¿QUÉ ES EL BAR,ENRIQUE?

"..bueno..eh..las ciudades son las hijas del miedo...

del miedo a la selva..ya en el trazado de la ciudad

descubris que..la rectitud que tiene la ciudad..las calles

las esquinas..las manzanas..las veredas..está todo construido

para que un burro ciego camine por ellas no?

el bar es..yo creo que es..los últimos pantanos de la selva

los últimos lugares en donde existe el riesgo..eh..

porque,¿qué es lo que no es el bar?

y..es el lugar donde el cuchi cuchi va construyendo esa pequeña

vida que te deja respirar la ciudad donde tenés que conformarte

con ver si tenés hijos..escribis un libro..eh..vas a..

el bar es la última oferta de la eternidad

la última oferta que queda de la libertad

eh..del peligro a que pierdas tu novia

a que..te enojes con tu amigo

a que..aparezcan personas desconocidas

eh..yo creo que el bar es sobre todo..

no digo la selva..pero por lo menos..

el bosque que le queda a la ciudad"
Enrique Symns

Qué grandèrrima visió del que pot significar un bar.  Filosofia en estat pur i molt de bar. Però també m'agrada molt la visió de la ciutat com "la filla de la por a la selva". És una visió molt autèntica del que pots trobar dins un bar i el que pot passar-te dins d'un bar. Els bars poden ser una mostra consdensada de la societat. En ells et trobes a gent cabrejada, autèntics cabrons, gent tranquila i feliç,gent contenta, anestesiada, amb problemes, amb "solucions" per a tot...
És la introducció d'una de les meves cançons preferides de "2 minutos"; històrics del punk argentí ( i per a mi, del punk en castellà) i el grup que més cançons té dedicades a l'alcool i els bars que conec. Es feien dir "2 minutos" perquè les cançons mai arribaven a tres minuts...

 mosca de bar

OH NO, YOKO!

No tinc res a dir, només posaré el vídeo i ja el comentem si voleu. Directament a l'altar del penyafatalisme mundial.

DOS MINUTS

Només dos minuts. Mentres et rentes la cara de bon matí o vas a peu o en cotxe. Pujes el volum i...

I si esteu en parella, deixeu-vos dur per aquest ritme bonrollístic i pujeu un graó amb aquestos quatre sencills moviments:

Sereu "l'alegria de la huerta" 100% garantit. Si escoltes aquesta cançó i almenys no meneges el cap al ritme de la música o t'agafa un somriure, encara que siga breu..DE CAP AL METGE!.

EL CORATGE DELS OCELLS

Parlem de música? si? Allà va:

Hui vos presente a una personeta del senyor que haurieu de seguir de propet; Monsieur Dominique A. Aquest ésser humà fa cançons molt xul·les des de l'any 1992 i és prou conegut sobretot a casa seva -En França- i també per la resta d'Europa. La cançó de més avall (le courage des oiseaux/el coratge dels ocells),simplement,m'encanta, tot i que crec que no encerta amb la música de la versió original. Per si de  cas, vos pose tres versions més,escolteu-les,s'il vous plait.  

Les cançons de Dominique A són una barreja de música, diguem-ne "pop-rock" de vegades barrejada amb electrònica i  unes lletres originals (són seues) que són poemes molt ben escrits  carregats de sentiment -en francés-. Estic escoltant-lo tota la setmana, està esdevenint un gran descobriment!. 

l'original:
 
La boníssima:
 
Una versió especial, del que és, sense cap dubte, el mestre de música que m'haguera agradat tenir a l'institut, no el trós de soca aquell...

Black Session:

I si vos agrada, dos bonus track

HIGH LEVEL

“Haré cualquier cosa aunque haya dicho que no lo haría”. Mariano(naniano)  Rajoy Brey.President del regne d'Espanya.Filòsof, líder,llum i guia. Far en la nit.Gurú de la nació. Senyal de l'apocalipsi. Personeta seriosa?.

EXISTIR

S’aixecà a les 05:00 i es va preparar per sortir caminant cap a la feina. Isqué de casa per darrere, per la mateixa porta de sempre i escomençà a caminar pel mateix carrer de sempre. Travessà el mateix creuament de sempre, on hi havia -com sempre- un o dos taxis a part de baix.

Continuà pel carrer de sempre amb una sensació estranya en el cos. El soroll de les ones de sempre que arribava fins ací des de tres carrers més cap avall, barrejat amb una plaentera sensació de solitud, la flaire de la mar i l’atordiment provocat per dormir poques hores -com sempre- composaven una escena única alhora que curiosa.

Arribà al forn de sempre on, com sempre, el forner ja havia engegat les màquines per fer pà. Baixà les escales de sempre i arribà a la feina on, com sempre, estigué des de les 05:50 fins les 14:00.

