Casos i coses
Amb aquesta prou.Una de les primeres gravacions.Després dels videos jo no sabria si dir Gabriela i Rodrigo més que Rodrigo i Gabriela, però bé...
Esta és d'ells. Sóna bastant "latina" a que si?. Amb la poca escenografia que gasten( no els en cal més), igual podrien tocar davant de 50.000 persones que a Sella enmig la plaça, tot és mirar-ho...
ES-PEC-TA-CU-LAR! La "intro" ja és total (un "chivataso"). Estos també porten 100kg de coca, però cap a Chicago. Els "rangers de Texas" que li diuen: Quien es tu hefe? i ell contesta: Yo no sé cantar! i l'agraïment final ja és...
Més explícit imposible. Bàsicament tracta d'una parella que torna d'Acapulco de viatge de noces amb "sien kilos de la fina" i els paresn "dies carros de federales". La maniobra que fan per fugir ja la vullguera haver fet Houdinni!
Mèxic també té perles musicals com aquesta. Cançoneta apegalosa del tot amb estribillo pervers que, se m'ha quedat dins del cap:"castígame, sé que me he portado maaal. Diviértete sé que gosas y me gustaaaa".hahaha. Plastilina Mosh és un dels grups mexicans més internacionals. Esta cançó no sé com definir-la...
Com ja he dit abans, la violència és assumpte per desgràcia massa present en la societat mexicana, com també ho és "la foscor"; la història del "chupacabras" o una estranya barreja de devoció religiosa i obscurantisme en són un bon exemple. Furgant furgant per la "red de redes" m'he trobat unes quantes portades del còmic mexicà "relatos del presidio" que vos pose en aquesta entrada. Amb açò finaliltza la part "gore" d'aquest especial dedicat al país del tequila i el mariachi...El de dalt és brutal: al loro amb l'etiqueta "caso real" i el títol: "la chilanga banda :chava chida chinga a chundo cachondo". COm està la penya!Pa cagate i no torcate! . La véu en off és apocalíptica total!. Atents/es al retor i amb el venedor de ninots!. El testimoni de la xiqueta que diu que li posa menjar al ninot i li desapareix ja és l'ancabose (tata, fes-t'ho mirar, igual tens lladres en casa).
Els cosins mexicans d'Iker Jiménez fan un programa que es diu "extranormal" i que, al contrari del queesteu pensant,no parla de premsa rosa...Jo no sé qui està pitjor, si "el tio Anastasio Santana" que les va posar, cite textualment: "para espantar del espanto al espíritu" o els que fan dues hores de barqueta fins la casa per veure açò...
Any 2003. En un corral de Sella de cuyo nombre "no puedo" acordarme. Divendre 04:30 a.m. Puuuf!. Quan estavem pensant si anar cap a casa o no, algú encén la tele... i apareix este crit a la "modernitat" amb estrofes com: Yo no salgo nunca, la noche me parece de gente chunga ( ell) pues tú si que sales que estabas en la rave del balcón de Álex (ella). Úna autèntica conversa moderna ( o modern talking) . Un any després em regalaven el cd... I enguany, aquest grup més "la monja enana" han actuat ni més ni menys en la Plaça de Mèxic , on caben molts mils d'espectadors (mes d'un centenar) i han triomfat. Si és que la penya estàfatal!!
No podem deixar que passe l'estiu sense la mervellosa cançó de l'estiu. Esta és de l'època del "aquí no hay playa" pero en Argentina. És de pel·li d'Eddie Murphy ( de les d'abans). Per cert, un gallifante per a que entenga què diu el que canta...
Un himne. Al loro amb la lletra: "... se m'emporta el riu i no t'he dit adéu...". Tros de cançó. El disc: Si els dits fóssin xilòfons, el grup, Mazoni. El video no sé d'on ha eixit, però la cançó és B-R-U-T-A-L.
Que passa amb la punyetera grip del porc? Penje un documental (9 minuts 50) que ofereix dades prou interessants (sobre tot per als amants de la conspiranòia, que és la suma de la conspiració més paranòia).
