12 de setembre del 2009

EL PROFESIONAL

Hui veig en les notícies que han sentenciat a Josué E. de la H., un soldat profesional que, de tant profesional, se'n va anar l'any passat a una manifestació de neonazis "contra el racismo antiespañol" i, en un vagó de metro i davant d'una càmara, li pega una navallada en el cor a Carlos Javier Palomino, un xic de 16 anys que anava a la contramanifestació-no autoritzada-i el mata .El profesional deixarà de ser-ho quan el posen primer en una presó per a militars i després en una presó per a no profesionals, però esta no és la qüestió(per supost cal dir  que aquest gran intel·lectual -professional-assasí no és una mostra de l'exércit espanyol, on hi ha veritables professionals que realitzen importants tasques humanitàries i altres  no tan humanitàries).
Si s'autoritza una manifestació contra "el racismo antiespañol" està ben claret que es justifica estar a favor d'altres tipus de racisme, però així i tot es pot convocar una manifestació com aquesta i que et donen el permís, supose que tot és qüestió  de  posar un eslògan adequat. D'aixó i de que un altre profesional que pensa que aquestes manifestacions de calbs amb aguilutxos i intel·lectuals amb camises blaves de i la ma en alt és com la Cibeles Fashion Weeki i en dona permís  . Però és que resulta que, cada vegada que aquest ganao s'enjunta hi ha ferits (sobretot estrangers), esvàstiques pegant voltes,tot tipus de parafernàlia simpàtica i ara, un mort.
Aquest tipus de manifestacions convocades per diverses organitzacions de premis Nobel són increïbles. Resulta que el president de l'Associació de clubs de alterne d'Espanya i propietari del prostíbul més gran de València (aparegut més d'una vegada en canal 9 parlant d'immigració en algun debat, per cert) on totes les xiques que "s'oferten" són estrangeres és el presi d'un d'aquestos partits (un altre profesional). I l'astall de (rellenar con  improperios al gusto) com el soldat Josué-un nom de pura raça- defensors d'aquest altre professional són gentola que mata un altre espanyol quan van a defensar el seu espanyolisme. Xé, no passa res, l'any que vé que n'autoritzen una altra, que per aixó hi ha llibertat d'expressió, no?.I quin asco tinc damunt només de pensar-ho!. No hi ha cap manera de defensar aquesta actitut. NO N'HI HA CAP!.
.

Rodrigo Y Gabriela - Capitan Casanova

Amb aquesta prou.Una de les primeres gravacions.Després dels videos jo no sabria si dir Gabriela i Rodrigo més que Rodrigo i Gabriela, però bé...

Tamacun (Rodrigo y Gabriela)

Esta és d'ells. Sóna bastant "latina" a que si?. Amb la poca escenografia que gasten( no els en cal més), igual podrien tocar davant de 50.000 persones que a Sella enmig la plaça, tot és mirar-ho...

Stairway to Heaven live (Rodrigo y Gabriela)

Tot un clàssic. Aquesta versió m'encanta.

VIVA MÉXICO CABRONES IV: RODRIGO Y GABRIELA

Per finalitzar aquesta setmana fantàstica descobrint Mèxic, parlarem de música. I ho fem amb dos veritables "guitar heroes":Rodrigo Sanchez y Gabriela Quintero. Nascuts en Ciudad de México, tocaven en una banda anomenada “Tierra Ácida”, i fartet ell i farteta ella de no trure ni per a menjar, se’n van a Dublin sense saber parlar anglés a tocar pels pubs per a practicar el seu so... Anys més tard (pel 2005) estaven de gira pel Regne Unit i tota Europa, després d’haver compartit escenari amb ni més ni menys que Muse, Interpol, Arcade Fire (d’aquestos ja parlarem) o els Fartera (o The Killers, com vullgueu dir-ho).
I és que aquesta parella fa barbaritats! El grup són ells dos tocant la guitarra(feta a mà per un tal Frank Tate) a tuti plen i maleint de tant en quant amb accent mexicà i ja està, però mireu els videos de dalt i ja em conteu. Vaig a penjar-ne  uns quants videos que són  barbaritats!. Viva Mèxico, cabrones!. Qué les vaya bonito pues!
Ténen 4 discs:
-Foc (directes a Manchester i Dublin)
-Re foc (remasterització de l’anterior):  http://www.megaupload.com/?d=T8CNJR89
-Rodrigo y Gabriela (2006):  http://www.megaupload.com/?d=G4IS29AA
-11:11 (2009)
FEU EL FAVOR DE FER EL FAVOR DE COMPRAR-LOS SI VOS AGRADEN!.

11 de setembre del 2009

La Banda Del Carro Rojo

ES-PEC-TA-CU-LAR! La "intro" ja és total (un "chivataso"). Estos també porten 100kg de coca, però cap a Chicago. Els "rangers de Texas" que li diuen: Quien es tu hefe? i ell contesta: Yo no sé cantar! i l'agraïment final ja és...

LOS TIGRES DEL NORTE (LA CAMIONETA GRIS) Video

Més explícit imposible. Bàsicament tracta d'una parella que torna d'Acapulco de viatge de noces amb "sien kilos de la fina" i els paresn "dies carros de federales". La maniobra que fan per fugir ja la vullguera haver fet Houdinni!

VIVA MÉXICO, CABRONES III: NARCOCORRIDOS

Continue parlant de Mèxic, en aquesta ocasió deixe de banda sanguinaes vàries i foscoretes per a parlar d'una veritable especialitat musical "made in México"; els narcocorridos. Els narcocorridos són, musicalment parlant, corridos mexicans amb lletra que parla el 99,9% d'un dels grans problemes de Mèxic. la drogaïna. Les lletres parlen de traficants que porten droga a la frontera o dels més "valents" que hi ha hagut o de la banda tal o de traïdors... La qüestió és que  moltes vegades s'ha cantat en un narcocorrido que a "fulanito de tal" estaven buscant-lo per matar-lo i setmanes després ha aparegut mort. Molts d'aquestos narcocorridos han sigut censurats o investigats per la policia o el F.B.I. . I no podem parlar de narcocorridos sense parlar dels "putos amos" d'aquest estil de música; Los tigres del norte.
Resulta que el grup es va fundar l'any 1968 (nyas coca!) en San José, Califòrnia i porten ni més ni menys que més de 30 discos  i un grammy aconseguit l'any 1988 amb el disc "Gracias, América sin fronteras". Furgant furgant he aconseguit algun que altre disc i, la lletra és total!. Entre les cançons més destacades: "la banda del carro rojo" o "Jefe de jefes". Més amunt pose uns quants videos...
Grups de narcocorridos n'hi han un fum, però els Tigres són els millors (pel que he pogut fossar per Internet). Altre grup amb prestigi dins el món del narcocorrido són "los Tucanes de Tijuana". Ale, hijos de la chingada, vos pose els videos.

9 de setembre del 2009

Plastilina Mosh - Pervert Pop Song - From the Motion Picture Mancora

Mèxic també té perles musicals com aquesta. Cançoneta apegalosa del tot amb estribillo pervers que, se m'ha quedat dins del cap:"castígame, sé que me he portado maaal. Diviértete sé que gosas y me gustaaaa".hahaha. Plastilina Mosh és un dels grups mexicans més internacionals. Esta cançó no sé com definir-la...

VIVA MÉXICO CABRONES II: RELATOS DEL PRESIDIO

Com ja he dit abans, la violència és assumpte per desgràcia massa present en la societat mexicana, com també ho és "la foscor"; la història del "chupacabras" o una estranya barreja de devoció religiosa i obscurantisme en són un bon exemple. Furgant furgant per la "red de redes" m'he trobat unes quantes portades del còmic mexicà "relatos del presidio" que vos pose en aquesta entrada. Amb açò finaliltza la part "gore" d'aquest especial dedicat al país del tequila i el mariachi...El de dalt és brutal: al loro amb l'etiqueta "caso real" i el títol: "la chilanga banda :chava chida chinga a chundo cachondo". COm està la penya!

