUU...

Hui vaig a contar-vos la història d'un màrtir de la imbecilitat. Aquest ésser humà ha passat a la història recent d'Espanya com un rebel de la llei que prohibeix fumar en bars i restaurant i més llocs que no són tan "noticiables". Aquest gran revolucionari ha arribat a dir açò:  "Yo voy a defender mi negocio a muerte y moriré matando. Estoy en el uso de mis derechos como ciudadano, de mis derechos constitucionales y no voy a aceptar este atropello por parte de este gobierno dictatorial, marxista y terrorista". La resposta a aquesta interessant reflexió la trobem en les paraules del poeta: ¿Y tu lo preguntas?poesía eres tú.

Com que no en tenia prou ho ha rematat amb  aquesta perleta, que ell és un veritable español, con dos cohóne: "Hasta ahora he intentado guardar las formas, pero estoy empezando a perderlas; o sea, que tengan cuidado porque, igual que ellos están intentando amedrentar, que tengan cuidado porque tengo unos cojones más grandes que los de ellos. Fui amenazado por la ETA y estos mierdas, estos socialistas asquerosos que tenemos en este país, que nos han arruinado a todos los españoles, no les tengo ningún miedo. Les espero aquí".

No entenc per què la ETA amenaçaria el propietari d'un restaurant de Marbella, però no ho posaré en dubte, amb eixe tema, millor no fer cap broma. Quant a "los cojones más grandes", una simple visita de la policia va ser prou per desunflar tanta grossor testicular, segons el màrtir "por respeto al cuerpo". O siga, que eixe cos si que el respeta. Què esperava aquesta víctima de la justícia? De moment, són 145.000 € i el restaurant tancat. Jo pense que està esperant que el truque qualsevol cadena per a contar aquest sainet i així poder pagar -ho dic seriosament-. De moment, no oblideu el nom de José Eugenio Arias, perquè ja ha passat als anals més grans del penyafatalisme

JAVIER CORCOBADO

Les seves cançons tracten l’amor i els sentiment de desesperació com molt poques. “l’alegria de la huerta” no és , no; però les seves cançons van coincidir amb un moment en què jo no ho estava passant massa bé i vaig quedar literalment prendat. Amb el temps, em vaig adonar que no havia de continuar sentint-les mentre el meu estat anímic no milorara. Cada vegada que les escolte, em semblen massa “profundes”.  Ahir vaig comprar l’únic disc que no tenia de la seva carrera en solitari “el editor de sueños”. Continua igual. Lletra contundent, desesperació... el que fa  no és bonic, no és lleig, no és bó ni és dolent,  és especial i prou

Hace mucho tiempo que no veo el amor en los demás,


ya nadie sonríe ni dice la verdad.

Guerras, torturas y engaños en la televisión,

y lo único que puedo hacer es susurrar está canción.



Veo alejarse la espalda de mi juventud

entre campos de amapolas y sombras de multitud.

Las palmeras tecleando con sus uñas en el sol

los besos invisibles de los perfumes de tu amor, ay, de tu amor.



Nuestro barco se ha perdido en el pensamiento del mar.

Me rozan tus pestañas las heridas al recordar

que la humanidad se hunde en su propia necedad.

He perdido el manual del odio respirando tu amor y tu voz.



Abrazado a tu espalda las estrellas nos dormirán.

Todas las canciones del mundo se borrarán.

Todos los recuerdos y los males se ahogarán.

Y sólo habrá música en tu cuerpo, mi amor, y en tu voz.


La lletra d'aquesta cançó és prou contundent:


Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?


Vivo sin mañana sangrando palabras.

Ya no sé quién soy ni adónde voy.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Yo no sé por qué he nacido así.

Soy una infección de contradicción.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Vivo sin mañana sangrando palabras.

Ya no sé quién soy ni adónde voy.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Yo no sé por qué he nacido así.

Soy una infección de contradicción.



