Quan parlem de psicodèl·lia musical tothom esmenta Pink Floid. Però la psicodèl·lia va prou més enllà (silver apples, soft machine, tangerine dream...). A Alemanya per eixos anys (principis de la dècada dels 70) apareixia una nova corrent musical que barrejava l'experimentació amb veus i altres elements amb el que s'entenia per psicodèl·lia -concepte musical que jo encara no tinc molt clar, la veritat- . S'anomena kraut rock i els seus màxims representants són els grups Can i Neu (pronunciat "noi" que vol dir "nou", de novetat).
Furgant per ahi, m'he trobat un video d'aquesta cançó de l'any 1972 en la televisió alemanya, on fan una versió que m'agrada més que la del disc original ("tago mago"). 8 de cada 10 enquestats diuen que és una música prou infumable, als altres dos ens agrada.
Com a curiositat dir que la psicodèl·lia també va arribar al folk, provocant un engendre musical anomenat "psycofolk" que barreja psicodèl·lia amb cants a la natura i experiències místiques que ja sí que és massa per a la carabassa, (= infumable a més no poder). Alla va:
2 comentarios:
El problema amb la psicodèlia és que la frontera entre ella i la "presa del pèl" és molt estreta.
A més, també passa que es parla de psicodèlia quan la música (només) està farcida d'efectes (Eco, Flanger, etc.).
Jo trobe que en la psicodèlia ha d'haver un poc d'assonància, és a dir, acords o notes que, en teoria, no funcionen pero que amb un poc de criteri es poden "fer funcionar".
Per a mi estos "Can" no fan psicodèlia, és simplement rock de la seua època, i si li volem posar el "kraut" davant, perfecte.
Si, la història de posar-li "kraut" davant no vol dir res concretament, en tot cas, "psicodèlia d'Alemanya" (risas). És el que estava de moda, estic d'acord. Com sempre passa, les etiquetes, que s'estableixen per a concretar, són sovint massa amples.
Publica un comentari a l'entrada