7 de setembre del 2009

Extranormal, Muñecos vivientes

Pa cagate i no torcate! . La véu en off és apocalíptica total!. Atents/es al retor i amb el venedor de ninots!. El testimoni de la xiqueta que diu que li posa menjar al ninot i li desapareix ja és l'ancabose (tata, fes-t'ho mirar, igual tens lladres en casa).

Extranormal, La casa de las muñecas

Els cosins mexicans d'Iker Jiménez fan un programa que es diu "extranormal" i que, al contrari del queesteu pensant,no parla de premsa rosa...Jo no sé qui està pitjor, si "el tio Anastasio Santana" que les va posar, cite textualment: "para espantar del espanto al espíritu" o els que fan dues hores de barqueta fins la casa per veure açò...

VIVA MEXICO, CABRONES!

Mèxic és un país què  no para d'eixir en les notícies per esdeveniments terribles (Ciudad Juárez és la ciutat més violenta del món) i per patir una veritable guerra no declarada contra el narcotràfic on tots (institucions, policia, exércit...) estan "en la mullà". Però aquest post no  pretén parlar d'açò. I és que Mèxic és un dels llocs on la penya més fatal està - són els creadors de la lluita lliure amb carassetes i de la "Santa Muerte", per exemple- . Així que aquesta setmana toca un especial "Viva Mexico, Cabrones". I començarem amb dos videos d'allò més total (veure dalt)

3 de setembre del 2009

Modern talking L-Kan

Any 2003. En un corral de Sella de cuyo nombre "no puedo" acordarme. Divendre 04:30 a.m. Puuuf!. Quan estavem pensant si anar cap a casa o no, algú encén la tele... i apareix este crit a la "modernitat" amb estrofes com: Yo no salgo nunca, la noche me parece de gente chunga ( ell) pues tú si que sales que estabas en la rave del balcón de Álex (ella). Úna autèntica conversa moderna ( o modern talking) . Un any després em regalaven el cd... I enguany, aquest grup més "la monja enana" han actuat ni més ni menys en la Plaça de Mèxic , on caben molts mils d'espectadors (mes d'un centenar) i han triomfat. Si és que la penya estàfatal!!

31 d’agost del 2009

LA CANÇÓ DE L'ESTIULos Pericos - El ritual de la banana

No podem deixar que passe l'estiu sense la mervellosa cançó de l'estiu. Esta és de l'època del "aquí no hay playa" pero en Argentina. És de pel·li d'Eddie Murphy ( de les d'abans). Per cert, un gallifante per a que entenga què diu el que canta...

28 d’agost del 2009

MAZONI - El riu

Un himne. Al loro amb la lletra: "... se m'emporta el riu i no t'he dit adéu...". Tros de cançó. El disc: Si els dits fóssin xilòfons, el grup, Mazoni. El video no sé d'on ha eixit, però la cançó és B-R-U-T-A-L.

PENSANT PENSANT...

Què passa quan, malgrat haver fet allò que és correcte, les coses no funcionen?


L’altre dia, veient una sèrie de televisió, la protagonista feia aquesta pregunta als oients d’una emisora de ràdio local. I m’ha fet pensar una estoneta. A mi- i supose que a tothom i totdon li ha passat- m’ha passat açò més d’una vegada. I confese que és una sensació “estranya”. Se me trenquen els esquemes i he de tornar a començar- un tòpic d’allò més típic, per cert- però.. com?
Tinc ben clar que hi ha una diferència entre allò que “s’ha de fer” i allò que faig. És a dir, que, de vegades, s’ha d’actuar “com toca” i no com un pensava. Però, quan aquesta diferència no existeix i tot i aixó les coses no funcionen... què fem?.
Et dius no passa res. Però hi ha assumptes que no es poden deixar de banda. Una cosa és abdicar i una altra cosa ben diferent és bandejar un assumpte.
Abdicar implica, depenent del cas, donar-ho tot per perdut, deixar-ho per impossible o acceptar-ho com és, mentre que deixar-ho de banda suposa posar-ho en stand by per reprendre-ho més endavant.
Jo no era dels que abdicaven, però me n’adone que , de vegades –cada vegada més- ho faig inconscientment. Algunes per passotisme pur, perquè sí i d’altres perquè no hi ha més remei. I no n’estic gens content de fer-ho. De vegades és tan ximple com dir prou, però d’altres és tan costós...Tal volta siga aquesta resistència estúpida a la resignació la que fa brollar aquesta sensació de per a què?. No és qüestió de no donar cap batalla per perduda –típic tòpic nº 2-. Són ganes de sentir que les coses poden anar bé, que poden canviar. Quan l’esforç resulta inútil, em negue a resignar-me (es podria traduir en que sóc prou cabota). I és ací on es trenquen els esquemes, on tot s’atura un temps i toca pensar : Per a què?. Aleshores cal trobar una resposta. I quan més prompte, millor.

26 d’agost del 2009

Operación Pandemia

Que passa amb la punyetera grip del porc? Penje un documental (9 minuts 50) que ofereix dades prou interessants (sobre tot per als amants de la conspiranòia, que és la suma de la conspiració més paranòia).

20 d’agost del 2009

TE'N RECORDES? Parlant de Moriarty

Moriarty era "el malo" d'aquesta sèrie. Jo no me la perdia

Abans de la desconnexió, tenia pensat parlar d'aquest grup però vaig anar deixant-ho de banda. Ara, i després d'haver tingut una experiència "Sefolk" també és un moment adequat per fer-ho. I és que si vols Folk (o Fòlk, depenent de en quin barri de Sella visques) ells te'n donen dues tasses. Una véu femenina acompanyada d'un banjo i d'una harmònica que ens porten als camps i a històries de cotó i búfals...els components del grup són de Canadá, França i dels Estats Units. "Gee Whiz but this is a lonesome town"és el seu primer disc. Cal esmentar una actuació a França el mes passat on ells posaven la música ( la xica que canta també toca la guitarra) i Alela Diane (de la que ja en vaig parlar) posava la véu. Estonetes folk per a momentets Fòlk... Absolutament recomanables

QUE NO ESTABA MUERTO QUE NO!



Ieeeeeeee! com va la cosa?després de tenir baralles vàries amb diferents companyies de teleafonia ( si, si, teleafonia) i de demostrar-me que es pot patir quasi tot un estiu sense "l'interés eixe" -que és el nom d'Internet segons la meva àvia, al mateix temps que una definició gens desencertada del que és la xarxa-puc dir que ja he tornat amb ganetes de contar unes quantes coses i amb un arsenal de grupets interessants ( o no) dels que parlar. Bé, let's go up! anem per amunt!.

2 de juliol del 2009

LA VERITABLE HISTÒRIA DEL "MAGO DE OZ" RESUMIDA GRÀFICAMENT


1 de juliol del 2009

Disidente!

Pensant en què posar per a fer l'enquesta aquesta setmana m'ha vingut al cap aquesta escena, què és tota una metàfora del "món independentista"...

AQUELLOS MARAVILLOSOS AÑOS (I)

Açò em recorda dIssabtes dinant a ca la meva àvia quan encara pujava a Sella només els caps de setmana, al sabor de la Casera de taronja -de la què, per cert, després d'haver fet una enquesta només se'n recorda el meu germà- i a l gat d'un bon amic al que li deien "poti-poti" . També van assentar l'expressió "ser un gallofa" , Zas,zas, zas, lanzarayos! jejeje!.Aiii!. Tinc més sèries d'aquestes en la recàmara, ja aniré posant-ne.

25 de juny del 2009

Grinderman - Electric Alice (Video)

Video promocional de la cançó. L'ambient defineix prou quin és, a grans trets, l'estil de Nick Cave.

Grinderman - Depth Charge Ethel (Treacle Sessions)

Videdo gravat a l'estudi.Sembla "d'abans",no? el del bigotillo al teclat que canta és Nick Cave.