Y no tengo alergia a la alegría,

sólo tengo alergia a la hipocresía.

No tengo alergia a la alegría

y hoy no armonizo con la ironía.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

¿Dónde están los ciervos y las mariposas?

¿Dónde está el candor? ¿Dónde está el amor?



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

Ya no quedan dioses en mi colección.

Otra tentación en mi contricción.



Y no tengo alergia a la alegría,

todo el mundo hoy se cree policía.

Y no tengo alergia a la alegría,

soy el vertedero de la poesía.



¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?

¿Por qué estoy tan triste teniéndolo todo?...

"Caballitos de anís" és un tipus de beguda. Aquesta poesia cantada vé a descriure una borratxera d'un esser humà molt desesperat.

MEQUETREFE EN LA WEB

Com hui m'avorria, he acabat buscant per la xarxa barrabasades variopintes per a penjar en el blog. De tantes com hi ha, no sabia per on començar, així que en un atac d'egocentrisme sense precedents, he pensat que buscant "mequetrefe" trobaria de tot i he acabat en la temàtica que més m'agrada: la música. 

Doncs casualment  m'he trobat amb una curiositat en el bloc amb la música més extraterrestre( si pop iraní d'abans que el prohibiren, música electropop del Japó dels anys 80, jazz d'Etiòpia  i paranòies de tot tipus, sobretot de música ambient i drone i sobretot post-rock a tutti plenni) de tots els que visite amb freqüència.  En Espanya hi ha un grup d'eixe estil de música que tant m'agrada -l'anomenat post-rock- que es diu Mequetrefe!!. La veritat és que m'ha fet il·lusió i no sé perquè. L'únic disc que tenen publicat ("play off") no està del tot malament. Un poc "paranòia" si voleu,  al més pur estil de grups com Mogway o God is an astronaut amb les seves pujades i baixades d'intensitat dins de composicions de duració llarga i que, de vegades, evoquen certa malenconia.  Els xics ho intenten. No ho fan del tot malament,  són prou  assequibles per a les meues orelles. Van dos  videos  de mostra -amb una qualitat de só molt millorable, que conste!-

També m'he trobat amb tot tipus de detritus musicals amb el nom de "mequetrefe" i curiositats com  "el sonido mequetrefe" -oh yeah-

I amb  un "cha-cha-cha"  titulat "el mequetrefe" digne de les verbenes de qualsevol festa local o de barri:


La próxima volta que m'avorrisca, millor agafe un llibre. Bon cap de setmana!.

LES MANETES QUIETES!

Què gran!.

GRANDE ITÀLIA!

Una imatge val més que mil paraules...

I de regal, dues cançonetes que m'agraden:

Fixeu-vos en "l'actitud". Sembla que canta com si  no tinguera res més a fer.Estiu, amor, soledat... Tot un clàssic que no sé perquè m'encanta. 9 de cada 10 dentistes diuen que no els agrada massa...

Aquesta parla del govern i la devaluació de la lira que va haver als 70 en Itàlia:



PASABA POR AQUÍ...

Islam Karímov -un altre porquet més amb cara de tonya- és el nom del president de Uzbekistan. Poc importa que l'home mane  matar uns manifestants. Ell arriba a Brusel·les  per a reunir-se amb Durao Barroso i amb el secretari general de l'OTAN, ni més ni menys, i no precissament per a prendre unes canyetes, no. Clar, en comptes de parlar dels morts que ha provocat dins el seu propi païs, i com van les coses eixes anomenades "política","democràcia" i "drets humans" per alli, li diuen: "passa home, anem a dir que parlarem amb tu dels drets humans, aixó sí, a porta tancada, que és com es fan aquestes coses". IN-SUL-TANT!..