Abans de la desconnexió, tenia pensat parlar d'aquest grup però vaig anar deixant-ho de banda. Ara, i després d'haver tingut una experiència "Sefolk" també és un moment adequat per fer-ho. I és que si vols Folk (o Fòlk, depenent de en quin barri de Sella visques) ells te'n donen dues tasses. Una véu femenina acompanyada d'un banjo i d'una harmònica que ens porten als camps i a històries de cotó i búfals...els components del grup són de Canadá, França i dels Estats Units. "Gee Whiz but this is a lonesome town"és el seu primer disc. Cal esmentar una actuació a França el mes passat on ells posaven la música ( la xica que canta també toca la guitarra) i Alela Diane (de la que ja en vaig parlar) posava la véu. Estonetes folk per a momentets Fòlk... Absolutament recomanables
Pensant en què posar per a fer l'enquesta aquesta setmana m'ha vingut al cap aquesta escena, què és tota una metàfora del "món independentista"...
Açò em recorda dIssabtes dinant a ca la meva àvia quan encara pujava a Sella només els caps de setmana, al sabor de la Casera de taronja -de la què, per cert, després d'haver fet una enquesta només se'n recorda el meu germà- i a l gat d'un bon amic al que li deien "poti-poti" . També van assentar l'expressió "ser un gallofa" , Zas,zas, zas, lanzarayos! jejeje!.Aiii!. Tinc més sèries d'aquestes en la recàmara, ja aniré posant-ne.
Video promocional de la cançó. L'ambient defineix prou quin és, a grans trets, l'estil de Nick Cave.
Videdo gravat a l'estudi.Sembla "d'abans",no? el del bigotillo al teclat que canta és Nick Cave.



En ple debat sobre si s'ha de tancar la central nuclear de Garonya, allà va un video per a convéncer del que cal,jejeje
nyas coca, igualet que mig any enmig la plaça però en japonés!
En directe sónen prou bé. Al loro amb la poca pinta de "rastafari" del col·lega que canta. Eso són dels EUA (què´és com si foren del EEUU o dels USA però en valencià,jeje)
Al video no apareix res més que la portada de Trojan Recors, però vull que sentiu la gravació original, de l'any 1968. Proveu a sentir-la només alçar-vos del llit, a mi m'al·legra el dia, que voleu que vos diga...
Directament des de la un a platja de Jamaica! Açò és Calipso. Més "estiuenc" no pot ser ( al loro amb el pardalet que sóna per ahi)...

No sé com se m'havien passat aquestos dos! Ben rebé podrien ser membres d'honor d'aquest blog! com estava la penya!
.... ai, està cançó, em porta molts records. El vídeo no és l'original, però pròximament faré una entrada d'aquest gran grup, 80's total (la cançó és del 81!).
Per a finalitzar esta setmana de ball, unes quantes coreografies que ja vullguera el mateix Natxo Duato.

Mayor Forella (que no l' orella major, per què no atén, no escolta ni a pataes este!): "Europa és molt important i vosaltres a Espanya ho esteu fent com el cul"
López Aguilar (que per cert, té dos còmics publicats que fan burla dels polítics!!): "Europa és molt important i vosaltres a Espanya ho feieu com el cul.
Willy Meier (el d'Esquerra Unida, que igual que Teruel, existe): "Europa, que és molt important ,no respecta el poble palestí, i vosaltres a Espanya ho heu fet com el cul".
El d'ERC, de "cuyo nombre no puedo acordarme": "Catalunya és important en Europa, que és prou important,visca el Barça, en Catalunya ho hem fet millor".
La pregunta és:
Hui va de balls la cosa, no sé si haureu vist a alguns individus "ballant ska" amb una coreografia partucularment espasmòdica... paparruchas, ací va tot un tractat de com es balla ska, que, per cert no deixa de ser espasmòdic, però és mooolt autèntic; rebutjeu qualsevol imitació...

El vídeo no és l'original ni l'oficial, però el só és prou bó i la cançó és molt però que mooolt gran!. Després dels immortals i sempre presents Joy Division , va aquesta cançó, no crec que calga parlar de Pink Floyd. Tampoc és que "em maten" però aquesta cançó...