GRINDERMAN: Perdona Nick



Fa unes quantes entrades, quan parlava de PJ Harvey,vaig dir que va mantenir una relació amb Nick Cave, al què jo no li trobava trellat... Rectifique, era a un disc de Nick Cave al que no li trobava trellat. la resta, que he anat escoltant un per un i ben poc a poc són prou bons, però no vénen al cas...Nick Cave és conegut per haver format una banda que, en prinicipi i en Austràlia (que és on va nàixer en l'any 1957) es deien The boys next door i que, en l'any 1980 canviaren el nom per el de The Birthday Party i se n'anaren cap a Londres i la RFA. En l'any 1984 la banda se separa per problemes entre els membres (=alcool i drogaïna) i apareix amb The Bad Seeds, amb el nom Nick Cave & the Bad Seeds, atès que també fa actuacions en solitari i col·laboracions i composicions per a altres artistes. En l'any 91 se separa i se'n va a viure a Brasil. Trau dos discs més (Henry's Dream és per a mi, molt bo i Let Love In diuen que és el millor)en el 96 trau Murder Ballads, balades líriques que parlen sobre assassinats i en el qual canta dos temes amb dos de les que fóren nóvies seues ; PJ Harvey i Kylie Minogue. Per a mí, és un disc absolutament prescindible( és el que vaig escoltar i al que no li trobava trellat), però no deixa de ser curiós...

En la dècada del 2000 canvia de rotllo; deixa la "foscor" de les seues composicions i comença a cantar amb piano i trau tres discs més, un d'ells doble, amb una bona acollida entre el públic i la críticaq. Finalment, l'any 2007 forma Grinderman. Un projecte paral·lel amb tres músics dels Bad Seeds, que és més blues i rock i menys "lirisme" i el 2008 trau Dig! Lazarous, Dig! amb els Bad Seeds, disc amb influe`ncies clares de Grinderman. Bé, com podeu veure és un artista, mooolt prolífic, que sembla canviar d'estil sense acabar de fer-ho...no séa mi el disc de Grinderman m'ha agradat prou ( és un poc "cançons de perdedor perdut") més amunt van dos vídeos. Com ja he dit abans, he de rectificar, Nick Cave està molt bé...


Grinderman: http://www.megaupload.com/?d=EO9NV69B

23 de juny del 2009

LA QÜESTIÓ: PORCS I PERSONES


Totes les setmanes apareix al diari alguna notícia que m'encabrona especialment.Aquesta setmana havia proposat no fer-me mala sang i, vés per on, llegint un article de la setmana passada , "he despertado el tigre que hay en mí":http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Novartis/ofrecera/gratis/paises/pobres/vacuna/nueva/gripe/elpepusoc/20090615elpepusoc_3/Tes

Resulta que una empresa farmacéutica anomenada Novartis diu que no distribuirà de bades cap de les seves vacunes contra la grip A entre els països del mal anomenat Tercer món (quan algú trobe el segon que avise, perquè el primer ja sabem on està). La qüestió és que hi ha empreses que ja han anunciat que distribuiran un 10% de la producció de manera gratuïta o un determinat número de vacunes... que ja és "algo". La qüestió és que la meva reacció ha estat la mateixa que quan veig el que "costa" un jugador de fútbol; m'he dit :"puto negoci", i ho és, però és que en aquest negoci és barregen els porcs i les persones,i em sembla fastigosament "metafòric".

En el negoci hi han persones què no poden pagar la vacuna i si no els arriba, adéu i prou, les farmacéutiques mentrestant, investigaran per amillorar la nostra calitat de vida, a alguna li sabrà mal i donarà una part del que produeix per a quedar bé, clar, però un poc si que ajuda, si. De moment ningú ha parlat de tancar granjes de porcs o d'evitar que la malaltia s'escampe ( es parla de mantenir la pandèmia, que s'ha escampat inevitablement), el que si ens ha quedat del tot clar és que el que acabarà amb la pandèmia és la pasta (per a comprar vacunes) i res més. Problemes de salut i sol·lucions en mans d'un mateix ésser: el porc, que resulta que de vegades muta i es fa de la Junta Directiva d'alguna farmaceútica, i és que als porcs (uns i altres) els sobren les vacunes. Preocupant i interessant al mateix temps...

LA MARAVILLOSA VIDA BREVE DE OSCAR WAO



Aquesta setmana, llibre + música. La maravillosa vida breve de Oscar Wao tracta la història d'Oscar, un dominicà que viu als EUA i que és de tot menys un "latin lover". I és que a Oscar li flipen els jocs de rol, els còmics, les pel·lícules i els llibres de ciència ficció i té dos problemes que el fan sentir-se distint de la resta de la "comunitat dominicana" a la qual vol pertànyer; s'enamora de seguida i és verge...D'altra banda tenim la història de sa mare abans que arribara als EUA, que si la conte, destripe la novel·la, i no és plan. Oscar està deprimit i a la Universitat coneix un xic ( que serà el novio de sa germana) i comencem a aprofondir en la seva vida, les seves coses... entre una història i l'altra tenim a sa germana. Les històries d'aquestes tres generacions de dominicans ténen un element comu, el Fukú, que és una paraula que significa maledicció, mala sort.


El lllibre va rebre el premi Pullitzer l'any 2007 i l'ha escrit un dominicà que viu als EUA. M'agrada prou com parla de la societat dominicana ( he descobert la història de Trujillo, un dels més porcs dictadors d'Amèrica, tractada amb cert "humor") i com tracta el tema dels "perdedors", gent que no es capaç de tenir una imatge pròpia consistent (el protagonista n'és l'exemple) i la visió d'aquesta gent, a més de com engantxa les tres històries i el desenllaç, bon llibre i absolutament recomanable.

21 de juny del 2009

Aviador Dro - Nuclear Si 1983

En ple debat sobre si s'ha de tancar la central nuclear de Garonya, allà va un video per a convéncer del que cal,jejeje

12 de juny del 2009

Tokyo Ska Paradise Orchestra Jungle Boogie

nyas coca, igualet que mig any enmig la plaça però en japonés!

GROUNDATION - " Head Strong "

En directe sónen prou bé. Al loro amb la poca pinta de "rastafari" del col·lega que canta. Eso són dels EUA (què´és com si foren del EEUU o dels USA però en valencià,jeje)

GROUNDATION ( Weak heart )

Està cnçó és molt bóona!

Get Up Edina - Desmond Dekker

Al video no apareix res més que la portada de Trojan Recors, però vull que sentiu la gravació original, de l'any 1968. Proveu a sentir-la només alçar-vos del llit, a mi m'al·legra el dia, que voleu que vos diga...

CALYPSO SONG

Directament des de la un a platja de Jamaica! Açò és Calipso. Més "estiuenc" no pot ser ( al loro amb el pardalet que sóna per ahi)...

BENVINGUT I BENVOLGUT ESTIU



Pel que sembla, la primavera ja fa unes quantes setmanes que s’ha acabat i ja vé l’estiu. L’estiu, per a alguns significa platja, xicotes o xicots en les platges, vacances, piscina, dies llargs i llargues nits... per a altres significa, massificació, jornades de treball que esgoten, avorriment... i per a tots el que significa és CALOR. Calor, què musicalment es tradueix per a mi en tres tipus de música ; Calipso, ska, i reggae. Cadascún és l’evolució de l’anterior, és a dir, l’ska(que comença als anys 50) prové del calipso i del “mento”, que són ritmes africans que portaren els esclaus africans a llocs tan diferents com Jamaica, Cuba o la República Dominicana ( que estaran prop els uns dels altres, però son ben diferents). I el reggae prové de l’ska que, en la dècada dels 70 del segle passat (aixó de “el segle passat”, a més de ser de veres, m’encanta, li dóna un “toc històric”) començaven a cantar els descendents dels descendents d’aquells immigrants forçats. El màxim precursor del reggae ja sabeu tots qui és, així que deixem-lo de banda i esmentem el seu company amb qui va portar endavant els “Wailers”, grup que continua en actiu. Aquesta persona és Peter Tosh, i moltes vegades s’oblida que Bob cantava, però Tosh era qui composava quasi sempre. Bé, altres grups de reggae més actuals a tenir en compte són els americans “Groundation”, dels quals penje un disc en descàrrega ( en ténen 9 o 10),“Israel Vibration” o “Alpha Blondie”, que són d’Etiòpia i canten en francès. Quant a l’ska clàssic, s’ha de parlar del grandíssim Desmond Dekker ( que va morir l'any passat),la persona que va portar l’ska a Europa a principis dels 70, i els que han sigut per a mi una revel·lació enguany; Tokyo Ska Paradise Orchestra (veure videos) i quant al calipso i el mento, dir que, l’estil ha evolucionat un poc (sobretot en allò referit al calipso) i al continent africà és una música prou comuna, quant a intèrprets, hi ha una distribuïdora de discos anomenada Trojan Records que té caixes recopilatòries de 4 cds amb els clàssics d’aquest i d’altres estils (reggae, rock steady, mento, calipso, ska) i es poden trobar cosetes interessants. Penje algun disc i videos,ok? . Per acabar, citaré el que vaig sentir una vegada en la ràdio: el reggae és una música que te hace recordar que, pase lo que pase, en algún lugar del mundo, en una playa de agua cristalina, está brillando el sol...
Disc de Groundation:http://www.megaupload.com/?d=L62C88JI