Com bé diu la notícia, resulta que Uzbekistan és el païs  travessant el qual  els defensors de la democràcia i salvapàtries mundials hem decidit  passar material militar de forma segura per als nostres herois  d'Afganistan. La resta, fa igual. Aixó si, tenim un compromis "crítico, condicionado y amplio" amb Uzbekistan, només falta que siga permanent i verificable internacionalment i ja està, com si cagares cap a dins. Un amic meu diu que "quedar bé costa una poca merda", i açò n'és una mostra. Perdoneu l'escatologia, però és que estic molt indignat, cada vegada se'ns riuen més en la cara.

Ah, se m'oblidava, aprofitant la coiuntura han signat un  "acuerdo sobre energía", ja que l'home passava per ací...

EH TIO, PAREEEEEUUUU!

Hi han coses que de veres, justifiquen el canon que demana la SGAE. Primer l'original: bresquillada sonora com poques, un himne generacional, estem d'acord, no?.
Bé, ara vé un veritable terrorista musical:

Capteu el missatge que volia transmetre Nirvana quan Pitingo diu "ole oleeeeeeeee"? segur que si.I quan diu- cite textualment-: "aquí estamos distraiíios un  gitano, un albino, un mulato y un latino"? jo afegiria més gent: un compositor, un productor, i fins i tot la gent que aplaudeix un experiment com aquest. Si Kurt Cobain estaguera viu, l'havia acabat de matar!.
I què em dieu d'açò? Demencial!

AÇÒ NO TÉ PERDÓ DEL SENYOR!N'he sentit millor interpretades qualsevol nit de Karaoke!. CRI-MI-NAL!

TELESÈRIES ETC.

Coses que passen a les sèries de televisió que recorden que són ficció:

Quasi mai apaguen la llum. Ixen de casa i deixen la llum encesa. Perquè ho fan si no hi ha ningú més?. També resulta prou estrany veure com tanquen una porta amb clau. No recorde haver-ho vist, però tot podria ser. Més coses, heu vist alguna vegada en una telesèrie que estiguen pegant voltes i voltes per aparcar? Poden estar enmig de la Cinquena Avinguda que no hi ha cap problema; arriben i sense fer cap maniobra (heu vist algú fent maniobres?)estacionen uns cotxes enormes.

Normalment, entre policies o militars o gent de pistola, quan n’hi ha un que ha rebut un o més trets en particular i cau en terra morint-se i sense quasi respirar, l’altre li diu: “tranquilo, te pondrás bien”. De veres? Si a mi em passara açò m’acabaria de morir amb un gran somriure!.

Una altra cosa magnífica i grandiosa és el poder que proporciona ser agent del FBI; Arribes on vullgues, busques el cotxe que més t’agrade traus una mena de bitlletera amb una placa i un carnet i dius: ¡FBI necesito su coche!. Aleshores, el contribuient que està suportant el pagament d’una lletra per l’adquisició del vehicle en qüestió activa la seva escala de valors i pensa: “òstia, ha de ser alguna cosa important per la seguretat de la meva benvolguda nació, jo a aquest li done el cotxe i si m’ho demana, fins i tot la virginitat!. En comptes d’un simple: Però tú de què vas?.

Continuant amb la policia, no hi ha local, autonòmica o nacional, no, aixó és massa espanyol. Ha d’haver una quantitat gran d’agències i subagències i més morralla fins el punt de no saber si són policies o forenses o psiquiatres o matemàtics o prescolars!. A la televisió tenim, a banda dels nostres benvolguts i clàssics FBI i CIA els següents: CSI, NCIS, JAG (aquestos grandíssims, una mena d’advocats militars! Què gran idea per a una sèrie!), Unidad de crímenes violentos, L’arxiconeguda “brigada de homicidios de (afegir ciutat coneguda o merdosa, però sempre dels EUA), la DEA (drogaïna a nivell estatal), la brigada de narcóticos de (veure la “brigada de homicidios”) , SWAT (que són els GEO a l’americana), i SEAL (que són “marines” dels xungos, que són la “COE” però de la legió en Espanya) entre d’altres. Per a quan una sèrie sobre la guàrdia civil? Millor no donar idees (ja m’ho imagine: pròximament, “picoletos: el peligro está en la calle).