No sé si heu vist este video. És prou graciós. Moby potser mereix una entrada a banda.
Soc d’eixes persones a les què una cançó els recorda un lloc, una situació, un moment... i em passa prou sovint, fins el punt que, hi han cançons que he deixat d’escoltar perquè em fan recordar males èpoques (ho sent per Kurt Cobain & cía, que acabaren en el contenidor), o que escolte per “tornar” a eixos moments (qui em parle de mala
manera dels Iron Maiden no té res a parlar amb mi, -musicalment, s’entén-) . No sé, serà la primavera o les vacances i la “vida contemplativa” el que fa que em senta nostàlgic, però, el divendres me’l vaig passar llegint i “repassant” els discs d’Interpol. En el seu moment vaig agafar un tren per a Madrid, vaig quedar amb una persona, vaig veure el concert, se’ns va fer de dia i me’n vaig tornar cap a este nuestro poblet. I, és curiós, però allò va suposar l’adéu a una etapa massa llarga de tristor i un canvi prou important en la meua manera de veure les coses. Què voleu que vos diga, cascú és cascú. Bé, amb el permís dels que no apareixeran en aquest blog, per no dir massa obvietats (Björk, Héroes del Silencio & Bunbury, els immortals i sempre presents Joy Division i molts altres que no esmente per no avorrir el personal...) hui toca parlar dels Interpol. “Lo típic” és dir que semblen els Joy Division per la veu i que tenen influències del rock de N.Y que és d’on són. El cantant parla espanyol perfecte (estudiava literatura i és doctor en literatura espanyola) i la veritat, a banda del que suposen per a alguns éssers humans com ara jo, és que son una banda amb un so prou original ( a agrair hui en dia). Els discs, senzillament genials; el primer “Turn on the bright lights” va ser “labombalatraca” (especialment recomanable la darrera cancó “Leif Erikson”)en el seu moment i el segon “Antics” continua en la mateixa línia. Per enmig tenim “Black Sesions” amb cançons del primer disc arreglades i “moderation” que és el mateix però amb l’últim disc “Our love to admire”. Mireu els vídeos a veure que us semblen i ja em dieu ok? . 
Hui anava pel carrer i la nostàlgia se m’ha presentat en forma de Reanult 11. I és que he vist passar un Renault 11 i m’ha vingut al cap una història que va ocórrer ara farà uns 10 o 12 anys... Resulta que era l’últim dia d’institut abans de les vacances de Nadal. Serien prop de les 14:00 quan tres individus “de cuyo nombre no quiero acordarme” i jo vam decidir tornar a Sella, ja havíem arreplegat les notes, i alguns tornaven a casa més carregats que altres (de carabasses, s’entén). El camí de tornada en aquell cotxe anava de meravella fins que passarem Orxeta,on vam veure a mà dreta un entrador que posava “Restaurante la Granja” i algú (crec que vaig ser jo) solta. Eh,heu anat alguna volta? anem a fer-nos una canya en la Granja!!... La reacció de dos dels quatre que hi érem en el cotxe va ser riure, però jo coneixia bé al conductor, i sabia que no preguntaria... total, que ja érem al pàrquing del restaurant. No sabíem si eixir del cotxe, atès que no n’hi havia cap altre estacionat. Mentre decidíem què fer, s’obri la porta i apareix un individu d’un 50 anys amb el monyo engominat i vestit de corbata amb ulleres de sol i es dirigeix cap el cotxe.
La novel·la comença amb un narrador que ens acompanya al que és la ciutat per la nit, aquest narrador ens conta el que succeix, i ens acompanya al llarg de tota la novel·la. Poc a poc, abaixem, una estudiant-Mari- està llegint un llibre en una cafeteria i s’asseu amb ella un músic anomenat Takahashi, que l’ha reconeguda. Fa uns quants anys es trobaren en una cita doble amb Eri, la germana de Mari. Eri és una xica d’una bellesa espectacular que té un problema: fa dos mesos que dorm i no desperta. Les diferències entre aquestes dues germanes semblen insalvables. Mari està en en la cafeteria perquè ha decidit passar una nit llegint allí ( i tu ara pega-li voltes). Ja no queden trens per a tornar a casa fins el dia següent i el barri per la nit canvia de normes.