11 de juny del 2009

Almodóvar y McNamara - Voy a ser Mamá

No sé com se m'havien passat aquestos dos! Ben rebé podrien ser membres d'honor d'aquest blog! com estava la penya!

CHAMELEONS. Ever after

.... ai, està cançó, em porta molts records. El vídeo no és l'original, però pròximament faré una entrada d'aquest gran grup, 80's total (la cançó és del 81!).

7 de juny del 2009

"Nantes" - Beirut

La cançó que l'ha fet saltar a la fama. Boníssima, a que si?

BEIRUT

Bé, després d'una setmaneta de videos, ja toca parlar de música i vaig a fer-ho amb un grup que m'ha sorprés: Beirut. En principi, era un projecte d'un xaval de 23 anys de Santa Fe (EUA)amb cognom profilàctic: Zach Condon. Als quinze anys ja havia gravat un disc amb tendències "electròniques" i l'any 2006 trau Gulag Orkestar, amb tocs de música balcànica, folk i el pop de tota la vida. Però és en 2007 amb The flying Cup club quan rep el reconeiximent que es mereix. La véu d'esta persona em recorda molt a un dels meus grups favorits que bén rebé mereixen un post; "Divine Comedy" . Més amunt va un video i seguidament vos deixe els enllaços a Gulag Orkestar i The flying Cup club, que estan a 10 ebrets, feu el favor de comprar-lo si vos agrada, no sigueu malpirlantes!



The flying cup: www.megaupload.com/?d=JRJL80TH

Gulag Orkestar:www.megaupload.com/?d=E1YC8W3M

5 de juny del 2009

OYE COMO VA!!

Per a finalitzar esta setmana de ball, unes quantes coreografies que ja vullguera el mateix Natxo Duato.

QUI ELS HO ANAVA A DIR

Estos eren uns genis de l'humor i pel que es sembla, de la coreografia...

NYAS COCA!

Si Beyoncé i el Paco estaven bé, estos no estan gens malament!

4 de juny del 2009

JA ESTÀ BÉ,NO?


Com les eleccions europees estan al caure, en la tele s'han fet alguns debats on les conclussions que he extret (a grans trets) després de veure'ls i reflexionar són les següents:



Mayor Forella (que no l' orella major, per què no atén, no escolta ni a pataes este!): "Europa és molt important i vosaltres a Espanya ho esteu fent com el cul"

López Aguilar (que per cert, té dos còmics publicats que fan burla dels polítics!!): "Europa és molt important i vosaltres a Espanya ho feieu com el cul.

Willy Meier (el d'Esquerra Unida, que igual que Teruel, existe): "Europa, que és molt important ,no respecta el poble palestí, i vosaltres a Espanya ho heu fet com el cul".

El d'ERC, de "cuyo nombre no puedo acordarme": "Catalunya és important en Europa, que és prou important,visca el Barça, en Catalunya ho hem fet millor".

La pregunta és:


On és el vostre programa polític? ni tan sols en teniu o esteu guardant-lo per al dia 8, quan ja sapígueu qui ha guanyat i començar a "ficar canya" els uns als altres?.

Així és com preteneu "animar" a que la ciutadania vote?.

Quin és el vostre projecte per a Europa? .

La veritat és que aquesta campanya a favor del vot en blanc està eixint-los de meravella, i al mateix temps estan donant una imatge claríssima de quant els interessa Europa!. A tots i a totes els implicats, gràcies, perquè tenia dubtes, però ara ja estan resolts; vos penseu que la gent és fidel a un "color" polític, i amb aixó en teniu prou, però, de veres vos escolteu quan parleu? ja farteu!,i veritablement mereixeu que almenys amb el vot, la gent vos diga una frasse que cada vegada que la sent em ve la risa: "Eh tio, pareu!!".



3 de juny del 2009

AUTÈNTIC TIO!!

Hui va de balls la cosa, no sé si haureu vist a alguns individus "ballant ska" amb una coreografia partucularment espasmòdica... paparruchas, ací va tot un tractat de com es balla ska, que, per cert no deixa de ser espasmòdic, però és mooolt autèntic; rebutjeu qualsevol imitació...

Un rompepistas!

ou yeah! Al loro amb "l'estribillo"

23 de maig del 2009

PRESIDENTE-¿POR QUÉ TE VAS?

no tinc paraules!

21 de maig del 2009

ANGÉLIQUE JONATOS "Alas pa' volar"


Aquest disc és un homenatge a Frida Kahlo, la pintora mexicana. Entre els anys 1944 i 1954, Frida Kahlo va escriure un diari íntim amb poemes, dibuixos i confidències sentimentals. El diari va estar guardat quaranta anys i Angélique Jonatos i uns quants músics junt a Christine Ferarios (adaptadora de textos) agafaren els textos i els convertiren en cançons i en homentage. Sentint el disc entrem en l’univers de la pintora, que, va tenir amics com Trotsky, o Rockefeller. Les cançons tracten temes com la infància, la sexualitat, la màgia, o els problemes físics que ella mateixa patia.
Angélique Jonatos és una cantant i compositora grega nascuda a Atenes el 1954, que viu a França coneguda justament per adaptar i cantar poemes d’escriptors, preferentment grecs, -i amb els temes predominants de l’amor i el destí -entre els quals destaca el premi Nobel de literatura de l’any 1979, Odyseas Elytis.
Aquest disc, cantat en espanyol, és una passada, quant a originalitat i “experimentació”. És un disc per a sentar-se i escoltar-lo...

14 de maig del 2009

TOT UN HIMNE

El vídeo no és l'original ni l'oficial, però el só és prou bó i la cançó és molt però que mooolt gran!. Després dels immortals i sempre presents Joy Division , va aquesta cançó, no crec que calga parlar de Pink Floyd. Tampoc és que "em maten" però aquesta cançó...

MOBY DISCO LIES

No sé si heu vist este video. És prou graciós. Moby potser mereix una entrada a banda.

11 de maig del 2009

Interpol - Take you on a cruise

Slow Hands :Interpol

Esta té prou "força"

Interpol - Obstacle 2 [Live On KCRW]

Interpol - Leif Erikson Live

La meua preferida, encara que en el video el so no és massa bo.