D’altra banda, la de coses que passen en eixe païs si t’agraden les sèries: en Miami, Las Vegas i NY, tens uns policíes capaços de saber si ta mare et donava papilles Nutribén o d’una altra marca a partir d’un rot que vas llançar el 1998 després de sopar en ca ta tia!. En Baltimore (veure The Wire), la policia no té mitjans ni ganes d’investigar, però acaben destapant un merder de por. En New Jersey, Toni Soprano fa i desfà. No sé on (Califòrnia, Philadelphia?), els detectius Mulder i Sculli fan d’Iker Jimenez del FBI, hi ha mutants després d’una mena de contacte extraterrestre en la ciutat de Seattle (veure “los 4400”), un Superman de segona divisió viu en un poble imaginari de Kansas o Texas anomenat “Smallville”, podem seguir “l’apassionant vida” del personal d’un casino anomenat “el Montecito” en una sèrie anomenda “Las Vegas”i, per si no ho sabieu, no només hi ha corrupció en Marbella o en Castelló, en Miami ja n’havia. També en Miami hi ha un ésser humà que es dedica analitzar la sang per a la policia i que alhora és un psicòpata assassí (veure Dexter), i també hi ha una antiquària que treballa a un poble i que veu fantasmes i els ajuda a passar “al més enllà” (Entre fantasmas) i gent que puja en un avió, té un accident, acaba en una illa i, segons l'index de consumició de droga dura dels guionistes van arrere o avant en el temps i el passen coses estranyes. Com no tenien títol, li van posar "Perdidos" per a alguns o "lost" per a altres .

I per acabar, analitzem la capçalera traduïda de la millor sèrie mai inventada: L'any 1972 (ja en fa uns quants) quatre dels millors homes de l'exèrcit dels EUA van ser detinguts per un delit que no havien comés (aleshores, perquè els van detenir?). No van tardar massa en fugar-se de la pressó on els van recluir (normal, éren quatre dels millors). En l'actualitat, sobreviuen com a "soldats de fortuna" (són porters de discoteca o fatxes futboleros, ui perdó! volia dir "ultras"). Si té cap problema i se'ls troba, tal volta puga contractar-los. Aquesta última frasse cal analitzar-la bé; O siga que sí tinc cap problema, he de saber que tal volta puc contractar a quatre molitars (si "molitars". 1 molitar és un militar molón, d'eixos que sempre ens salven a tots/es) convictes fugats d'una presó  que no sé perquè van ser detinguts l'any 1972? Gràcies per la informació, no cal demanar currículum!.

Telesèries; Penyafatalismes de tota mena, alguns molt recomanables (Dexter, The Wire, los Soprano o Boardwalk Empire) i altres molt deplorables, però penyafatalismes al cap i a la fi.”Como la vida misma”.
Aquest text sembla un monòleg o m'ho sembla només a mi?

FER I DESFER

Tot allò que he fet, tot el que no he fet, tot allò que faré, tot el que em queda per fer.

Allò que he fet mal, el que he fet bé, els fets que han esdevingut de tot açò.

Causes i conseqüències i conseqüències i causes...tot barrejat dins una bola grisa que va engrandint mentres ho assola tot deixant trossets de mi a cada cop que avança escampats per tot arreu. Ja torna.
De sobte, quan ja em té en un racó i està rodant a uns centímetres del que jo creia era  l'únic refugi,

un nou fet se l’engull sencera.
Només queden eixos trossets: pensaments, reaccions, encerts, decepcions, experiències...

Gire el cap, m'alce i continue cap endavant.

Canviant el punt de mira, tot torna a la normalitat.

Cal aprendre a desfer.