Tornà a casa pel mateix carrer per on havia vingut i es va trobar amb la xica que sempre passeja el gos a aquestes hores i que sempre li somriu, amb el iaio que dóna menjar amb una màscara de cirurgià  a les tòrtoles de competició amb plomes pintades de roig i verd que hi ha dins la seva cotxera,  a la fornera que arreplegava per tancar el forn i al xic gros amb roba de feina que anava o tornava de treballar, i, com sempre, tots aquestos “desconeguts familiars” el saludaren. Ja són dos anys d’encontres perfectament sincronitzats.

Entrà a sa casa per la porta de darrere. Travessà el corredor, com sempre i arribà. Eixe dia, en entrar a sa casa, la seva dona no el va veure. Ell la saludà hola guapa, què tal?, però ella no va menejar el cap. Al principi, la situació li va fer gràcia, però quan ella es va alçar de la cadira i es disposà a dinar com si ell no estigués ja no li’n va fer gens ni mica... li cridà que estava allí, que ja n’havia prou. Es va situar entre la taula i el televisor, i ella continuava veent la tele,sense immutar-se, com si ell fora transparent.

Va eixir de casa enfadat, i es va trobar al veí estúpid qui, com sempre, no el va saludar. En el carrer, va començar a preocupar-se... tupava amb la gent i ningú el mirava. Va pensar pegar una puntellada a un gos o llançar-se contra el mirall d’una tenda per veure si era possible el que estava passant, que ningú notara la seva presència. La gent ni el veia, ni l’escoltava, però l’esquivaven, d’alguna manera notaven alguna cosa quan se’ls acostava a dir-los alguna cosa.

Es va gitar sobre la gespa, mirant al cel, intentant comprendre què passava. La rutina se l’havia engolit. Hi era, però havia deixat d’existir.

UN CONTE

Al bell mig de la gran avinguda, s’hi trobava el Devorador de Somnis. Una escalinata enorme i unes columnes custodiades per dos lleons gegants observaven els vianants desafiant-los amb la mirada. Dins el devorador de somnis, un grup d’escollits trencava esperances, atorgava i desfeia futurs i presents... mentrestant, fora, al carrer, un munt d’essers anònims començava a despertar-se d’un estat de xoc  com mai  havien experimentat. Un sentiment anava escampant-se per tot arreu cada vegada que un dels escollits parlava en públic: massa rata per a tan poc formatge.

El Devorador de Somnis continuava implacable, decapitant expectatives, emboirant la visió llunyana de l’horitzó. Els escollits esmentaven sovint l’esforç, el sacrifici, la saviesa de l’escollit alhora que els éssers humans notaven els efectes del que era un clar abús d’autoritat: cues de gent sol·licitant menjar, taxes universitàries molt superiors  als sous,nul·la possibilitat de tenir treball, de construir un futur, mercenaris amb placa arrestant gent asseguda que exerceix l’únic dret que li queda –protestar- , un llistat de desemparats que creixia mes rere mes de manera exponencial...

Quan els comentaris estúpids,insensibles i inservibles  dels escollits i l’estat del malestar van arribar a xifres insostenibles, un ésser anònim va pujar l’escalinata del Devorador de Somnis i va mirar els lleons. Els cridà com si foren dos gatets i aquestos abaixaren junt ell. Tots tres s’endinsaren en el Devorador de Somnis. Eixe dia havia partit de futbol i no hi havia quasi ningú dins. L’ésser anònim volia arribar fins la tribuna, volia parlar, tenia tantes coses a dir que mereixien ser escoltades...de sobte va observar horroritzat un munt de fils que penjaven de dalt. Els que hi havia asseguts allí eren ninots!.

Va seguir els fils de dalt a baix per veure qui els manejava. Una vegada més, l’horror. Un munt de zombis famolencs aparegueren arrossegant els peus i les panxes entre els escons. Manejaven els fils amb moviments espasmòdics i entre gemecs pronunciaven lentament dues paraules: ausss-te-ri-daaadd, ajjj-usss-teeeaaahgg.

L’ésser anònim no sabia què fer, els zombis es dirigien cap a ell amb els seus rostres descarnats i les boques plenes de carronya i restes de xifres de pressupostos, bitllets d’euro,gavines, punys i roses, mentres estisaven els fils per a enviar davant els ninots, qui de sobte, al veure que l’ésser anònim corria cap a la tribuna amb els dos lleons, es van curtcircuitar i  repetien com si foren robots: no hay  otra manera, ejercicio de responsabilidad, esfuerzo...

Desesperat l’ésser anònim ataüllà que les cuixes de darrere dels lleons estaven gravades a foc, com les de les vedelles. Eren uns emblemes esborrats, unes cicatrius que marcaven l’origen d’aquells lleons. En un posava: sobirania popular, en l’altre: justícia social. Els lleons es llançaren contra els zombis. Sona el despertador.