Interpol - Narc

Interpol - Evil

ARA NOSTÀLGIA EN FORMA DE MÚSICA: INTERPOL

Soc d’eixes persones a les què una cançó els recorda un lloc, una situació, un moment... i em passa prou sovint, fins el punt que, hi han cançons que he deixat d’escoltar perquè em fan recordar males èpoques (ho sent per Kurt Cobain & cía, que acabaren en el contenidor), o que escolte per “tornar” a eixos moments (qui em parle de mala manera dels Iron Maiden no té res a parlar amb mi, -musicalment, s’entén-) . No sé, serà la primavera o les vacances i la “vida contemplativa” el que fa que em senta nostàlgic, però, el divendres me’l vaig passar llegint i “repassant” els discs d’Interpol. En el seu moment vaig agafar un tren per a Madrid, vaig quedar amb una persona, vaig veure el concert, se’ns va fer de dia i me’n vaig tornar cap a este nuestro poblet. I, és curiós, però allò va suposar l’adéu a una etapa massa llarga de tristor i un canvi prou important en la meua manera de veure les coses. Què voleu que vos diga, cascú és cascú. Bé, amb el permís dels que no apareixeran en aquest blog, per no dir massa obvietats (Björk, Héroes del Silencio & Bunbury, els immortals i sempre presents Joy Division i molts altres que no esmente per no avorrir el personal...) hui toca parlar dels Interpol. “Lo típic” és dir que semblen els Joy Division per la veu i que tenen influències del rock de N.Y que és d’on són. El cantant parla espanyol perfecte (estudiava literatura i és doctor en literatura espanyola) i la veritat, a banda del que suposen per a alguns éssers humans com ara jo, és que son una banda amb un so prou original ( a agrair hui en dia). Els discs, senzillament genials; el primer “Turn on the bright lights” va ser “labombalatraca” (especialment recomanable la darrera cancó “Leif Erikson”)en el seu moment i el segon “Antics” continua en la mateixa línia. Per enmig tenim “Black Sesions” amb cançons del primer disc arreglades i “moderation” que és el mateix però amb l’últim disc “Our love to admire”. Mireu els vídeos a veure que us semblen i ja em dieu ok? .

8 de maig del 2009

CONCERT D'ANTONY AND THE JOHNSONS


Ahir vaig anar a Murcia (que hermosa eres) a veure Antony and the Johnsons (Tonet i els chuanos) a l'auditori Víctor Villegas. Per començar una "performance" que es dividia en dues parts, la primera em va agradar prou, era una persona que primer apareixia envoltada en unes teles i després agafava una mena d'ales i les movia, com si anara a volar amb uns sons de fons.La segona part, no em va agradar gens, supose que perquè no ho vaig acabar d'entendre, però el que jo volia era "entrar en matèria" i ací sí que sí.

La il·uminació, escasa, como imaginava, li donava un aire d'intimitat al concert prou aconseguit. La banda;hi havia dos violins, un dels quals tocava la guitarra, un 3 en 1 que tocava la guitarra, saxo i la flauta, un cello, un baix, percussions i ell a la veu i al piano. La veritat és que la música d'aquesta banda és literalment emocionant, emociona sentir-los. Abans de començar parlavem de que la música d'Antony and the Johnsons "aborronava" (o era "erissonava"?) i és de veres, jo crec que expressa sentiment pur i dur. Entre algunes cançons, el tio Tony va parlar amb el públic i te n'adones que, malgrat l'aparença externa, és una persona prou propera (= no va de diva com li passa a molts i a moltes). Una cosa que em va molestar: els flash dels "fotògrafs" que fan fotos amb càmera compacta a 30 metres. La foto no els pot eixir mai de la vida i amb tan poca llum com havia l'única cosa que feien era donar pel sac...En concluyendo, que este tio és gran tant físicament (és un "xic polit" que es diria en Sella Town), com artísticament. El que deia, emocionant!.

6 de maig del 2009

NOSTÀLGIA EN FORMA DE R-11


Hui anava pel carrer i la nostàlgia se m’ha presentat en forma de Reanult 11. I és que he vist passar un Renault 11 i m’ha vingut al cap una història que va ocórrer ara farà uns 10 o 12 anys... Resulta que era l’últim dia d’institut abans de les vacances de Nadal. Serien prop de les 14:00 quan tres individus “de cuyo nombre no quiero acordarme” i jo vam decidir tornar a Sella, ja havíem arreplegat les notes, i alguns tornaven a casa més carregats que altres (de carabasses, s’entén). El camí de tornada en aquell cotxe anava de meravella fins que passarem Orxeta,on vam veure a mà dreta un entrador que posava “Restaurante la Granja” i algú (crec que vaig ser jo) solta. Eh,heu anat alguna volta? anem a fer-nos una canya en la Granja!!... La reacció de dos dels quatre que hi érem en el cotxe va ser riure, però jo coneixia bé al conductor, i sabia que no preguntaria... total, que ja érem al pàrquing del restaurant. No sabíem si eixir del cotxe, atès que no n’hi havia cap altre estacionat. Mentre decidíem què fer, s’obri la porta i apareix un individu d’un 50 anys amb el monyo engominat i vestit de corbata amb ulleres de sol i es dirigeix cap el cotxe.
En eixe moment, no sé perquè, decidim tots quatre baixar del cotxe. Se’ns queda mirant i, sense saludar-nos, diu el següent: ¿Sois amigos de Luis?. Tensió, molta tensió. Jo sabia que si diem que sí estàvem perduts ( qui collons era Luis?) i que no era la primera vegada que se’ns presentava una situació surrealista, encara que si la resposta era afirmativa a veure com eixiem d’eixa. De sobte, un dels quatre va soltar: no. L’individu se’ns torna a quedar mirant i diu: Pues entonces no podeis pasar; fa mitja volta i se’n torna cap a dins. Ens quedem tots quatre bocabadats i tornem al cotxe. Eixim i tornem cap a Sella comentant la jugada entre rises, suposant que Luis era el propietari del restaurant...

25 d’abril del 2009

MÉS PORTADES: AKRON FAMILY


Portada del disc: "love is simple". Prou explícita, no?

22 d’abril del 2009

AFTER DARK, VALE QUE NO.

La novel·la comença amb un narrador que ens acompanya al que és la ciutat per la nit, aquest narrador ens conta el que succeix, i ens acompanya al llarg de tota la novel·la. Poc a poc, abaixem, una estudiant-Mari- està llegint un llibre en una cafeteria i s’asseu amb ella un músic anomenat Takahashi, que l’ha reconeguda. Fa uns quants anys es trobaren en una cita doble amb Eri, la germana de Mari. Eri és una xica d’una bellesa espectacular que té un problema: fa dos mesos que dorm i no desperta. Les diferències entre aquestes dues germanes semblen insalvables. Mari està en en la cafeteria perquè ha decidit passar una nit llegint allí ( i tu ara pega-li voltes). Ja no queden trens per a tornar a casa fins el dia següent i el barri per la nit canvia de normes.
Els personatges van prenent confiança i apareixen històries secundàries, com per exemple, quan Mari ajuda a la dependenta d’un “love hotel” amb una prostituta xinesa que ha sigurt apallisada per un client, mentre en l’habitació d’Eri la tele s’encén soles i apreix la imatge d’un home borrós…
Al llarg de la novel·la apareixen diferent encontres de sobte entre personatges que no es coneixen entre ells però que estan relacionats. Sembla un guió on el lector és espectador ( de vegades,fins i tot, el narrador ens diu la música que huria de sonar en l’escena que veem i situa els persontages com si fera moviments de càmera). Tot açò va passant per la nit, i a Eri li ocorre un estrany succés….
Si em preguntes de què va la novel·la, la desposta és: “no ho sé”. Per a mi hi ha històries secundàries que semblen més interressants que la principal, i el que li ocorre a Eri sembla un somni que, a més es produeix durant les hores de dormir. Jo crec que el que tracta és de que un ha de ser un mateix, tan simple com aixó, però no m’ha acabat d’agradar, la veritat. Li donaré una segona oportunitat amb Kafka en la orilla o Tòquio blues quan me les deixen, a veure perquè té tanta fama…

14 d’abril del 2009

ABRIL


S’apaga la llum.
I de sobte...es trenca l’abril.
El mirall ja no hi és.
Una vegada més, tu front a tu mateixa.
Per què?. No pot ser, d’on venia jo?
sons, paraules, llocs...
Se t’ha trencat l’abril.
I no el pots apanyar.
Els moments passen i tal volta tornen.
Tornen.Tornen...
I els minuts venen i van i van i venen
La pluja no s’atura, i és que, estem en primavera, no?.
I torna a ploure però hui ja no és dimecres, ahir era divendres,
però com s’ha fet tan tard?
Inconnexió, desconnexió ... i una vegada més, bloqueig.
I de sobte...el bac arriba amb els silencis.
Gestos i rialles que tal volta, siguen l’adéu definitiu al voltant.
Gemecs i plors desconcertats supuren realitat a través de la finestra.
Saps que no, que l’abril no se’n fuig,
només s’ha trencat i hi ha alguna cosa que no et deixa apanyar-lo.
S’encén la llum.