EL GUAYÓN

Tothom  en té un d’aquestos prop. Bé siga a l’oficina, entre els vostres coneguts i en el pitjor dels casos, entre els vostres amics. Sembla un ésser humà simpàtic i graciós, podria ser fins i tot un veí. De sobte, arriba el dia clau: anem-nos-en a sopar, ho passarem bé i ens prendrem uns colpets. Tornem prompte. “Tornem prompte” és una frasse comparable a “te pondrás bien” que és el què li diuen als soldats ferits de mort o els policies que es dessagnen en les sèries americanes. Tothom sap quin és el final.

No vols anar però acabes anant. El sopar, bé. Almenys fins que el tema de conversa esdevé el futbol. No tinc res en contra del futbol, però fent una ullada al meu voltant sospite en que esdevindrà la nit en què tornem prompte. Del futbol als cotxes que té cadascú o el cunyat de cadascú o l’amic invisible de cadascú. Parlar de coses que no tinc i que no aspire a tenir em sembla de gent gomiosa. Vull dir, podem alabar les qualitats tècniques d’un vehícul fins la fartera extrema, no deixa de ser una conversa banal, però quan ja passem al “pos yo tenía un opel kaddet” o “el meu cunyat s’ha comprat un Honda Civic...” és símptoma de que estem entrant en alerta rotja. I no puc fugir, m’han portat a aquest lloc dos dels integrants del club dels “tornem prompte” als que  m’he afiliat. Comence a pensar seriosament en què significa “prompte”. Sempre em passa el mateix, em divertisca o no. M’ho he de fer mirar.

Efectivament, arribada l’hora de la barra i “los güisquises”. L’ésser humà que he esmentat abans fa la seva aparició. Que si “Praga es muy bonita pero la comida es una mierda” – m’impotarà molt a mi aixó!- , que si “Me voy a esquiar la semana que viene”- -genial!, però ningú t’ha preguntat res, conta',m com t'ho has passat quan tornes. Acte seguit, l’equip per esquiar que s'ha comprat i vol estrenar.-Estic a punt de cridar: Maaaaaaammmaaa!, quan ocorre el que l’afició estava esperant: comentaris sobre xiques i dones! (aplaudiments). Que si “mira esa que cara de guarra tiene” que si “a esa le metía de todo menos miedo”... Alguns menegen el cap fent gestos de negativa, altres es riuen i a més d’un no ens fa ni puta gràcia i passem d'aquest individu directament. Als primers els llança un: “seguro que tu no piensas lo mismo, ya”, als altres els segueix el rotllo i als últims ens diu alguna cosa com que “estaís viejunos”-si, el que tú digues, per sort hi ha gent que amb trenta un anys es dedica a mantenir l'adolescència... en fi-. Els dos companys de viatge decideixen “tornar prompte” a les 5 de la matinada, deixant al rei del club de la comèdia amb els seus seguidors.

A aquest ésser humà li he trobat una cançó que el defineix totalment. Jo crec que la van composar entre tots els que els quedaren:

L'ETERNA DISCUSSIÓ SOBRE L'ART

No sé si heu discutit cap vegada sobre allò que és art o no ho és. Com que la diferència entre l'art i la presa de pél sense contemplació és una qüestió de conceptes personals, hi ha éssers humans que prefereixen no discutir-ho. Per tant, quan qualsevol cosa és una presa de pél sense contemplacions, tampoc s'haurien d'admetre discussions, no?. El públic d'aquesta meravellosa manifestació artística sabia a què venia i aplaudeix perquè està contemplant una veritable obra d'art? Sembla que sí i no ho arribe a comprendre. He descobert un blog que tracta únicament aquesta temàtica. Interessant (o no).

