23 de març de 2009

XAFARDEIG, COTILLEO, IMBECILITAT...



Hui he arribat al "tope", pensava que era una persona que aguantava prou les crítiques. I ho sóc, perquè les crítiques són les opinions que vénen de les persones que no coincideixen amb tu i t'ho fan saber. Tu ho acceptes, ho rebujes o fins i tot, ho raones. Fins ací, tot correcte. Però... què passa quan la crítica esdevé rumor sense fonament, sense comprovació i amb l'únic objectiu de "fer mal"? Açò no és una crítica, és voler fer una putada. Doncs aixó és el que m'ha passat hui. Resulta que és curiós, perquè anava a fer una entrada comentant que, d'un temps fins ara, em fixe prou en com ens comportem front a diferents situacions, com reaccionem front a un mateix esdeveniment (sé que sembla una tonteria, però mira, cadascú es torba amb el que vol) i, de sobte,acabe de descobrir el que és la imbecilitat en estat pur, i, una vegada més, em sorprenc. No sé com reaccionar. Compassió? no!. Tampoc ànims de "revenja" ( no m'agraden les telenovel·les). Deixar-ho passar? Per què?. Respondre? Sincerament, no cal. Forest Gump deia que "tonto es el que dice tonterías", Confucio que "hay gente que no escucha y no le cortan las orejas" i no seré jo qui c0ntradiga a estos dos referents de la saviessa universal.

El que passa és que una vegada més, decepció. No sé si el menyspreu és útil en aquestos casos, no sé si estic "fluix", però si sé que sent decepció. Però bé, tampoc és que vulga rebel·lar-me ni és que m'importe en excés, és que m'ha decepcionat la situació i em sorpren la meva pròpia reacció ( no m'ha ofés, m'ha fet sentir trist!). La situació de "indefensió" fictícia que suposa el no agafar per banda a uns quants i dir: Eh! què passa? On és el problema?. Però supose que no apanyaria res, perque crec, que, en el fons, jo em sent decepcionat, però ells estan decepcionats ( o era decebuts?)...

3 comentarios:

Anònim ha dit...

Hola Kike,

No sé exactament el que t'ha passat, però sí, a vegades passa que, per unes raons o altres, la gent ens decepciona pels seus comentaris, per les seues crítiques destructives inclús pels seus silencis. Quant mal pot fer un silenci quan esperes una explicació a un fet!!!!, i que cal fer en estos casos¿?¿¿, doncs, si vols que et diga la veritat, no ho sé.

Només pensar que, a pesar de tot, encara hi ha gent que amb els seus actes i paraules ens fan sentir be, la resta no importa massa.

Àngels ha dit...

En general crec que la gent no es para a escoltar-se. No ens parem a escoltar-nos quan parlem. Moltes vegades es sol fer molt de mal i no parem aescoltar el que es diu... i fins i tot quan davant de nosaltres es diuen barbaritats no contestem "I això d'on t'ho has tret?"... la gent no es qüestiona res, no es capaç de pensar "Serà cert?"... es dona tot per fet.
Em fastidien molt els rumors. Perque sempre fan mal, ofenen i ferixen...

Àngels ha dit...

Ah, i com alguna vegada hem parlat: Enveja, avorriment i fartera de vida... que hi ha molta gent per ahi plena d'aquestes coses...