Rock & roll de l’autèntic, cadillacs, pel·lícules de sèrie B zombies i cementeris, això és el Psychobilly, un gènere de música del tipus “anem-a.asclar-ho-tot” que barreja el punk dels 70 amb el rockabilly dels Estats Units dels anys 50. Una icona característica d’aquest gènere musical és un esquelet tocant un contrabaix (ja sabeu com està la penya…), que és el que s’utilitza freqüentment en aquet estil de música en comptes del baix elèctric, què es el corrent en les formacions punk o rock si volem dir-ho així… a més de tot el que tinga relació amb les pel·lícules de terror roïnetes…
e fan música més pesada i tenen una estètica més “rocketa” – i menys “autèntica”-.
com on si vols veure com el fantasma li apreta la bossa escrotal has de pagar! . Al·lucinant! Has d’enviar un sms per abaixar-te un vídeo on suposadament apareix un fantasma tocant-li la bossa escrotal!!. Supose que no tardarà en aparèixer en “Cuarto milenio” o alguna cosa així.... a més, en la web posa que pots llogar la casa encantada del fantasma toca huevos per a fer anuncis!!. La veritat és que no sé què pensar ( a banda de que la penya està fatal, clar)! Esta persona pot estar bé o no, ser un “pillo” o un “malalt”, però qui és el que decideix que un testimoni com aquest mereix aparèixer a un programa de televisió? Perquè aquest màrtir ha aparegut a Antena 3 i Telemadrid i, de seguir així, el trobarem en “España Directo” o en els informatius de Tele 5!. Ho trobe insultant! O siga, algú decideix que pot ser interessant que una persona expose al món que hi ha un fantasma que li toca els ous en sa casa i que ningú el creu. Quina reacció pensa la persona que tria aquest tema que ha de tenir l’espectador? Risa? . Fins on pot arribar “el teatrillo”? Igual porten a maltractadors amb ordres d’allunyament que a persones amb “fantasmas tocahuevos” ... I el criteri?. El criteri és no tenir criteri, és a dir, no fer-se responsable del que s’emet i prou...o el que és el mateix, emetre per emetre a veure què passa... perquè l’horari infantil literalment no existeix (algú pot veure en alguna cadena dibuixos animats a les 18:00?), el superen fantasmes tocahuevos, i desgràcies quotidianes, a més no s’obliga a que s’aplique (consultar:http://www.soitu.es/soitu/2009/02/26/info/1235656283_233244.html). Els programes d’humor son pràcticament inexistents (llevat d’en la Sexta) hi ha publicitat als informatius (que s’arriben a estirar a 45 min !!) que en moltes ocasions tenen la següent estructura: “muy buenas tardes. Sang, maltractaments, Iraq o atemptats, futbol,futbol,futbol, la tonteria del dia i adeú. PROU!, el fantasma tocahuevos m’ha fet prendre la decisió: des d’avui, la tele, un moble més i per a veure pel·lis.Espanya és el que té, anem escampant folklore per tot arreu!!
punt serà important o xaxi, però sempre està bé dir-ho).
na amb A woman a man walked by, on segons la crítica fa un canvi al rock experimental i al folk. D’ací una setmaneta faré la visita de rigor a -com diuen en Disco grande (ràdio 3)- “mi tienda de discos favorita” i “a la saca”. En aquest últim també apareix John Parish, que és garantia d’un bon disc.
Resulta que Lisbeth Salander, la xica què havia ajudat Mikael Blomkvist en l’altre,capítol torna a Estocolm després d’unes vacances per mig món llulny del periodista i la família Vanger. La revista Millenium pensa fer un reportatge d’investigació i traure un número especial que posa al descobert una xarxa de prostitució de menors provinents de l’est d’Europa on hi ha implicats personatges importants de la societat sueca. De sobte, un triple assassinat i l’aparició de Lisbeth Salander com a principal sospitosa farà que es torna a trobar amb Mikael...