PSYCHOBILLY

Rock & roll de l’autèntic, cadillacs, pel·lícules de sèrie B zombies i cementeris, això és el Psychobilly, un gènere de música del tipus “anem-a.asclar-ho-tot” que barreja el punk dels 70 amb el rockabilly dels Estats Units dels anys 50. Una icona característica d’aquest gènere musical és un esquelet tocant un contrabaix (ja sabeu com està la penya…), que és el que s’utilitza freqüentment en aquet estil de música en comptes del baix elèctric, què es el corrent en les formacions punk o rock si volem dir-ho així… a més de tot el que tinga relació amb les pel·lícules de terror roïnetes…
Els màxims exponents d’aquest tipus de música son Els Misfits -els que tenen pinta de mort vivent en la foto a l'esquerra-, que, senzillament són tralla de la bóna!. Igual canten cançons en les que estan dient que queden amb els col·legues del cementeri per a menjar cervells amb un rock&roll supercurrat com a base musical, que et toquen balades on sempre moren ell o ella -no oblidar el tema die my darling, superventes i un veritable històric del gènere, sempre des de l’humor negre, sense cap intenció més que la de fer la conya amb els monstres i tota aquesta burumballa...- seguits dels Cramps (els de baix), que fan música més pesada i tenen una estètica més “rocketa” – i menys “autèntica”-.
A Espanya tenim pocs exemples amb pes en aquesta escena musical (+ info fent “click” on posa què pooor ací a la dreta), però jo tinc dos autèntiques “joies”: Baby Horror i J. Horror. J. Horror és el nom del cantant de la formació Baby Horror que primer actuava amb una banda de penjats(el tema “el cementerio de la Almudena” reza así: en el cementerio de la Almudena las noches son largas y la comida es buena...). Després es va trobar a una que estava tant o més penjada que ell i, de moment han tret dos discs, un d’ells Desde el espacio exterior, al final del post.
A mi,els Baby Horror m’agraden, s’arrisquen amb un gènere que té una escena molt pobra en Espanya, i tenen vendes(aquesta frasse val per a tot el ´món a què si?).
Els Misfits són un grup al que “li tinc apreci” (porten en actiu des de l’any 1977!!, per alguna cosa serà,no?) i als que seguisc des dels 15 anys, i que “cumplan muchos más”. I els Cramps...bé són famosos entre altres coses per haver fet un concert en l’any 83 en un pabelló psiquiàtric, del qual hi ha un DVD- no sé qui està pijor, si ells o els que els hi van donar permís!- i són més suaus i més “glam”.
Fer conya amb temes tabú com puguen ser els cementeris i els morts vivents, els esperits i tota aquesta burumballa amb música bóna (de veres, bon rock and roll “clàssic”) de vegades i punki-brut-metralleta d’altres és, una manera més d’entendre la música,no?. Per a gustos colors, encara que per aquesta gent només hi ha tres; el blanc, el negre i el vermell sanguinós...
Des de l’obelisco del cementeri de Sella: http://www.mediafire.com/?1bxijvgudtl

9 d’abril del 2009

L'ANCABOSE



El títol d’aquesta entrada ve perquè l’altre dia vaig veure en un programa el següent: un tio trucava per telèfon dient que tenia un problema. Deia que per la nit nota que a sa casa hi ha un fantasma que li apreta el cor i ... els collons!. Magnífic!, este tio és molt gran!. Com el programa era el típic on tu truques per telèfon i no se te veu la cara, cap problema, pots dir la burrada que vulgues i prou –almenys era el que jo vaig pensar al veure-ho-. El més curiós del cas és que el mateix tio apareix al “Diario de Patricia” exposant el mateix cas, aquesta vegada donant la cara i amb son pare a l’altra banda escoltant-lo!!. Diu que té un problema seriós, que no és broma i ja, és clar, el problema no passa pel cor, sinó que se centra directament en els collons!. La veritat és que no sé si esta persona està bé del cap o no, però, el més fort de tot, és que ... ha fet una web! www.fantasmatocahuevos.com on si vols veure com el fantasma li apreta la bossa escrotal has de pagar! . Al·lucinant! Has d’enviar un sms per abaixar-te un vídeo on suposadament apareix un fantasma tocant-li la bossa escrotal!!. Supose que no tardarà en aparèixer en “Cuarto milenio” o alguna cosa així.... a més, en la web posa que pots llogar la casa encantada del fantasma toca huevos per a fer anuncis!!. La veritat és que no sé què pensar ( a banda de que la penya està fatal, clar)! Esta persona pot estar bé o no, ser un “pillo” o un “malalt”, però qui és el que decideix que un testimoni com aquest mereix aparèixer a un programa de televisió? Perquè aquest màrtir ha aparegut a Antena 3 i Telemadrid i, de seguir així, el trobarem en “España Directo” o en els informatius de Tele 5!. Ho trobe insultant! O siga, algú decideix que pot ser interessant que una persona expose al món que hi ha un fantasma que li toca els ous en sa casa i que ningú el creu. Quina reacció pensa la persona que tria aquest tema que ha de tenir l’espectador? Risa? . Fins on pot arribar “el teatrillo”? Igual porten a maltractadors amb ordres d’allunyament que a persones amb “fantasmas tocahuevos” ... I el criteri?. El criteri és no tenir criteri, és a dir, no fer-se responsable del que s’emet i prou...o el que és el mateix, emetre per emetre a veure què passa... perquè l’horari infantil literalment no existeix (algú pot veure en alguna cadena dibuixos animats a les 18:00?), el superen fantasmes tocahuevos, i desgràcies quotidianes, a més no s’obliga a que s’aplique (consultar:http://www.soitu.es/soitu/2009/02/26/info/1235656283_233244.html). Els programes d’humor son pràcticament inexistents (llevat d’en la Sexta) hi ha publicitat als informatius (que s’arriben a estirar a 45 min !!) que en moltes ocasions tenen la següent estructura: “muy buenas tardes. Sang, maltractaments, Iraq o atemptats, futbol,futbol,futbol, la tonteria del dia i adeú. PROU!, el fantasma tocahuevos m’ha fet prendre la decisió: des d’avui, la tele, un moble més i per a veure pel·lis.

7 d’abril del 2009

UNA MOSTRA MÉS DE QUE LA PENYA ESTÀ FATAL

Espanya és el que té, anem escampant folklore per tot arreu!!

5 d’abril del 2009

LA MÁS GRANDE: PJ HARVEY


La veritat és que encara no havia parlat d’ella perquè estava recopilant dades, i és que, sóc un incondicional d’aquesta dona, que entre altres coses té set nominacions als brit awards, cinc per als Grammy i la nominació com a millor artista i millor cantautora el 1992 per la revista Rolling Stone i com a millor artista de l’any 1995, 2 dels seus discs estan en la llista dels 500 millors àlbums de tots els temps (cosa que no sé fins quin punt serà important o xaxi, però sempre està bé dir-ho).
Nascuda el 1969, es va criar en una granja d’ovelles als Estats Units,son pare i sa mare es dedicaven a la granja per a guanyar diners i a la escultura,que era el què eren, escultors, però sense èxit. Ben prompte va aprendre a tocar el saxo i el piano. Va pertànyer a vàries bandes fins l’any 1991, on va fer el seu propi grup,amb qui va gravar dos àlbums. Després ja començaria coma a solista acompanyada per John Parish,el tio de la foto i el seu so passa a ser “més blues” aquest disc és de 1995-To bring you my love-. Este nom és prou important, ja què els àlbums on col·labora aquest guitarrista són els millors,musicalment fan una combinació genial.
El 1996 grava una cançó amb Nick Cave (al que jo, per cert, no li trobe trellat!) En Murder ballads. En 1998 ix l’àlbum que més m’agrada, Is this desire? què segons ella, la meua veïna de baix i la gent que ens agrada és el seu millor disc. en l’any 2000, apareix Stories from the city,Stories from the sea i és on per a mi i per al 45% dels enquestats la caga –supose que açò va amb el procés de creació, no?si tots els artistes feren tots els àlbums per agradar a tothom, estaríem envoltats de genis- però en 2004 torna amb Uh huh her i ens reconciliem. També té ( com un bon mogolló d’artistes) un disc de sessions en el programa del dj John Peel. En 2006 torna amb John Parish i torna a canviar d’estil, esta vegada balades de piano, el disc White Chalk. Ara torna amb A woman a man walked by, on segons la crítica fa un canvi al rock experimental i al folk. D’ací una setmaneta faré la visita de rigor a -com diuen en Disco grande (ràdio 3)- “mi tienda de discos favorita” i “a la saca”. En aquest últim també apareix John Parish, que és garantia d’un bon disc.
Per a mi, ja ho he dit, “la más grande”, però pot semblar massa guitarrera de vegades o massa trista d’altres. De vegades la comparen amb Patty Smith, però crec que s’enganyen i prou. També és prou contundent, però sense assustar. Una retrós d’artista.






