Aquest ésser humà era esportista. Ciclista professional. Va arribar a competir amb l’equip Kelme Costa Blanca. L’any 2000 en el Tour de Frància, pujant un port de muntanya anaven escapats ell i Richard Virenque. L’escena dels ciclistes de davant d’un pelotó pujant un port de muntanya és una exhibició de resistència i força com n’hi ha poques. De sobte. Li agafa un “quésé jo” i cau estés al terra. Se l’emporten a l’hospital.
Passat l’esglai i després d'haver-se negat a fer unes analítiques, el resultat a posteriori és contundent: porta més merda en les venes que el riu Segura en la seva època d’esplendor contaminant. Va denunciar el que passava en el seu equip i entre altres coses va entrar en depressió i va deixar el ciclisme, va ser beneït pel Papa Juan Pablo II i ara és jardiner i activista contra el dopatge- fins ací el post sembla la capçalera de “el equipo A”-. Entre d’altres perletes ha dit açò: “recibí hasta trece pinchazos al día”. Que siga un activista contra el dopping després d’haver-se jugat la vida i que el pillaren té un mèrit relatiu, tot i que s'ha d'agrair que ´fora valent i donar un pas endavant denunciant el seu equip. Què haguera passat si tota la porqueria que portava en vena li haguera fet bon efecte i haguera passat Virenque o fins i tot haguera guanyat el Tour?. Que continuaria fent-se punxadetes. Sembla que quan rebia 13 punxades diàries no sabia que això molt normal no era, perquè sempre seguia el consell del metge. El mateix metge que li va dir que es fera autotransfusions (puaaaaj!, un poc “gore”, no?), un tal Eufemiano Fuentes, recentment conegut per un altre escàndal de dopatge en atletes.
Cal aclarir una cosa: no pots enviar el metge a què s’autotranfusione la sífilis et deixe en pau? Sembla que no podia. No podia canviar d'equip? Ara és jardiner perquè de tanta cortisona que li injectaren li van fotre el cartílag d’un genoll (té 31 anys). Els “esportistes” d’aquest tipus, normalment pateixen una transfromació que va en aquest ordre: 1)dopats/sancionats 2)quasi morts o amb efectes secundaris 3)antidopping “taliban version”. Semblen drogadictes que se’n penedeixen . I per sort per a ells –a ningú que li passe- no ho són. Només són tramposos que no han sabut estar a l’altura d’allò que s’exigeix. L’altre dia vaig veure un reportatge en l’única cadena que ha augmentat la seva audiència amb l’aparició de la TDT: Teledeporte. Era un equip ciclista (Caja rural de Navarra) on els joves corredors explicaven com era la vida d’un professional, on hi havia un aspecte quasi tan important com el físic: la preparació psicològica. També deien que tenen un llista de substàncies que no poden prendre i que qui fa trampes les fa conscientment. Una curiositat; entre els ciclistes i els atletes hi ha un percentatge prou elevat (22%) de positius per consum de cannabis.
El ciclisme és un esport molt exigent (típic tòpic). La gimnàstica o el patinatge artístic també ho són. Un bon esportista ha de ser excepcionalment fort, excepcionalment resistent i prou vegades particularment intel•ligent. Però allò que distingeix els millors dels molt bons és una preparació psicològica espectacular. Són gent que saben que si volen, poden. Alguns confonen la psicologia amb l’EPO o la nandrolona . Eixos abaixen de la bici per fer campanyes antidopatge. Els altres fan campanyes antidopatge de manera institucional i de la millor manera possible: amb les cames, damunt d’una bicicleta i intentant estar davant del pelotó sense trampes.
2 comentarios:
Totalment d'acord en que igual d'important és la "potència" psicológica com la física, i bé, en realitat d'acord en tot el que dius.
El que passa és que jo crec que ara mateixa el dopatge està extés per tot arreu, encara que siga d'una forma més "inofensiva". Em referisc, per exemple, al control del menjar, encara que siga amb eixes barretes energètiques, que es podria considerar un dopatge lleu; i d'ahí en avant venen les altres substàncies, que no són dopants mentre no es demostre el contrari o mentre els controladors no la detecten.
En fi, és que si no no entenc cóm encara es poden sobrepassar marques anteriors. Val que hi ha millor tecnologia (millors bicis, uniformes més aerodinàmics i lleugers, etc.), pero
trobe que l'èsser humà és el mateix i no veig raó per a que ara siguem més "superhomes" que abans.
Jo no entenc massa, però crec que hi ha noves tècniques d'entrenament (les quals apareixen invertint més diners per part desl patrocinadors) que permiteixen que els esportistes milloren el seu rendiment. També pot ser cert que hi hagen substàncies permeses que abans no ho éren, però ja et dic, no ho entenc.
També és cert que de tant en quant apareixen "superhomes" com Ussain Bolt, per exemple. Aleshores cau sobre ells tota sospita, i se'ls fan tot tipus de proves.
Açò passa sobretot en els esports que són "de marca", en els quals s'ha d'obtenir una marca per esdevindre número 1.
Publica un comentari a l'entrada