Per a mi aquest disc de 1990 és un disc dels "imprescindibles"(Personal Jesus" i "Enjoy the Silence" sobra, però la resta no estan gens malament) . A La portada, jo no li trobe res de l'altre món, pèrò més d'una persona en alguna conversa m'ha dit que la rosa tallada i el títol "violator" són molt gràfics... la penya està fatal!
Hi ha una xica que va desaparèixer fa trenta-sis anys d’una illa propietat de la seva família i el cas s’ha tancat sense resoldre. L’oncle d’aquesta xica, Henrik Vanger, rep tots els anys flors seques emmarcades –en té quaranta-tres i les set primeres li les va regalar la seva neboda- per l’aniversari de la Harriet, que és el nom de la neboda, i està obsessionat per aclarir el què ha passat abans de morir.
Tot un himne (video de l'any 80 del segle passat)! :
"...Me miro en el espejo y sou feliz
y no pienso nunca en nadie más que en mí
leo ilbros que no entiendo más que yo
oigo cintas que he grabado con mi voz
Encerrado en mi casa, todo me da igual
ya no necesito a nadie, no saldré jamás
y me baño en agua fría sin parar
y me corto con cuchillas de afeitar
me tumbo en el suelo de mi habitación
y veo mi cuerpo en descomposición.
Encerrado....
ahora soy independiente, ya no necesito gente,
ya soy autosuficiente al fin...
LA PENYA ESTA(VA) FATAL!!!
La meva cançó preferida. En acústic perd prou. Quant als "motxos" al cap, sense comentaris...
Fa poc vaig rebre un correu què deia que "La Oreja de Van gogh" va dir en el programa de Pedro Ruiz que donava part dels seus diners a una ONG. L'entrevistador els va dir que l'ONG era proetarra i que per aixó van ser expulssats del programa ( més o menys era així). Mentides i rises a banda ( un "bulo més d'Internet), la reflexió és inevitable. Ens agrada l'artista o allò que té a veure amb altres coses que no són estrictament creació? És a dir, deixarieu d'escoltar els discs d'algú que ha comés un assassinat a sang freda pel fet d'haver-ho fet, encara que vos agrade? ( Mickael Jackson n'és un exemple del que dic). Pensant en açò m'ha vingut al cas parlar-vos d'una banda curiosa. És tracta de "Death in June". Una banda mooolt però que moolt controvertida per la seva estètica, un grup què, va per damunt de la navalla, però que encara no s'ha tallat i, espere que no ho faça. I és que, aquest grup utilitza als seus discs i concerts icones que pertanyien a l'exèrcit nazi. Segons el seu cantant i líder, Douglas Pierce ( de la foto on eixen tres, el de l'esquerra i en els videos el de la carasseta ), aquestes icones no signifiquen adhesió a les idees nazis; són un element de reflexió sobre la fascinació que en nosaltres provoquen els símbols de la mort i del mal, d
e la decadència i l'obscuritat de l'Europa més sinistra ( "el que deia, rascant fites"). Fascinació entesa com "impressió", no com a "seguiment estricte del significat". El fet és que l'ambigüitat es un risc. I ells son un grup de risc; des de la seva formació en l'any 83 i primer disc publicat en l'any 85(amb el títol "Nada!"), han anat "buscant voretes": van fer una gira per Croàcia en plena guerra, i entre d'altres "susuits", quan actuaren en Espanya, van haver de canviar de sala a Barcelona i a Madrid van rebre amenaça de bomba. Cal esmentar que en innumerables ocasions han declarat no tenir idees antisemites. Però per a molta gent aixó no és prou. Pose uns quants videos. Un és "little black angel" la cançó què més m'agrada, encara que en acústic perd un poc. Ells junt a un altre grup anomenat "Der Blutharsch" són els referents d'una corrent musical anomenada "neofolk. És tracta d'agafar instrumentació pròpia del "folk" de tota la vida ( cordes, guitarra acústica, vents...) i donar-li un "aire fosc".El disc més reconegut és "Rose clouds of holocaust". A mi, m'agraden prou ( són prou "obscurs"), i quant a l'estètica, és aixó, estètica, bé siga a l'estil "Paco Clavel" o amb uniformes militars, carasses i calaveres .... més amunt, els videos.