4 d’abril del 2009

LA SAGA CONTINUA...

Resulta que Lisbeth Salander, la xica què havia ajudat Mikael Blomkvist en l’altre,capítol torna a Estocolm després d’unes vacances per mig món llulny del periodista i la família Vanger. La revista Millenium pensa fer un reportatge d’investigació i traure un número especial que posa al descobert una xarxa de prostitució de menors provinents de l’est d’Europa on hi ha implicats personatges importants de la societat sueca. De sobte, un triple assassinat i l’aparició de Lisbeth Salander com a principal sospitosa farà que es torna a trobar amb Mikael...
Aquest continua amb la mateixa línia que el segon, “enganxa”. Però aquesta volta la protagonista principal és ella, i la policia està assetjant-la. La tensió puja i l’emoció també. Boníssim. El següent i últim La reina al palau dels corrents d’aire, crec que encara no ha eixit, però cau segur. El que no sé és si en castellà o en català, perquè m’he trobat prou faltes d’ortografia, que pense no haurien d’aparèixer en cap llibre que ha estat ben revisat i amb una tirada com aquest.

2 d’abril del 2009

MÉS PORTADES: DEPECHE MODE

Per a mi aquest disc de 1990 és un disc dels "imprescindibles"(Personal Jesus" i "Enjoy the Silence" sobra, però la resta no estan gens malament) . A La portada, jo no li trobe res de l'altre món, pèrò més d'una persona en alguna conversa m'ha dit que la rosa tallada i el títol "violator" són molt gràfics... la penya està fatal!

LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

Hi ha una xica que va desaparèixer fa trenta-sis anys d’una illa propietat de la seva família i el cas s’ha tancat sense resoldre. L’oncle d’aquesta xica, Henrik Vanger, rep tots els anys flors seques emmarcades –en té quaranta-tres i les set primeres li les va regalar la seva neboda- per l’aniversari de la Harriet, que és el nom de la neboda, i està obsessionat per aclarir el què ha passat abans de morir.
Un periodista anomenat Mikael Blomkvist, accepta l’encàrrec d’en Henrik Vanger de reprendre la investigació. Blomkvist treballa a una revista que es dedica a destapar casos de corrupció entre els polítics i entre empreses i està pendent d’un juí per calumnies contra un gran grup industrial que pot arruïnar la seva reputació. D’altra banda tenim Lisbeth Salander , una investigadora privada plena de tatuatges, pírcings i socialment inadaptada però increïblement eficient. Tot açò ocorre a Suècia l’any 2004.
Aquest és el primer llibre d’una trilogia anomenada “Millenium” d’un tal Stieg Larsson, prou conegut als països d’Escandinàvia (m’agrada aquesta paraula,Escandinàvia) que va morir l’any 2004 amb 50 anys d’un atac al cor. Va deixar els manuscrits inèdits d’aquesta trilogia. Era periodista i editor de la revista Expo, i activista compromés en la lluita pels drets humans.
La veritat és que el llibre enganxa prou. Té una particular manera de mantenir la tensió en els moments de tensió que va fer llegir sense parar!, i feia temps que no em passava. Em va durar tres dies. Ja vaig per la meitat del segon, aquesta vegada en català.

30 de març del 2009

MÉS PORTADES: SEGISMUNDO TOXICÓMANO



Esta portada, per a mi és prou "simbòlica". M'agrada la imatge. Quant al grup, punki bó bó bó, com diria algun conegut. És d'eixos discs que en la contraportada posava "no pagues más de 1000ptas por este cd"(Espere que la SGAE i alguns artistes prenguen exemple).És el primer disc de la banda amb el mateix títol. Segismundo Toxicómano també és, segons el blog dels herois del plectre, el director ideal de la rondalla de Sella.

29 de març del 2009

Parálisis Permanente - Autosuficiencia

Tot un himne (video de l'any 80 del segle passat)! :
"...Me miro en el espejo y sou feliz
y no pienso nunca en nadie más que en mí
leo ilbros que no entiendo más que yo
oigo cintas que he grabado con mi voz
Encerrado en mi casa, todo me da igual
ya no necesito a nadie, no saldré jamás
y me baño en agua fría sin parar
y me corto con cuchillas de afeitar
me tumbo en el suelo de mi habitación
y veo mi cuerpo en descomposición.
Encerrado....
ahora soy independiente, ya no necesito gente,
ya soy autosuficiente al fin...
LA PENYA ESTA(VA) FATAL!!!

Las Vulpes - Me Gusta Ser Una Zorra

Un video que fa honor al nom d'aquest blog.

25 de març del 2009

Death in June - Heaven Street

Cançó mooolt fosca i video "rascafites"

Death in June - Death of the West

El video no és oficial. Peró la cançó paga la pena

Death in june - Rose clouds of holocaust

Death in June - Little Black Angel

La meva cançó preferida. En acústic perd prou. Quant als "motxos" al cap, sense comentaris...

RASCANT FITES: "DEATH IN JUNE"

Fa poc vaig rebre un correu què deia que "La Oreja de Van gogh" va dir en el programa de Pedro Ruiz que donava part dels seus diners a una ONG. L'entrevistador els va dir que l'ONG era proetarra i que per aixó van ser expulssats del programa ( més o menys era així). Mentides i rises a banda ( un "bulo més d'Internet), la reflexió és inevitable. Ens agrada l'artista o allò que té a veure amb altres coses que no són estrictament creació? És a dir, deixarieu d'escoltar els discs d'algú que ha comés un assassinat a sang freda pel fet d'haver-ho fet, encara que vos agrade? ( Mickael Jackson n'és un exemple del que dic). Pensant en açò m'ha vingut al cas parlar-vos d'una banda curiosa. És tracta de "Death in June". Una banda mooolt però que moolt controvertida per la seva estètica, un grup què, va per damunt de la navalla, però que encara no s'ha tallat i, espere que no ho faça. I és que, aquest grup utilitza als seus discs i concerts icones que pertanyien a l'exèrcit nazi. Segons el seu cantant i líder, Douglas Pierce ( de la foto on eixen tres, el de l'esquerra i en els videos el de la carasseta ), aquestes icones no signifiquen adhesió a les idees nazis; són un element de reflexió sobre la fascinació que en nosaltres provoquen els símbols de la mort i del mal, de la decadència i l'obscuritat de l'Europa més sinistra ( "el que deia, rascant fites"). Fascinació entesa com "impressió", no com a "seguiment estricte del significat". El fet és que l'ambigüitat es un risc. I ells son un grup de risc; des de la seva formació en l'any 83 i primer disc publicat en l'any 85(amb el títol "Nada!"), han anat "buscant voretes": van fer una gira per Croàcia en plena guerra, i entre d'altres "susuits", quan actuaren en Espanya, van haver de canviar de sala a Barcelona i a Madrid van rebre amenaça de bomba. Cal esmentar que en innumerables ocasions han declarat no tenir idees antisemites. Però per a molta gent aixó no és prou. Pose uns quants videos. Un és "little black angel" la cançó què més m'agrada, encara que en acústic perd un poc. Ells junt a un altre grup anomenat "Der Blutharsch" són els referents d'una corrent musical anomenada "neofolk. És tracta d'agafar instrumentació pròpia del "folk" de tota la vida ( cordes, guitarra acústica, vents...) i donar-li un "aire fosc".El disc més reconegut és "Rose clouds of holocaust". A mi, m'agraden prou ( són prou "obscurs"), i quant a l'estètica, és aixó, estètica, bé siga a l'estil "Paco Clavel" o amb uniformes militars, carasses i calaveres .... més amunt, els videos.