IMPRESSIONS D'UN VIATGE CAP A CASA

Estic a 13 km de casa. Un pas a nivell en una costera, una avinguda, un acceleró i el cotxe fa un bot estrany que em recorda eixa pel•lícula on hi ha una llarguíssima persecució pels carrers de no sé quina ciutat dels Estats Units on tot són costeres i bots. He de confessar que m'encanten les escenes de persecucions de les pel·lícules de tirs i robatoris.
Quatre carrils, dos per cada direcció, a l’esquerra, un descampat on tot el món aparca el cotxe. A la dreta, mai em fixe en què hi ha, però hi ha una mena de nau industrial. Al final, una rodona.Un gat negre creua els primers dos carrils en sentit contrari i corre travessant els altres dos. El cotxe situat a la meva esquerra aconsegueix esquivar-lo, el que va davant de mi, no. El gat pateix un fort cop però continua corrent fins que passa a l’altra banda de l’avinguda. La imatge em deixa prou bocabadat, però no puc parar-me en aquesta avinguda. En la rodona, gire a la dreta i cap a casa.

Quan estic pel carrer de dalt de ma casa, pare en un pas de zebra. Passa una senyora amb un gos de tamany estàndard. Mentre veig com passen, pense què cada poble, considerant “poble” com una població fins uns 10.000 habitants, té una raça de gos pròpia. Passa on he viscut quasi tota la vida (més o menys 600 habitants) , en els pobles del voltant (què no sobrepassen els 1000 habitants) i en aquest, que no arriba a 15.000. En eixe instant, la natura no perdona; el gos té caguera i es planta al mig del pas de zebra en “posició defecatòria”. La imatge em sembla graciosa. La dona li estira la corda, però l’animalet ja té un apèndix que li surt del cul. Acte seguit, escena desagradable: D’un puntilló el gos passa el pas de zebra i la dona continua cridant a l’animal com si aquest entenguera el què se li diu.

Em fa un gest alçant la mà com dient “perdona per la molèstia”. La mire i li faig un gest com dient “no sé qui és més animal dels dos”. El cotxe de darrere fa sonar la botzina. Poc li importa si el gos caga, es mor o si la dona té problemes, però ja són dues escenes d'animals patint en primera persona i en un interval de temps de 15 minuts. La gent continua caminant per la vorera i jo continue el meu camí a casa. Quan puje a l’ascensor el veí em diu “¿qué tal? ¿cómo va la cosa? “. Li conteste amb la lletra de la satisfacció i el benestar: “bé”. I em diu: “La cosa está muy mal”.

“La cosa”, una conseqüència del “mercats”, els supervillanos dels “polítics”, que serien els superherois, tots units combatint “la crisi”... Aquesta vesprada  sé que quan arribe a casa  ella no estarà. És ella qui em fa eixir un poc d’aquesta sensació de fartera, i no tornarà fins le nou. Aquesta vesprada me’n vaig amb la bicicleta riu amunt, alli no hi ha éssers humans. Espere no trobar senyores xafant pardalets o caçadors desagnant javalis. L’epidèmia està per tot arreu.

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED II

Ara, la carrera en solitari d'aquest individu. De tots els disc publicats des de 1972 són justament el primer i el segon ("rock and roll animal "i "transformer" els que per a  mi més destaquen. En aquestos discs apareix un clàssic de la música del segle XX, i no ho dic jo, ho diu la crítica, que són els que ho entenen... am'he trobat un video amb lletra i tot, allà va:

Un altre clàssic -ho dic jo, no la crítica- on parla de la seva addicció a la heroïna.

Rock and roll pur i dur:

Les coses pel seu nom: "oh baby i'm so vicious"

Bé ja n'hi ha prou, la resta de la seva discografia la podeu trobar en la xarxa si vos interessa, però aquestos dos discs són fonamentals. Després cal destacar  "Berlin" on conta la història de dos toxicòmans en aquesta ciutat (un disc trist iacceptable)  i "Coney Island" que és un parc d'atraccions que hi ha a Nova York i que té uns quaranta anys. És un lloc d'oci per a pobres prou prou depriment...
Lou Reed és un dels autors que jo considere IM-PRES-CIN-DI-BLES.