Agències qualificadores. Tothom i totdon n’ha sentit parlar. L’aparició exponencial d’experts en economia i Fórmula 1 alhora que la crisi s’agreuja és un fet que segurament ja s’està estudiant en alguna universitat de Wichita o Winsconsin. Les barres dels bars estan plenes de genis de l’economia les teories dels quals quedaran per sempre enregistrades en eixos temples de saviessa. Igual et parlen de neumàtics durs i de l’estratègia de Fernando Alonso –d’enginyers automobilístics també n’hi ha un fum!- que de les “hipoteques basura” i el deute públic. Com diria Eduard Punset: Fantááástico!.
Però no vull desviar-me del tema. La qüestió és que ara marca tendència fer el que diu el títol d’aquest post; dubtar de les opiniions d’aqueste agències i minvar la seva credibilitat.
És a dir, que si Moody’s diu que algunes “entitats bancàries”-eufemisme de “igual parle de bancs que de caixes i no pense concretar”- d’Espanya tenen problemes, el govern s’afanya a dir que és una exageració i no s’ha de fer cas. L’opinió de l’oposició al respecte d’aquest assumpte és que potser demà ploga. La família bé, gràcies.
Tot el sistema financer del món mundial va fer cas d’aquestes agències quan tot anava tan bé que la pasta entrava en carretilla. Ara resulta que, primer són “pseudoculpables” de la crisi. I dic “pseudoculpable” per que a cap d’elles li ha caigut una sanció d’acord amb allò que han provocat. La idea de fons és que l’últim responsable ets tu i sóc jo, ciutadans tots dos. I ja s’han encarregat de condemnar-te amb un deute per a tota la vida o llevar-te la casa i condemnar-te a seguir pagant-la. Altres condemnes són més greus, perquè suposen una sentència sumària: retallar-te el sou o les prestacions socials per a salvar la desfeta d’alguns entre els quals es troben eixos a qui ara no has de creure del tot. Ara ho dic jo: Fantááástico!.
Hui no hi ha que fer cas a qui s’havia de fer cas. Aquesta estúpida bipolaritat m’indigna i em preocupa alhora. Per supost que no estic d’acord amb el comportament d’aquestes agències ni aquest post en pretén ser una defensa. Senzillament, una vegada més – i ja en van massa-, em sent insultat per les institucions, que actuen com si digueren: “que no tontet, que eixos són uns exagerats. Tu fes-me cas a mi i veuràs!”.
El meu benvolgut Clint Eastwood – qui, per cert, va ser alcalde de la seva localitat natal abans de tenir grandíssima fama- cre que en Harry el Sucio diu una frasse que igual val per allò que diuen el govern, l’oposició, Moddy’s i companyia i els tertulians i espectadors de telecinco: “las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene una”. Tal volta aplicant aquest simple concepte absolutament verídic i innegable, la crisi no s’haguera produït.
Me’n vaig a contar-ho al bar.