23 de març del 2009

XAFARDEIG, COTILLEO, IMBECILITAT...



Hui he arribat al "tope", pensava que era una persona que aguantava prou les crítiques. I ho sóc, perquè les crítiques són les opinions que vénen de les persones que no coincideixen amb tu i t'ho fan saber. Tu ho acceptes, ho rebujes o fins i tot, ho raones. Fins ací, tot correcte. Però... què passa quan la crítica esdevé rumor sense fonament, sense comprovació i amb l'únic objectiu de "fer mal"? Açò no és una crítica, és voler fer una putada. Doncs aixó és el que m'ha passat hui. Resulta que és curiós, perquè anava a fer una entrada comentant que, d'un temps fins ara, em fixe prou en com ens comportem front a diferents situacions, com reaccionem front a un mateix esdeveniment (sé que sembla una tonteria, però mira, cadascú es torba amb el que vol) i, de sobte,acabe de descobrir el que és la imbecilitat en estat pur, i, una vegada més, em sorprenc. No sé com reaccionar. Compassió? no!. Tampoc ànims de "revenja" ( no m'agraden les telenovel·les). Deixar-ho passar? Per què?. Respondre? Sincerament, no cal. Forest Gump deia que "tonto es el que dice tonterías", Confucio que "hay gente que no escucha y no le cortan las orejas" i no seré jo qui c0ntradiga a estos dos referents de la saviessa universal.

El que passa és que una vegada més, decepció. No sé si el menyspreu és útil en aquestos casos, no sé si estic "fluix", però si sé que sent decepció. Però bé, tampoc és que vulga rebel·lar-me ni és que m'importe en excés, és que m'ha decepcionat la situació i em sorpren la meva pròpia reacció ( no m'ha ofés, m'ha fet sentir trist!). La situació de "indefensió" fictícia que suposa el no agafar per banda a uns quants i dir: Eh! què passa? On és el problema?. Però supose que no apanyaria res, perque crec, que, en el fons, jo em sent decepcionat, però ells estan decepcionats ( o era decebuts?)...

20 de març del 2009

EL LIBRO DEL DESASOSIEGO. F. Pessoa



Acabe de llegir-me "el libro del desasosiego" de F.Pessoa. És un llibre prou estrany. Aquest llibre no té una estructura fixa, és a dir, no es separa en capítols ni continua exactament cap història. El llibre recull les impressions dels altres que té una persona que no fa res. Només treballa, mira els altres i recull tota una sèrie d'impressions. La veritat és que és "profundo" i prou, prou depriment. Amb algunes perles com aquestes:




  • -"Yo no me quejo por el mundo. No protesto en nombre del universo. No soy pesimista. Sufro y me quejo, pero no sé si lo que hay de general es el sufrimiento ni sé si es humano sufrir: ¿Qué me importa a mí saber si eso es cierto o no?. Yo no soy pesimista, soy triste"

-"me cree eco y abismo, pensando. Me multipliqué profundizándome".

-"Cuanto más diferente de mí es alguien, más real me parece, porque depende menos de mi subjetividad. Y es por eso por lo que mi estudio atento y constante se dirige a esa misma humanidad vulgar que me repugna y de la que me siento distante".

-"A mí, cuando veo un muerto, la muerte me parece una partida. El cadáver me da la impresión de un traje abandonado. Alguien se fue y no necesitó llevar aquel traje que había vestido"

-"Es humano quereer lo que necesitamos, es humano desear lo que no necesitamos pero nos resulta deseable. Lo que es ya enfermedad es desear con igual intensidad lo que es necesario y lo que es deseable, y sufrir por no ser perfectos como si se sufriera por no tener pan. No se puede comer un bollo sin perderlo"

-"Vivo en el presente.El futuro lo desconozco. El pasado ya no lo tengo"

-"Conformarse es someterse y vencer es conformarse, ser vencido. Por eso toda victoria es una grosería. Los vencedores pierden siempre todas las cualidades de desaliento con el presente que los llevaron a la lucha que les dio la victoria. Quedan satisfechos, y satisfecho sólo puede estar aquel que se conforma,el que no tiene mentalidad de vencedor. Sólo vence el que nada consigue nunca. Sólo es fuerte quien siempre se desanima. "

-"... El onanista es abyecto, pero, en rigurosa verdad, el onanista es la perfecta expresión lógica del sentimiento amoroso. Es el único que no disfraza ni engaña".

-"la noche es tan vieja que ya nada se oye"

-"Mi orgullo lapidado por ciegos y mi ilusión pisoteada por mendigos".

Aquest llibre va començar a escriure's en 1913 i no es va acabar . I és simplement un recull d'impressions de Pessoa per mig del protagonista "tenedor de libros" ( =contable ) de Lisboa. Escrit en el que s'anomena prosa poètica, és un llibre per a llegir-lo moolt poc a poc i pensar... està molt bé. No és molt recomanable llegir-lo si aneu un poc fluixos d'estat anímic.



16 de març del 2009

ALELA DIANE

Bé, després de dues setmanetes sense fer res (encara no tinc internete), pense que ja és hora de "fer algo". Aquesta vegada parlarem d'una quasi desconeguda en Espanya: Alela (que no Alelà) Diane. Aquest és el primer disc, que s'anomena "Pirate's Gospel". Està gravat en sa casa fa sis anys i els cors que ixen de fons els fa son pare. Folk "autèntic tio". El disc va tardar dos anys en arribar a esta España nuestra, i ja n'ha tret un altre enguany, "to be still", que caurà en fer la visiteta bimensual de rigor al Fnac. Si en aquest es nota que la gravació és "íntima" (pocs mitjans instrumentals), en el nou, la instrumentació molonga (violins, banjos, armòniques...) i la veu d'aquesta xica, fan una combinació estupenda. Seguiremos informando...
http://www.megaupload.com/?d=Alela Diane

27 de febrer del 2009

CONCERTS EN ESPANYA D'ANTONI AND THE JOHNSONS

Resulta que el tio Antoni té un disc nou "The Crying Light"(a l'esquerra, foto de la portada) i , per presentar-lo estarà el 15/04 en el Palau de la Música de Barcelona, el 7/05 en l'auditori Victor Villegas de Múrcia (qué hermosa eres!!) i l'11/05 en el Palau de Congressos de Madriz. Les entrades per a Múrcia que he trobat estan a 54 petrodólars!. Seguiré furgant a veure si en trobe de més barates. Si algú s'anima, que m'ho diga i ens n'anem,ok?. Alee.

25 de febrer del 2009

TRASLLAT


Una vegada més, un trasllat més ( i en van 6!). És prou estranya la sensació que pots arribar a tindre quan et canvies de casa. Abans que res, està el canvi de lloc; quan canvies de lloc, encara que ho faces en el mateix poble o ciutat, canvies d’història. Sempre et deixes alguna cosa (material o personal) en els llocs que vas deixant enrere. Canvies de lloc, sempre esperant que on vages, tot siga millor ,comencen il·lusions, comencen idees noves... tot un “microprocés” d’adaptació. Quan canvies de casa, deixes enrere situacions, moments... que no tornaràs a viure de la mateixa manera simplement perquè no estàs al mateix lloc. Com dic, és una situació prou estranya, perquè, d’una banda, hi ha un poc de llàstima, perquè ja has començat a “fer teu” el lloc d’on te n’has d’anar i, per altra banda, estàs emocionat per veure que és el que et “deparará el destino”....