El que passa és que una vegada més, decepció. No sé si el menyspreu és útil en aquestos casos, no sé si estic "fluix", però si sé que sent decepció. Però bé, tampoc és que vulga rebel·lar-me ni és que m'importe en excés, és que m'ha decepcionat la situació i em sorpren la meva pròpia reacció ( no m'ha ofés, m'ha fet sentir trist!). La situació de "indefensió" fictícia que suposa el no agafar per banda a uns quants i dir: Eh! què passa? On és el problema?. Però supose que no apanyaria res, perque crec, que, en el fons, jo em sent decepcionat, però ells estan decepcionats ( o era decebuts?)...
-"me cree eco y abismo, pensando. Me multipliqué profundizándome".
-"Cuanto más diferente de mí es alguien, más real me parece, porque depende menos de mi subjetividad. Y es por eso por lo que mi estudio atento y constante se dirige a esa misma humanidad vulgar que me repugna y de la que me siento distante".
-"A mí, cuando veo un muerto, la muerte me parece una partida. El cadáver me da la impresión de un traje abandonado. Alguien se fue y no necesitó llevar aquel traje que había vestido"
-"Es humano quereer lo que necesitamos, es humano desear lo que no necesitamos pero nos resulta deseable. Lo que es ya enfermedad es desear con igual intensidad lo que es necesario y lo que es deseable, y sufrir por no ser perfectos como si se sufriera por no tener pan. No se puede comer un bollo sin perderlo"
-"Vivo en el presente.El futuro lo desconozco. El pasado ya no lo tengo"
-"Conformarse es someterse y vencer es conformarse, ser vencido. Por eso toda victoria es una grosería. Los vencedores pierden siempre todas las cualidades de desaliento con el presente que los llevaron a la lucha que les dio la victoria. Quedan satisfechos, y satisfecho sólo puede estar aquel que se conforma,el que no tiene mentalidad de vencedor. Sólo vence el que nada consigue nunca. Sólo es fuerte quien siempre se desanima. "
-"... El onanista es abyecto, pero, en rigurosa verdad, el onanista es la perfecta expresión lógica del sentimiento amoroso. Es el único que no disfraza ni engaña".
-"la noche es tan vieja que ya nada se oye"
-"Mi orgullo lapidado por ciegos y mi ilusión pisoteada por mendigos".
Aquest llibre va començar a escriure's en 1913 i no es va acabar . I és simplement un recull d'impressions de Pessoa per mig del protagonista "tenedor de libros" ( =contable ) de Lisboa. Escrit en el que s'anomena prosa poètica, és un llibre per a llegir-lo moolt poc a poc i pensar... està molt bé. No és molt recomanable llegir-lo si aneu un poc fluixos d'estat anímic.
Bé, després de dues setmanetes sense fer res (encara no tinc internete), pense que ja és hora de "fer algo". Aquesta vegada parlarem d'una quasi desconeguda en Espanya: Alela (que no Alelà) Diane. Aquest és el primer disc, que s'anomena "Pirate's Gospel". Està gravat en sa casa fa sis anys i els cors que ixen de fons els fa son pare. Folk "autèntic tio". El disc va tardar dos anys en arribar a esta España nuestra, i ja n'ha tret un altre enguany, "to be still", que caurà en fer la visiteta bimensual de rigor al Fnac. Si en aquest es nota que la gravació és "íntima" (pocs mitjans instrumentals), en el nou, la instrumentació molonga (violins, banjos, armòniques...) i la veu d'aquesta xica, fan una combinació estupenda. Seguiremos informando...
Resulta que el tio Antoni té un disc nou "The Crying Light"(a l'esquerra, foto de la portada) i , per presentar-lo estarà el 15/04 en el Palau de la Música de Barcelona, el 7/05 en l'auditori Victor Villegas de Múrcia (qué hermosa eres!!) i l'11/05 en el Palau de Congressos de Madriz. Les entrades per a Múrcia que he trobat estan a 54 petrodólars!. Seguiré furgant a veure si en trobe de més barates. Si algú s'anima, que m'ho diga i ens n'anem,ok?. Alee.